dissabte, 20 de desembre del 2008

Entrevista a Lander Etxebarria, fundador d'Udalbitza

(Per a l'accent 144)

“Volen tallar en sec la iniciativa del primer espai institucional de caràcter nacional”






Lander Etxebarria va ser regidor de l´esquerra abertzale a l´Ajuntament de Bilbao. Va participar en la fundació d´Udalbiltza i va ser membre de la seva comissió executiva. Etxebarria i Joseba Garmendia, exregidor d´Urretxu, recentment han estat a Barcelona per donar a conèixer i denunciar la persecució que ha patit aquesta institució municipalista per part de l´Estat espanyol.


Udalbiltza neix amb voluntat de coordinar regidors i ajuntaments bascos. Quins eren els seus objectius?


L´any 1999, abans de les eleccions municipals al sud del país hi ha una assemblea a Pamplona de càrrecs municipals que reflexionen sobre el fet que Euskal Herria no tingui representació institucional i abordar aquesta qüestió des del municipalisme.


Passades les eleccions, el setembre d´aquell any, 1.800 càrrecs electes es reuneixen a Bilbao per fundar Udalbiltza. Neix amb cinc objectius clars: proclamar que Euskal Herria és una nació; internacionalitzar l´afirmació nacional del poble basc; impulsar la construcció nacional de manera participativa, és a dir, incorporant-hi la societat civil; buscar la col·laboració entre ajuntaments en àmbits sectorials; llengua, cultura, desenvolupament... I per acabar, fer aportacions i projectes de cara a una futura institució comuna basca més enllà dels municipis.

Hi havia algun precedents històric pel que fa a la construcció nacional des de la coordinació municipal?


Udalbitza respon a una tradició, molt present també als Països Catalans, en la qual els ajuntaments han estat subjectes actius a l´hora d´impulsar importants canvis polítics i socials. Són els municipis els promotors de l´Estatut de Lizarra de 1931, un estatut que desprès no es va aprovar tal i com s´havia presentat... Però bé, va ser un important precedent d´articulació institucional. Més tard, el 1976, encara sota la dictadura franquista, un nombrós grup d´alcaldes es reuneixen a Bergara per fer una crida a la democràcia i al respecte al poble basc. Tot plegat té la seva lògica, ja que els càrrecs municipals són al cap i a la fi els més pròxims al poble i a les seves aspiracions.

Com es materialitza el projecte a partir de llavors?


Es crea un consorci entre ajuntaments i és a partir de llavors quan Udalbiltza entra en funcionament com a institució. El finançament funciona a partir dels pressupostos dels ajuntaments, alguns donen molt, altres el que poden... N´hi ha que sols col·laboren en projectes concrets. De cara a 2002 ja hi ha diversos eixos d´actuació. Un d´ells va ser la Conferència Internacional pels drets dels pobles que va haver-hi a finals d´aquell any. Va ser una trobada que va tenir força repercussió, amb la participació de representants de nacions sense estat d´arreu del món. D´aquesta conferencia en va sortir una resolució de suport al dret a l´autodeterminació encaminada a la superació conflictes que succeeixen a tota la geografia planetària.


Una altra línia d´actuació molt interessant va ser el Fons de Cooperació i Desenvolupament. Es va centrar a Zuberoa, la província més nord oriental del país, a l´Estat francès, que viu una situació econòmica delicada i una important despoblació. L´economia de la província havia estat molt vinculada a la indústria del calçat i la ramaderia, ambdues en declivi des de finals dels anys 70. Des de les institucions de l´Estat francès hi ha un pla per revifar l´economia de la zona i a Udalbiltza li arriba la petició de complementar aquest pla d´alguna manera. Les nostres possibilitats d´intervenció eren poques i per això vàrem pensar en la creació d´un fons que es crearia a partir de les aportacions ciutadanes. Volíem recaptar un milió d´euros, però en vam aconseguir 400.000. Igualment ens va semblar prou tirar endavant. La idea del pla era tirar endavant petits projectes, com una fabrica de cervesa i una altra de cautxú. Posar un gra de sorra per revitalitzar l´economia del país.



I de cop, amb la institució en ple funcionament, arriben les primeres detencions?


A principis de 2003 vuit persones som detingudes. Desprès hi ha més detencions. Al final onze persones entrem a presó. A més, es registren i tanquen les nostres seus. També se´ns bloquegen els comptes bancaris. Al final hi ha 26 persones processades, la majoria alcaldes o regidors que formàvem part de la comissió executiva d´Udalbiltza, però també treballadores de la institució.

De què esteu acusats?


L´acusació és que formem part d´organització terrorista, som ETA. Segons la fiscalia som l´encarnació del projecte revolucionari d´ETA, així, en paraules textuals. És absurd pensar que una activitat institucional sigui alhora revolucionària! Però bé... per ells és així.


Davant aquestes acusacions, tenim l´avantatge que tot el que vam fer és públic. De fet, cada dos mesos enviàvem un butlletí a totes les forces polítiques -formessin part d´Udalbiltza o no- per donar a conèixer tot el que fèiem. Tots els pressupostos, d´on sortien els diners i on anaven, tot és absolutament públic, constava al butlletí.



Llavors no us esperàveu aquesta ràtzia policial?


No, no ens podíem imaginar en cap cas que la nostra activitat tingués res de criminal. Simplement volen tallar en sec una iniciativa que vol articular un primer espai institucional de caràcter nacional per Euskal Herria.


Ara estem a l´espera del judici i volem aprofitar per fer públic l´atac que hem rebut. Estem promovent una denúncia per presentar-la al Consell de Drets Humans de l´ONU, el Parlament Europeu i al Consell d´Europa. Entenem que al nostre cas no sols s´estan vulnerant drets individuals i polítics, sinó que s´estan vulnerant drets com a poble; a construir-nos la nostra realitat institucional des de càrrecs democràticament escollits per sufragi universal.

Quina impressió tens del moment actual que travessa el poble basc?


És un moment complex. En els darrers anys el dret a decidir s´ha fet un lloc a l´agenda política basca. Aquells que fa uns anys no en parlaven, ara l´assumeixen com a principi. A més, s´assumeix en major o menor grau que hi ha set territoris que compten amb uns trets i lligams comuns, és a dir, que conformen una nació. L´Estat davant això està molt alarmat; veu que s´ha arribat a un punt de no retorn, que la batalla de l´autodeterminació i la territorialitat s´està guanyant. A Espanya li costa molt assumir-ho i l´única recepta que tenen davant aquesta realitat és la que històricament han emprat sempre: la repressió. Tanmateix tenen un problema, ja que a la UE hi ha casos d´autodeterminació en marxa. Grenlàndia ben aviat decidirà independitzar-se, Escòcia també, Irlanda pot fer-ho...

