diumenge, 30 de desembre del 2007

De 1917 a 2007


De les efermèrides importants que s'han complert enguany, sens dubte la més destacada va ser el 90é aniversari de la Revolució Russa, el major esdeveniment del segle XX.

Anteriorment ja vaig escriure al bloc sobre la vanguardista i desconeguda postura de la Revolució davant la llibertat sexual, ara simplement afegieixo una mica de "frikisme sovietic" selecte per tancar l'any.




Chimo Bayo, mite vivent de la música popular valenciana amb la seva gorra de l'URSS. Aquest home és autor de joies com "Extasi, Extano" o "España de puta madre... con toreros!"




Versió makinuli de l'himne de l'URSS... bonissim!




Versió makinuli de la popular cançó russa "Kalinka"









La revolució, serà makinera o no serà!

dimecres, 26 de desembre del 2007

Ens han deixat enguany...



Ryszard Kapuściński, periodista polonés.


Si un se sent interessat en el periodisme sempre queda bé dir que llegeix Kapuściński, però no sols queda bé sinó que paga la pena llegir-lo, molt. El dia de la seva mort el 33 va reemetre una entrevista que li va fer Xavier Montanyà ( un dels pocs periodistes dignes del país) en la que el polonés, un dels millors corresponsals de guerra de tots els temps, va dir una cosa prou interessant: per ser periodista hi ha una sola premissa, cal ser és bona persona (sembla obvi, però no ho és tant)


Lluís Maria Xirinachs, lluitador i cristià de debò.


La mort de Xirinachs va resultar ser tant incomode com la seva vida, diuen que estava boig i és possible que hi acabés tard o d'hora de continuar vivint. Ell, que tant es va mobilitzar contra la dictadura, que va abocar la seva joventut a l'antifranquisme, va veure com tots els seus somnis i les raons de les seves lluites - i que tants d'altres deien llavors que eren seves- s'aigualien en una nova presó de pobles. Això sí, una presó democràtica... tant democràtica que va processar a aquest seguidor de Ghandi per unes paraules...


Ingmar Bergman, director de cinema suec.


Pelis rares, introspectives, obsessives amb la mort i amb el sentit de la vida. Bergman era un pobre desgraciat que va tenir la mala sort de ser fill d'un pastor luterà que li va amargar la infància... Com a Van Gogh o Herman Hesse, i com ells acabà desenvolupant una gran expressivitat artística si bé pel que sembla - jo de cine cultureta progre lo justest i gràcies- supera l'amargura absoluta del primer tot evocant a la vida senzilla com a destí últim. Mirar les seves pelis és un esforç que cal fer, però no cal passar-se. Recomano El Seté Segell, Maduixes Salvatges i l'Hora del llop. (segurament no n'he vist gaires més...)


Tampoc cal oblidar a Fernandor Fernan-Goméz (A la mierda!), Pavarotti (feia cara a bona persona), El gran Fary (ese Torito!) ni sobretot a totes aquelles persones estimades que ens hagin pogut deixar, ni a tots aquells que han mort un any més intentant creuar l'Estret de Gibraltar o la frontera entre EUA i Mèxic, o els morts en guerres oblidades a l'Àfrica, els d'Irak...


Tard o d'hora la palmarem, això és un valor segur.




dissabte, 22 de desembre del 2007

divendres, 21 de desembre del 2007

Gent cansina (I): Els de l' "orgull politoxi"

Que la gent és drogui no em sembla bé ni malament, me la bufa senzillament. Cadascú és lliure de fer el que vulgui i casitgar-se com cregui convenient ( la vida en sí és càstig progressiu) i no serè jo qui tirarà la primera pedra [... d'haxix]

Ara, el que és insuportable és aquesta espècie de gent que es dedica a fer gala de les seves proeses psicotròpiques a tort i a dret, arribant a ser la seva conversa monotemàtica. I amb orgull, eh!

No vull dir que la gent s'hagi d'amagar del que fa, al contrari. Això és una cosa i l'altre és ratllar al personal constanment explicant coses incecessaries com ara com és el "morat d' 'M' ", batalletes del dia que un s'ha "fundit dos grams" o la diversió que va ser una setmana d'esquissofrènia després d'una "setada"... i fer-ho a més com si de les majors proeses de la humanitat és tractessin i com si això a ulls dels altres els fès millors persones ( sou uns yonkos, no us enganyeu). No ens passem [... de la ratlla]



PS: Un petó per a la noia desconeguda que em va amenitzar un viatge d'autobus entre Saragossa i Barcelona explicant-me sense callar batalletes de mega-afters secrets, de drogues de sigles rares que mai havia sentit anomenar i de que bé s'ho passava 3 dies sense dormir enfarlopada fins al cul. Controlant sempre... clar.

