El bloc d'Abd el Krim ☭

Un barrio visto desde la barra

2010-02-19T01:22:00.000-08:00

( Per a la secció Culturas del Diagonal 120)

No hay zona de la ciudad de Barcelona a la que los medios de comunicación dediquen tanta atención como al céntrico barrio del Raval. La vida se desboca en sus estrechas calles, sin duda las más activas de la capital y se concentra en unos cuantos bares que se resisten a la gentrificación.

Sería falso decir que el Raval de Barcelona es un barrio de silencio. Es habitual escuchar noticias circunscritas en este barrio sobre acciones policiales dirigidas contra la prostitución, el tráfico de drogas, fantasmales grupúsculos yihadistas o los ruidos y las reyertas nocturnas. Tampoco faltan reportajes que buscan acercarse al fenómeno de la inmigración al ser éste el barrio con las mayores tasas de migrantes de toda la ciudad. Aun así, más allá del delito y cuestiones de convivencia, el Raval es también el epicentro de revistas culturales pensadas para un público ávido por consumir la multiculturalidad y la bohemia fronteriza de estas calles. Porque, más allá de una marginalidad latente que no desaparece, el barrio es también hoy en día el hábitat de hoteles de lujo, restaurantes caros, museos de arte moderno, peluquerías alternativas, tiendas de lo más fashion y locales de copas frecuentados por gente que cree ir a la última.

No hay silencio bajo tanto ruido pero sí un ensordecido lamento de aquellos que desde hace décadas habitan allí. Estos son los vecinos del Chino, nombre con el que se conocía al barrio hasta que en los ‘80 se rescató la denominación Raval, pensando tal vez que así, conseguiría exorcizar a la zona de sus males. Se trata de una sociedad en descomposición, último reflejo de lo que fue un barrio de familias de trabajadores de toda clase al que siempre acompañó cierta aureola canallesca. No es casual que el personaje más famoso vinculado con el barrio –con todos los respetos que merece el gran Vázquez Montalbán– sea Makinavaja, ese delincuente de poca monta con incendiarias ideas libertarias que creó Ivà para El Jueves. Tampoco es casual que la gran mayoría de historietas del Maki tuvieran como centro de operaciones el bar Pirata, ya que es inconcebible entender lo que fue, y aún es, el barrio sin aquellos bares baratos de toda la vida. Es en esos bares de tragaperras, bocadillos de aspecto rancio, cerveza, vermús y vinos malos, donde se pueden oír los lamentos del Raval, las pequeñas tristezas y alegrías de los históricos perdedores y es también en ellos dónde se puede vivir esa camaradería genuina que hace tan atractivo el barrio.

En una jornada cualquiera se puede tomar el primer café en el bar Olímpic con el hilo musical de las quejas de los viejos tenderos de la zona que cada día allí estrenan su vida social. Una vez informado de los quehaceres matutinos del vecindario, se puede almorzar en el Xironda, donde trabajadores y solteros desocupados saben que, además de un buen menú de aires gallegos, se cocinan los mejores huevos con patatas fritas y jamón de Barcelona. Más tarde aún es posible ver cómo familias, jóvenes y viejos, juegan apasionadamente al dominó y a las cartas bajo un nubarrón de humo en el bar del Atlante FC, en la Rambla del Raval. Un poco más lejos, en la bodega Montse, se practica el que antaño fue uno de los actos sociales más populares entre los obreros catalanes: hacer el vermú, es decir, beber a tragos lentos vino macerado en hierbas, rebajado con sifón si se prefiere, acompañado de unas olivas, en un histórico local donde el enorma cariño de la vieja Montserrat y su hijo se combinan con capas de polvo, barricas ajadas, carteles de viejas glorias de la tauromaquia y un baño apto sólo para los más valientes.

Entrada la noche, se pueden tomar unas copas en el anónimo bar que hay delante el pornoshow Bagdad. Un tugurio auténtico, viejo y dejado que cada noche se abarrota de gente joven y estrafalaria debido sus precios populares y a su proximidad con la discoteca Apolo. Además, hasta hace un par años el local gozaba del encanto añadido que le daba el estar regentado por señor Emili y la señora Enriqueta “la maña”, personajes que no habría podido concebir la mente del mejor director neorrealista italiano. Todo ello forma parte, como protagonista y testigo de un tiempo, de la historia viva y valiente de un barrio irreverente a la oficialidad a la vez que humano y abierto a todas las personas. Un barrio que poco a poco, a golpe de plan urbanístico y con la llegada masiva de nuevos olvidados de otros lares del planeta, no tiene otra opción que dejar el pasado atrás para evolucionar hacía un futuro incierto.

Al fin y al cabo, el auténtico mestizaje del Raval radica en el hecho de que, más allá de una presencia masiva de puestos de Doner-Kebab, son cada vez más habituales las barras donde olivas y patatas bravas comparten espacio con samosas y carnes al curry. Una adaptación a los tiempos que también se palpa en la Granja Plaza. Un local de desayunos y meriendas del que se dice que fue uno de los últimos locales que frecuentó Pepe Rubianes, uno de los mejores gourmets de la Barcelona sin postín. Otro ejemplo de modernidad y tradición es la Masía, en la calle Elisabets. Un pequeño bar nacido en 1952, que su actual propietaria Montse, nieta del fundador, ha convertido en espacio para el birreo y la tertulia sin prescindir por ello de los elementos que desde hace décadas definen el carácter del local; es decir, mesas de mármol, fotografías viejas, pósters futboleros y un calendario con una voluptuosa mujer desnuda que transmuta anualmente. Y es que, a pesar de que los tiempos estén cambiando y el viejo Chino vaya desapareciendo, no son pocos los que a diario se enamoran de su franca autenticidad. //

Seriosos però educats...

2010-01-29T06:32:00.000-08:00

Com ja he comentat altres cops, sovint escolto les converses d'altres persones... especialment quan aquestes criden i per tant olbiguen a fer-ho.

L'altre dia estava fent un cigaló i llegint la premsa a una terrassa quan a la taula de la dreta va asseure's un home mal afaitat i molt neguitós. La seva primera acció va denotar que es tractava sens dubte d'una ment d'elevada categoria, ja que va treure d'una bossa de plàstic un peluix de la rana gustavo i el va posar a l'altre cantó de la taula, a mode d'interlocutor, fet que va despertar grans simpaties en mi cap a la seva persona. Just desprès va començar a demanar a crits una llarga sèrie de cafes sols i se'ls va beure en tromba. Al cap d'una estona, quan ja havia aconseguit igonar-lo, va posar-se a parlar/cridar pel mòbil. Ho feia en un castellà afrancesat i semblava que parlava amb algú pròxim ( parella, ex, soci...?). Poc a poc la conversa es va anar encenent fins arribar al clímax : "Mira tu vives en Madrid, y Madrid es una mierda... Ahora estoy en Barcelona, y Barcelona es Barcelona. Y los catalanes són serios pero educados, sErioS PerO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS!" ... Va penjar el mòbil de cop i va anar repetint suament a mode de mantra les seves ultimes paraules fins a enmudir una bona estona.
No caldria dir que el fet de cagar-se en Madrid i no deixar-nos coms uns desgraciats evidenment va reforçar patriòticament les meves primeres simpaties cap a l'individu desconegut. Però això no és tot; desprès de sentir mil tòpics sobre la gent d'aquest país - treballadors, garrepes, tancats, molts nostres, de seny i rauxa..- no em desagrada la definició de l'exèntric company de terrassa de bar, no pas com a descripció real del que som sinó del que tots, a tot arreu, hauriem de ser (per neofatxa-reaccionari que pugui sonar): gent seriosa, de confiança, i educada en el tracte... que no és pas poc.

No es pot ser neutral en un tren en marxa

2010-01-28T06:22:00.001-08:00

... però un dia n'hem baixar.

Darrerament aquest bloc sembla més un espai d'obituaris que altre cosa. En el darrer post parlava de les llargues vacances que s'havia pres en Daniel Bensaïd, una de les ments lúcides de l'esquerra europea. Ara em toca parlar de la mort de Howard Zinn, un dels historiadors i activistes més importants del segle XX.

La seva obra més famosa va ser "A People's History of the United States Of America", un llibre d'història únic que amb la voluntat més explícita de ser parcial narra la història d'una nació, la nació més poderosa de la terra, partint de les visions d'aquells que mai surten als llibres de història però que amb la seva lluita mantenen la flama d'aquesta. Una autèntica delícia historiografica i de ben segur un dels llibres que més vegades haure rellegit en la meva alfabetitzada vida. També va escriure molt teatre i una obra de caire autobiogràfic i ideològica "You Can't Be Neutral on a Moving Train" amb un títol que explicita com Zinn entenia, com Marx, que els intel·lectuals no sols han d'entendre el món que els envolta sinó que s'han d'esforçar en canviar-lo...

...I tanmateix un dia ens toca baixar-nos d'aquest tren i aquest cop li ha tocat a ell.

Gràcies i bones vacances!

Fins a la victòria sempre, Daniel!

2010-01-13T01:01:00.000-08:00

Començo el dia llegint que ha mort el filòsof marxista Daniel Bensaïd. No és la millor manera de començar el dia, doncs desapareix no sols una ment brillant sinó una bona persona i d'aquestes últimes mai n'hi ha suficients Dic que Bensaïd era una bona persona perquè vaig tenir l'honor de conèixer-lo i constatar-ho en primera persona. Sols va ser una conversa d’una hora, però va ser el temps suficient per copsar la seva grandesa com a individu, pensador i lluitador.

Va venir la primavera de 2008 a l’Estat Espanyol per parlar del maig del 68. Aprofitant la seva visita, va ser entrevistat per diaris i televisions que llavors escenificaven un breu ‘revival’ seixanta-vuitero tot aprofitant l’efemèride. Jo, en representació de l’Accent, vaig ser l’últim en entrevistar-lo, just abans que tornés cap a França. Malgrat que se’l veia cansat i que els seus amics d’aquí li donaven presses per acabar – ja que l’avió cap a casa sortia en breu- va dedicar-me tot el temps necessari per aclarir totes les meves preguntes, sempre amb una veu amable i amb gran cordialitat, tot saviesa. Aquella entrevista ha estat una de les millors experiències periodístiques que he tingut: Escoltar, aprendre i transmetre. Com a petit homenatge, penjo altre cop l’entrevista que vaig fer-li aquella no tant llunyana primavera de 2008...

Bones vacances Daniel!

----------

"El maig del 68 va confirmar-nos que hi havia espai per a una esquerra radical"

Per a l'Accent

Versió castellana a Rebelión.org

Durant el mes de maig de 1968 les protestes estudiantils i les vagues obreres van sacsejar els fonaments de la República Francesa. De fet, el 1968 va ser un any de revolta global que va afectar no sols a França, sinó també a Txecoeslovàquia, el Japó, la República Federal Alemanya, Mèxic o els Estats Units. Daniel Bensaïd (Tolosa de Llenguadoc, 1946) va participar directament de la revolta francesa. És un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària i actualment és professor de filosofia a la Universitat de París-VIII.

El passat 24 de maig va participar en unes jornades sobre el Maig del 68 organitzades per Revolta Global. Amb ell conversem sobre les revoltes dels seixanta, la situació actual de l´esquerra a l´Estat francès i el futur del marxisme.

Revolta generacional, revolta social o procés revolucionari. Què va ser el maig del 68?

Va ser mescla de tot plegat. El component generacional sens dubte el tenia; érem la generació de postguerra, la primera que va accedir massivament a l´educació superior i havíem esdevingut un nou actor social. També hi havia un component de revolta social gens menyspreable, tant a França com en les grans revoltes que poc desprès esclatarien a Itàlia.

Sovint s´oblida que el 68 va ser un moviment de revolta que no sols va estar focalitzat a l´Estat francès...

En aquell moment la influència de les moviments radicals que existien a llocs com Itàlia, el Japó o entre el moviment negre dels Estats Units era molt gran, estaven molt presents. Ara, en aquest quarantè aniversari la visió que 1968 va ser un any de protestes internacionals està molt més present que en aniversaris anteriors, quan només es parlava de França.

Vietnam era referència obligada.

Vietnam era el punt que unificava aquesta generació política, va ser una referència mundial. Ens arribaven constantment notícies de matances en aquell país asiàtic, també de protestes i morts als campus universitaris nord-americans. A més, hi havia molts desertors d´aquella guerra que s´havien exiliat a Europa. Un moment molt important va ser la manifestació contra la guerra de Vietnam celebrada a Berlín a finals de gener de 1968. Era un lloc simbòlic, el lloc on va morir Rosa Luxemburg, i a més s´havia de travessar part del bloc soviètic per arribar-hi. Tot plegat va anar nucleant el que després seria el maig francès, que no va ser pas un moviment nascut del no res.

Com va et va influir a nivell personal el maig francès?

Bé, jo ja estava ficat en política abans del 68. A Tolosa vaig entrar en contacte amb el moviment comunista, que era molt fort i estava nodrit per molts exiliats i fills d´exiliats de la guerra civil espanyola; també hi havia el tema de la guerra d´Algèria, que em va conduir a entrar a les joventuts del Partit Comunista Francès.

El moment clau de la meva vida política va ser el 1966. Jo i tres-cents companys més vam ser expulsats del partit per les nostres crítiques a la direcció. Vèiem el PCF un partit massa moderat, tebi en el seu suport al poble algerià i vietnamita, i a més, érem molt crítics amb el suport del partit a la candidatura de Mitterrand (del Partit Socialista) a les presidencials. En aquell moment ser expulsat del PCF era molt dur, no teníem cap mena de futur. Érem tres-cents joves i el partit representava centenars de milers de militants i era hegemònic a l´esquerra. No teníem cap mena de futur polític... Tanmateix va arribar l´esclat de 1968 i va confirmar-nos que hi havia espai per una esquerra radical, que els nostres anàlisis no eren erronis del tot. Va fer-nos veure que un altre món era possible.