Tant als Països Catalans com al País Basc darrerament ens estan deixant moltes persones que s´havien significat per la seva lluita a favor de la construcció nacional, ja fos a nivell polític o cultural. La recent mort del cantautor Mikel Laboa n´és el cas més recent. Quina sensació produeix veure com una generació de lluitadors desapareix sense poder veure el seu poble vivint en llibertat?


Ja ho expressava a la perfecció Mikel Laboa a una de les seves cançons "Del mateix tronc del que naixem nosaltres / Naixeran d´altres branques joves que continuaran la lluita". Això és així, tot és un procés continu. La transformació social i la lluita per la llibertat és un camí en el que tu aportes el teu gra de sorra fins on pots, fins que el cos t´ho permet, i desprès altres recolliran el testimoni. L´objectiu és anar avançant per anar sempre més enllà. El procés d´avançar és en sí positiu, per molt de que alguns no puguin veure el fruit ja madur.

dimarts, 16 de desembre del 2008

La història amb calçador...




El 1960 el capo soviètic Nikita Kruishev va picar amb una sabata sobre el seu pupitre a l'Assemblea de les Nacions Unides com a forma de protesta...








...El desembre de 2008, el capo de l'imperi nord-americà George Bush Jr. ha d'esquivar dues sabates llançades en forma de protesta per un periodista iraquià.

dimarts, 9 de desembre del 2008

No direction home



Suposo que sóc una persona molt despistada i per aquesta raó des de fa molts anys m'he trobat en moltissimes ocasions sense claus de casa. En realitat, ni amb tots els dits de mans i peus podria comptar les vegades que això ha estat així.

Sí puc, en canvi, recordar que solia fer quan això m'havia passat ara fa temps. De petit, quan vivia a La Garriga, al no tenir claus anava a casa un amic que era a més una botiga de marcs. No feia falta que ell hi fos, a vegades no hi era, però igualment la seva familia m'acollia i em quedava jugant sol o amb el seu germà a la seva videoconsola Sega. De més gran, ja a Barcelona, vaig quedar-me orfe de casa d'acollida per bé que a la mateixa escala on vivia hi havia una cosina de me mare que algun cop m'havia tingut a casa en aquests casos. Tot i això, normalment em dedicava a donar voltes per les botigues del barri o a passar l'estona mirant revistes porno a l'Fnac de l'illa fins que algú arribes a casa. Ja de més gran, vaig decidir passar les hores d'abandó al bar de davant de casa, on ja em coneixien i em podien fiar un donut, un cafè o una cerveseta. A tot això, li van seguir diverses noves cases i claus que perdre o deixar-se a casa, si bé el telefon mòbil va facilitar les coses... A un dels darrers pisos on vaig viure des del terrat comunitari era possible saltar com un lladre fins al balcó casa -amb relatives possibilitats de matar-se en el intent- i des d'alla per un forat girar el pom d'una porta i entrar. Això va facilitar-me molt les coses. Quan em deixava les claus optava per fer el salt i accedir a ella sense esperar a ningú. Problema resolt.


El darrer cop que recordo haver-me oblidat les claus dins de casa va passar a finals de setembre de 2007. Era dilluns al matí. Havia passat tot el cap de setmana al delta de l'Ebre bebent, fumant i fent una altra cosa que comença amb 'F' que desgraciadament no la practico tant com les anteriors... En fi, estava destrossat. Vaig trucar a la feina per dir que hi aniria a la tarda. Cap a la una vaig posar la tele i vaig quedar-me embadalit mirant els senyor Carlos Arguiñano cuinant unes tallarines amb salsa de bolets. Em van inspirar tant, que vaig decidir que aquell havia de ser el meu objectiu a la vida en la següent hora, el meu dinar. Despentinat, sense afaitar, amb pantalons de xandall, la samarreta de dormir i xancletes vaig anar al super a fer-me amb tots els ingredients necessaris. Vaig deixar el mòbil a casa i vaig agafar les claus, però poc desprès va resultar que no eren les claus de debò sinò unes altres que no se que collons obrien. Amb pinta de yonki i dues bosses de la compra (plenes de bolets, formatge, pasta i crema de llet) em trobava sol, amb cinc euros i al carrer... Vaig comprar tabac al Nike, el bar de xinos que era el meu centre d'operacions a la zona. Tornant als vells temps, vaig fer ús d'aquell element arcaic de comunicació anomenat cabina telefonica. Per culpa del mòbil, recordava pocs números i els que recordava eren de gent que treballava aquelles hores... inclosa la meva companya de pis, que no tornaria fins a les 7. Els amics del xino em van guardar la compra i sense saber que fer, vaig partir cap al no res, ven lluny de casa, a lo rolling stone...

Al final, vaig anar a petar a les portes del pis d'una amiga, que casualment era a casa, estava fent el dinar i que va riure una bona estona al veure la fila que feia. Va tocar-me tornar a trucar a la feina, aquest cop per explicar-los la meva peripècia. Amb aquelles pintes no podia anar a perdre el temps a l'oficina. Tampoc es van sorprendre ni riure ni enfadadar. És més, no els va venir de nou, doncs suposo que no n'esperaven res de bo de mi... ni jo de la feina en sí.

Al vespre vaig ser a casa, sopant pasta amb salsa de bolets amb la meva companya de pis, l'amiga que m'havia acollit i un amic al que havia trucat al matí durant la meva recerca d'exili temporal...


divendres, 28 de novembre del 2008

Seducció, sexe i història (II i III)

Us deixo noves incursions a les ones radiofòniques...


La primera tracta sobre els nostres amics els "xinos" i com s'ho muntaven a l'època Imperial.








Aquesta segona tracta sobre els anys seixanta... sexe, drogues i rock'n' roll!






divendres, 21 de novembre del 2008

Seducció, sexe i història (I)

Penjo la meva primera col·laboració com a expert(ejem) en història del sexe per al programa de tardes de Ràdio Sabadell "Anem per feina".

El tema d'aquesta primera secció* és l'Imperi romà i la seva saludable depravació carnal.







*Com la secció és setmanal, n'anirè penjant de tant en tant alguna.

dijous, 13 de novembre del 2008

He vist la llum




¿Què fer quan un es lleva i veu la llum?




Sí, la llum d'un dia d'aquest preciós sol que tenim a la Mediterrània.

Jo ho se. Res millor que gaudir uns minuts de la soledat a un d'aquests patrimonis nacionals que tenim anomenats terrasses de bar amb un café en llet o un entrepà, mentre es llegeixen les mentides escritres a un diari...
... o disfrutar de bona companyia amb un vermut o cerveseta amb olivetes, patates de bossa o escopinyes (berberetxus)...





... l'he vist molts cops! l'he viscut! A Sants, a Gràcia, a l'Eixample, a Sant Andreu... A la Ràpita, a Granollers, a Ciutadella, a Perpinyà... A Madrid, a Toledo, a Sevilla, a Cadis, a Jerez, a Florència... Jo he vist la llum!

diumenge, 9 de novembre del 2008

"Con franco fumabamos mejor..."