Si ho arribo a saber no et dono de fumar a la parada de bus... sort que almenys anaves escotada i podia distreure'm de la teva ¿conversa?.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Son Goku és català!








Des de Pompeu Fabra ningú feia tant pel català com les emissions de TV3 de Bola de Drac. Aquestes són el referent cultural de TOTA una genereció de joves, no sols del principat sinó dels Països Catalans.

Mori el Jocfloralisme, visca nàmec!



PS: Per no parlar dels mítics primers "trapis" escolars amb fotocòpies porno de la bulma i goku xD

dilluns, 10 de desembre del 2007

Proximament...

... en aquest bloc i a les vostres pantalles...

dissabte, 8 de desembre del 2007

Veneçuela: per ara,.. 'No'

El 28,25% dels veneçolans vota en contra de la reforma constitucional, el 27,17% a favor i el 44,58 % s'absté.

Primer revés electoral per Hugo Chàvez des de que va ser escollit president de Veneçuela el 1998. En el referèndum celebrat el passat 2 de desembre els qui s'oposaven a la reforma constitucional que proposava Chàvez van aconseguir una estreta victòria sobre els favorables a la reforma. Poc més de 150.000 vots, però suficients per aturar la reforma. Per ara.

El president veneçolà va comparèixer la matinada del dia 3 amb el 80% dels vots escrutats i va reconèixer la victòria dels seus opositors. Chàvez és però un home tenaç que sap per experiència que perdre una batalla no significa perdre una guerra. Per tant no renúncia a tornar a presentar una nova proposta de reforma constitucional en un futur no molt llunyà.

Les claus del No

Encara és d'hora per valorar en profunditat les claus del resultat del plebiscit. Tanmateix dues coses queden clares; l'abstenció va perjudicar clarament a Chàvez i el bloc de l'oposició gairebé no va créixer electoralment. Tres milions d'electors que van votar a Chàvez a les presidencials de de 2006 no van donar-li suport en en aquesta ocasió, però l'oposició només va recollir 200.000 vots més.

La majoria del poble per tant no és posiciona a favor dels contraris a la Revolució Bolivariana, però sí arrossega un cert esgotament i desengany. Tot i les importants millores en sanitat i educació introduïdes pel govern i la grandiloqüència de les paraules de Chàvez, Veneçuela continua sent després de nou anys de govern bolivarià un país dividit desproporcionalment entre una minoria benestant i una majoria que viu en la pobresa. La corrupció és a més un mal endèmic del país i afecta totes les capes de l'administració. El govern Chàvez haurà de moure fitxa i reconquerir amb fets a les masses que li han donat suport. Les mateixes que amb la seva mobilització espontània al carrer van salvar-lo del cop contrarrevolucionari de 2002.


per a l'Accent 120

_________________________


Vist des de Barcelona, especialment lamentable ha estat la cobertura que els mitjans d'aquí han fet de la campanya electoral i el referèndum. Una atenció enorme, una sola postura (contrària a Chàvez, clar) i una informació molt pobre.

Un exemple i no dels casos més extrems (El País, El Mundo, La Vanguardia...). En un informatiu vespre de TV3, la "nostra", es va arribar a afirmar que en cas de guanyar el "SI", Chàvez esdevindria un "Dictador democràtic". Un nou i interessant concepte buit i contradictori de desinformació massiva.


Uns conceptes aquests que permeten dir que:

" Una Bomba intel·ligent [sic] ha causat danys col·laterals [civils, nens i dones sobretot, matxacats en massa] en una operació de seguretat [palestins civils assassinats per l'exèrcit israelià] en resposta a un atemptat terrorista [israelians civils assassinats per la resitència palestina]"



Chapeau!
Ens teniu ben desinformats... com voleu...

divendres, 30 de novembre del 2007

Espècies en perill d'extinsió...

(sinó llegiu, click sobre l'imatge i és farà gran...!)






dimecres, 28 de novembre del 2007

El millor comentari que mai rebrà aquest bloc...