Daniel Cohn-Bendit va ser un dels líders del maig del 68 i ara és eurodiputat pels Verds alemanys. Fa poc que ha publicat el llibre Forget 68 on demana a les noves generacions que oblidin el maig del 68. Què n´opina de la seva actitud?

En Daniel Cohn-Bendit va ser indiscutiblement una figura important del maig francès. Ara és un dels molts líders d´aquella generació que han acabat engrossint les files del social liberalisme, quan no ho han fet de la dreta reaccionària. Ell mateix va defensar el ´sí´ a la Constitució europea.

Segons Cohn-Bendit la cultura del 68 va sortir vencedora i per això no cal mirar al passat. Això és una bestiesa! En aquestes darreres dècades el que desgraciadament ha triomfat ha estat una autèntica contrarevolució ideològica. L´única cosa interessant que diu en el seu llibre és que els joves han d´aspirar a més del que aspiràvem nosaltres llavors, i en això té tota la raó, heu d´aspirar a més.

Quina impressió li van causar les revoltes viscudes darrerament als suburbis de les grans ciutats franceses?

Van ser molt sorprenents. Allà no hi havia ni líders, ni organització, ni paraula. Era el crit de ràbia de gent víctima de repressió racial, laboral, espacial i educativa. Ara es detecta una incipient organització, així com intents de captació d´alguns membres de la comunitat per part de la socialdemocràcia i la dreta. De les revoltes de les banlieues em va impressionar el fet que la violència anava dirigida contra els seus vehicles, les seves escoles... Al maig del 68 nosaltres volíem cremar el Banc de França, no les escoles ni la Sorbona!

L’esquerra política ha aconseguit apropar-se a les problemàtiques d´aquestes comunitats?

A l´Estat francès tenim un problema. Hem aconseguit un relatiu èxit en la participació de les dones en les organitzacions polítiques i socials, sense arribar encara malauradament a la paritat. Tanmateix, la política continua sent cosa de francesos blancs, i els fills de la immigració difícilment es veuen representats com caldria en les organitzacions polítiques. Al anys seixanta, als activistes, ens era molt difícil fer-nos sentir entre els obrers quan repartíem pamflets a l´entrada de les fàbriques, ara encara és més difícil fer-ho a certes barriades.

La classe treballadora està dividida.

No, no del tot. Abans era més fàcil estar units, els obrers treballaven junts a la cadena de muntatge, llavors hi havia menys racisme perquè hi havia més sentiment col·lectiu. Però avui a les escoles i en menor mesura a les universitats els fills de classe obrera conviuen sense importar els seus orígens. És aquí on hem de treballar i crear consciència de classe.

Hi ha possibilitats per una força anticapitalista unitària a l´Estat francès?

L´espai sociològic el tenim i seria bo. Abans de les presidencials va haver-hi molta il·lusió respecte una llista unitària però va fracassar. Una plataforma és possible, tal i com va demostrar l´èxit de la mobilització pel "no" a la Constitució europea... clar que sempre és més fàcil dir "no", que fer propostes...

Des de la LCR posem dues condicions bàsiques per tirar endavant un projecte unitari. La primera d´elles és la total independència respecte a la socialdemocràcia. La segona, la democràcia interna i el debat. No volem que passi el que ha passat a Itàlia amb l´Esquerra de l´Arc Iris. La LCR ha passat dues dècades intentant pactar amb els dirigents d´altres partits d´esquerra, fer les coses des de dalt. La nova generació del partit, encapçalada per l´Olivier Besancenot, pensa molt encertadament que cal treballar amb els moviments polítics i socials de base, fer el canvi des de baix. El canvi només serà possible així.

Vostè és professor de filosofia i s´ha especialitzat en teoria marxista. Quin paper depara el segle XXI a les idees Marx?

Això està per veure. La globalització i el món actual donen la raó a Marx i a les seves teories sobre el capitalisme. Marx no està enterrat, com molts van afirmar als anys 80 i 90. El setmanari Newsweek va arribar a publicar en portada la defunció de Marx. Això és una tonteria, seria com dir que Aristòtil és mort! El marxisme neix al segle XIX i ha patit moltes evolucions i seguirà evolucionant mentre el seu objecte d´estudi, les desigualtats socials, existeixin. El marxisme serà important en el futur, sempre i quan en fem una lectura àmplia i no dogmàtica.

Els cinics no serveixen...

2009-12-22T15:42:00.000-08:00

Pot semblar absurd o estúpid considerar un llibre que no s'ha llegit és una gran obra mestra, però a mi em passa cada cop que a una llibreria topo amb el gris volum d'Anagrama titulat 'Los cinicos no sirven para este oficio'. És una de les moltes obres del grandiós periodista polonès Ryszard Kapuscinski, i jo, com molts d'altres que estimem el periodisme i la narració en general, me n'he fet un fart de gaudir amb les seves genials històries i vivències de dècades cobrint els principals i també els miniscúls esdeveniments ocorreguts a mig món. En aquest cas tanmateix no em crida gaire l'atenció fer-me el llibre -al que repeteixo, li tinc un enorme admiració- doncs amb el simple missatge que el titula ja hi ha una gran lliçó a aprendre: el cinisme no és més que una cosa fútil, un refugi de covardia davant el posicionar-se o el creure recobert amb major o menor ironia i mordacitat... i això, ni en el periodisme ni en la vida serveix ni és desitjable.

Fa fred!

2009-12-15T13:26:00.000-08:00

Realment debem viure en un dels pedaços de la terra amb una de les millors climatologies del planeta, ja que cada cop que fa una mica de fred i/o cauen quatre flocs de neu sembla que s'acabi el món, almenys pels mitjans de comunicació.

Així que malgrat avui carda fred de debò, cal estar agraïts de viure en un lloc on això no és més que l'excepció i on el clima ens brinda també una de les millors solucions per agafar escalfor; una ( dues o tres) copes de vi negre de la terra...

"Falconera contaminación"

2009-12-09T02:33:00.000-08:00

[Malgrat ser intransigent en certes coses, com a ecologista sostenible sóc un desastre. Per començar podría començar dient que al meu pis no es recicla res, però mentiria... un o dos dies durant aquest any vem fer-ho, almenys amb l'abundant vidre xibecaire. Intentem no malbaratar aigua i llum, però és més pel preu d'aquestes que per gaire consciència medioambiental. És a dir, som uns terrorristes i mereixem un càstig. Cal dir això sí que tinc una manía "ecològica": dificilment menjo ous si aquests no són biològics. Això cal agraïr-ho sens dubte a aquelles sortides escolars per veure animals de granja simplement comparables amb una visita a Auswitch o Matthausen als anys 40. Encara tinc a la retina l'impressionant espectacle de centenars de bèsties deformes, desplomades i encaixades en espais de 20cm2 que segons ens deien eren gallines... En fí, que pel que resulta que per culpa del model de creixement postindustrial-capitalista actual, i sobretot per criminals que reciclen com jo, el planeta se'n va a pendre pel sac. I de vegades, un és testimoni d'això...]

Des de fa poc he descobert un míniscul espai de sorra que amb excessiva generositat es podria qualificar de cala. Es troba a les costes del Garraf i és un espai ideal per fer allò que per mí és sagrat: banyar-se nu al mar desprès de fer unes calades d'herba, i si és gaudint d'excel·lent companyia com n'he gaudit, és l'extasí total. L'espai és fantàstic i gaudeixes d'una gran vista de coves marítimes i alts penya-segats. Se'n anomena "La Falconera" i ho sé bàsicament per què a les parets de roca que l'envolten hi ha vàries pintades amb missatges tant suggerents com "Falconera contaminación" o "No bañarse", tot plegat acompanyat de simbols nuclears i calaveres. Cal dir que a pocs metres de l'indret els pescadors localts llencen els seus ams i que malgrat no ser, afortunadament, una cala molt concorreguda, a vegades has de compartir l'arena amb alguna altra parella ( det fet, l'aforament màxim seria de tres persones... i millor si són intímes). Es a dir; la gent passa absolutament dels missatges d'alarma.

Jo també passo de l'alarmisme, per bé que he de reconèixer que el meu neguit per saber el perquè de les coses em va portar a preguntar a la gent dels voltants sobre la contaminació a la falconera, sense tenir gaire èxit amb la cerca. Tanmateix fa poc vaig trobar a internet la següent informació, molt interessant per cert:

Vull explicar aquí com s’ha malmès una font abundosa d’aigua de primera qualitat, que fa més de 30 anys abastia amb tota normalitat la comarca del Garraf, i que avui és un pou de merda.

Em refereixo a La Falconera, un misteriós riu que no se sap on neix, que transcorre per vies subterrànies, i que donava una aigua tant bona i abundosa que fins i tot la que arribava al mar formava una mena de llac independent d’aigua dolça, ben visible i diferenciada damunt les onades marines. D’aquí be el nom “Aiguadolça” de Sitges.

Qui ha posat damunt la taula el riu La Falconera aquests dies ha estat l’amic Alfons Casas, que una i una altra vegada l’ha reivindicat. Doncs be, amic Alfons, La Falconera, un dels rius més preciosos de la nostra terra, és morta.

Aquesta és la història, extreta d’un magnífica reportatge del periodista Pau Pérez a El Punt, de febrer de 2007.

L’any 1972, Barcelona no tenia problemes d’aigua però sí d’escombraries. No sabien on dipositar-les. La decisió de l’alcalde franquista de Barcelona, Porcioles, va ser habilitar un abocador en “una fosa natural del macizo de Garraf”.

Tot i la data, els sectors ecologistes més actius van iniciar una seguit de protestes, recolzades en informes científics. En concret l'Escola Catalana d'Espeleologia (ECE), amb el suport d'alguns científics i de sectors associacionistes de diferents poblacions de la comarca, inicia una campanya per exposar les nefastes conseqüències ambientals que es crearien al massís.

El 19 d'octubre del 1972 l'ECE va presentar el que alguns autors (Ramon Folch) han denominat el primer manifest en defensa de les nostres muntanyes i del medi natural, l' Informe sobre el proyecto de vertedero controlado de Garraf .

Era l’any 1972 i els temps no estaven per massa bromes. Relata Pau Pérez:

“La resposta de l'administració fou contundent. D'una banda s'envià membres de la brigada politicosocial de la policia franquista a fer visites amistoses al domicili d'algun dirigent de l'organització espeleològica i, de l'altra, els tècnics municipals emeteren un informe en què consideraven la vall de Juan un indret sense valor ecològic, un paisatge rocós, sense aigua i d'una vegetació esquifida que es crema de tant en tant”.

La Falconera tenia els dies comptats. I així va ser.

“Set mesos després, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es tallava, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació i, mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava característiques similars, arribant el PH a 2.5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven a la boca de la gruta havien mort i es va detectar gran quantitat d'àcid sulfúric”.

L'informe que va fer en el seu moment l'Escola Catalana d'Espeleologia s'ha complert:

**La contaminació de l'aqüífer del massís del Garraf (la Falconera).
**Accident per emanació de gas metà (mort d'un espeleòleg).
**Diversos incendis com a conseqüència del gas metà.
**Efecte hivernacle sobre tota l'àrea metropolitana de Barcelona.
**Abocaments incontrolats de lixiviats a la riera Seca i contaminació de l'aqüífer de Gavà-Castelldefels.
**Lliscament d'escombraries de l'abocador per la riera Seca fins als camps de cultiu del delta.

Avui, el problema de Barcelona no és d’escombraries sino d’aigua. Ens la portaran de França o d’Almeria, però la teníem a casa. Algú hauria de respondre d’aquest atemptat ecològic. El franquisme va fer mal en tots els sentits possibles.

Així doncs, la preciosa caleta de la Falconera no és més que la desembocadura d'un riu de merda soterrani. Sens dubte el paradisíac infern que ens mereixem aquells que no reciclem...

Una estoneta zen

2009-12-03T17:21:00.000-08:00

Fa unes setmanes vaig haver d'esperar-me al costat d'un moble amb llibres. Vaig començar a mirar tots els títols, com faig normalment en situacions així. Podriem dir que la tònica general girava en torn a l'autoajuda i els misticisme freak. Entre ells, em vaig decidir per un vell llibre sobre budisme zen en anglès, que almenys semblava ser el llibre més savi de la biblioteca. Vaig obrir una pàgina a l'atzar i abans de que estiguès disponible la persona que esperava vaig poder llegir la següent història:

" Una vegada un jove va anar a buscar a un vell i savi mestre. Quan el va veure, va preguntar-li com s'ho feia per dur una vida equilibrada i espiritualment plena. El mestre li va respondre ' Mira, quan tinc gana menjo, quan vull meditar medito i quan tinc son dormo'. El jove, sorprès, va dir-li que això és el que feia tothom, però el mestre sonrient va respondre-li que no era així, doncs la gran majoria pensava que feia això i no ho feien. Les persones normalement no estaven enfocades en cós i ànima ni en el menjar, l'èsser ni el repòs, sinó que tenien la ment ocupada en altres coses, i per tant no es podria dir que mengessin, dormissin o meditessin de debò"

Així doncs, desprès de que algú m'hagi recordat de que fa molt que no escric aquí, només dir que potser de fer-ho ara mateix no ho faria ni en còs ni ànima i per tant m'estaria apartant del nirvana... o no...

