Terol existeix!!! (primera part)

Terol existeix, d'això en puc donar fe. Altre cosa és que el meu testimoni fos vàlid en un judici, ja que la primera volta que vaig ser-hi era una marrec d'uns set anys i la segona, ara fa dos estius, el meu grau d'alcoholèmia va fregar el "Boris Yeltsin" durant tots els dies que vaig ser-hi...

De petit recordo haver passat uns dies amb la família a una zona de balnearis; tinc memòria d' un paisatge rocós i unes nits fredes, així com àligues i voltors fent cercles al cel. També recordo una mena de poble de liliput on la gent era molt baixeta, el "monte" servia d'abocador, hi havia guilles mortes a la plaça de la vila i una màquina d'Street Fighter al Bar situat a la mateixa. Encara puc recordar l'escalfor d'una xocolata calenta que vaig prendre en aquell Bar i els mítics sons de batalla d'aquella màquina recreativa que qui sap com va arribar a la fi del món...

La segona presa de contacte amb Terol va començar també amb els sons d'una màquina, aquest cop una escurabutxaques, prop de la Estació del Nord a Barcelona, al mateix Bar on el dia abans havia acabat la tradicional peregrinació etílica estival que fem els amics de l'institut a Tossa de Mar. Acabava de comprar de forma improvisada dos bitllets de Bus per anar jo i un altre arreplegat a veure un amic que viu a un poblet pròxim a Terol i em van tocar uns 20 euros, a repartir amb un poeta renegat que és va oferir a acompanyar-me i durant una estona va rumiar-se d'unir-se a l'expedició cap al Baix Aragó per al cap de poc desertar. Dos dies després partíem de bon matí cap a Terol i estàvem en un Bar veí assaborint un carajillo (altrament dit cigaló) i un croissant ressec després d'haver tingut la "gran idea" de passar-nos la nit en blanc donant-li al beure, al fumar, a la play (pitjor vici que els anterior) i preparant una pancarta sorpresa que treuriem dies després a les festes d'un llogarret dit el Villarejo on la nostra gesta perdurarà pels temps dels temps...

(continuarà)

Fotografies: 1. Vistes de la Sierra d'Albarracín. 2. Servidor pujant a la font de la Plaça Gran de la vila de Terriente

Un Segle d'imatges (I)

1960 - Fidel Castro a la XV Assemblea General de les Nacions Unides

Fidel Castro era llavors la figura mediàtica més important del món, tenia 34 anys i entre 1956 i 1959 havia capitanejat una èpica lluita guerrillera sense treva contra la dictadura de Batista.

La seva estada a Nova York va ser tota una aventura. Només arribar, a l'aeroport milers d'ultradretans van apedregar la delegació cubana i l'hotel on aquesta s'havia d'allotjar és negà acollir-la. Davant la negativa de tots els hotels a deixar-los fer nit, Castro decidí acampar al Central Park ja que segons ell "després de passar anys a l'intempèrie a Sierra Maestra ja li havia agafat el punt a dormir així" però al darrer instant l'amo de l'Hotel Theresa del Harlem va enviar una invitació gratuïta als cubans per fer-hi nit. El Harlem va sortir al carrer a rebre Castro i fins a la seva partida els carrers van ser plens d'humils negres que volien celebrar la visita del seu ídol al barri. Al Theresa - establiment sovintejat per autèntics cracks de l'Amèrica Negra com Louis Amstrong o l'enorme Jimmy Hendrix- Castro es va renuir amb Malcolm X i l'egipci Nàsser. La visita a Nova york també va servir per fer contactes amb els que haurien de ser, per la inèrcia de la situació, els padrins de Cuba; els soviètics. Castro va impressionar-los profundament i no sols per la seva resistència al vodka (que sembla que va ser prou bona). Kruishev va dir després de conèixer al cubà: " No se si Fidel és comunista, el que està clar és que jo des d'ara sóc fidelista"

Llibres prestats...

... donats ja per perduts (lladres!)...

... i a l'espera de retorn...

RATM a Europa!

Una grandissima notícia...




Rage Against the Machine, un dels grups més contundents de tots els temps, vindrà a Europa enguany després de la seva reunificació

(El 30 de maig a Madriz...)

Catacrocker borsari!

Parla'm d'ostiar a la teva dona...

... de drogues, fes odes sobre els narcontraficants i apología de la violència...

... però siusplau, NO PARLIS DE REVOLUCIÓ!!!

Una història molt particular i il·lustrativa sobre el funcionament del mercat és la de la música Rap. Nascuda com a encontre del funk i els sound-systems jamaicans i transformada poc després en el nou ritme de la lluita dels ghettos negres contra l'opressió social i racial, s'ha convertit a dia d'avui la música predilecta dels adolescents adinerats blanquets d'Estats Units i més enllà. Increïble però cert.