Aquest bloc ha rebut el millor comentari que mai tindrà. No ha estat obra d'un visitant qualsevol sinó d'una persona especial que no esperava que acabés llegint els disbarats que penjo aquí al meu temps lliure. De fet, no ha estat un comentari fet de forma electrònica ni el trobareu penjat en aquesta pàgina. Ha estat escrit a la vieja usanza, a mà, i l'he rebut a la meva bústia, no del mail, sinó de casa.

Gràcies


dilluns, 26 de novembre del 2007

Hi ha molt "penchao" pel món...

Algún penjat de la vida autodefinit com "un cristiano" m'ha deixat un full escrit a màquina a la bústia de casa on m'advertia de la "apocalipsis de Juan", la tercera guerra mundial i la tornada de Jesucrist el 2033, any abans any després.

A continuació reprodueixo el paper en sí:








diumenge, 25 de novembre del 2007

Dones...


(feu-hi click per llegir...)

dijous, 15 de novembre del 2007

Posan't l'ACCENT (... a les guerres)

La gent de l'Accent ha tingut la inconsciència de deixar-me colaborar amb aquest publicació alternativa dels Països Catalans de periodicitat quinzenal. A continuació penjo les meves primeres col·laboracions per "Internacional" i "Cultura". La darrera d'elles enviada amb un retràs considerable que no es tornarà a repetetir.



5 presos maputxes en vaga de fam

L´excarceració immediata del conjunt de presos polítics maputxes que es troben repartits per diverses presons xilenes i la fi de la repressió sobre les comunitats són les dues principals demandes de la vaga de fam indefinida iniciada el passat 10 d´octubre per cinc activistes maputxes empresonats a la presó d´Angol (Xile). Aquesta acció és la continuació directa de la vaga de fam de 57 dies que dues preses maputxes van concloure el mateix 10 d´octubre. Ambdues es troben hospitalitzades.
Arran d´aquesta acció i del clima de persecució contra el poble maputxe que es viu a Xile, el 26 d´octubre diversos col·lectius polítics i socials d´alguns estats europeus van coordinar un conjunt d´accions solidàries i mobilitzacions emmarcades en una Jornada Internacional de Solidaritat amb el Poble Maputxe. Seguint aquest sentiment internacionalista l´Associació Cultural La Fornal de Vilafranca està recollint adhesions de solidaritat amb els presos polítics maputxes de col·lectius dels Països Catalans.

Cinc segles de genocidi i lluita

Actualment el Govern xilè de la socialdemòcrata Bachelet llança un dur pols contra els moviments polítics i socials del poble maputxe; ha encarcerat a centenars dels seus líders i militants a qui nega l´estatut de pres polític, manté una forta presència militar sobre les comunitats indígenes i es nega a atendre les demandes històriques territorials i culturals més elementals d´aquest poble nadiu. Aquesta situació no és més que la continuació de la història dels maputxes, una nació que actualment la formen més d´un milió d´individus repartits entre l´Argentina i Xile. En aquest segon país han passat de ser prop del 90% de la població, abans de l´arribada dels espanyols, a representar menys d´un 5% de la població actual. Una estadística prou explícita de l´enorme genocidi comés sobre aquest poble indígena per part del poder colonial espanyol i els estats burgesos i criolls posteriors. El poble maputxe tanmateix durant cinc segles de massacre, ocupació i invisibilització ha fet honor a l´altre nom pel que és conegut, araucà -rebel en quítxua-, i s´ha mantingut en peu de guerra contra colons, criolls, falses democràcies i dictadures. I tot plegat per per defensar el seu dret a la terra i a existir com a poble: el seu dret a ser sobirà.


---------------------------------------------------------------------------------------------

ESPECIAL: Periodisme en temps de guerra

La ploma i l´espasa

Dos llibres apareguts recentment ens acosten des de diferents angles al periodisme de guerra

Títol: Idealistes sota les bales. Històries de la guerra civil
Autor: Preston, Paul
Editorial: Proa
Lloc i any de publicació: Barcelona, 2007

Títol: Tell Me No Lies: Investigative Journalism that Changed the World
Autor: Pilger, John
Editorial: Cape
Any de publicació: Londres, 2004

Cap conflicte regional dels molts que van tenir lloc al segle passat va despertar tanta atenció fora de les seves fronteres com la Guerra Civil espanyola. Davant la consigna de no-intervenció de les democràcies liberals occidentals i el suport militar de les potències feixistes cap als revoltats, una part considerable de la ciutadania global es va mobilitzar i organitzar en torn el conflicte. Mentre el gran capital i certs lobbys catòlics es bolcaven a finançar Franco, un sentiment internacionalista i antifeixista va recórrer les consciències de moltes persones anònimes, sobretot entre les classes treballadores, i les va dur a teixir xarxes de suport als republicans espanyols arreu del planeta. Els més valents i compromesos entre aquests darrers no van dubtar en lluitar -i morir- en sòl ibèric contra el feixisme enquadrats en les mítiques Brigades Internacionals.