"Morts de debò"

2009-10-06T13:42:00.000-07:00

Fa uns dies parlava amb un grup de gent sobre la mort, les cerimònies i les visions culturals que se'n tenen. Uns citaven per exemple els enterraments a l'Àfrica negra, on desprès d'un dia de plors n'hi ha tres de gresca per honrar, com bé és mereix, l'èsser que ens ha deixat. Per l'altra banda, una parlava de la crema de viudes de l'Ínida pre-colonial. Uns explicaven coses sobre el "dia de los muertos" de Mèxic... Tanmateix l'ànecdota més graciosa la va posar un andalús, que va explicar com al seu poble durant els enterraments els amics i familia s'ajunten al velatori al voltant d'una ampolla d'anís per fer una mica de cachondeo a fí de fer més passatgeres les hores de dol.

L'home explicava com fa uns anys un pintoresc gitano de la zona, conscient de que als velatoris era possible passar una bona estona bebent i escoltant acudits de forma gratuïta, anava d'un a l'altre sense parar. A tot això va arribar un dia en el que una familia que ja el coneixia i n'estava farta de les seves intromissions va dir-li "Mire, ya lo conocemos y usted ni és familia ni amigo ni en su vida ha estado con un muerto de verdad" i l'home, profundament ofés va respondre de la forma més bèstia i sincera " Yo he estado con muertos de verdad, de los mejores, y no como la mierda que tienen ustedes metida ahí dentro"

La "gran festa del comunisme"

2009-09-16T08:01:00.000-07:00

Llegint un llibre sobre les màfies no legals a nivell global m'he trobat amb la descripció d'una festa d'allò més freak. Us en deixo algún detall:

"Un importante petrolero organizó una 'fiesta de nostalgia de la Unión Soviética' en un castillo de las afueras de París en 1994. La ironía era espectacular: conmemoraba el sistema cuya caída le había granjeado un patrimonio inconcebible. Alrededor de la fuente del jardín de la mansión, campesinos franceses vestidos de agricultores de colectividades soviéticas de los años treinta daban vueltas en tractor.

Los altavoces emitían canciones heroicas de la época soviética que exhortaban al proletariado (...) En el vestíbulo aban la bienvenida una hoz y un martillo entre dos enormes pabellones que cubrían la mayor parte de la fachada del castillo. En el interior, entre las fuentes de champán y las rayas de cocaína dispuestas y listas para esnifar, circulaban mujeres con unas minifaldas que dejaban ver sus nalgas (...) Los retratos y bustos de Lenin, Stalin y Breznev parecían contemplar con desprecio la bacanal antiproletaria(...)

La fiesta costó varios centenares de millones de dólares..."

"Nosaltes" vam fer la revolució!

2009-08-26T08:32:00.000-07:00

( ...que no és pas poca cosa!)

Revolució
2 POLÍT Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.

Un poble que fa la revolució, és un poble que mereix ser respectat. Tota revolució representa un trastocament absolut d’estructures que s’han enquistat eternitats al voltant d’una societat. Un poble que fa la revolució és atrevit i imaginatiu, gaudeix d’ un carácter especial, gairebé únic. Això no vol dir que el genotip d’un poble sigui el causant d’una revolució i no ho siguin condicionants econòmics, polítics i socials. En realitat, és més que probable que siguin aquests condicionants, madurats segles rere selges, els que atorguin més carácter revolucionari a una nació que no pas a una altra.

El poble català ha estat un poble revolucionari. De les poques revolucions viscudes a l’edat contemporània, ni la revolució francesa ni la revolució russa ni molt menys l’iraniana – per citar les més rellevants- van tenir un component tant subversiu i radical com la revolució espanyola del 36, que va tenir el seu principal escenari al Principat de Catalunya. De fet, aquella va ser, segons la gran majoria dels historiadors, la major transformació social immediata mai viscuda per la humanitat, la que va anar més enllà. Malgrat la seva curta durada i sense entrar en judicis de valor, es pot afirmar que aquella revolució ha fet del nostre poble un cas únic i ens ha fet partícips de la primera barricada de la història... i això no és pas poca cosa!

Del caràcter revoltós i protorrevolucionari dels catalans, ja se’n parlava fa segles. No es pas casual que els jacobins francesos creguessin –erròniament- en el potencial de les gents del principat com a motor per estendre les seves idees revolucionàries a la península, tal i com relataren en diversos informes. Robespierre i companyia s’equivocaven; el sentir majoritari dels catalans del sud en aquell moment era tant antifrancès i reaccionari com el del conjunt de pobles de la corona espanyola. Era tanmateix un error amb fonament donada la fama de rebels que tenien els catalans des dels nombrosos aixecaments camperols de la baixa edat mitjana. No sols això, sinó que en la memòria continental encara es recordava com dos segles abans de la revolució francesa, el poble menut valencià i mallorquí havien dut a terme dues temptatives revolucionàries; arribant en el cas illenc a nomenar un efectiu govern del poble encapçalat per ... un simple sabater! A més, ja l’any 1641 s’havia declarat – efímerament- una república catalana, just al vell mig de l’Europa de l’absolutisme ( Tot i que cal dir-ho, sota la protecció del rei més absolut; Lluís XIV) Durant el segle XIX la llegenda del català insurgent no va fer més que créixer: bullangues, revoltes i intents revolucionaris es van succeir durant més d’un segle a ciutats com Barcelona, Sabadell, Figueres o Alcoi. En el cas català, al caràcter passional i ja de per sí poc donat al respecte a l’autoritat dels pobles ibèrics, se li unia un anticentralisme extrem i una predisposició natural a obrir-se cap les diverses idees d'avantguarda nascudes a l’Europa Occidental. Si a tot això li sumem contradiccions polítiques i socials extremes, ens trobem amb un còctel que tard o d’hora havia d’explotar... i ho va fer, finalment es va assolir allò que un important sector de la societat havia anhelat durant segles i segles: la revolució social.

( ... per poc desprès esfondrar-se en lluites fratricides i ser rematada en una brutal onada contrarrevolucionaria d’afusellaments, presó i exili, però això ja és una altra trista història... )

La meva veïna de dalt

2009-08-19T09:10:00.000-07:00

La meva veïna de dalt està com un llum. No és la única pirada de l’escala, però sí la justa mereixedora a la medalla d’or en categoria de bogeria. En el cas de la plata la rebrien per mèrits propis els de l’àtic. Parella de psicòlegs infantils – coneguts com los pederastas entre els meus companys de pis- tenen una obsessió malaltissa pel terrat comunitari. Cada cop que hi puges apareixen als pocs minuts a ‘veure que passa’ i com no tenen arguments per procedir al desallotjament repeteixen la visita cada cinc minuts fins que aconsegueixen esgotar-te i et bats en retirada... Tanmateix els segons llocs mai han merescut gaire atenció i com la veïna de dalt -la loca- no hi ha ningú. Està totalment anada, posseïda... com una puta cabra. En el seu cas, les seves principals preocupacions són els sorolls matiners. Davant aquests respon amb uns histriònics crits plens d’insults i amenaces. Per exemple; durant unes reformes a un pis pròxim, la seva reacció va consistir en insultar als treballadors “Putos paletas de mierda, muertos de hambre, deberiais estar en el paro y no jodiendo por las mañanas”, posar la música a tot volum “para qué así nos jodamos todos” i amanir-ho tot amb el corresponent - i ja clàssic- llançament d’un cubell d’aigua sobre la nostra innocent roba estesa.

Ja siguin manobres, veïns xerrant o musica en algun pis pròxim, les seves reaccions són sempre d’un histerisme extrem i van amanides amb una veu gutural que faria enveja a la nena de l’exorcista. A més, sempre aconsegueix l’efecte contrari que se suposa cerca. Els seus crits superen en milers de decibels al presumpte soroll molest i la noia acaba donant pel sac a tot el veïnat. Però la cosa no acaba aquí, ja que no sols bolca les seves vísceres sobre el gènere humà sinó que molt sovint ens ha brindat unes grans lliçons de dialèctica matinera amb... un gos! : (Borda) “perro de mierda” (Borda, borda) “ puto perro de mierda” (Borda) “voy a tirarte comida envenenada”(Borda, borda) “muerete chuco... Gitanos, que soys todos unos gitanos” (?) (Borda) “Vecinos de mierda, que os pasais el dia xafardeando mi vida” (Sic) ... I així una llarga estona, fins a llençar el pertinent cubell d’aigua.

De totes maneres, els moments més lamentablement espectaculars es viuen quan discuteix amb la parella – el mono-, un xicot negre que és objecte d’agressions verbals com “ Voy a denunciarte y te van a devolver a tu mierda de país” “Ya puedes irte olvidando de los papeles, imbécil” fins arribar a inquietants amenaces “ Un dia te mato, te juro que te mato”...

Breus i incompletes impressions de València

2009-07-30T06:31:00.000-07:00

( Vista, encara no, en 24 hores...)

A trossos/ Al centre històric, a la zona del Carme, hi ha molts edificis que es cauen a trossos, quan ja no són simplement runes o solars buits. Això, més el gran nombre de gats de carrer que hi ha, fa de la zona irressistible per una persona que sap valorar la bellesa de certa deixadesa.

Rojos moriros. Viva el PP/ (Ingrata) sorpresa el veure com una mica més al sud són els hools del PP els qui embruten la major part de les parets amb pintades "polítiques". Jo, tota la vida havia vist més pintades dels bons - els anarkoborrokes- i em fa urticària pensar en com els de polo rosa poden embrutar-se també d'esprai de pintura...

Xicotet però major/ Més rotul·lació en valencià de l'esperada, molta més que a Alacant ciutat ( on simplement el valencià no existeix). Se sent parlar relativament poc, com a moltes arees de Barcelona. Cal dir també que són rares les ocasions en les que la gent més gran o més jove no et contesta en valencià quan els parles en català ( del Principat).

De xufa/ De tres orxates tastades, la millor la d'una cadena de venda ambulant que hi ha per tota la ciutat i que em comentaven que havia estat també a Barcelona. En el meu cas, la delícia blanca va ser beguda just abans de partir de l'estació de tren València-Nord sota un sol de (in)justícia.

Linda

2009-07-13T15:37:00.000-07:00

No sóc persona donada a escoltar les converses dels altres. De fet, potser si que ho sóc, el que passa és que tinc un criteri força exigent i en general els comentaris dels altres no passen el meu tall i ràpidament me'n desentenc. Tanmateix, en un país de tradició llatina com aquest, hi ha gent que té tendència a com diuen els castellans a "hablar a voces" i per tant sovint he d'incloure en el meus pensaments les històries que pocs metres relates desconeguts, m'interessin o me la duguin ben fluixa.

Estava jo situat a la barra d'un bar moderno, fullejant el meu estimadissim diari El País que hi havia al local. No se com, vaig començar a venir al cap un nom: "Linda". ¿Qui era Linda? Desentenent-me de la monòtona lectura del periòdic, vaig parar atenció al meu entorn. La barra ja no era buida. Uns tamborets enllà hi havia una parella quarantona, d'aspecte relativament estrafolari - donada la clientela normal del bar- i estaven mantenint una intensa i decibelicament alta discussió. Sembla que feia temps que havien arribat, ja que tenien la beguda més que començada, però fins llavors jo no me'n havia adonat. Des de la meva perspectiva sols veia la cara ( i l'escot) d'ella, morena broncejada. D'ell només en veia el cap calb. Ella tenia els ulls plorosos i estava totalment encesa. Parlava , cridava i escupia paraules referides constantment a "Linda". Linda era una puta, una mala persona. Linda no feia res, estava enganxada a les drogues. Linda quan no estava drogada, jeia al sofà immòbil sense fer res. Mentia compulsivament als altres. Era una càrrega per tothom ¿ Com podia ell defensar-la? ¿No recordava el numeret que Linda els va fer fa un any en un restaurant japonès? El calb en realitat no la defensava, no podia obrir la boca sense veure's tallat per la seva acompanyant -¿ Però estem parlant de la mateixa Linda, la que...? - li deia, per tallar-lo, i llançar novament una desqualificació cap a la persona no present. De fet, Linda era tant mala persona que s'inventava feines que no existien. Linda a més, tenia a tot un grup de persones, de nom masculí la majoria, que li havien prestat diners i mai li havien reclamat. Quina peça aquesta Linda! Ja m'havia arribat al cor la seva figura, volia saber més i més d'ella.

Tanmateix la morena histèrica va trencar-me el mite; Linda viva del cuento sí, però sobretot del seu passat, perquè Linda havia estat Top-model i tenia un aspecte que encara impactava a tothom. Aquí va decréixer el meu interès, fins al punt de pagar i abandonar el bar. La cambrera al marxar em va mirar amb cara complice, venint a expresar no verbalment com de boja era la gent. A mi tot plegat ja no m'importava. Jo m'havia construït la meva heroïna. Aquesta no tenia aspecte físic i per tant aquest no determinava la seva forma d'actuar com a caradura professional d'èxit. Linda sí que tenia físic, estava bona i d'aquí naixia la suposada admiració que li tenia el calb i altres persones i l'odi excessiu de la senyora bronzejada. Tot tenia certa lògica, era una història amb un punt on agafar-la. Per tant, ja no m'importava el més mínim ¡¿Com m'havia arribat a despertat interès tot plegat, fins al punt d'unes hores desprès encara recordar-ho detalladament?! La veritat: no ho se. Tanmateix una cosa és segura, si no fossim una societat d'hablar a voces, mai no n'haurieu/m sentit a parlar... de Linda.