Llegeixo a un article sobre la història del cànem un breu apunt sobre la introducció del consum d'haxix a la Península Ibèria que ja havia sentit abans. És prou interessant:

"En 1920 (para ser más exactos el 31/8/1920) se fundó el Tercio de Extranjeros (lo que se llamará la "Legión"): No hubo problemas para reclutar voluntarios (una pandilla de malhechores, inadaptados y parias, algunos de ellos duros e implacables, otros simplemente patéticos) y fueron unos 200; iban desde criminales comunes, pasando por veteranos de la 1 Guerra Mundial que habían sido incapaces de adaptarse a la paz, pistoleros a sueldo de Barcelona.
Millán Astray, su jefe, los llamó, los novios de la muerte. Franco, como segundo jefe y Astray imprimieron a la Legión una mentalidad de crueldad brutal.
La noche que llegaron por primera vez a Ceuta, los legionarios aterrorizaron la ciudad (una prostituta y un cabo de guardia fueron asesinados).
Entre sus futuros gustos será el consumo de kiffi, grifa y hachís (así el hachís comenzó a tener una mala reputación y fue la víctima ya que incitaba a la violencia y al asesinato).
En la Legión fueron muchos los que se aficionaron al consumo de cannabis en las posesiones españolas del norte de Africa, luego se extenderá el hábito por España.
Incluso se afirma que por esta época, Franco consumió grifa, tal vez lo hubiera probado pero no creo que se aficionara (no consumía alcohol y no tenía ningún vicio aparente, como sus compañeros de armas).
Cuando se extendió el consumo de cannabis a partir de 1936 cuando las tropas de Franco invadieron España las autoridades franquistas no hicieron prácticamente nada para detener su aumento..."


Com veieu, un argument més que ens desacredita a tot la colla de progres porrerros ( progerros?) que encara ara rebutjen els 40 años de paz y prosperidad que ens va donar Franco i les forces de l'alzamiento nacional.

De fet, encara ara l'exèrcit espanyol és un actor molt viu en l'abastiment de la peninsula de "turró marroquí"... i que fem nosaltres? els donem les gràcies? doncs, porro en mà, ens dediquem a dir parides pacifistes, antimilitaristes i hippioses, sense cap mena de consideració cap a una institució tan gloriosa com l'exèrcit espanyol.

Un exèrcit que si bé és cert que no guanya una guerra a l'exterior des de fa més de 250 anys - i no serà per guerres...-, a l'hora de guerrejar contra la democràcia i les reivindicacions populars a l'interior, ha repartit estopa com ningú...



diumenge, 26 d’octubre del 2008

La tradició del "previ"



"Heu fet previ o què?" La resposta era sempre era afirmativa i li seguia una descripció d'ingesta etílica. Aquesta era l'inci habitual d'una trobada nocturna d'adolescents un divendres o un dissabte a la Vila de Gràcia; una trobada que podia ser al Zimbawe, al Ramses, a Les heures, al Cabaña... tot i que el punt de trobada oficiós era el Can Sunyé. Un Bar del carrer mozart que diria que actualment està difunt i que comptava entre els seus parroquians amb un vell sempre acompanyat d'un gat... Invisible, inexistent. M'explicarè millor, aquest bon home s'asseia a una taula amb una cervesa, de tant en tant ell mateix miolava i tot seguit deia "calla, que ets un pesat" a una bossa de plastic buida que duia. Així passava l'estona l'home. De tant en tant algún client que ja el coneixa li deia amb sorna alguna cosa sobre el gat com ara lo gras que s'estava posant o lo maco que era. Al marxar li deia al Quim, un ex-taxista amo de l'establiment que se'l mirava ja somrient, si li podia donar restes de menjar... pel gat!

En fi, tornem al previ, que és el centre d'aquest escrit. El previ era una tradició que teniem amb el meu grup d'amics entre els 15-17 anys. Quedavem a les 11.30 o 12 a Gràcia, però cada un previament havia anat a fer unes quantes cerveses, de quatre a sis normalment, i un entrepà al 'seu bar'. La gràcia de tot plegat era el fer unes cerveses barates, fer vida de barri i , sobretot, que tothom estiguès ja 'animat' al trobar-nos ... per beure més.

L'amic que venia del Llobregat profund, inventor i actual practicant encara del previ, el feia a una caseta cutre de frankfurt que hi havia abans a Plaça Espanya, junt a la plaça de braus, però que les obres per fer un centre comercial van obligar a tancar. Jo el feia al Bar Ferrer, un antro de barri dels bons, a Marquès de Senmenat amb Berlín. En alguna ocasió els dos ens trobavem per un segon acte del previ en un local que anomenavem "Bar del previ": un mínuscul i brut bar a Gal·la Placidia on les cerveses eren baratissimes i que actualment tampoc existeix. Els altres no solien venir a aquest bar i de fet era tant petit que a dures penes hi hauriem capigut... i això que els habituals erem cuatre comptats! Tanmateix, els altres dos també tenien els seus previs. L'amic que vivia al nord de Gràcia feia el seu previ al Bar Tocata, que es trobava - doncs ja ha tancat- prop de Joanic i que duïa un avi que sempre empreyava amb acudits dolents. Per contra, el que venia d'Horta, feia el seu previ en un bar decorat amb figuretes de gnomos que portava una parella trentanyeros porreros amb criatura inclosa... un bar que per cert, com no, també ha tancat!

¿ És el bar de sempre una especie en perill d'extinsió a la Barcelona multiculti-fashion-guai?
¿ Estem perdent l'autèntic patrimoni de la ciutat?

divendres, 24 d’octubre del 2008

Taxi drivers!



Com sóc un pijo-burgés, darrerament per motius laborals i de vagància m'he aficionat al món del taxi nocturn, fet que m'ha permés connèixer una mica el fabulòs gremi de taxistes.


Entre ells, m'agradaria homenatjar als següents elements que he tingut l'honor - sovint no sols no buscat, sinó infructuosament evitat- d'establir-hi conversa; l'avi tartamut que ballava al son d'una ràdio latin-king, l'armagat cincuenton que mostrava un odi desmesurat cap als conductors d'autobusos i tot el gremi del transport públic, el jove que citava tots els locals de putes que vorejaven el nostre trajecte, l'immigrant cubà que em va donar a connèixer la problemàtica de les plagues de fures a l'illa (culpa de Fidel, segur), una noia jove amb ulleres que escoltava música estil "scorpia" que deia que abans conduïa camions... i sens dubte el més gran de tots ells, el figura, un personatge amb pinta de loquillo, amb un catañol normatiu, que de forma tarantinesca s'autoanomenava 'señor lobo', que en quinze minuts va saltar-se almenys 4 semàfors, va insultar a d'altres taxistes i va fumar-se tres marlboros mentre tossia pels descosits ( "mi medico me ha dicho que estoy jodido, pero a mi me da igual"...)