Resulta incomprensible entendre aquesta increïble internacionalització de la Guerra Civil espanyola si no s´atén el treball que centenars de corresponsals estrangers van realitzar durant tot el conflicte. Una labor la d´aquests periodistes que l´historiador britànic Paul Preston ha descrit en el seu darrer llibre Idealistes sota les bales. Una obra on Preston descriu les vivències personals i les condicions de treball de tots aquells periodistes que van venir a l´Estat espanyol a explicar la guerra als seus conciutadans tot contribuint alhora a "escriure una part de la història", de la nostra història. Una guerra on, en paraules de Lester Ziffren corresponsal de United Press a Madrid, "per primera vegada en la història periodística, els reporters van sentir la inseguretat i les esgarrifances que envaïen els habitants d´una ciutat assetjada, feta miques sense pietat nit i dia per un bombardeig i unes canonades implacables".

De la Segona Guerra Mundial a la "Guerra contra el terror"
"Ens ho van dir les mosques. N´hi havia milions (...) si restàvem immòbils, escrivint a les nostres llibretes, es posicionaven com un exèrcit -legions d´elles- sobre la superfície blanca de les fulles i a les mans, els braços, rostres, sempre congregades en torn els ulls i la boca, passant de cos a cos, dels molts morts als escassos vius, de cadàver a reporter (...) Després de veure cent cossos vam deixar de comptar (...) El que vàrem trobar al camp palestí de Xatila a les deu del matí del 18 de setembre de 1982 era indescriptible (...) superava fins i tot el que els israelians haurien anomenat en d´altres circumstàncies una atrocitat terrorista. Era un crim de guerra". En aquest termes descrivia el veterà reporter de guerra britànic Robert Fisk les seves primeres impressions en entrar al camp de refugiats palestins de Xatila, al Líban, poques hores després que la Falange Cristiana, amb la complicitat de l´exèrcit israelià, cometés una de les majors matances de civils registrades després de la Segona Guerra Mundial. Aquest text, que ja és tot un clàssic del reporterisme de guerra, i molts d´altres han estat recentment editats pel periodista australià John Pilger amb el títol Tell Me No Lies. Aquest llibre recull alguns dels millors textos periodístics apareguts des del final de la Segona Guerra Mundial escrits per autors de tant renom com Seymour M. Hersh, Amira Hass, Anna Politovskaya o els citats Robert Fisk i John Pilger.

dimecres, 7 de novembre del 2007

La tonteria del segle: Epidermis revolucionaria!


Público. 5-11-2007


No senyor, no va ser una reacció davant la situació de misèria generalitzada produïda implosió del capitalisme al segle XIX va dur a Karl Marx a escriure el millor ànalisi sobre el funcionament socioecònomic de la societat mai abans escrit. Va ser una malaltia de la pell, clar. I si em permeteu desvetllar un estudi que està al caure, Darwin va escriure la seva teoria de les espècies sota l'embriaguesa produïda per un hectolitre d' "Anís del mono". Visca el Ministeri de la Veritat!

Ni Pio Moa després d'un tripi!



Això sí, visca Jimmi Hendrix un cop més i sempre...

Jimmi Hendrix - Voodo Chile



dimarts, 23 d’octubre del 2007

AQUESTA MÀQUINA MATA FEIXISTES!


Una acudit...

...dolent (més val prevenir que guarir)


-S'obre el teló i es veu una noia en topless amb els pits bruts.


-Es tanca el teló.




Nom de l'artista???????????????????















BRUTS ELS PITS TINC


BRUCE SPRINGSTEEN!!! EL BOSS!


Bruce Springsteen fa poc acaba de publicar el seu darrer treball anomenat "Magic". Servidor fa uns dies que l'escola per la gentilesa d'una (e)mula i pot dir, sense ser un hoolingan de Bruce, que és més del mateix... que ja és molt, perquè tot el que fa el Boss és bo.