El "crim de Santaló"

2009-07-06T07:08:00.000-07:00

En una ciutat tant avorrida com és Barcelona, un assassinat a sang freda i de forma premeditada d'un pijo-empresario-d'èxit al mitg del carrer sempre és un revolsiu informatiu i una font de xafarderies i comentaris a bars. Si pocs mesos desprès es descobreix que el presumpte homicida és un sicari i que l'autor intel·lectal un subordinat de la víctima, parlem ja llavors d'un molt interessant precedent a tenir en compte ( i aprofitar) pel conjunt de la classe treballadora.

Tornem-hi. Fins ara, amb de la destrucció dels sindicats de classe i amb la competència de la mà d'obra immigrada, el poder dels treballadors s'ha anat degradant fins al punt de ser simples marionetes dels seus caps, les multinacionals, el capital, el grup de Bilderberg i els contubernis judeo-maçonics de tota mena. Tot un drama, que comportaria sense cap mena de dubte que Lenin s'entregués a la politoxicomania si la seva momia tornès a tenir pols. Tanmateix desprès del crim de Santaló, res tornarà a ser igual ¿ O creieu que a partir d'ara caps i jefecillos varis tombaràn les seves frustracions en forma de bronques matineres sabent que per només 9.000 euros un sicari colombià els pot introduïr una bala entre celles a la sortida del seu domicili? Doncs almenys una cosa esta clara; s'ho pensaràn dues vegades. ¿Quin cap s'atrevirà a autocondemnar-se a la tomba enviant als seus subordinats a buscar café o els obligarà a triturar paper durant tota una jornada laboral per haver fet tard dues hores cada dia durant dues setmanes consecutives ( això darrer jo ho he viscut)? De ben segur, ben pocs... I així, un llarg etcètera que comportarà sense dubte una millora substancial de les condicions laborals dels treballadors fins a l'arribada definitiva del comunisme llibertari.

Així doncs, ja ho sabeu, a partir d'ara a la feina comenteu dia sí dia també les vostres amistats mafioses sudamericanes i ja veureu com millora la vostra vida laboral.

Gol moral...

2009-06-17T03:14:00.000-07:00

No fa molt vaig llegir sobre un exercici de dignitat periodística que va ocórrer a Israel ara fa uns anys. Era l'època de la segona intifada i els mitjans de comunicació havien entrat en un espiral per veure qui mostrava una posició més extrema i antipalestina. "Bombardegeu-los" "Tots són terroristes" "Mort a Arafat!"... Enmig d'aquest clima, un periodista honrat ( es veu que encara en queden) va decidir escriure l'article més radical, més antipalestí i mediàticament violent de tots. I va fer-ho, entre els més grans aplaudiments de tota la dreta sionista. Tanmateix, dies desprès és va descobrir que l'autor havia colat un enorme gol moral a les consciències plenes d'odi de molts israelians ja que totes les frases emprades en aquell encès article havien estat prestades d'un llibre escrit als anys vint anomenat...

...Mein Kampf!

El 'peix suïcida'

2009-03-31T07:22:00.000-07:00

Fa temps em van parlar d'un documental prou interessant. Aquest tractava de com gats i gossos domèstics són, en el fons, la primera barricada de l'evolució. M'explico, mentre llops i gats mesquers malviuen en la natura buscant dia rere dia aliment; gats i gossos gràcies a la seva simbiosi amb nosaltres s'han assegurat - en molts dels casos- casa i aliment en abundància evitant competir en natura ¿ Com sinó podrien existir coses com un gos pequinès o salsitxa? No ens enganyem, bestioles així estarien més que mortes en un estat natural enfrontant-se a diari amb la lluita per la supervivència...

Tot això ve al cas dels animals domèstics, aquelles criatures que a alguns ens han acompanyat des de la infància fins al seu major o menor tràgic final. Per la meva vida han desfilat diversos gossos i gats, però també un hàmster, una violenta tortuga americana, una rata pinyada - morta accidentalment sota el meu peu- i aquells pobres diables autòmats taronges que són els peixos de peixera d'aigua dolça. La gràcia d'aquests darrers no era altra que la de veure com s'alimentaven un cop al dia fins el dia que suraven i calia reemplaçar-los per elements nous. Tanmateix l'altre dia recordava que entre tots els peixos d'una peixera sempre hi havia un element únic, impressionant i admirable; un heroi de submergible: El peix suïcida. M'explico, entre cada grup de 3 o 4 carpes de colors, n'hi ha una que tocada per un instint únic decideix saltar tard o d'hora fora de la peixera. Es tracta d'un element únic, doncs donat el cas que abans de morir ofegat fora de l'aigua sigui retornat a aquesta, amb tota la certesa un pot saber que l'intrèpid saltimbanqui trigarà pocs dies en repetir la gesta. Una gesta que és en realitat no una negació de la vida, sinó tot un cant cap a ella, doncs el nostre amic anarquista tot i la seva manca de consciència busca amb el seu salt transgredir el que no és vida - que és viure amb una peixera amb una tropa d'alienats acomodats- cap a la major de les llibertats, l' horitzó immens que hi ha fora de la seva cel·la...

Desconec si amb intenció de ser constant, torno a deixar una coseta al bloc, recordant que ja des de la més senzilla expressió de vida vertebrada hi ha kamikazes que volen anar més enllà... No pas fins a Ítaca, sinó fins a deixar enrere l'horitzó i els més alts estats de la consciència...

Sexe, seducció i història (V)

2009-02-06T10:30:00.000-08:00

... I tornem-hi amb els presidents gringos...

... Ara fa unes setmanes, coincidint amb la investidura d'Obama, vaig fer la meva secció radiofònica sobre els embolics de faldilles dels presidents Kennedy i Clinton. Aquí teniu la peça per si la voleu escoltar.

Bon cap de setmana!

L'equerra americana davant l'elecció del president Obama

2009-01-29T18:20:00.000-08:00

(Per a l'accent 146)

Gran part de l'esquerra nord-americana i mundial s'ha contagiat en gran part de l'entusiasme que ha provocat l'elecció del demòcrata Barack Hussein Obama com a quaranta-quatrè president dels Estats Units d'Amèrica. Les raons d'aquest entusiasme obeeixen a certa lògica; amb Obama s'acaben els vuit anys de govern de George W. Bush que han significat poc menys que l'arribada de l'extrema dreta al poder a la primera potència imperialista del planeta. A més, la victòria d'Obama té una gran càrrega simbòlica que no cal menystenir: un mulat, fill d'un immigrant kenyà, ha assolit el lloc de comandant en cap a un país amb una història marcada per l'esclavitud, el racisme i el brutal genocidi comés pels blancs sobre la població indígena que poblava aquelles terres.

És un fet que sense la complicitat d'importants sectors de l'esquerra nord-americana Obama no ocuparia a dia d'avui la Casa Blanca. Sí bé les propostes d'Obama se situen molt a la dreta dels postulats dels estat-unidencs més progressistes - ni dins del ja de per sí centrista Partit Demòcrata era el pre-candidat més a l'esquerra-, un cop arribada la comtessa electoral per a la presidència molts americans d'esquerres no sols van apostar pel senador d'Illinois com a mal menor en contra el conservadorisme republicà sinó que a més van aportar la seva experiència mobilitzadora a la causa demòcrata.

Seria fals dir que la totalitat de l'esquerra va apostar per Obama. Sols cal pensar que prop d'un milió d'electors van apostar per candidatures situades a l'esquerra dels demòcrates, una xifra que pot semblar insignificant - sobretot si pensem que van votar 131 milions de persones- però que en un país amb un bipartidisme institucionalitzat ve a demostrar l'existència d'un rellevant sector de la població profundament descontent amb el sistema. A més, no cal obviar tampoc que un gran nombre d'electors progressistes desmoralitzats no van acudir a votar.

L'esquerra nord-americana i el Partit Demòcrata

Una realitat palpable és que, donessin suport a Obama de forma crítica o no, entre els membres de l'esquerra nord-americana és percep una aureola d'expectació i esperança davant d'un moment en gran part se'ls presenta com una oportunitat històrica, de canvi. Aquest entusiasme és però molt contingut, doncs les relacions entre l'esquerra i el Partit Demòcrata han estat històricament complexes i tenses. No en va, l'esquerra recorda com als anys trenta Franklin Roosvelt va tirar endavant gràcies al seu suport el New Deal, la reforma keynesiana de l'economia que va permetre salvar l'economia de la crisi en la que l'havia col·locat el capitalisme més liberal. De fet, fins i tot el Partit Comunista, que en aquell moment era una organització força rellevant, va donar-hi suport renunciant a molts dels seus principis. Tanmateix, passada la Segona Guerra Mundial van ser els mateixos demòcrates instaurats al poder els iniciadors de la "caça de bruixes" que va perseguir i desarticular el llavors poderós moviment sindicalista i d'esquerres nord-americà fins al punt de fer d'ell un moviment marginal condemnat a l'ostracisme com és a dia d'avui. L'esquerra tampoc vol oblidar el paper dels demòcrates com a primers responsables de la brutal guerra imperialista del Vietnam. Tampoc resulta tranquil·litzador veure com Obama s'ha rodejat d'antics col·laboradors de l'Administració Clinton. Un darrer govern demòcrata que es va caracteritzar per continuar les polítiques neoliberals iniciades pels republicans Reagan i Bush pare.

Optimisme contingut

Per tant, entre els sectors més compromesos de la societat nord-americana regna una situació d'optimisme autocontingut. Així, Howard Zinn, historiador socialista i una de les figures més prestigioses de intel·lectualitat dels Estats Units, no dubta en qualificar a l'elecció d'Obama d'"històrica" i creu que "essent el primer president afroamericà a la Casa Blanca, escollit per una ciutadania entusiasta que espera una jugada decisiva cap a la pau i la justícia social, representa la possibilitat d'un canvi important". Tanmateix, Zinn és mostra molt crític amb les propostes socials llançades fins ara pel candidat així com per la seva voluntat de seguir i augmentar la missió imperialista a Afganistan. Unes crítiques cap a la possible política exterior del nou president que també han expressat amb gran vehemència figures de gran pes intel·lectual com el lingüista Noam Chomsky o el sociòleg i economista Immanuel Wallerstein.

Amèrica Llatina posa certes esperances en Obama

També a l'exterior, al sud dels Estats Units, a Amèrica Llatina, l'elecció d'Obama ha tingut un important impacte entre els governs i moviments progressistes de la zona. Així, a Colòmbia, els moviments sindicals i democràtics respiren lleugerament al veure com hi ha un demòcrata a la Casa Blanca. Per aquests, la negativa dels demòcrates a ratificar el tractat de lliure comerç entre els dos països l'any passat mentre seguissin els assassinats massius de sindicalistes a mans de paramilitars pròxims al govern dretà d'Uribe va significar un autèntic baló d'oxigen. Per tant, esperen que amb un president demòcrata la seva crítica situació pugui millorar, per poc que sigui. Per la seva banda, els governs de Cuba i Veneçuela ja han mostrat una tímida admiració cap al nou president, ni que sigui pels seus humils orígens, i han demanat obertament un diàleg directe amb aquest, sempre i quan sigui amb "igualtat de condicions i sobre la base respecte mutu". La percepció general d'Obama a Amèrica llatina, l'històricament tràgic pati del darrere d'Estats Units, és per tant positiva. Tanmateix molts deus seus conciutadans no obliden que per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a la regió. No ha estat pas casual que mentre les forces imperialistes guerrejaven als deserts de l'antiga Babilònia i el llunyà Afganistan; Veneçuela, Brasil, Equador, Uruguai, Nicaragua o Bolívia han desenvolupat governs i processos polítics amb major o menor sintonia amb els interessos de la majoria de la seva població.

Seducció, sexe i història (IV)

2009-01-16T09:08:00.000-08:00

Aquest cop la secció va d'homes primitius, micos i mones...

...i parlo dels meus ídols, els bonobos!

Only sleeping

2009-01-14T10:28:00.000-08:00

Tinc son, molta son. Porto tot el dia endormiscat i en les hores que restarè dempeus la son m'acompanyarà fins que finalment es fagi dòmina de la meva persona i entri al seu món: l'univers del descans i de la llibertat de l'incoscient... fins demà, quan el despertador em retorni a la realitat conscient... si té èxit, que no sempre és així.

Dormir és simplement genial, fantàstic. Posem el cas d'una persona que viu uns 60 anys, -una xifra totalment atzarosa- aquesta passarà prop d'unes 153.300 hores amb els ulls tancats, relaxada, en paridosos onírics o en els pitjors malsons de la rebotiga del seu ser. Això, a un pobre mortal acostumat a viure a una societat absurdament anfetamínica com l'occidental, obsesionada amb la manca del temps, li pot semblar que són moltes hores perdudes. A mi, almenys ara mateix, pensar que amb una mica de sort encara dormirè milers d'hores, em sembla una gran benedicció de la vida...

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

2009-01-05T19:16:00.000-08:00

La teva banda sonora

2009-01-02T08:19:00.000-08:00

Ha arribat la revolució! Ja fa dècades que s'estava coent, silenciosament, però ja ha arribat, l'estem vivint. És la revolució del temps i l'espai, el món és música. La música et segueix, et persegueix. Però alhora tu la domines, l'integres a la teva vida.

