divendres, 19 de febrer del 2010

Un barrio visto desde la barra







No hay zona de la ciudad de Barcelona a la que los medios de comunicación dediquen tanta atención como al céntrico barrio del Raval. La vida se desboca en sus estrechas calles, sin duda las más activas de la capital y se concentra en unos cuantos bares que se resisten a la gentrificación.




Sería falso decir que el Raval de Barcelona es un barrio de silencio. Es habitual escuchar noticias circunscritas en este barrio sobre acciones policiales dirigidas contra la prostitución, el tráfico de drogas, fantasmales grupúsculos yihadistas o los ruidos y las reyertas nocturnas. Tampoco faltan reportajes que buscan acercarse al fenómeno de la inmigración al ser éste el barrio con las mayores tasas de migrantes de toda la ciudad. Aun así, más allá del delito y cuestiones de convivencia, el Raval es también el epicentro de revistas culturales pensadas para un público ávido por consumir la multiculturalidad y la bohemia fronteriza de estas calles. Porque, más allá de una marginalidad latente que no desaparece, el barrio es también hoy en día el hábitat de hoteles de lujo, restaurantes caros, museos de arte moderno, peluquerías alternativas, tiendas de lo más fashion y locales de copas frecuentados por gente que cree ir a la última.

No hay silencio bajo tanto ruido pero sí un ensordecido lamento de aquellos que desde hace décadas habitan allí. Estos son los vecinos del Chino, nombre con el que se conocía al barrio hasta que en los ‘80 se rescató la denominación Raval, pensando tal vez que así, conseguiría exorcizar a la zona de sus males. Se trata de una sociedad en descomposición, último reflejo de lo que fue un barrio de familias de trabajadores de toda clase al que siempre acompañó cierta aureola canallesca. No es casual que el personaje más famoso vinculado con el barrio –con todos los respetos que merece el gran Vázquez Montalbán– sea Makinavaja, ese delincuente de poca monta con incendiarias ideas libertarias que creó Ivà para El Jueves. Tampoco es casual que la gran mayoría de historietas del Maki tuvieran como centro de operaciones el bar Pirata, ya que es inconcebible entender lo que fue, y aún es, el barrio sin aquellos bares baratos de toda la vida. Es en esos bares de tragaperras, bocadillos de aspecto rancio, cerveza, vermús y vinos malos, donde se pueden oír los lamentos del Raval, las pequeñas tristezas y alegrías de los históricos perdedores y es también en ellos dónde se puede vivir esa camaradería genuina que hace tan atractivo el barrio.

En una jornada cualquiera se puede tomar el primer café en el bar Olímpic con el hilo musical de las quejas de los viejos tenderos de la zona que cada día allí estrenan su vida social. Una vez informado de los quehaceres matutinos del vecindario, se puede almorzar en el Xironda, donde trabajadores y solteros desocupados saben que, además de un buen menú de aires gallegos, se cocinan los mejores huevos con patatas fritas y jamón de Barcelona. Más tarde aún es posible ver cómo familias, jóvenes y viejos, juegan apasionadamente al dominó y a las cartas bajo un nubarrón de humo en el bar del Atlante FC, en la Rambla del Raval. Un poco más lejos, en la bodega Montse, se practica el que antaño fue uno de los actos sociales más populares entre los obreros catalanes: hacer el vermú, es decir, beber a tragos lentos vino macerado en hierbas, rebajado con sifón si se prefiere, acompañado de unas olivas, en un histórico local donde el enorma cariño de la vieja Montserrat y su hijo se combinan con capas de polvo, barricas ajadas, carteles de viejas glorias de la tauromaquia y un baño apto sólo para los más valientes.

Entrada la noche, se pueden tomar unas copas en el anónimo bar que hay delante el pornoshow Bagdad. Un tugurio auténtico, viejo y dejado que cada noche se abarrota de gente joven y estrafalaria debido sus precios populares y a su proximidad con la discoteca Apolo. Además, hasta hace un par años el local gozaba del encanto añadido que le daba el estar regentado por señor Emili y la señora Enriqueta “la maña”, personajes que no habría podido concebir la mente del mejor director neorrealista italiano. Todo ello forma parte, como protagonista y testigo de un tiempo, de la historia viva y valiente de un barrio irreverente a la oficialidad a la vez que humano y abierto a todas las personas. Un barrio que poco a poco, a golpe de plan urbanístico y con la llegada masiva de nuevos olvidados de otros lares del planeta, no tiene otra opción que dejar el pasado atrás para evolucionar hacía un futuro incierto.