Més original va resultar el seu penúltim àlbum "We Shall Overcome. The Seeger Sessions" on el de Nova Jersei rendia homenatge a un dels seus mestres, Pete Seeger.


Nascut el 1919 Seeger és un dels pares del folk nord-americà i una figura rellevant de la cultura de la protesta yankee; el 1951 va patir la caça de bruixes, va ser un dels caps del moviment pacifista durant la guerra del Vietnam i el 1999 va ser guardonat pel malvat règim de Fidel Castro. Bon currículum, si senyor. Pete Seeger és a més autor de l'himne oficiós del moviment dels drets civils "We Shall Overcome" - no ens enganyem, hauria estat millor el brutal i directe "Say it loud-I'm Black n I'm proud!" de James Brown - i una influència directa per Bob Dylan (àlies: puto renegat o poeta pelopo)


Mestre de Dylan i Seeger va ser Woody Guthrie (1912-1967), deu pare omnipotent del folk-protesta nord-americà. Bob Dylan el tenia com a ídol suprem i el primer que va fer quan va poder marxar de casa va ser anar a visitar-lo... i no era per menys. Agitador com cap altre, militant comunista i de la IWW, va recórrer el país en plena depressió cantant per les masses de desemparats sempre acompanyat per la seva guitarra. Una guitarra on sempre hi figurà la següent inscripció:


"THIS MACHINE KILLS FASCISTS" (Aquesta màquina mata feixistes)

I aquesta hauria de ser la funció de la música, fer-nos més lliures, solidaris i humans. Es a dir, matar a tots els putos feixistes... i si fos literalment, millor.


Doncs com tothom ja sap...


...Todos los fascistas gritan Cara al Culo


Cara al culo- La Polla records




dilluns, 15 d’octubre del 2007

Índia: Bombai (II)



"Hawaii-Bombay / són dos paraísos/ que a veces yo/ me monto en mi piso" cantaven els Mecano, i s'equivocaven molt. Bombai no sols és un infern urbà on viuen milions de desemparats i pàries de la terra sinó que ja no és Bombai, és Mumbai. El nacionalisme, una plaga que recorre el planeta, ha decidit canviar el nom de la ciutat pel seu nom original en llengua mharati, es a dir Mumbai. Sempre queda l'esperança que uns ciudadanos no-nacionalistes de Bombai (Mumbai) posin una mica de sentit comú i obliguin a renombrar la ciutat pel nom que li donaven els seus colonitzadors... però a dia d'avui Bombai és el nom d'una ginebra color barrufet i Mumbai la capital de l'Estat índia del Maharastra i una urb de 13.000.000 ànimes ( més de 150 camps del barça plens tot prenent la la peculiar mesura demogràfica de casa nostra)





Entrar a Mumbai en tren és tota una experiència. De fet, anar per l'Índia en tren és tota una experiència irrepetible, viatjar en primera classe - i és el que s'ha de fer, us ho asseguro- representa posar-se en la pell una sardina enllaunada tot un trajecte. Un trajecte que amb una mica de 'sort' queda llargament aturat per una amenaça ( o no tant amenaça) de bomba...
Retornant a Mumbai, entrar-hi en tren significa estar durant dues hores veient un paisatge uniforme... de barraques. Barraques de coca-cola i pepsi, concretant, perquè les barraques a l'Índia estan publicitades ( això, o les multinacionals de refrescos tenen el gran esperit humanitari de cedir cartrons amb el seu logotip pq els pobres es fagin les seves vivendes indignes)





Mumbai és un horror, un caos absolut. L'esport local són els 20 metres llisos que s'han de fer per creuar un carrer sense ser atropellat. També s'hi practiquen circuits d'obstacles, sobretot si ets occidental i t'has de treure de sobre a centenars de nens captaires que et segueixen arreu quan no juguen al criquet en versió paupèrrima a alguna cantonada. Els captaires - o homeless que diuen ara els pijos- a cop d'ull representen el 30% dels habitants de la ciutat. Cal dir que de tant en tant un cul femení enfundat en uns texans de marca o vestit fashion et desvia la vista dels miserables, i és que Mumbai és la ciutat cool on els fills de les elits índies fan el dropo a la occidental; xerren entre ells amb accent de New York, van a boutiques i discotèques.