Gràcies per fer caure notablement el meu capital econòmic!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Sóc un talibà!

M'agrada observar com el llenguatge quotidià obsorveix i adapta paraules de l'actualitat política pel seu propi ús. Així, des de 2001, quan gràcies al senyor George W. Bush Afganistan va reentrar al mapa mental occidental després de la invasió soviètica, és habitual dir d'algú que és un "talibà". Quan anomenen talibà a algú, no vol dir que creiem que aquesta persona pertany al moviment talibà afganès, simplement és una forma de dir que aquesta persona és un extremista en algún sentit, ja sigui moral, polític, religiós... Per exemple, el locutor de espanyolista dretes Luis del Olmo va descriure com a "talibà de sacrístia" al locutor espanyolista d'extrema-dreta Jiménez Losantos. Quan algú en diu una de molt grossa, per exemple, se li pot dir "No siguis talibà!" o simplement, si tenim un amic que es diu Ivan, podem dir que coneixem un talibán ( Un tal-Ivan) ( és dolentissim l'acudit, però no és meu).

Tanmateix, com sempre, els diccionaris sols contemplen el terme en el sentit més estricte i encara faltaran anys - dècades, lustres... segles!- perque contemplin el terme en el seu sentit més al·legòric:

talibà -ana
1 adj. [LC] [ISL] Relatiu o pertanyent als talibans.
2 m. [LC] [ISL] Membre d’un moviment islamista militar afganès que pretén aplicar integralment la xaria.

De fet, si utilitzessim el terme literalment, jo podria afirmar que sóc un talibà, o més ben dit un mal talibà, doncs en realitat la paraula és una adaptació a la llengua pashtu de l'àrab talib - estudiant-.

Molt s'ha escrit sobre l'obscur règim que van imposar els talibans a gran part de l'Afganistan entre 1996 i 2001, sobre el seu tracte a les dones, sobre els assassinats ètnics, la prohibició de joguines, música, diversions públiques i tota mostra de modernitat... Tanmateix, cal entendre que aquest va ser un producte de la vivència col·lectiva de l'infància dels mateixos talibans. Aquests van criar-se a enormes camps de refugiats al Pakistán, en barraques, plens de privacions, sense cap mena de diversió, sense figura paterna - doncs tots els homes eren morts o guerrejant-, amb l'única figura femenina de les seves mares, dones colpides i destroçades per l'enorme violència sexual que es dona a la guerra civil afgana... per aquests nois, futurs talibans, l'única sortida van ser les escoles islàmiques finançades per l'Aràbia Saudita on almenys van poder sentir-se algú. I que van fer aquests nens orfes quan un cop grans van fer-se amb el poder? Doncs reproduïr el món on havien viscut, fer d'Afganistan un enorme camp de refugiats on les dones quedessin tancades a casa lluny de la perversió del món exterior i on sols la religió, l'únic que els havia fet sentir-se estimats, tinguès el monopoli de la política i la societat.

Tothom es basa en les seves vivències a l'hora de construïr el seu paradís, i les vivències dels desgraciats i analfabets talibans eren tant grises que el paradís que van intentar construïr no era més que un infern. No sols els talibans serveixen d'exemple d'això, la Cambodja del khmers rojos, on prop de 2.000.000 persones van ser assassinades en mig d'una bogeria col·lectiva anti-progressista i anti-urbana, n'és un altre exemple rodó. És impossible entendre el que va passar a Cambodja sense entendre el primer i únic contacte que van tenir centenars de milers de camperols cambodjans amb la modernitat; la caiguda de milers de bombes sobre les seves viles des d'avions nord-americans. Aquest camperols, aterrotitzats i perduts, no van dubtar en seguir incondicionalment a Pol Pot i els seus cap a l'útopia-bogeria que els prometia un paradís col·lectivista rural sense cap mena de vestigi de modernitat i progrés... és a dir, bombes i avions.

Així doncs l'odi engendra odi, l'incultura més incultura... i l'amor i l'educació, un món millor?

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Kufiyya






Llegint ara fara menys d'una setmana el diari El País, em va sorprendre una fotografia d'un escorcoll policial a la casa d'uns suposats delincuents. La foto mostrava un parell de policies de paisà regirant unes caixes. El detall que em va cridar més l'atenció va ser la vestimenta d'un dels polis, que duia un enorme kufiyya - mocador palestí- envoltant-lo al coll...

No fa tant de temps a la nostra societat aquest mocador tenia certa significació política, representava certa empatía cap a la causa palestina. Es cert que molts dels que el duien - i duiem- poc en sabien o els importava en realitat la política a l'Orient Mitjà, però el palestí era sens dubte un element de borrokes, okupes, maulets, xirucaires, jipiosos i altres variants de joves i adolescents "alternatius"...

Tanmateix, tot això havia de canviar. Un fet premonitori va ocorrer l'any 2006, quan el president del govern espanyol Rodriguez Zapatero va posar-se una kufiyya durant un míting. Un any desprès, el dissenyador Balenciaga incloïa una versió pròpia del palestí en la seva colecció de moda 2007/2008, mentre que paral·lelament les nenes pijetes començaven a lluïr pel carrer mocadors palestins mentre remenaven els seus culs enfundats en apretats texans.

D'això no fa ni mig any, primavera de 2008. Va ser llavors quan les "revistes femenines" van passar a regalar el pañuelo que esta de moda (paraules textuals). Des d'aquell moment la cosa va ser imparable, i mentre els antics poseidors de palestins renunciaven a la seva antiga peça que mostrava com n'eren "d'esquerres, alternatius i solidaris"(ejem, ejem) el mocador va popularitzar-se més que mai. Les instàntanies van començar a seguir-se de forma radical i veriginosa; top-models amb palestí, l'actriu Cameron Diaz amb un Palestí, David Beckham amb kufiyya... i el triunfito David Bisbal amb palestí!

Tot plegat, un autèntic malson pels autèntics i unics legitims portadors d'aquesta peça de roba; es a dir, els àrabs i sobretot els joves europeus que sabem que "tot és culpa dels Estats Units, la polícia ( que tortura i assassina) i... els feixistes, que són tots aquells que no pensen com nosaltres"...

Tanmateix, són els propis Estats Units els que ens poden tornar el palestí a les nostres mans. Allà, un anunci de la marca Dunkin Donuts va ser retirat perquè mostrava una noia amb aquest mocador i pels conservadors americans equivalia a donar suport al terrorrisme. Així, el nostre palestí torna a ser una "peça proscrita" ... o no, doncs tal i com llegeixo a la wikipedia anglesa, és també als Estats Units on el pitjor malson s'ha fet realitat; des de 2007 certes cases de moda llancen palestins amb motius... Jueus!!!! Fet, aquest darrer que mostra que la moda i el negoci que arrossega, supera la política i el que fagi falta.