Abans tu et desplaçaves per la música. Primer, cap allà l'Edat Mitjana i fins a la joventut de la meva àvia - per posar una data indeterminada- un s'havia de desplaçar allà on tocaven música, ja fos al carrer, als balls dels ateneus o al Liceu ( sempre hi quan un incendi un petardo no ho impedissin). Desprès va aparèixer el magnetòfon i la ràdio, i la gent es podia desplaçar a cases o bars a escoltar el ritme del jazz, la sarsuela o el que fes el cas. D'aquí, de la mà del rock 'n' roll, van aparèixer discoteques i bars musicals, on fruir amb la música del diable i els milers de derivats i sots derivats, el més repugnant fins ara sens dubte el reggeton.

Però allà el 1979 la Sony va inventar el walkman, que permetia escoltar de forma individual cintes d'àudio. Unes cintes, per cert, que des de fa un parell d'any són objecte de museu ja que la seva fabricació ha finalitzat. El concepte walkman va anar-se sofisticant i reduint-se en mida fins arribar als reproductors mp3 actuals, el més cool d'ells l'Ipod.

Avui en dia un ja no s'ha de desplaçar per escoltar música, sinó que el propi desplaçament és la música. Tots som Disck-jockeys de la nostra vida, i a cada instant, indret, estat d'ànim, podem posar-nos aquella cançó, directe a les nostres orelles via auricular o a l'interior del cotxe. És per tant, una exigència posar-nos la música adient per cada moment per fer-nos la vida, el trajecte, millor. Jo vaig començar ja fa temps, quan tornava caminant a casa torrat dels bars de la Vila de Gràcia amb el meu antic walkman. Llavors, etílic i fumat, eren els sons del Black Album de Metallica els qui m'acompanyaven fins a casa. No és que fos jo un admirador del metal ni res semblant, simplement és que els sons electrics ascendents d'Enter Sandman em feien viure una experiència gairebé mística.

Més endavant, desprès del desastre del DisckMan - que si es movia massa no sonava bé- va arribar la brillant era del mp3. Aquí, l'oferta és va multiplicar i les possibilitats també. De totes maneres, encara ara segueixo certa rutina. Així, en un matí en el que dormit poc - o malament- i he d'anar a algun lloc indesitjable - posa-li feina o facultat- la música enèrgica i agressiva dels Rage Against The Machine esdevé la meva droga energètica particular. En canvi, quan surto a les nits i vaig cap al punt de trobada solc escoltar els grans Rolling Stones o grups poppies modernillos de l'estil Franz Ferdinand, The Strokes o Artic Monkeys, quan no velles glòries del brit pop com Blur. Per viatges llargs, que poden incloure hores de son, tiro bastant de clàssics del reggae com The Maytals, Peter Tosh o Bob Marley. També sol anar bé, Bob Dylan i grups dels seixanta com Jefferson Airplane, Canned Heat o Grateful Dead. Per cuinar, i no se per què, em poso Mano Negra o Manu Chao. Per una jornada de neteja, res com un canutillo i psicodelia, per no parlar per l'estridet guitarra de Jimmy Hendrix, que serveix per tot i més...

... El sexe mereix un apartat a part, tot i que tampoc pot ser molt ampli - per ser franc-. Follar amb música és la clau, sobretot si la música s'escau (la persona a la que estimar carnalment, és dona descomptat que s'escau... tot i que no sempre és així). En aquest aspecte de la vida, el rock és ja de per si molt sensual i a més sol tenir un ritme molt marcat que vulguis o no, ajuda. Fer feina a lo bèstia seguint el reggae-punk dels The Clash és simplement fenomenal. En canvi, és pot fer un bon polvo més tranquil i sui generis amb Pink Floyd. Bob Marley o els Beatles, son apostes segures - a més, el primer sol estar a totes les cases, ja que poques joves catalanes no en tenen almenys un CD; El Legend, sobretot-. Tampoc és descartable fer-ho amb música electrònica, si bé jo no li he agafat el punt. També ho he fet a l'estil nostrat, amb els Pets i Obrint Pas de fons, i si més no és graciós. El preciós polvo del despertar, aquell en que tant un com l'altre llueixen l'estranya eròtica del despentinat i els ulls lleganyosos, també pot ser de fet a l'estil de casa amb èxit sota les notes dels mallorquins Antònia Font. Ara bé, com a opinió personal, no gaire experimentada, com posar-se als The Doors al llit no hi ha res...

Més enllà de moments genèrics, la música de butxaca permet moments concrets a recordar. D'aquests, suposo que cada zombie d'mp3 en té. Per citar-ne uns pocs, recordo veure com es feina de nit en un tren dirigint-me cap al sud del país sota la veu del gran cantautor alcoià Ovidi Montllor. També recordo haver escoltat Eye in The Sky dels Alan Parson desprès del funeral de la meva iaia. Que em posessin una navalla al coll per atracar-me mentre escoltava Sympathy for de Devil dels Rolling. Un fart de riure amb els amics tornant de Lleida en cotxe amb les lletres de la makina-freak dels Herois de la Katalunya Interior. O entrar a Donosti amb la música d'un dels millors grups festius bascos, els Joxe Ripiau. O anar cap a Perpinyà en un dia ennuvolat sota la greu i emotiva veu de Johnny Cash. Per no parlar d'escoltar Kortatu a tot drap anant en cotxe per la Castellana madrilenya...

Això donaria per molts posts, que no descarto. Per no parlar, d'una guia de viatge on a més de recomanar les coses de sempre, s'especifiques música recomanada escoltar a cada lloc - Ja ho fan amb els llibres, perquè no amb la música?-.
De totes maneres, mentre hi hagi música a la vostra vida, bona senyal! i bon any!

Entrevista a Lander Etxebarria, fundador d'Udalbitza

2008-12-20T09:53:00.000-08:00

(Per a l'accent 144)

“Volen tallar en sec la iniciativa del primer espai institucional de caràcter nacional”

Lander Etxebarria va ser regidor de l´esquerra abertzale a l´Ajuntament de Bilbao. Va participar en la fundació d´Udalbiltza i va ser membre de la seva comissió executiva. Etxebarria i Joseba Garmendia, exregidor d´Urretxu, recentment han estat a Barcelona per donar a conèixer i denunciar la persecució que ha patit aquesta institució municipalista per part de l´Estat espanyol.

Udalbiltza neix amb voluntat de coordinar regidors i ajuntaments bascos. Quins eren els seus objectius?

L´any 1999, abans de les eleccions municipals al sud del país hi ha una assemblea a Pamplona de càrrecs municipals que reflexionen sobre el fet que Euskal Herria no tingui representació institucional i abordar aquesta qüestió des del municipalisme.

Passades les eleccions, el setembre d´aquell any, 1.800 càrrecs electes es reuneixen a Bilbao per fundar Udalbiltza. Neix amb cinc objectius clars: proclamar que Euskal Herria és una nació; internacionalitzar l´afirmació nacional del poble basc; impulsar la construcció nacional de manera participativa, és a dir, incorporant-hi la societat civil; buscar la col·laboració entre ajuntaments en àmbits sectorials; llengua, cultura, desenvolupament... I per acabar, fer aportacions i projectes de cara a una futura institució comuna basca més enllà dels municipis.

Hi havia algun precedents històric pel que fa a la construcció nacional des de la coordinació municipal?

Udalbitza respon a una tradició, molt present també als Països Catalans, en la qual els ajuntaments han estat subjectes actius a l´hora d´impulsar importants canvis polítics i socials. Són els municipis els promotors de l´Estatut de Lizarra de 1931, un estatut que desprès no es va aprovar tal i com s´havia presentat... Però bé, va ser un important precedent d´articulació institucional. Més tard, el 1976, encara sota la dictadura franquista, un nombrós grup d´alcaldes es reuneixen a Bergara per fer una crida a la democràcia i al respecte al poble basc. Tot plegat té la seva lògica, ja que els càrrecs municipals són al cap i a la fi els més pròxims al poble i a les seves aspiracions.

Com es materialitza el projecte a partir de llavors?

Es crea un consorci entre ajuntaments i és a partir de llavors quan Udalbiltza entra en funcionament com a institució. El finançament funciona a partir dels pressupostos dels ajuntaments, alguns donen molt, altres el que poden... N´hi ha que sols col·laboren en projectes concrets. De cara a 2002 ja hi ha diversos eixos d´actuació. Un d´ells va ser la Conferència Internacional pels drets dels pobles que va haver-hi a finals d´aquell any. Va ser una trobada que va tenir força repercussió, amb la participació de representants de nacions sense estat d´arreu del món. D´aquesta conferencia en va sortir una resolució de suport al dret a l´autodeterminació encaminada a la superació conflictes que succeeixen a tota la geografia planetària.

Una altra línia d´actuació molt interessant va ser el Fons de Cooperació i Desenvolupament. Es va centrar a Zuberoa, la província més nord oriental del país, a l´Estat francès, que viu una situació econòmica delicada i una important despoblació. L´economia de la província havia estat molt vinculada a la indústria del calçat i la ramaderia, ambdues en declivi des de finals dels anys 70. Des de les institucions de l´Estat francès hi ha un pla per revifar l´economia de la zona i a Udalbiltza li arriba la petició de complementar aquest pla d´alguna manera. Les nostres possibilitats d´intervenció eren poques i per això vàrem pensar en la creació d´un fons que es crearia a partir de les aportacions ciutadanes. Volíem recaptar un milió d´euros, però en vam aconseguir 400.000. Igualment ens va semblar prou tirar endavant. La idea del pla era tirar endavant petits projectes, com una fabrica de cervesa i una altra de cautxú. Posar un gra de sorra per revitalitzar l´economia del país.

I de cop, amb la institució en ple funcionament, arriben les primeres detencions?

A principis de 2003 vuit persones som detingudes. Desprès hi ha més detencions. Al final onze persones entrem a presó. A més, es registren i tanquen les nostres seus. També se´ns bloquegen els comptes bancaris. Al final hi ha 26 persones processades, la majoria alcaldes o regidors que formàvem part de la comissió executiva d´Udalbiltza, però també treballadores de la institució.

De què esteu acusats?

L´acusació és que formem part d´organització terrorista, som ETA. Segons la fiscalia som l´encarnació del projecte revolucionari d´ETA, així, en paraules textuals. És absurd pensar que una activitat institucional sigui alhora revolucionària! Però bé... per ells és així.

Davant aquestes acusacions, tenim l´avantatge que tot el que vam fer és públic. De fet, cada dos mesos enviàvem un butlletí a totes les forces polítiques -formessin part d´Udalbiltza o no- per donar a conèixer tot el que fèiem. Tots els pressupostos, d´on sortien els diners i on anaven, tot és absolutament públic, constava al butlletí.

Llavors no us esperàveu aquesta ràtzia policial?

No, no ens podíem imaginar en cap cas que la nostra activitat tingués res de criminal. Simplement volen tallar en sec una iniciativa que vol articular un primer espai institucional de caràcter nacional per Euskal Herria.

Ara estem a l´espera del judici i volem aprofitar per fer públic l´atac que hem rebut. Estem promovent una denúncia per presentar-la al Consell de Drets Humans de l´ONU, el Parlament Europeu i al Consell d´Europa. Entenem que al nostre cas no sols s´estan vulnerant drets individuals i polítics, sinó que s´estan vulnerant drets com a poble; a construir-nos la nostra realitat institucional des de càrrecs democràticament escollits per sufragi universal.

Quina impressió tens del moment actual que travessa el poble basc?

És un moment complex. En els darrers anys el dret a decidir s´ha fet un lloc a l´agenda política basca. Aquells que fa uns anys no en parlaven, ara l´assumeixen com a principi. A més, s´assumeix en major o menor grau que hi ha set territoris que compten amb uns trets i lligams comuns, és a dir, que conformen una nació. L´Estat davant això està molt alarmat; veu que s´ha arribat a un punt de no retorn, que la batalla de l´autodeterminació i la territorialitat s´està guanyant. A Espanya li costa molt assumir-ho i l´única recepta que tenen davant aquesta realitat és la que històricament han emprat sempre: la repressió. Tanmateix tenen un problema, ja que a la UE hi ha casos d´autodeterminació en marxa. Grenlàndia ben aviat decidirà independitzar-se, Escòcia també, Irlanda pot fer-ho...

Tant als Països Catalans com al País Basc darrerament ens estan deixant moltes persones que s´havien significat per la seva lluita a favor de la construcció nacional, ja fos a nivell polític o cultural. La recent mort del cantautor Mikel Laboa n´és el cas més recent. Quina sensació produeix veure com una generació de lluitadors desapareix sense poder veure el seu poble vivint en llibertat?

Ja ho expressava a la perfecció Mikel Laboa a una de les seves cançons "Del mateix tronc del que naixem nosaltres / Naixeran d´altres branques joves que continuaran la lluita". Això és així, tot és un procés continu. La transformació social i la lluita per la llibertat és un camí en el que tu aportes el teu gra de sorra fins on pots, fins que el cos t´ho permet, i desprès altres recolliran el testimoni. L´objectiu és anar avançant per anar sempre més enllà. El procés d´avançar és en sí positiu, per molt de que alguns no puguin veure el fruit ja madur.

La història amb calçador...

2008-12-16T14:16:00.000-08:00

El 1960 el capo soviètic Nikita Kruishev va picar amb una sabata sobre el seu pupitre a l'Assemblea de les Nacions Unides com a forma de protesta...

...El desembre de 2008, el capo de l'imperi nord-americà George Bush Jr. ha d'esquivar dues sabates llançades en forma de protesta per un periodista iraquià.

No direction home

2008-12-09T05:39:00.000-08:00

Suposo que sóc una persona molt despistada i per aquesta raó des de fa molts anys m'he trobat en moltissimes ocasions sense claus de casa. En realitat, ni amb tots els dits de mans i peus podria comptar les vegades que això ha estat així.