Com a tota ciutat gran del tercer món a Mumbai un pot comprar tota mena d'imitacions i productes d'electrònica a baix cost, si bé les teles de seda, els perfums i les obres d'orfebreria i argent són encara els productes més preuats per tot comprador. El barri musulmà és on es troben les millors sedes i segurament un dels pocs llocs tranquils de la ciutat on la bogeria caòtica de l'asfalt es redueix a un important bullici.
Majoritariament hindú i amb una important comunitat musulmana, a Mumbai hi ha comunitats cristians, jueus i mazdeistes d'origen persa, uns friks de por aquests darrers. A més la ciutat és centre d'un curiós moviment políticorreligiós propi dels intocables -els megapàries de la societat de castes- que combina el budisme i el marxisme, i té grans similituds amb la teologia de l'alliberament llatinoamericana.




A nivell arquitectònic el que realment sobresurt és l'arquitectura colonial britànica, emprada a dia d'avui d'organismes oficials, militar i escoles d'elit... els mateixos usos que durant el Raj britànic en definitiva. El Gate of India, un arc romà a l'entrada del port és un dels punts emblemàtics de la ciutat i a les seves proximitats hi ha alguns dels hotels més luxosos del món (així com milers de captaires amb amputacions vàries que aprofiten l'afluència de turistes al lloc, tot sigui dit).

Una bona visita a Mumbai ha d'acabar com una bona nit de sexe, es a dir amb una llarga dutxa, simplement perquè un pugui tenir la gran sensació de veure com l'aigua que llisca pel cós acaba sent negra al arribar als peus de tota la pol·lució de l'aire de la ciutat que queda enganxada a la pell...

Pol·lució, misèria i grans diferències socials fan de Mumbai un destí molt recomanable per conèixer una estona com és majoritariament el món que mai vols veure però com Mahoma acaba venint a tu, a cop de pastera si cal... De totes formes, tornar amb unes quantes imitacions i reproductors audiovisuals d'última generació per quatre duros no t'ho treu!

Ni a Eurodisney!




diumenge, 14 d’octubre del 2007

La acumulació primitiva del capital des d'una optica radicada entre el situacionisme i l'animisme dels pobles del sud-est Burkina Faso

La acumulació primitiva del capital des d'una òptica radicada entre el situacionisme i l'animisme dels pobles del sud-est Burkina Faso seria un gran tema per escriure en aquest bloc. Bé, de fer seria una collonada com una catedral d'aquelles que escriuen amb profunda satisfacció moral tota la legió de tarats pseudointel·lectuals que hi ha arreu de la blogosfera ( que no és rodona, és plana!) i que el món en general ignora. Per tant no escriurè sobre aquest gran tema i el món es quedarà sense saber quantes parides intel·lectualoides puc dir -em reservo per un altre dia- ...

... us deixo però amb dues perles; un parell de clips d'un dels grans entre els grans: Jimmi Hendrix. Un tripi psicodèlic musical en estat pur i que no deixa seqüeles (irreversibles). La guitarra del segle XX!...


... el puto amo, vamos!


All along the watchcover





a Woodstock (improvització i Puple haze)








dimecres, 10 d’octubre del 2007

Els cossos de la revolució bolivariana!

"Plus je fais l'amour, plus j'ai envie de faire la révolution"
(Com més faig l'amor, més ganes tinc de fer la revolució - Graffiti aparegut al maig del 68)


dimarts, 9 d’octubre del 2007

Ché de Barra










Avui es conmemoren els 40 anys de la mort d'Ernesto 'Che' Guevara, com tothom ja en parlarà i el revisionisme farà la seva feina manipuladora m'abstinc der parlar-ne i vull cedir un espai en un dia assenyalat com aquest a un altre personatge: El 'Che de Barra'

'Che de Barra' és un personatge de còmic creat pel dibuixant i fumeta basc Abarrots, pare de criatures tant entranyables com els 'Euskalorros' o la penya del 'Bar Perico'. La caricatura és clara i directa, i n'hi ha més d'un que s'hi podria sentir identificat...


(click sobre l'imatge per poder llegir)



(click sobre l'imatge per poder llegir)
------------------------------

(click sobre l'imatge per poder llegir)



dissabte, 29 de setembre del 2007

"Hay gente que pincha 'porro' por la nariz"




Grans parides sobre les drogues
( pel gran Abarrots)






dilluns, 24 de setembre del 2007

Jordi Hereu saluda amb el cul!