De fet, em comentaven no fa molt que des de que els mocadors palestins s'han posat de moda, nombroses families àrabs i palestines que es dedicaven a la confecció de kufiyyes viuen en situació de ruina ja que són els xinesos qui han passat a lider la producció d'aquest element que, no oblidem-ho, és un simple mocador tradicional àrab.

... quin món tant absurd...




dimarts, 23 de setembre del 2008

Eleccions a l´imperi nord-americà: un joc on l´elit sempre guanya

(Per a l'Accent 138)







Haver nascut en territori dels Estats Units d´Amèrica, ser major de 35 anys i haver viscut com a mínim 14 anys al país. Aquests són els requisits imprescindibles per a poder ser president de la gran superpotència militar del món actual, però n´hi ha dos més que si bé no estan normativitzats, són tant o més exclusius: pertànyer a un dels dos grans partits i ser ric (o extremadament ric). De fet, des de l´elecció de George Washington com a primer president de la federació el 1789, tots els presidents electes han estat membres del segment més pudent de la societat.

Aquesta elitització de la política prové del sistema polític dels Estats Units. Va néixer el 1787 a partir de la redacció de la vigent Constitució per part d´un reduït grup de membres de la minoria rica, blanca, anglosaxona i protestant que fins llavors havia estat la classe colonial privilegiada. Aquesta elit va crear un sistema pensat per a les seves necessitats com a classe dominant i, des de llavors, la democràcia nord-americana arrossega un llast antipopular que malgrat l´existència de sufragi universal, deixa en mans d´una minoria molt reduïda els grans afers d´Estat.

El sistema electoral nord-americà és extremadament complex. Un dels seus pilars és el del finançament de les campanyes polítiques, autèntic filtre que permet sols a aquells que gaudeixen de recursos i de bones connexions amb el món financer poder optar a la presidència. Tot candidat compta en començar amb els seus recursos alhora d´enfrontar-se a un procés electoral, ja siguin unes eleccions primàries (els votants trien el candidat del partit a la presidència) o presidencials. Per tant, aquells que gaudeixen de majors recursos parteixen amb millors possibilitats per guanyar. Tanmateix, el finançament electoral té després dues maneres de recaptar fons; la primera és el finançament públic, que atorga al candidat 20 milions de dòlars però li impedeix recórrer a cap altre font de finançament. L´altre font de finançament és privat, i té lloc a partir dels diners que aporta el partit i de donacions privades. En principi és limiten a com a màxim 2.000 dòlars per ciutadà, però un buit legal permet usar diner privat per fer campanya de manera il·limitada sempre i quan no es demani el vot explícitament pel candidat. El sistema de finançament privat és molt més profitós pels candidats dels dos grans partits ja que els dóna molts més recursos que el sistema públic i els permet tenir diners per optar a una projecció pública i mediàtica que de fet, fa dels Estats Units un país bipartidista (sols durant aquest passat mes d´agost, el candidat demòcrata, Barack Obama, va recaptar 66 milions de dòlars en donacions, tres vegades més que el que ofereix el sistema de finançament públic).

Les donacions privades als candidats, lluny de ser desinteressades, són un contracte no escrit entre el polític i el donant a fi de respectar el primer els interessos del segon. Ja que són les grans corporacions les principals donants de demòcrates i republicans, són elles qui marquen les línies generals de les polítiques de Washington. Aquesta "corporativització" de la política és percebuda molt negativament pel ciutadà nord-americà de classe mitja, com mostren totes les enquestes des de fa tres dècades. Per això, campanya rere campanya, hi ha la irònica situació que els candidats presidencials ataquen les grans corporacions per atreure el vot popular alhora que són elles qui els paguen les campanyes i els marquen l´agenda política. Una simple mostra del gran grau de cinisme del sistema.

Més enllà de la dependència del sector privat, el sistema electoral nord-americà conté elements que elititizen encara més el seu funcionament. Per començar, els electors s´han d´inscriure per poder votar i per poder fer-ho han de complir els diversos requisits que exigeix cada estat; així, per exemple, a Alabama tot votant ha de prometre fidelitat a la Constitució i no pertànyer a cap grup que pretengui derrocar el govern així com no patir trastorns mentals. Tanmateix és la prohibició de vot a tots aquells que han estat a presó, vigent a la majoria d´estats, un dels elements que accentua el classisme i racisme del sistema (actualment hi ha més de 7 milions de nord-americans encarcerats, més d´un terç negres). A tot això, cal sumar-hi el fet de que el president és escollit de forma indirecta. Els votants trien delegats (un nombre determinat per Estat, qui obté el major nombre de vots s´enduu tots els delegats de l´estat) i són ells qui trien el president de la federació, fet que resta molta força al vot popular. A més, en un país on l´estat cedeix gran part del seu paper al capital privat -des de la sanitat fins a les presons-, és qui gestiona els sistemes de vot, l´elaboració de les llistes de votants i fins i tot el recompte electoral.

És en aquest context, en un sistema nascut ja pres dels interessos d´uns pocs, que el pròxim 2 de novembre se celebraran unes eleccions presidencials on alguns, els més rics i poderosos, ja ho tenen gairebé tot guanyat.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Una web amb "grans aspiracions"...







La xarxa és un espai extremadament curiós; cercant la lletra de la cançó del gran Johnny Cash que penjo uns centimetres més amunt, he anat a petar a cocaine.org, una pàgina dedicada totalment al submón d'aquesta droga derivada de l'arbust de coca. Algunes dades curioses que publica la web:

  • Amèrica Llatina exporta anualment 1000 tonelades d'aquesta substància a l'any.
  • Documents desclassificats de la CIA confirmen els tractes de l'agència amb cartels de la coca durant els anys 80 per combatre la "subversió comunista"
  • Els cocainomans perden tot apetit sexual si consumeixen la droga de forma molt periodica, si bé al principi de l'addicció tant ells (com les rates de laboratori) mostren una hiperactivitat sexual.
  • La cocaïna és un gran analgèsic, que utilitzaven en petites cuantitats Winston Churchill i la reia Victòria.
  • El sant pontifex Lleó XIII consumia un derivat de la fulla de coca anomenat "vi de coca". Tenia un farmaceutic cors particular que li preparava i administrava.
PS: La cançó, que tracta sobre un home que passat de droga i alcohol mata a la seua dona, no és original de Cash. Un tal TJ.Arnal la va compondre el 1947 i un any després era en el top 20 de les ràdios Americanes. Entre els artistes que l'han tocat hi ha Woodie Gurthrie o Bob Dylan, si bé la versió de Cash és la més coneguda.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Sons multicultis de la Barcelona actual







hOlllAaa Maaaasaje


( dit per les filles del gran imperi mandarí, a qualsevol platja de la Catalunya Central... '10 eulos')




SeRveSsa-BiEr

(Expressió clàssica dels parlants urdus de Ciutat Vella... en cas de trobar-se el paki a la platja, l'oferta sol incloure també "Cocacolaaa, faaanta, 'gua " )



haxix, cokein
( dita dromederia de poca monta. També a Ciutat Vella, intercalada sovint amb el "servessa-bier")




dimecres, 10 de setembre del 2008

"Se abrirán las grandes alamedas"





Demà és dia onze. 11 de setembre. El que hauria de ser una diada de dol, reivindicació i conmemoració. Dia en el que els catalans recordem la capitulació de la ciutat de Barcelona davant les tropes felipistes i l'ocupació de la nostra terra per part de Castella. A raó d'aquell dia 11 som el que som, un poble sense estat format per uns països sense nom...