De fet la notícia saltava la setmana passada, el fill gran de Nicolás Sarkozy ( ídol neoliberal de les europes) es dedica a escriure i editar discs de Rap. Ho feia fins ara amagat rere un pseudònim, i no sols per vergonya - que n'hauria de tenir molta- sinó perquè s'està jugant que li parteixin la cara... i amb raó! El seu pare com a ministre de l'Interior va llançar una batalla judicial contra diverses bandes de rap francès i les va fer co-responsables de les rebel·lions als extrarradis de Paris i altres urbs. En definitiva el discurs era que la culpa de les revoltes no és de la marginació social, és de LA MÚSICA... i una mica de raó tenia Sarko, la música mai pot ser la raó d'una revolució però si pot ser la flama que engegui la metxa, una eina de conscienciació.

A França pel que es veu - jo no sóc gaire expert en la matèria, qui llegeixi aquest post que ho tingui en compte! - és fa Rap del bo i compromès, i això no agrada al poder.

Però tornem a EUA, pàtria del Rap, la cultura Hip Hop, el rotllo "brother" i tota la pesca...

El Rap ràpidament és va convertir en aquell país en una música de lluita i compromís a cavall dels anys 80 i 90. El 1989 els Public Enemy cantaven el seu Fight the power ( Lluita contra el poder!) i els N.W.A (Niggaz With Attitude, grup cantera de les grans estrelles del Rap actual) feien el mateix amb el seu mític Fuck Tha Police ( Fot a la policia) canço prohibida i censurada a moltes ràdios i versionada per innombrables grups. Llavors el Rap era una música de protesta, de denúncia, de revolta... una música que no oblidava a Malcom X, als black panthers, a l'esclavitud... una música del ghetto, autèntica i combativa...





...Una gran música, però no feta per les oïdes del públic WASP ni per ser venuda massivament als grans centres comercials.

No se exactament com ni quan va començar la mutació del Rap, però paral·lelament al creixent èxit comercial i a l'entrada al mercat blanc, les lletres dels grups d'èxit van deixar de parlar de rebel·lió i van passar a ser un recull de tòpics racistes sobre la pròpia comunitat negra adobats amb tocs de masclisme. Autoodi pur i dur. Les lletres del nou Rap, el Gangsta Rap, ja no apuntaven al poder sinó que reflexaven frustració i alhora l'acceptació d'un rol subaltern dels negres dins la societat. El nou Rap exalta les figures dels narcotraficants - " Els unics negres del ghetto que poden fer-se millonaris i que no son esportistes" com deia un lletrista en una entrevista - i les bandes de joves - que són les verdaderes famílies en un món de mares solteres i pares encarcerats- però no proposa canviar-ho sinó que sembla que ja li va bé. I tampoc se'ls pot culpar per fer-ho.

I a tot plegat va arribar un passerell blanquet anomenat Eminem, i com Elvis amb el Rock'n'Roll va donar el cop definitiu perquè el Rap fos una música apta pel mercat blanc.

Tot plegat ens demostra una cosa:

Una música que exalta la violència masclista, l' homofòbia, la droga, la violència entre bandes... és una música que el capitalisme pot acceptar; en canvi no pot fer-ho amb una música que parla de revolta, de consciència i de denúncia.

Ideal J - Hardcore

PS: El més trist de tot plegat són certs grups de les espanyes que es dediquen a copiar el Gangsta Rap i amb lletres sobre "mi barrio" "mi novia negrata" " los chicos malotes del barrio" i en realitat són quatre friquis pringats que viuen en urbanitzacions...

El marxisme ja no és cool (I)

Feu click sobre l'imatge per veure i tal pascual...

Un any més( o menys) de vida...

...Records del 2007...

Cerveses i maria fins al tard al txiringuito 'Manu Chao' de la platja de Mongat Nord (x15)

Fumant a les escales d'incendi d'un trist Hospital

L'alegria que una persona que estimes surti de l'Hospital


Insomni (x100)


Un bon clau a la platja allà on l'Ebre es fon amb el mar



Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet

Festes de Tona

El Bar Nike i els meus amics els "xinos"

Una amiga rodolant pels carrers de Tossa de Mar


Menjar de qualitat i alcohol abundant a 'Ca'l Eusebi' al Prat de Llobregat, tarda i nit perduda, ressaca (x10)

Ressaca (x100)

Improvitsant una classe de Història davant una classe de Batxillerat


Zombie perdut a Barraques de Girona

Fent l'amor i l'Avelíno



"Això és com quan tens la pizza al microones i es crema"(?) nova expressió del senyor dels xarrups i whiskys a migdia, gran company de feina

Arribant 3 hores tard a la feina després de festes de gràcia i just arribat marxar per esmorzar amb un amic

Despedida d'una companya de pis a la "gran" discoteca d'Horta


Jugar al ping pong ressacós (x10)

L'últim canut al cim del Tagamanent




Menjar xinés, del "chino chino" del Carrer Enamorats. Tallarines, Guoties i rollitos de carne. Ampolla de René Barbier (x15)

Aguantar al personal i les seves olles

Tard a la feina (x30)


L'ordinador donant pel cul a la prova d'accés al periodisme

Pink Floyd i liant un mai quan a un li estan fent una...


Barça, lamentable

Posant l'Accent

Platjes d'Andalusia... adéu?

No vacances, segon any consecutiu!!!

Respirar (x365)

...