Al fin y al cabo, el auténtico mestizaje del Raval radica en el hecho de que, más allá de una presencia masiva de puestos de Doner-Kebab, son cada vez más habituales las barras donde olivas y patatas bravas comparten espacio con samosas y carnes al curry. Una adaptación a los tiempos que también se palpa en la Granja Plaza. Un local de desayunos y meriendas del que se dice que fue uno de los últimos locales que frecuentó Pepe Rubianes, uno de los mejores gourmets de la Barcelona sin postín. Otro ejemplo de modernidad y tradición es la Masía, en la calle Elisabets. Un pequeño bar nacido en 1952, que su actual propietaria Montse, nieta del fundador, ha convertido en espacio para el birreo y la tertulia sin prescindir por ello de los elementos que desde hace décadas definen el carácter del local; es decir, mesas de mármol, fotografías viejas, pósters futboleros y un calendario con una voluptuosa mujer desnuda que transmuta anualmente. Y es que, a pesar de que los tiempos estén cambiando y el viejo Chino vaya desapareciendo, no son pocos los que a diario se enamoran de su franca autenticidad. //

divendres, 29 de gener del 2010

Seriosos però educats...



Com ja he comentat altres cops, sovint escolto les converses d'altres persones... especialment quan aquestes criden i per tant olbiguen a fer-ho.

L'altre dia estava fent un cigaló i llegint la premsa a una terrassa quan a la taula de la dreta va asseure's un home mal afaitat i molt neguitós. La seva primera acció va denotar que es tractava sens dubte d'una ment d'elevada categoria, ja que va treure d'una bossa de plàstic un peluix de la rana gustavo i el va posar a l'altre cantó de la taula, a mode d'interlocutor, fet que va despertar grans simpaties en mi cap a la seva persona. Just desprès va començar a demanar a crits una llarga sèrie de cafes sols i se'ls va beure en tromba. Al cap d'una estona, quan ja havia aconseguit igonar-lo, va posar-se a parlar/cridar pel mòbil. Ho feia en un castellà afrancesat i semblava que parlava amb algú pròxim ( parella, ex, soci...?). Poc a poc la conversa es va anar encenent fins arribar al clímax : "Mira tu vives en Madrid, y Madrid es una mierda... Ahora estoy en Barcelona, y Barcelona es Barcelona. Y los catalanes són serios pero educados, sErioS PerO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS!" ... Va penjar el mòbil de cop i va anar repetint suament a mode de mantra les seves ultimes paraules fins a enmudir una bona estona.
No caldria dir que el fet de cagar-se en Madrid i no deixar-nos coms uns desgraciats evidenment va reforçar patriòticament les meves primeres simpaties cap a l'individu desconegut. Però això no és tot; desprès de sentir mil tòpics sobre la gent d'aquest país - treballadors, garrepes, tancats, molts nostres, de seny i rauxa..- no em desagrada la definició de l'exèntric company de terrassa de bar, no pas com a descripció real del que som sinó del que tots, a tot arreu, hauriem de ser (per neofatxa-reaccionari que pugui sonar): gent seriosa, de confiança, i educada en el tracte... que no és pas poc.

dijous, 28 de gener del 2010

No es pot ser neutral en un tren en marxa

... però un dia n'hem baixar.




Darrerament aquest bloc sembla més un espai d'obituaris que altre cosa. En el darrer post parlava de les llargues vacances que s'havia pres en Daniel Bensaïd, una de les ments lúcides de l'esquerra europea. Ara em toca parlar de la mort de Howard Zinn, un dels historiadors i activistes més importants del segle XX.

La seva obra més famosa va ser "A People's History of the United States Of America", un llibre d'història únic que amb la voluntat més explícita de ser parcial narra la història d'una nació, la nació més poderosa de la terra, partint de les visions d'aquells que mai surten als llibres de història però que amb la seva lluita mantenen la flama d'aquesta. Una autèntica delícia historiografica i de ben segur un dels llibres que més vegades haure rellegit en la meva alfabetitzada vida. També va escriure molt teatre i una obra de caire autobiogràfic i ideològica "You Can't Be Neutral on a Moving Train" amb un títol que explicita com Zinn entenia, com Marx, que els intel·lectuals no sols han d'entendre el món que els envolta sinó que s'han d'esforçar en canviar-lo...

...I tanmateix un dia ens toca baixar-nos d'aquest tren i aquest cop li ha tocat a ell.

Gràcies i bones vacances!

dimecres, 13 de gener del 2010

Fins a la victòria sempre, Daniel!