Però hi ha més 11 de setembre a recordar, amb dol, ràbia i esperança en la victòria - que si arriba mai és tardana -. No parlo de l'incendi del reichstag que van representar els atemptats de Whashington i Nova York de 2001. Allò també va ser una tragèdia, sobretot perquè va permetre al nucli dur de les classes dirigents de l'imperi obrir una nova etapa de militarisme i neocolonialisme agressiu. De fet, va ser aquest mateix nucli dur, amb obscurs personatges com Donald Rumsfeld, qui va provocar aquell fatidic 11 de setembre del que vull parlar: 1973, Xile, un exercit revoltat contra un govern legítim ofega amb sang l'esperança d'aconseguir una vía democratica i oberta cap al socialisme.

Aquell 11 de setembre va ser el final d'un somni, no sols per Xile i l'Amèrica Llatina, sinó per tots aquells que creien en un món més just. Tal i com cinc anys abans dins del 'camp socialista' els tancs russos van acabar amb el socialisme de rostre humà txeco-eslovac ( val a dir que els ciutadans de Praga van rebre als tancs soviètics desafiant-los puny en alt cantant La Internacional ) , l'aixecament de l'exercit xilè coordinat molt estretament per la CIA va finiquitar una experiència similar al 'camp capitalista'... tot deixant un rastre de milers de morts, desapareguts i centenars de milers d'exiliats. Aquell dia el Palau de la Moneda, la seu presidencial, va ser bombardejada i des d'allà Salvador Allende es va dirigir als xilens per ràdio, poc abans de suicidar-se amb un kalashnikov (regal de Fidel Castro) per no caure viu en mans dels bàrbars enemics del poble xilè. En la seva despedida Allende no dubtava en confiar tard o d'hora en la victòria de l'home sobre tota opressió: "Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor."




I al cap i a la fi, el millor homenatge a qualsevol 11 de setembre, a qualsevol injustícia o victòria de la reacció i la tirania és sols un: La Victòria!

dilluns, 1 de setembre del 2008

Les parets parlen




Si bé la gran majoria de fotologs no són més que la compilació de fotos de quill@s de festa adornats amb poesia barata, hi ha alguna digna excepció. La més notable que jo he trobat s'anomena "les parets parlen" i mostra de forma gairebé diaria fotografies d'escrits delirants, enginyosos, freaks i/o de protesta apareguts a murs i parets dels Països Catalans.



Si teniu fotografia per l'estil, podeu col·laborar amb aquesta excel·lent iniciativa a lesparetsparlen@gmail.com

dilluns, 11 d’agost del 2008

"No potis com una dona el que no has sabut beure com un home..."

Complint la petició d'un loco de cognom Garrido, li cedeixo el bloc per penjar-hi la següent crònica sobre el seu recent i etílic viatge a Al-Andalus...





Ni Alhambra, ni Albayzín, ni el Sacramonte ni hòsties. La primera destinació turística que les guies de Granada hauríen de posar és un dels llocs més acollidors que mai he vist: el bar Boabdil, tota una raresa dintre del món dels bars a la capital "nazarí". Dic tota una raresa perquè allà no és habitual que els "barmans" et rebin amb una salutació cordial o amb una broma (la fama de "malafollá" dels granadinos està molt estesa).



Prop del carrer Elvira el bar Boabdil, el que veieu a la banda dreta de la imatge, està comandat per l'Antonio i la seva dona, la Mari. I és que una de les coses positives d'aquest bar és que el porta una família, ja que, a banda del matrimoni, les seves filles també dediquen moltes hores allà. Tot i que el bar no ofereix res a nivell decoratiu (ni falta que li fa), el que realment atrau és la seva gent: tant cambrers com clients. Uns clients, de tot tipus i condicions, que sempre tenen alguna cosa interessant a explicar-te. A banda de la gent, al bar Boabdil et donen una tapa per cada birra que prens (cosa habitual a Granada, clar). Hi ha tapes de tot tipus, en paraules textuals del jefe, l'Antonio, hi ha "bambis patrocinats per la Walt Disney", "conejo al ajillo patrocinat per la Warner Bross." o "boquerones patrocinats per l'ajuntament de Màlaga", tots elles molt bones. I si això és poc, a més es pot fumar i una de les filles de l'Antonio és capaç d'enamorar-te (com veureu al vídeo adjunt).





PS: es recomana passar-se més de 4 hores al dia al bar per poder copsar la seva essència (hores que es poden treure de la visita a l'Alhambra).

divendres, 1 d’agost del 2008

Apadrina ...





Diuen que a l'estiu no hi ha notícies i per això cal inventar-les. Això és fals, simplement el que passa és que els principals polítics estan de vacances i el periodisme dominant - aquell que entén com a notícia el transmetre qualsevol tonteria dita per un impresentable amb carnet de partit- no sap que fer.

Per això esdevé un tema destacat i polèmic el fet de que un regidor d'un partit local coaliat d'ICV hagi penjat al seu bloc una imatge-campanya irònica sobre les mancances de finançament que pateix la Comunitat Autònoma de Catalunya - i que també pateix el País Valencià i sobretot les illes Balears- que proposava apadrinar un nen extremeny. Tot plegat és un simple bluff estival amb el sempre monotemàtic rerefons de l'amor que des de les Espanyes ens tenen cap als parlants del dialecte de llatí vulgar amb el que servidor escriu.

Com sempre és bo fer amics, proposo una nova campanya dedicada no sols als extremenys sinó al conjunt d'ejpañols:


Apadrina un ejpañol




Amb els teus diners comprarem heroïna adulterada per tots ells!




Per cert, al món passen coses de debò, algunes de molt grosses. Desprès d'anys de capitalisme especulatiu i rapinya pura i dura que ha enriquit als més rics, el sistema entra en crisi i pagaran els de sempre... Tot i com diu un vell lema "Jo sols em creurè la crisi quan els multimillonaris se suicidin en massa"




PS: El dia que el "Viva España" de Manolo Escobar sigui l'himne espanyol, servidor serà feliç amb la nacionalitat del seu DNI. Escolteu la versió alemanya que he posat... BRUTAL!!!!

dimecres, 23 de juliol del 2008

Viquipèdia, la enciclopèdia lliure?