El Pajis, dijous 17 de maig de 2007

divendres, 21 de setembre del 2007

Índia: uns breus apunts (I)





Ser fills d'ex-hippies comporta certes coses que no ser-ho lògicament no les te.

M'explico, si els teus progenitors decideixen portar-te un estiu al lloc on es van conèixer és provable que et dugin a Calella o Lloret de Mar. Això els pares d'ara clar, doncs d'aquí uns anys es limitaran a fer-te entrar a un xat o al match.com (Visca el progrés!). Si els teus pares eren uns melenuts d'LSD i pau interior, com és el cas, t'acaben duent a l'Índia. I d'aquí poc farà deu anys que els meus pares van tenir la idea de dur-nos on s'havien conegut i això em va permetre trepitjar la terra de Ghandi i el Kamasutra.




Uns apunts sense criteri:


- L'olor.


Si una cosa té l'Índia és una olor especial. Una olor única i indescriptible que és la suma de mil fragàncies entre les que tenim una tradició culinària alta en espècies, encens i sobretot pocs hàbits d'higiene personal.


Si voleu empapar-vos una mica d'aquesta fragància només teniu que acudir a qualsevol restaurant paki o hindú de Barcelona o fer cap a algun Badulake (he comentat ja com estimo els badulakes, no?)


- El color.

Color no li falta al país, de fet n'hi sobra. Si els camioners nostrats és limiten a incorporar la imatge d'una dona nua a la cabina per fer-se companyia, un camió a l'Índia és un museu de l'horror colorista amb rodes. Imatges de divinitats o actors de Bollywood colorejades amb roses, fúcsies i colors fosforescents omplen els tràilers i - ves a saber per què- no hi ha cabina on no pengin 3 o 4 CD's verges a mode de nin
otet d'Elvis penjant.

El color és tant que fins i tot una Manifestació comunista - el comunisme o una religió similar perviu a l'Índia- s'omple de música i color com si d'una processó hinduista és tractés. Ni Lenin ni Marx ni Engels es salven de veure els seus bustos coberts amb desenes de guirnaldes de flors.


- El sexe i Occident.

...Oh sí! Índia pàtria del Kamasutra i el sexe tàntric! ... i d'un integrisme moralista que fa esfarair. Si ets dona occidental a l'Índia tindràs un problema, seràs vista com una puta per tots els homes. És més, probablement la darrera imatge - i potser única- que aquests tinguin d'una dona blanca sigui d'aquesta oberta de potes i essent penetrada per tots els forats haguts i per haver.

Es dona la curiosa paradoxa que al segle XIX els britànics que podien és feien amb una edició Kamasutra a l'Índia doncs al Regne Unit la seva publicació estava prohibida per la rígida moral victoriana; a dia d'avui els indis compren massivament porno occidental doncs al seu país la simple mostra d'un pit femení per par d'una dona local pot conduir a dures sancions penals. De fet, no hi ha quiosc de Bombay on no vegis a alguna Rossa nua i desprès passa el que passa...


- Travelos!


Peregrinant de temple en temple i de boda en boda circulen vestides amb shari (vestit tradicional de la dona índia) melena i arracades -però tot sovint lluint boscoses barbes- unes curioses criatures. Desconec el seu nom tècnic, però aquests transvestits tradicionals asseguren l'amor etern a les parelles que es casen...i poden assegurar el desamor etern a qui no els dona diners quan en demanen, com servidor mateix que està maleït de per vida...

... Val, com a excusa per no trucar-la quan s'ha promès que és faria no cola, però vamos que el malefici d'un travesti hindú no és poca broma, eh!


- Gossos.


Ni vaques sagrades, ni elefants, ni tigres de bengala o micos del temple d'Hanuman; el verdader animal insígnia de l'Índia són els gossos. Gossos que són arreu i tot i ser més petaners que una nectarina són tots iguals... de prims per desnutrició. De fet, la petaniera del gos de carrer indi és tant gran que qualsevol gossot d'okupa sembla un pura raça de competició al seu costat.


Espero que això no hagi servit a ningú per entendre el país ni menys encara l'hagi motivat a visitar-lo. Més que res perquè encara hi aniríeu i us sumaríeu a tota la tropa de pijorastajipiosos occidentals que van a tocar els bongos i a drogar-se al Tercer Món sota pretextos místics que prou vergonya aliena fan...