Sí puc, en canvi, recordar que solia fer quan això m'havia passat ara fa temps. De petit, quan vivia a La Garriga, al no tenir claus anava a casa un amic que era a més una botiga de marcs. No feia falta que ell hi fos, a vegades no hi era, però igualment la seva familia m'acollia i em quedava jugant sol o amb el seu germà a la seva videoconsola Sega. De més gran, ja a Barcelona, vaig quedar-me orfe de casa d'acollida per bé que a la mateixa escala on vivia hi havia una cosina de me mare que algun cop m'havia tingut a casa en aquests casos. Tot i això, normalment em dedicava a donar voltes per les botigues del barri o a passar l'estona mirant revistes porno a l'Fnac de l'illa fins que algú arribes a casa. Ja de més gran, vaig decidir passar les hores d'abandó al bar de davant de casa, on ja em coneixien i em podien fiar un donut, un cafè o una cerveseta. A tot això, li van seguir diverses noves cases i claus que perdre o deixar-se a casa, si bé el telefon mòbil va facilitar les coses... A un dels darrers pisos on vaig viure des del terrat comunitari era possible saltar com un lladre fins al balcó casa -amb relatives possibilitats de matar-se en el intent- i des d'alla per un forat girar el pom d'una porta i entrar. Això va facilitar-me molt les coses. Quan em deixava les claus optava per fer el salt i accedir a ella sense esperar a ningú. Problema resolt.

El darrer cop que recordo haver-me oblidat les claus dins de casa va passar a finals de setembre de 2007. Era dilluns al matí. Havia passat tot el cap de setmana al delta de l'Ebre bebent, fumant i fent una altra cosa que comença amb 'F' que desgraciadament no la practico tant com les anteriors... En fi, estava destrossat. Vaig trucar a la feina per dir que hi aniria a la tarda. Cap a la una vaig posar la tele i vaig quedar-me embadalit mirant els senyor Carlos Arguiñano cuinant unes tallarines amb salsa de bolets. Em van inspirar tant, que vaig decidir que aquell havia de ser el meu objectiu a la vida en la següent hora, el meu dinar. Despentinat, sense afaitar, amb pantalons de xandall, la samarreta de dormir i xancletes vaig anar al super a fer-me amb tots els ingredients necessaris. Vaig deixar el mòbil a casa i vaig agafar les claus, però poc desprès va resultar que no eren les claus de debò sinò unes altres que no se que collons obrien. Amb pinta de yonki i dues bosses de la compra (plenes de bolets, formatge, pasta i crema de llet) em trobava sol, amb cinc euros i al carrer... Vaig comprar tabac al Nike, el bar de xinos que era el meu centre d'operacions a la zona. Tornant als vells temps, vaig fer ús d'aquell element arcaic de comunicació anomenat cabina telefonica. Per culpa del mòbil, recordava pocs números i els que recordava eren de gent que treballava aquelles hores... inclosa la meva companya de pis, que no tornaria fins a les 7. Els amics del xino em van guardar la compra i sense saber que fer, vaig partir cap al no res, ven lluny de casa, a lo rolling stone...

Al final, vaig anar a petar a les portes del pis d'una amiga, que casualment era a casa, estava fent el dinar i que va riure una bona estona al veure la fila que feia. Va tocar-me tornar a trucar a la feina, aquest cop per explicar-los la meva peripècia. Amb aquelles pintes no podia anar a perdre el temps a l'oficina. Tampoc es van sorprendre ni riure ni enfadadar. És més, no els va venir de nou, doncs suposo que no n'esperaven res de bo de mi... ni jo de la feina en sí.

Al vespre vaig ser a casa, sopant pasta amb salsa de bolets amb la meva companya de pis, l'amiga que m'havia acollit i un amic al que havia trucat al matí durant la meva recerca d'exili temporal...

Seducció, sexe i història (II i III)

2008-11-28T01:08:00.000-08:00

Us deixo noves incursions a les ones radiofòniques...

La primera tracta sobre els nostres amics els "xinos" i com s'ho muntaven a l'època Imperial.

Aquesta segona tracta sobre els anys seixanta... sexe, drogues i rock'n' roll!

Seducció, sexe i història (I)

2008-11-21T05:16:00.000-08:00

Penjo la meva primera col·laboració com a expert(ejem) en història del sexe per al programa de tardes de Ràdio Sabadell "Anem per feina".

El tema d'aquesta primera secció* és l'Imperi romà i la seva saludable depravació carnal.

*Com la secció és setmanal, n'anirè penjant de tant en tant alguna.

He vist la llum

2008-11-13T05:15:00.000-08:00

¿Què fer quan un es lleva i veu la llum?

Sí, la llum d'un dia d'aquest preciós sol que tenim a la Mediterrània.

Jo ho se. Res millor que gaudir uns minuts de la soledat a un d'aquests patrimonis nacionals que tenim anomenats terrasses de bar amb un café en llet o un entrepà, mentre es llegeixen les mentides escritres a un diari...
... o disfrutar de bona companyia amb un vermut o cerveseta amb olivetes, patates de bossa o escopinyes (berberetxus)...

... l'he vist molts cops! l'he viscut! A Sants, a Gràcia, a l'Eixample, a Sant Andreu... A la Ràpita, a Granollers, a Ciutadella, a Perpinyà... A Madrid, a Toledo, a Sevilla, a Cadis, a Jerez, a Florència... Jo he vist la llum!

"Con franco fumabamos mejor..."

2008-11-09T04:18:00.000-08:00

Llegeixo a un article sobre la història del cànem un breu apunt sobre la introducció del consum d'haxix a la Península Ibèria que ja havia sentit abans. És prou interessant:

"En 1920 (para ser más exactos el 31/8/1920) se fundó el Tercio de Extranjeros (lo que se llamará la "Legión"): No hubo problemas para reclutar voluntarios (una pandilla de malhechores, inadaptados y parias, algunos de ellos duros e implacables, otros simplemente patéticos) y fueron unos 200; iban desde criminales comunes, pasando por veteranos de la 1 Guerra Mundial que habían sido incapaces de adaptarse a la paz, pistoleros a sueldo de Barcelona.
Millán Astray, su jefe, los llamó, los novios de la muerte. Franco, como segundo jefe y Astray imprimieron a la Legión una mentalidad de crueldad brutal.
La noche que llegaron por primera vez a Ceuta, los legionarios aterrorizaron la ciudad (una prostituta y un cabo de guardia fueron asesinados).
Entre sus futuros gustos será el consumo de kiffi, grifa y hachís (así el hachís comenzó a tener una mala reputación y fue la víctima ya que incitaba a la violencia y al asesinato).
En la Legión fueron muchos los que se aficionaron al consumo de cannabis en las posesiones españolas del norte de Africa, luego se extenderá el hábito por España.
Incluso se afirma que por esta época, Franco consumió grifa, tal vez lo hubiera probado pero no creo que se aficionara (no consumía alcohol y no tenía ningún vicio aparente, como sus compañeros de armas).Cuando se extendió el consumo de cannabis a partir de 1936 cuando las tropas de Franco invadieron España las autoridades franquistas no hicieron prácticamente nada para detener su aumento..."

Com veieu, un argument més que ens desacredita a tot la colla de progres porrerros ( progerros?) que encara ara rebutjen els 40 años de paz y prosperidad que ens va donar Franco i les forces de l'alzamiento nacional.

De fet, encara ara l'exèrcit espanyol és un actor molt viu en l'abastiment de la peninsula de "turró marroquí"... i que fem nosaltres? els donem les gràcies? doncs, porro en mà, ens dediquem a dir parides pacifistes, antimilitaristes i hippioses, sense cap mena de consideració cap a una institució tan gloriosa com l'exèrcit espanyol.

Un exèrcit que si bé és cert que no guanya una guerra a l'exterior des de fa més de 250 anys - i no serà per guerres...-, a l'hora de guerrejar contra la democràcia i les reivindicacions populars a l'interior, ha repartit estopa com ningú...

La tradició del "previ"

2008-10-26T15:43:00.000-07:00

"Heu fet previ o què?" La resposta era sempre era afirmativa i li seguia una descripció d'ingesta etílica. Aquesta era l'inci habitual d'una trobada nocturna d'adolescents un divendres o un dissabte a la Vila de Gràcia; una trobada que podia ser al Zimbawe, al Ramses, a Les heures, al Cabaña... tot i que el punt de trobada oficiós era el Can Sunyé. Un Bar del carrer mozart que diria que actualment està difunt i que comptava entre els seus parroquians amb un vell sempre acompanyat d'un gat... Invisible, inexistent. M'explicarè millor, aquest bon home s'asseia a una taula amb una cervesa, de tant en tant ell mateix miolava i tot seguit deia "calla, que ets un pesat" a una bossa de plastic buida que duia. Així passava l'estona l'home. De tant en tant algún client que ja el coneixa li deia amb sorna alguna cosa sobre el gat com ara lo gras que s'estava posant o lo maco que era. Al marxar li deia al Quim, un ex-taxista amo de l'establiment que se'l mirava ja somrient, si li podia donar restes de menjar... pel gat!

En fi, tornem al previ, que és el centre d'aquest escrit. El previ era una tradició que teniem amb el meu grup d'amics entre els 15-17 anys. Quedavem a les 11.30 o 12 a Gràcia, però cada un previament havia anat a fer unes quantes cerveses, de quatre a sis normalment, i un entrepà al 'seu bar'. La gràcia de tot plegat era el fer unes cerveses barates, fer vida de barri i , sobretot, que tothom estiguès ja 'animat' al trobar-nos ... per beure més.

L'amic que venia del Llobregat profund, inventor i actual practicant encara del previ, el feia a una caseta cutre de frankfurt que hi havia abans a Plaça Espanya, junt a la plaça de braus, però que les obres per fer un centre comercial van obligar a tancar. Jo el feia al Bar Ferrer, un antro de barri dels bons, a Marquès de Senmenat amb Berlín. En alguna ocasió els dos ens trobavem per un segon acte del previ en un local que anomenavem "Bar del previ": un mínuscul i brut bar a Gal·la Placidia on les cerveses eren baratissimes i que actualment tampoc existeix. Els altres no solien venir a aquest bar i de fet era tant petit que a dures penes hi hauriem capigut... i això que els habituals erem cuatre comptats! Tanmateix, els altres dos també tenien els seus previs. L'amic que vivia al nord de Gràcia feia el seu previ al Bar Tocata, que es trobava - doncs ja ha tancat- prop de Joanic i que duïa un avi que sempre empreyava amb acudits dolents. Per contra, el que venia d'Horta, feia el seu previ en un bar decorat amb figuretes de gnomos que portava una parella trentanyeros porreros amb criatura inclosa... un bar que per cert, com no, també ha tancat!

¿ És el bar de sempre una especie en perill d'extinsió a la Barcelona multiculti-fashion-guai? ¿ Estem perdent l'autèntic patrimoni de la ciutat?

Taxi drivers!

2008-10-24T09:43:00.000-07:00

Com sóc un pijo-burgés, darrerament per motius laborals i de vagància m'he aficionat al món del taxi nocturn, fet que m'ha permés connèixer una mica el fabulòs gremi de taxistes.

Entre ells, m'agradaria homenatjar als següents elements que he tingut l'honor - sovint no sols no buscat, sinó infructuosament evitat- d'establir-hi conversa; l'avi tartamut que ballava al son d'una ràdio latin-king, l'armagat cincuenton que mostrava un odi desmesurat cap als conductors d'autobusos i tot el gremi del transport públic, el jove que citava tots els locals de putes que vorejaven el nostre trajecte, l'immigrant cubà que em va donar a connèixer la problemàtica de les plagues de fures a l'illa (culpa de Fidel, segur), una noia jove amb ulleres que escoltava música estil "scorpia" que deia que abans conduïa camions... i sens dubte el més gran de tots ells, el figura, un personatge amb pinta de loquillo, amb un catañol normatiu, que de forma tarantinesca s'autoanomenava 'señor lobo', que en quinze minuts va saltar-se almenys 4 semàfors, va insultar a d'altres taxistes i va fumar-se tres marlboros mentre tossia pels descosits ( "mi medico me ha dicho que estoy jodido, pero a mi me da igual"...)

Gràcies per fer caure notablement el meu capital econòmic!

Sóc un talibà!

2008-10-22T03:54:00.000-07:00

M'agrada observar com el llenguatge quotidià obsorveix i adapta paraules de l'actualitat política pel seu propi ús. Així, des de 2001, quan gràcies al senyor George W. Bush Afganistan va reentrar al mapa mental occidental després de la invasió soviètica, és habitual dir d'algú que és un "talibà". Quan anomenen talibà a algú, no vol dir que creiem que aquesta persona pertany al moviment talibà afganès, simplement és una forma de dir que aquesta persona és un extremista en algún sentit, ja sigui moral, polític, religiós... Per exemple, el locutor de espanyolista dretes Luis del Olmo va descriure com a "talibà de sacrístia" al locutor espanyolista d'extrema-dreta Jiménez Losantos. Quan algú en diu una de molt grossa, per exemple, se li pot dir "No siguis talibà!" o simplement, si tenim un amic que es diu Ivan, podem dir que coneixem un talibán ( Un tal-Ivan) ( és dolentissim l'acudit, però no és meu).

Tanmateix, com sempre, els diccionaris sols contemplen el terme en el sentit més estricte i encara faltaran anys - dècades, lustres... segles!- perque contemplin el terme en el seu sentit més al·legòric:

talibà -ana
1 adj. [LC] [ISL] Relatiu o pertanyent als talibans.
2 m. [LC] [ISL] Membre d’un moviment islamista militar afganès que pretén aplicar integralment la xaria.