(Per a l'Accent)





Des de la seva irrupció ara fa set anys, la Viquipèdia, l´enciclopèdia més coneguda d´internet ha esdevingut un referent. Nascuda amb la voluntat de ser una enciclopèdia oberta, creada a partir de la col·laboració popular i amb la vocació clara de ser poliglota; a dia d´avui la Viquipèdia compta amb 254 edicions que corresponen a diferents llengües i un total de més de 10 milions d´articles. L´edició anglesa de l´enciclopèdia, amb 2 milions d´entrades, ha esdevingut l´enciclopèdia més extensa que mai abans ha existit. Pel que fa a l´edició catalana, és la segona més antiga després de l´anglesa, i compta amb més de 120.000 articles obra de la col·laboració anònima i desinteressada de milers d´usuaris.

Tanmateix el caràcter obert de la Viquipèdia permet la fàcil manipulació dels articles, sovint per a la glòria dels poderosos. A finals de 2007 la premsa publicava que centenars d´articles havien estat manipulats per part de governs i multinacionals. Per exemple, la petroliera Exxon va aconseguir esborrar tota referència a l´enorme atemptat ecològic que va significar el vessament de cru del buc Exxon-Valdez sobre les costes d´Alaska l´any 1989. L´empresa informàtica Microsoft, tant habituada a usar tota mena de pràctiques per ser hegemònica en el mercat, no va dubtar en eliminar de l´enciclopèdia un llistat de defectes de la seva videoconsola XBox 360. Des de la seu central de l´FBI es van eliminar diverses imatges de Guantànamo, i des dels ordinadors del Vaticà s´havien adulterat centenars d´entrades a fi de vendre una bona imatge de l´església catòlica.


La Viquipèdia castellana contra Rebelión.org

Per evitar les manipulacions i vetllar per una mínima objectivitat dels articles, cada edició de la Viquipèdia compta amb un grup molt reduït d´usuaris anomenats "bibliotecaris" que per exemple poden vetar la participació d´usuaris en l´enciclopèdia. A finals de juny, una bibliotecària de l´edició castellana va posar a la publicació diari de contrainformació Rebelión.org a la llista negra de pàgines, de manera que tota referència a la publicació va ser esborrada de la Viquipèdia i tot enllaç que hi conduís va ser inutilitzat. Segons els bibliotecaris, la pàgina de contrainformació és una "font no neutral ni verificable" perquè "tothom pot escriure-hi", fet que a part de ser fals, contrasta amb el fet de que justament una de les virtuts de la Viquipèdia és que a priori tothom pot publicar-hi. Des de Rebelión no s´entén com els tracten de font no neutral i si que mereixen aquesta consideració els mitjans generalistes com El País, El Mundo o la COPE. A més, els responsables de Rebelión han destapat la infiltració de sionistes i conservadors en l´organigrama de l´enciclopèdia. Davant aquestes revelacions, des de la Viquipèdia castellana s´ha expulsat a diversos usuaris pel simple fet de demanar la rehabilitació de Rebelión, i a més, s´ha eliminat l´article que feia referència a Santiago Alba, filòsof col·laborador habitual de Rebelión.
El cas Rebelión no és més que la punta de l´iceberg de la desvirtuació constant i interessada que viu l´enciclopèdia que s´anomena lliure. Per exemple, són centenars els usuaris que han vist les seves IP blocades per corregir articles que atemptaven i manipulaven sobre temes com la unitat de llengua catalana a la versió castellana, mentre que sols cal consultar els articles com els que fan referència a la Comunitat Valenciana (sic), Cuba o Israel per veure què permeten i quin peu calcen els defensors de l´objectivitat de l´enciclopèdia... lliure?

divendres, 4 de juliol del 2008

Entrevista a Pascual Serrano:


"Només hi ha un poder, el poder econòmic"


Pascual Serrano (València, 1964) és periodista especialitzat en comunicació i política internacional. El passat 30 de maig va ser a Barcelona per presentar Medios Violentos, Palabras e imagenes para el odio y la guerra (El Viejo Topo) el seu darrer llibre, on analitza el paper dels mitjans de comunicació a l´hora de legitimar les diferents formes de violència que s´exerceixen des del poder. És un dels fundadors del portal electrònic Rebelión, des d´on periòdicament desmunta les mentides i els fraus dels mass media. A més, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre les realitats de Cuba i Veneçuela.



Llegint el seu darrer llibre un arriba a la conclusió que a les guerres actuals els mitjans de comunicació apunten i els soldats disparen.


Bé, els mitjans apunten, els ciutadans aproven i els soldat disparen. No cal oblidar l´aprovació de la ciutadania. Qualsevol guerra, agressió o invasió pot fer-se sempre amb l´única condició que es pugui convèncer abans a la ciutadania. Aquí és on entren els mitjans de comunicació.

Quin grau de responsabilitat tindrien els mitjans en conflictes en els quals s´han despertat odis entre comunitats i ètnies, com els que s´han viscut als Balcans o l´Àfrica?


Molt gran. De fet, molts d´aquests conflictes no haurien succeït sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Ni el conflicte dels grans llacs a l´Àfrica, ni el cas iugoslau però tampoc la invasió de l´Iraq s´haurien produït sense l´aprovació dels mitjans.


Els periodisme, l´anomenat quart poder, ha passat d´exercir de contrapoder a ser un perill per a la població?



Jo m´alineo amb la tesi que sempre ha defensat l´Ignacio Ramonet que diu que els tres poders clàssic en realitat són un únic poder, l´econòmic, i que l´anomenat quart poder s´ha incorporat a aquest únic poder. Només hi ha un poder, el poder econòmic, i el periodisme n´és part integrant.


Aquest no era el paper del periodisme als seus inicis...


Quan neixen els mitjans de comunicació i el mercat no era el poder únic i hegemònic, els mitjans podien exercir de contrapoder. Tanmateix arriba un punt en què aquest paper és distorsiona, es subverteix. Un exemple, al segle XIX la premsa obrera britànica era molt potent i rellevant. Ara bé quan s´incorpora la publicitat als diaris, apareixen els diaris de dretes i gràcies als ingressos que la publicitat els aporta, aquests poden baixar el seu preu a la meitat. En aquesta situació els diaris sindicalistes no poden competir i desapareixen.


Es pot dir que la publicitat determina el panorama mediàtic i les notícies que rebem


Ara mateix el 50% dels ingressos d´un diari venen de la publicitat. Si creéssim un diari d´esquerres que parlés de coses incòmodes pel Corte Inglés, Repsol o Iberdrola, aquest diari tindria molts menys ingressos i hauria de valdre com a mínim el doble per poder funcionar. Però la cosa va molt més enllà de la publicitat, ara mateix els mitjans de comunicació són els departaments d´imatge de grans companyies. Unes empreses que no tenen res a veure amb la comunicació però són accionistes directes dels grans mitjans per a poder controlar-los.