Començo el dia llegint que ha mort el filòsof marxista Daniel Bensaïd. No és la millor manera de començar el dia, doncs desapareix no sols una ment brillant sinó una bona persona i d'aquestes últimes mai n'hi ha suficients Dic que Bensaïd era una bona persona perquè vaig tenir l'honor de conèixer-lo i constatar-ho en primera persona. Sols va ser una conversa d’una hora, però va ser el temps suficient per copsar la seva grandesa com a individu, pensador i lluitador.


Va venir la primavera de 2008 a l’Estat Espanyol per parlar del maig del 68. Aprofitant la seva visita, va ser entrevistat per diaris i televisions que llavors escenificaven un breu ‘revival’ seixanta-vuitero tot aprofitant l’efemèride. Jo, en representació de l’Accent, vaig ser l’últim en entrevistar-lo, just abans que tornés cap a França. Malgrat que se’l veia cansat i que els seus amics d’aquí li donaven presses per acabar – ja que l’avió cap a casa sortia en breu- va dedicar-me tot el temps necessari per aclarir totes les meves preguntes, sempre amb una veu amable i amb gran cordialitat, tot saviesa. Aquella entrevista ha estat una de les millors experiències periodístiques que he tingut: Escoltar, aprendre i transmetre. Com a petit homenatge, penjo altre cop l’entrevista que vaig fer-li aquella no tant llunyana primavera de 2008...


Bones vacances Daniel!

----------

"El maig del 68 va confirmar-nos que hi havia espai per a una esquerra radical"


Per a l'Accent





Durant el mes de maig de 1968 les protestes estudiantils i les vagues obreres van sacsejar els fonaments de la República Francesa. De fet, el 1968 va ser un any de revolta global que va afectar no sols a França, sinó també a Txecoeslovàquia, el Japó, la República Federal Alemanya, Mèxic o els Estats Units. Daniel Bensaïd (Tolosa de Llenguadoc, 1946) va participar directament de la revolta francesa. És un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària i actualment és professor de filosofia a la Universitat de París-VIII.

El passat 24 de maig va participar en unes jornades sobre el Maig del 68 organitzades per Revolta Global. Amb ell conversem sobre les revoltes dels seixanta, la situació actual de l´esquerra a l´Estat francès i el futur del marxisme.

Revolta generacional, revolta social o procés revolucionari. Què va ser el maig del 68?

Va ser mescla de tot plegat. El component generacional sens dubte el tenia; érem la generació de postguerra, la primera que va accedir massivament a l´educació superior i havíem esdevingut un nou actor social. També hi havia un component de revolta social gens menyspreable, tant a França com en les grans revoltes que poc desprès esclatarien a Itàlia.

Sovint s´oblida que el 68 va ser un moviment de revolta que no sols va estar focalitzat a l´Estat francès...

En aquell moment la influència de les moviments radicals que existien a llocs com Itàlia, el Japó o entre el moviment negre dels Estats Units era molt gran, estaven molt presents. Ara, en aquest quarantè aniversari la visió que 1968 va ser un any de protestes internacionals està molt més present que en aniversaris anteriors, quan només es parlava de França.

Vietnam era referència obligada.

Vietnam era el punt que unificava aquesta generació política, va ser una referència mundial. Ens arribaven constantment notícies de matances en aquell país asiàtic, també de protestes i morts als campus universitaris nord-americans. A més, hi havia molts desertors d´aquella guerra que s´havien exiliat a Europa. Un moment molt important va ser la manifestació contra la guerra de Vietnam celebrada a Berlín a finals de gener de 1968. Era un lloc simbòlic, el lloc on va morir Rosa Luxemburg, i a més s´havia de travessar part del bloc soviètic per arribar-hi. Tot plegat va anar nucleant el que després seria el maig francès, que no va ser pas un moviment nascut del no res.

Com va et va influir a nivell personal el maig francès?

Bé, jo ja estava ficat en política abans del 68. A Tolosa vaig entrar en contacte amb el moviment comunista, que era molt fort i estava nodrit per molts exiliats i fills d´exiliats de la guerra civil espanyola; també hi havia el tema de la guerra d´Algèria, que em va conduir a entrar a les joventuts del Partit Comunista Francès.

El moment clau de la meva vida política va ser el 1966. Jo i tres-cents companys més vam ser expulsats del partit per les nostres crítiques a la direcció. Vèiem el PCF un partit massa moderat, tebi en el seu suport al poble algerià i vietnamita, i a més, érem molt crítics amb el suport del partit a la candidatura de Mitterrand (del Partit Socialista) a les presidencials. En aquell moment ser expulsat del PCF era molt dur, no teníem cap mena de futur. Érem tres-cents joves i el partit representava centenars de milers de militants i era hegemònic a l´esquerra. No teníem cap mena de futur polític... Tanmateix va arribar l´esclat de 1968 i va confirmar-nos que hi havia espai per una esquerra radical, que els nostres anàlisis no eren erronis del tot. Va fer-nos veure que un altre món era possible.