De fet, si utilitzessim el terme literalment, jo podria afirmar que sóc un talibà, o més ben dit un mal talibà, doncs en realitat la paraula és una adaptació a la llengua pashtu de l'àrab talib - estudiant-.

Molt s'ha escrit sobre l'obscur règim que van imposar els talibans a gran part de l'Afganistan entre 1996 i 2001, sobre el seu tracte a les dones, sobre els assassinats ètnics, la prohibició de joguines, música, diversions públiques i tota mostra de modernitat... Tanmateix, cal entendre que aquest va ser un producte de la vivència col·lectiva de l'infància dels mateixos talibans. Aquests van criar-se a enormes camps de refugiats al Pakistán, en barraques, plens de privacions, sense cap mena de diversió, sense figura paterna - doncs tots els homes eren morts o guerrejant-, amb l'única figura femenina de les seves mares, dones colpides i destroçades per l'enorme violència sexual que es dona a la guerra civil afgana... per aquests nois, futurs talibans, l'única sortida van ser les escoles islàmiques finançades per l'Aràbia Saudita on almenys van poder sentir-se algú. I que van fer aquests nens orfes quan un cop grans van fer-se amb el poder? Doncs reproduïr el món on havien viscut, fer d'Afganistan un enorme camp de refugiats on les dones quedessin tancades a casa lluny de la perversió del món exterior i on sols la religió, l'únic que els havia fet sentir-se estimats, tinguès el monopoli de la política i la societat.

Tothom es basa en les seves vivències a l'hora de construïr el seu paradís, i les vivències dels desgraciats i analfabets talibans eren tant grises que el paradís que van intentar construïr no era més que un infern. No sols els talibans serveixen d'exemple d'això, la Cambodja del khmers rojos, on prop de 2.000.000 persones van ser assassinades en mig d'una bogeria col·lectiva anti-progressista i anti-urbana, n'és un altre exemple rodó. És impossible entendre el que va passar a Cambodja sense entendre el primer i únic contacte que van tenir centenars de milers de camperols cambodjans amb la modernitat; la caiguda de milers de bombes sobre les seves viles des d'avions nord-americans. Aquest camperols, aterrotitzats i perduts, no van dubtar en seguir incondicionalment a Pol Pot i els seus cap a l'útopia-bogeria que els prometia un paradís col·lectivista rural sense cap mena de vestigi de modernitat i progrés... és a dir, bombes i avions.

Així doncs l'odi engendra odi, l'incultura més incultura... i l'amor i l'educació, un món millor?

Kufiyya

2008-10-15T03:27:00.000-07:00

Llegint ara fara menys d'una setmana el diari El País, em va sorprendre una fotografia d'un escorcoll policial a la casa d'uns suposats delincuents. La foto mostrava un parell de policies de paisà regirant unes caixes. El detall que em va cridar més l'atenció va ser la vestimenta d'un dels polis, que duia un enorme kufiyya - mocador palestí- envoltant-lo al coll...

No fa tant de temps a la nostra societat aquest mocador tenia certa significació política, representava certa empatía cap a la causa palestina. Es cert que molts dels que el duien - i duiem- poc en sabien o els importava en realitat la política a l'Orient Mitjà, però el palestí era sens dubte un element de borrokes, okupes, maulets, xirucaires, jipiosos i altres variants de joves i adolescents "alternatius"...

Tanmateix, tot això havia de canviar. Un fet premonitori va ocorrer l'any 2006, quan el president del govern espanyol Rodriguez Zapatero va posar-se una kufiyya durant un míting. Un any desprès, el dissenyador Balenciaga incloïa una versió pròpia del palestí en la seva colecció de moda 2007/2008, mentre que paral·lelament les nenes pijetes començaven a lluïr pel carrer mocadors palestins mentre remenaven els seus culs enfundats en apretats texans.

D'això no fa ni mig any, primavera de 2008. Va ser llavors quan les "revistes femenines" van passar a regalar el pañuelo que esta de moda (paraules textuals). Des d'aquell moment la cosa va ser imparable, i mentre els antics poseidors de palestins renunciaven a la seva antiga peça que mostrava com n'eren "d'esquerres, alternatius i solidaris"(ejem, ejem) el mocador va popularitzar-se més que mai. Les instàntanies van començar a seguir-se de forma radical i veriginosa; top-models amb palestí, l'actriu Cameron Diaz amb un Palestí, David Beckham amb kufiyya... i el triunfito David Bisbal amb palestí!

Tot plegat, un autèntic malson pels autèntics i unics legitims portadors d'aquesta peça de roba; es a dir, els àrabs i sobretot els joves europeus que sabem que "tot és culpa dels Estats Units, la polícia ( que tortura i assassina) i... els feixistes, que són tots aquells que no pensen com nosaltres"...

Tanmateix, són els propis Estats Units els que ens poden tornar el palestí a les nostres mans. Allà, un anunci de la marca Dunkin Donuts va ser retirat perquè mostrava una noia amb aquest mocador i pels conservadors americans equivalia a donar suport al terrorrisme. Així, el nostre palestí torna a ser una "peça proscrita" ... o no, doncs tal i com llegeixo a la wikipedia anglesa, és també als Estats Units on el pitjor malson s'ha fet realitat; des de 2007 certes cases de moda llancen palestins amb motius... Jueus!!!! Fet, aquest darrer que mostra que la moda i el negoci que arrossega, supera la política i el que fagi falta.

De fet, em comentaven no fa molt que des de que els mocadors palestins s'han posat de moda, nombroses families àrabs i palestines que es dedicaven a la confecció de kufiyyes viuen en situació de ruina ja que són els xinesos qui han passat a lider la producció d'aquest element que, no oblidem-ho, és un simple mocador tradicional àrab.

... quin món tant absurd...

Eleccions a l´imperi nord-americà: un joc on l´elit sempre guanya

2008-09-23T08:39:00.000-07:00

(Per a l'Accent 138)

Haver nascut en territori dels Estats Units d´Amèrica, ser major de 35 anys i haver viscut com a mínim 14 anys al país. Aquests són els requisits imprescindibles per a poder ser president de la gran superpotència militar del món actual, però n´hi ha dos més que si bé no estan normativitzats, són tant o més exclusius: pertànyer a un dels dos grans partits i ser ric (o extremadament ric). De fet, des de l´elecció de George Washington com a primer president de la federació el 1789, tots els presidents electes han estat membres del segment més pudent de la societat.

Aquesta elitització de la política prové del sistema polític dels Estats Units. Va néixer el 1787 a partir de la redacció de la vigent Constitució per part d´un reduït grup de membres de la minoria rica, blanca, anglosaxona i protestant que fins llavors havia estat la classe colonial privilegiada. Aquesta elit va crear un sistema pensat per a les seves necessitats com a classe dominant i, des de llavors, la democràcia nord-americana arrossega un llast antipopular que malgrat l´existència de sufragi universal, deixa en mans d´una minoria molt reduïda els grans afers d´Estat.

El sistema electoral nord-americà és extremadament complex. Un dels seus pilars és el del finançament de les campanyes polítiques, autèntic filtre que permet sols a aquells que gaudeixen de recursos i de bones connexions amb el món financer poder optar a la presidència. Tot candidat compta en començar amb els seus recursos alhora d´enfrontar-se a un procés electoral, ja siguin unes eleccions primàries (els votants trien el candidat del partit a la presidència) o presidencials. Per tant, aquells que gaudeixen de majors recursos parteixen amb millors possibilitats per guanyar. Tanmateix, el finançament electoral té després dues maneres de recaptar fons; la primera és el finançament públic, que atorga al candidat 20 milions de dòlars però li impedeix recórrer a cap altre font de finançament. L´altre font de finançament és privat, i té lloc a partir dels diners que aporta el partit i de donacions privades. En principi és limiten a com a màxim 2.000 dòlars per ciutadà, però un buit legal permet usar diner privat per fer campanya de manera il·limitada sempre i quan no es demani el vot explícitament pel candidat. El sistema de finançament privat és molt més profitós pels candidats dels dos grans partits ja que els dóna molts més recursos que el sistema públic i els permet tenir diners per optar a una projecció pública i mediàtica que de fet, fa dels Estats Units un país bipartidista (sols durant aquest passat mes d´agost, el candidat demòcrata, Barack Obama, va recaptar 66 milions de dòlars en donacions, tres vegades més que el que ofereix el sistema de finançament públic).

Les donacions privades als candidats, lluny de ser desinteressades, són un contracte no escrit entre el polític i el donant a fi de respectar el primer els interessos del segon. Ja que són les grans corporacions les principals donants de demòcrates i republicans, són elles qui marquen les línies generals de les polítiques de Washington. Aquesta "corporativització" de la política és percebuda molt negativament pel ciutadà nord-americà de classe mitja, com mostren totes les enquestes des de fa tres dècades. Per això, campanya rere campanya, hi ha la irònica situació que els candidats presidencials ataquen les grans corporacions per atreure el vot popular alhora que són elles qui els paguen les campanyes i els marquen l´agenda política. Una simple mostra del gran grau de cinisme del sistema.

Més enllà de la dependència del sector privat, el sistema electoral nord-americà conté elements que elititizen encara més el seu funcionament. Per començar, els electors s´han d´inscriure per poder votar i per poder fer-ho han de complir els diversos requisits que exigeix cada estat; així, per exemple, a Alabama tot votant ha de prometre fidelitat a la Constitució i no pertànyer a cap grup que pretengui derrocar el govern així com no patir trastorns mentals. Tanmateix és la prohibició de vot a tots aquells que han estat a presó, vigent a la majoria d´estats, un dels elements que accentua el classisme i racisme del sistema (actualment hi ha més de 7 milions de nord-americans encarcerats, més d´un terç negres). A tot això, cal sumar-hi el fet de que el president és escollit de forma indirecta. Els votants trien delegats (un nombre determinat per Estat, qui obté el major nombre de vots s´enduu tots els delegats de l´estat) i són ells qui trien el president de la federació, fet que resta molta força al vot popular. A més, en un país on l´estat cedeix gran part del seu paper al capital privat -des de la sanitat fins a les presons-, és qui gestiona els sistemes de vot, l´elaboració de les llistes de votants i fins i tot el recompte electoral.

És en aquest context, en un sistema nascut ja pres dels interessos d´uns pocs, que el pròxim 2 de novembre se celebraran unes eleccions presidencials on alguns, els més rics i poderosos, ja ho tenen gairebé tot guanyat.

Una web amb "grans aspiracions"...

2008-09-22T08:09:00.000-07:00

La xarxa és un espai extremadament curiós; cercant la lletra de la cançó del gran Johnny Cash que penjo uns centimetres més amunt, he anat a petar a cocaine.org, una pàgina dedicada totalment al submón d'aquesta droga derivada de l'arbust de coca. Algunes dades curioses que publica la web:

Amèrica Llatina exporta anualment 1000 tonelades d'aquesta substància a l'any.
Documents desclassificats de la CIA confirmen els tractes de l'agència amb cartels de la coca durant els anys 80 per combatre la "subversió comunista"
Els cocainomans perden tot apetit sexual si consumeixen la droga de forma molt periodica, si bé al principi de l'addicció tant ells (com les rates de laboratori) mostren una hiperactivitat sexual.
La cocaïna és un gran analgèsic, que utilitzaven en petites cuantitats Winston Churchill i la reia Victòria.
El sant pontifex Lleó XIII consumia un derivat de la fulla de coca anomenat "vi de coca". Tenia un farmaceutic cors particular que li preparava i administrava.

PS: La cançó, que tracta sobre un home que passat de droga i alcohol mata a la seua dona, no és original de Cash. Un tal TJ.Arnal la va compondre el 1947 i un any després era en el top 20 de les ràdios Americanes. Entre els artistes que l'han tocat hi ha Woodie Gurthrie o Bob Dylan, si bé la versió de Cash és la més coneguda.

Sons multicultis de la Barcelona actual

2008-09-20T04:38:00.000-07:00

hOlllAaa Maaaasaje

( dit per les filles del gran imperi mandarí, a qualsevol platja de la Catalunya Central... '10 eulos')

SeRveSsa-BiEr

(Expressió clàssica dels parlants urdus de Ciutat Vella... en cas de trobar-se el paki a la platja, l'oferta sol incloure també "Cocacolaaa, faaanta, 'gua " )

haxix, cokein

( dita dromederia de poca monta. També a Ciutat Vella, intercalada sovint amb el "servessa-bier")

"Se abrirán las grandes alamedas"

2008-09-10T07:30:00.000-07:00

Demà és dia onze. 11 de setembre. El que hauria de ser una diada de dol, reivindicació i conmemoració. Dia en el que els catalans recordem la capitulació de la ciutat de Barcelona davant les tropes felipistes i l'ocupació de la nostra terra per part de Castella. A raó d'aquell dia 11 som el que som, un poble sense estat format per uns països sense nom...

Però hi ha més 11 de setembre a recordar, amb dol, ràbia i esperança en la victòria - que si arriba mai és tardana -. No parlo de l'incendi del reichstag que van representar els atemptats de Whashington i Nova York de 2001. Allò també va ser una tragèdia, sobretot perquè va permetre al nucli dur de les classes dirigents de l'imperi obrir una nova etapa de militarisme i neocolonialisme agressiu. De fet, va ser aquest mateix nucli dur, amb obscurs personatges com Donald Rumsfeld, qui va provocar aquell fatidic 11 de setembre del que vull parlar: 1973, Xile, un exercit revoltat contra un govern legítim ofega amb sang l'esperança d'aconseguir una vía democratica i oberta cap al socialisme.