Com es pot combatre aquest model hegemònic tant pervertit?


Hi ha dos reptes. El primer desmuntar de l´imaginari col·lectiu la creença que els mitjans són seriosos, rigorosos i plurals; mostrar com de distorsionats pels interessos del capital arriben a estar. El segon, que és posterior, seria bastir una autèntica alternativa comunicativa que funcioni. Evidentment és més senzill el primer repte i és al que jo em dedico.

No lamentes dedicar tots els teus esforços a lluitar contra les mentides dels altres i que això et resti temps per poder exercir d´altres facetes de la professió periodística?


El que em sap greu de debò és no veure com ells tenen més capacitat i recursos per mentir i manipular que nosaltres per desmentir-los. És cert que és una pena que haguem de perdre el temps desmentit als altres, seria com si un manobre hagués de dedicar tot el seu temps posant bé els maons que col·loquen malament els seus companys, però és una batalla molt necessària que estic disposat a tenir sense treva.

Pel que fa al segon repte que apuntaves. Com és pot crear un model de mitjans de comunicació que s´allunyi de tots els vicis del periodisme actual?


No hi ha cap solució miraculosa per això. Per començar, s´ha d´entrar en un debat sobre la propietat dels mitjans de comunicació. Part de la solució ve de la via dels mitjans públics, que tot i els seus defectes són més lliures que els privats. Això sí, no s´han d´entendre com fins ara; es a dir, com a mitjans de promoció del govern o partit de torn. Han de ser mitjans oberts amb mecanismes de control democràtic i on els professionals siguin els que prenguin les decisions. A més, hi ha mecanismes més enllà de la propietat estatal des d´on es pot crear un nou pol comunicatiu. Un d´aquests mecanismes és subvencionar la formació i l´equipament tecnològic dels mitjans comunitaris, alternatius, de col·lectius independents... Això és el que s´ha fet a Veneçuela amb molt bons resultats.

Veneçuela és un dels països que impulsa el projecte de Telesur, en el que has participat activament. Que ens en pots dir?


Bé, primer dir que Telesur és una experiència ja de per si positiva. Per primera vegada un grup de països amb governs progressistes es plantegen crear una televisió internacional totalment informativa que no depengui dels imperatius del mercat.

Tot i això tota televisió té un greu problema: la dictadura de la imatge. A la televisió vint morts són notícia si tens imatge, de fet la notícia és la imatge sinó n´hi ha, no hi ha notícia. Això és l´antiperiodisme i condueix a un model informatiu que et ven ser testimoni de fets que passen, però en cap cas t´explica ni t´interpreta realitats que són complexes i van més enllà de l´imatge. La televisió actual és un espectacle visual on no hi ha espai per cap mena de raciocini. A més, a tot això cal sumar-li el gran control sobre les imatges que tenen les agències informatives. Crear un model alternatiu de televisió és molt difícil, gairebé impossible.


Per acabar, com a bon coneixedor de la realitat de Cuba com interpretes els darrers canvis que ha impulsat des del govern de Raúl Castro?


En els darrers mesos a Cuba hi ha hagut dos tipus de canvis. Uns no han buscat més normalitzar una distorsió del socialisme que ja fa temps que existia. Aquesta era que alguns cubans fruit de les remeses dels seus familiars a l´estranger i l´anormalitat del període especial tenien diners en divises i no se´ls podien gastar en productes de consum com pantalles grans de Televisió o reproductors DVD i ara si que poden fer-ho. Això evidentment no és cap avanç revolucionari, però és una mesura sensata que a més pot combatre el mercat negre.

Després hi ha les mesures encaminades a augmentar la productivitat, sobretot al camp a partir de reparticions de terres. Hi ha qui creu que això és contrarevolucionari, però jo crec que no ho és pas. S´està donant terra a qui la treballa, això és bo i és el que sempre ha defensat l´esquerra


.



dimarts, 1 de juliol del 2008

"Li va passar al cosí d'un amic del poble..."

Sí el protagonista d'una història és el cosí d'un amic de qui ho explica, no ho dubteu: és una puta mentida. Sí la història ja l'heu sentida abans més d'una ocasió, no sols és falsa sinó que és una llegenda urbana.

Ara fa uns anys, uns antropolegs catalans van estudiar la receptivitat dels joves davant aquestes històries i d'aquesta cerca en va sortir un llibre anomenat "Benvingut al club de la sida i altres rumors d'actualitat". La llegenda coneguda com a "Benvingut al club de la sida" que va donar títol al llibre va resultar ser vista com a certa pel 89% dels joves d'entre 15 i 17 anys, i per molt que és una de les llegendes urbanes més velles ( i per tant conegudes com a falses) encara gaudeix de bona salut. Aquí penjo una sinopsis estàndart d'ella:

"Un executiu en viatge de negocis a Nova York lliga amb una noia i se l'endú a l'hotel. Després d'una nit de sexe, es desperta i la noia no hi és. Al mirall del lavabo hi troba escrit amb pintallavis: 'Benvingut al club de la sida'."


I ara, penjo versions alternatives trobades a la xarxa de gent que encara hi creu ( de la història que li passà a l'amic d'un cosí...) :


"No sé si molts de vosaltres ha escoltat la llegenda urbana sobre "El club de la SIDA". La història ve a dir que a un hotel de la ciutat, un senyor de negocis coneix una dona impressionant i que aquella mateixa nit, tenen sexe. En veritat, la dona no és una dona, sino un home transvestit i quan l'home de negocis es desperta i va al lavabo, es troba al mirall, un missatge escrit amb barra de llavis (carmín) que possa: Benvingut al club de la SIDA
Doncs bé, perque explico això? Perque des de fa dies, m'he fixat que en els lavabos del Campus Plaça Universitat (UB), apareix el missatge d'un "supossat" hetero, que busca sexe amb nois. Doncs a tot arreu on está possat aquest missatge, apareixen més missatges diferents on adverteixen a la gent, que no es fiin d'aquesta persona, perque té la SIDA.
Que en penseu?"
( http://www.sinver.es/index.php?name=PNphpBB2&file=viewtopic&p=79233)

------


"A mi un canario hace unos años en Francia, al hilo de salir una noche de marcha (si algo así existe por allí, que ya os voy diciendo que no), nos contó la historia de un tío que se fue con dos inglesas a la cama allí en canarias y, al día siguiente, cuando se levantó, se encontró solo y, al llegar al baño, vio en el espejo escrito: ("Bienvenido al club del Sida"). Esta la he oído, años después, en varias ocasiones, en lugares distintos, con distintos protagonistas y creo que es una leyenda urbana... Saludos"
(pensarsentiryactuar.blogspot.com/2007/09/leyenda-urbana.html)