Daniel Cohn-Bendit va ser un dels líders del maig del 68 i ara és eurodiputat pels Verds alemanys. Fa poc que ha publicat el llibre Forget 68 on demana a les noves generacions que oblidin el maig del 68. Què n´opina de la seva actitud?

En Daniel Cohn-Bendit va ser indiscutiblement una figura important del maig francès. Ara és un dels molts líders d´aquella generació que han acabat engrossint les files del social liberalisme, quan no ho han fet de la dreta reaccionària. Ell mateix va defensar el ´sí´ a la Constitució europea.

Segons Cohn-Bendit la cultura del 68 va sortir vencedora i per això no cal mirar al passat. Això és una bestiesa! En aquestes darreres dècades el que desgraciadament ha triomfat ha estat una autèntica contrarevolució ideològica. L´única cosa interessant que diu en el seu llibre és que els joves han d´aspirar a més del que aspiràvem nosaltres llavors, i en això té tota la raó, heu d´aspirar a més.

Quina impressió li van causar les revoltes viscudes darrerament als suburbis de les grans ciutats franceses?

Van ser molt sorprenents. Allà no hi havia ni líders, ni organització, ni paraula. Era el crit de ràbia de gent víctima de repressió racial, laboral, espacial i educativa. Ara es detecta una incipient organització, així com intents de captació d´alguns membres de la comunitat per part de la socialdemocràcia i la dreta. De les revoltes de les banlieues em va impressionar el fet que la violència anava dirigida contra els seus vehicles, les seves escoles... Al maig del 68 nosaltres volíem cremar el Banc de França, no les escoles ni la Sorbona!

L’esquerra política ha aconseguit apropar-se a les problemàtiques d´aquestes comunitats?

A l´Estat francès tenim un problema. Hem aconseguit un relatiu èxit en la participació de les dones en les organitzacions polítiques i socials, sense arribar encara malauradament a la paritat. Tanmateix, la política continua sent cosa de francesos blancs, i els fills de la immigració difícilment es veuen representats com caldria en les organitzacions polítiques. Al anys seixanta, als activistes, ens era molt difícil fer-nos sentir entre els obrers quan repartíem pamflets a l´entrada de les fàbriques, ara encara és més difícil fer-ho a certes barriades.

La classe treballadora està dividida.

No, no del tot. Abans era més fàcil estar units, els obrers treballaven junts a la cadena de muntatge, llavors hi havia menys racisme perquè hi havia més sentiment col·lectiu. Però avui a les escoles i en menor mesura a les universitats els fills de classe obrera conviuen sense importar els seus orígens. És aquí on hem de treballar i crear consciència de classe.

Hi ha possibilitats per una força anticapitalista unitària a l´Estat francès?

L´espai sociològic el tenim i seria bo. Abans de les presidencials va haver-hi molta il·lusió respecte una llista unitària però va fracassar. Una plataforma és possible, tal i com va demostrar l´èxit de la mobilització pel "no" a la Constitució europea... clar que sempre és més fàcil dir "no", que fer propostes...

Des de la LCR posem dues condicions bàsiques per tirar endavant un projecte unitari. La primera d´elles és la total independència respecte a la socialdemocràcia. La segona, la democràcia interna i el debat. No volem que passi el que ha passat a Itàlia amb l´Esquerra de l´Arc Iris. La LCR ha passat dues dècades intentant pactar amb els dirigents d´altres partits d´esquerra, fer les coses des de dalt. La nova generació del partit, encapçalada per l´Olivier Besancenot, pensa molt encertadament que cal treballar amb els moviments polítics i socials de base, fer el canvi des de baix. El canvi només serà possible així.

Vostè és professor de filosofia i s´ha especialitzat en teoria marxista. Quin paper depara el segle XXI a les idees Marx?

Això està per veure. La globalització i el món actual donen la raó a Marx i a les seves teories sobre el capitalisme. Marx no està enterrat, com molts van afirmar als anys 80 i 90. El setmanari Newsweek va arribar a publicar en portada la defunció de Marx. Això és una tonteria, seria com dir que Aristòtil és mort! El marxisme neix al segle XIX i ha patit moltes evolucions i seguirà evolucionant mentre el seu objecte d´estudi, les desigualtats socials, existeixin. El marxisme serà important en el futur, sempre i quan en fem una lectura àmplia i no dogmàtica.