Aquell 11 de setembre va ser el final d'un somni, no sols per Xile i l'Amèrica Llatina, sinó per tots aquells que creien en un món més just. Tal i com cinc anys abans dins del 'camp socialista' els tancs russos van acabar amb el socialisme de rostre humà txeco-eslovac ( val a dir que els ciutadans de Praga van rebre als tancs soviètics desafiant-los puny en alt cantant La Internacional ) , l'aixecament de l'exercit xilè coordinat molt estretament per la CIA va finiquitar una experiència similar al 'camp capitalista'... tot deixant un rastre de milers de morts, desapareguts i centenars de milers d'exiliats. Aquell dia el Palau de la Moneda, la seu presidencial, va ser bombardejada i des d'allà Salvador Allende es va dirigir als xilens per ràdio, poc abans de suicidar-se amb un kalashnikov (regal de Fidel Castro) per no caure viu en mans dels bàrbars enemics del poble xilè. En la seva despedida Allende no dubtava en confiar tard o d'hora en la victòria de l'home sobre tota opressió: "Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor."

I al cap i a la fi, el millor homenatge a qualsevol 11 de setembre, a qualsevol injustícia o victòria de la reacció i la tirania és sols un: La Victòria!

Les parets parlen

2008-09-01T10:53:00.000-07:00

Si bé la gran majoria de fotologs no són més que la compilació de fotos de quill@s de festa adornats amb poesia barata, hi ha alguna digna excepció. La més notable que jo he trobat s'anomena "les parets parlen" i mostra de forma gairebé diaria fotografies d'escrits delirants, enginyosos, freaks i/o de protesta apareguts a murs i parets dels Països Catalans.

Si teniu fotografia per l'estil, podeu col·laborar amb aquesta excel·lent iniciativa a lesparetsparlen@gmail.com

"No potis com una dona el que no has sabut beure com un home..."

2008-08-11T10:12:00.000-07:00

Complint la petició d'un loco de cognom Garrido, li cedeixo el bloc per penjar-hi la següent crònica sobre el seu recent i etílic viatge a Al-Andalus...

Ni Alhambra, ni Albayzín, ni el Sacramonte ni hòsties. La primera destinació turística que les guies de Granada hauríen de posar és un dels llocs més acollidors que mai he vist: el bar Boabdil, tota una raresa dintre del món dels bars a la capital "nazarí". Dic tota una raresa perquè allà no és habitual que els "barmans" et rebin amb una salutació cordial o amb una broma (la fama de "malafollá" dels granadinos està molt estesa).

Prop del carrer Elvira el bar Boabdil, el que veieu a la banda dreta de la imatge, està comandat per l'Antonio i la seva dona, la Mari. I és que una de les coses positives d'aquest bar és que el porta una família, ja que, a banda del matrimoni, les seves filles també dediquen moltes hores allà. Tot i que el bar no ofereix res a nivell decoratiu (ni falta que li fa), el que realment atrau és la seva gent: tant cambrers com clients. Uns clients, de tot tipus i condicions, que sempre tenen alguna cosa interessant a explicar-te. A banda de la gent, al bar Boabdil et donen una tapa per cada birra que prens (cosa habitual a Granada, clar). Hi ha tapes de tot tipus, en paraules textuals del jefe, l'Antonio, hi ha "bambis patrocinats per la Walt Disney", "conejo al ajillo patrocinat per la Warner Bross." o "boquerones patrocinats per l'ajuntament de Màlaga", tots elles molt bones. I si això és poc, a més es pot fumar i una de les filles de l'Antonio és capaç d'enamorar-te (com veureu al vídeo adjunt).

PS: es recomana passar-se més de 4 hores al dia al bar per poder copsar la seva essència (hores que es poden treure de la visita a l'Alhambra).

Apadrina ...

2008-08-01T04:01:00.000-07:00

Diuen que a l'estiu no hi ha notícies i per això cal inventar-les. Això és fals, simplement el que passa és que els principals polítics estan de vacances i el periodisme dominant - aquell que entén com a notícia el transmetre qualsevol tonteria dita per un impresentable amb carnet de partit- no sap que fer.

Per això esdevé un tema destacat i polèmic el fet de que un regidor d'un partit local coaliat d'ICV hagi penjat al seu bloc una imatge-campanya irònica sobre les mancances de finançament que pateix la Comunitat Autònoma de Catalunya - i que també pateix el País Valencià i sobretot les illes Balears- que proposava apadrinar un nen extremeny. Tot plegat és un simple bluff estival amb el sempre monotemàtic rerefons de l'amor que des de les Espanyes ens tenen cap als parlants del dialecte de llatí vulgar amb el que servidor escriu.

Com sempre és bo fer amics, proposo una nova campanya dedicada no sols als extremenys sinó al conjunt d'ejpañols:

Apadrina un ejpañol

Amb els teus diners comprarem heroïna adulterada per tots ells!

Per cert, al món passen coses de debò, algunes de molt grosses. Desprès d'anys de capitalisme especulatiu i rapinya pura i dura que ha enriquit als més rics, el sistema entra en crisi i pagaran els de sempre... Tot i com diu un vell lema "Jo sols em creurè la crisi quan els multimillonaris se suicidin en massa"

PS: El dia que el "Viva España" de Manolo Escobar sigui l'himne espanyol, servidor serà feliç amb la nacionalitat del seu DNI. Escolteu la versió alemanya que he posat... BRUTAL!!!!

Viquipèdia, la enciclopèdia lliure?

2008-07-23T10:57:00.000-07:00

(Per a l'Accent)

Des de la seva irrupció ara fa set anys, la Viquipèdia, l´enciclopèdia més coneguda d´internet ha esdevingut un referent. Nascuda amb la voluntat de ser una enciclopèdia oberta, creada a partir de la col·laboració popular i amb la vocació clara de ser poliglota; a dia d´avui la Viquipèdia compta amb 254 edicions que corresponen a diferents llengües i un total de més de 10 milions d´articles. L´edició anglesa de l´enciclopèdia, amb 2 milions d´entrades, ha esdevingut l´enciclopèdia més extensa que mai abans ha existit. Pel que fa a l´edició catalana, és la segona més antiga després de l´anglesa, i compta amb més de 120.000 articles obra de la col·laboració anònima i desinteressada de milers d´usuaris.

Tanmateix el caràcter obert de la Viquipèdia permet la fàcil manipulació dels articles, sovint per a la glòria dels poderosos. A finals de 2007 la premsa publicava que centenars d´articles havien estat manipulats per part de governs i multinacionals. Per exemple, la petroliera Exxon va aconseguir esborrar tota referència a l´enorme atemptat ecològic que va significar el vessament de cru del buc Exxon-Valdez sobre les costes d´Alaska l´any 1989. L´empresa informàtica Microsoft, tant habituada a usar tota mena de pràctiques per ser hegemònica en el mercat, no va dubtar en eliminar de l´enciclopèdia un llistat de defectes de la seva videoconsola XBox 360. Des de la seu central de l´FBI es van eliminar diverses imatges de Guantànamo, i des dels ordinadors del Vaticà s´havien adulterat centenars d´entrades a fi de vendre una bona imatge de l´església catòlica.

La Viquipèdia castellana contra Rebelión.org

Per evitar les manipulacions i vetllar per una mínima objectivitat dels articles, cada edició de la Viquipèdia compta amb un grup molt reduït d´usuaris anomenats "bibliotecaris" que per exemple poden vetar la participació d´usuaris en l´enciclopèdia. A finals de juny, una bibliotecària de l´edició castellana va posar a la publicació diari de contrainformació Rebelión.org a la llista negra de pàgines, de manera que tota referència a la publicació va ser esborrada de la Viquipèdia i tot enllaç que hi conduís va ser inutilitzat. Segons els bibliotecaris, la pàgina de contrainformació és una "font no neutral ni verificable" perquè "tothom pot escriure-hi", fet que a part de ser fals, contrasta amb el fet de que justament una de les virtuts de la Viquipèdia és que a priori tothom pot publicar-hi. Des de Rebelión no s´entén com els tracten de font no neutral i si que mereixen aquesta consideració els mitjans generalistes com El País, El Mundo o la COPE. A més, els responsables de Rebelión han destapat la infiltració de sionistes i conservadors en l´organigrama de l´enciclopèdia. Davant aquestes revelacions, des de la Viquipèdia castellana s´ha expulsat a diversos usuaris pel simple fet de demanar la rehabilitació de Rebelión, i a més, s´ha eliminat l´article que feia referència a Santiago Alba, filòsof col·laborador habitual de Rebelión.
El cas Rebelión no és més que la punta de l´iceberg de la desvirtuació constant i interessada que viu l´enciclopèdia que s´anomena lliure. Per exemple, són centenars els usuaris que han vist les seves IP blocades per corregir articles que atemptaven i manipulaven sobre temes com la unitat de llengua catalana a la versió castellana, mentre que sols cal consultar els articles com els que fan referència a la Comunitat Valenciana (sic), Cuba o Israel per veure què permeten i quin peu calcen els defensors de l´objectivitat de l´enciclopèdia... lliure?

Entrevista a Pascual Serrano:

2008-07-04T04:45:00.000-07:00

"Només hi ha un poder, el poder econòmic"

Per a l'accent 132

Versió castellana a Rebelión.org

Pascual Serrano (València, 1964) és periodista especialitzat en comunicació i política internacional. El passat 30 de maig va ser a Barcelona per presentar Medios Violentos, Palabras e imagenes para el odio y la guerra (El Viejo Topo) el seu darrer llibre, on analitza el paper dels mitjans de comunicació a l´hora de legitimar les diferents formes de violència que s´exerceixen des del poder. És un dels fundadors del portal electrònic Rebelión, des d´on periòdicament desmunta les mentides i els fraus dels mass media. A més, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre les realitats de Cuba i Veneçuela.

Llegint el seu darrer llibre un arriba a la conclusió que a les guerres actuals els mitjans de comunicació apunten i els soldats disparen.

Bé, els mitjans apunten, els ciutadans aproven i els soldat disparen. No cal oblidar l´aprovació de la ciutadania. Qualsevol guerra, agressió o invasió pot fer-se sempre amb l´única condició que es pugui convèncer abans a la ciutadania. Aquí és on entren els mitjans de comunicació.

Quin grau de responsabilitat tindrien els mitjans en conflictes en els quals s´han despertat odis entre comunitats i ètnies, com els que s´han viscut als Balcans o l´Àfrica?

Molt gran. De fet, molts d´aquests conflictes no haurien succeït sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Ni el conflicte dels grans llacs a l´Àfrica, ni el cas iugoslau però tampoc la invasió de l´Iraq s´haurien produït sense l´aprovació dels mitjans.

Els periodisme, l´anomenat quart poder, ha passat d´exercir de contrapoder a ser un perill per a la població?

Jo m´alineo amb la tesi que sempre ha defensat l´Ignacio Ramonet que diu que els tres poders clàssic en realitat són un únic poder, l´econòmic, i que l´anomenat quart poder s´ha incorporat a aquest únic poder. Només hi ha un poder, el poder econòmic, i el periodisme n´és part integrant.

Aquest no era el paper del periodisme als seus inicis...

Quan neixen els mitjans de comunicació i el mercat no era el poder únic i hegemònic, els mitjans podien exercir de contrapoder. Tanmateix arriba un punt en què aquest paper és distorsiona, es subverteix. Un exemple, al segle XIX la premsa obrera britànica era molt potent i rellevant. Ara bé quan s´incorpora la publicitat als diaris, apareixen els diaris de dretes i gràcies als ingressos que la publicitat els aporta, aquests poden baixar el seu preu a la meitat. En aquesta situació els diaris sindicalistes no poden competir i desapareixen.

Es pot dir que la publicitat determina el panorama mediàtic i les notícies que rebem

Ara mateix el 50% dels ingressos d´un diari venen de la publicitat. Si creéssim un diari d´esquerres que parlés de coses incòmodes pel Corte Inglés, Repsol o Iberdrola, aquest diari tindria molts menys ingressos i hauria de valdre com a mínim el doble per poder funcionar. Però la cosa va molt més enllà de la publicitat, ara mateix els mitjans de comunicació són els departaments d´imatge de grans companyies. Unes empreses que no tenen res a veure amb la comunicació però són accionistes directes dels grans mitjans per a poder controlar-los.

Com es pot combatre aquest model hegemònic tant pervertit?

Hi ha dos reptes. El primer desmuntar de l´imaginari col·lectiu la creença que els mitjans són seriosos, rigorosos i plurals; mostrar com de distorsionats pels interessos del capital arriben a estar. El segon, que és posterior, seria bastir una autèntica alternativa comunicativa que funcioni. Evidentment és més senzill el primer repte i és al que jo em dedico.

No lamentes dedicar tots els teus esforços a lluitar contra les mentides dels altres i que això et resti temps per poder exercir d´altres facetes de la professió periodística?

El que em sap greu de debò és no veure com ells tenen més capacitat i recursos per mentir i manipular que nosaltres per desmentir-los. És cert que és una pena que haguem de perdre el temps desmentit als altres, seria com si un manobre hagués de dedicar tot el seu temps posant bé els maons que col·loquen malament els seus companys, però és una batalla molt necessària que estic disposat a tenir sense treva.

Pel que fa al segon repte que apuntaves. Com és pot crear un model de mitjans de comunicació que s´allunyi de tots els vicis del periodisme actual?

No hi ha cap solució miraculosa per això. Per començar, s´ha d´entrar en un debat sobre la propietat dels mitjans de comunicació. Part de la solució ve de la via dels mitjans públics, que tot i els seus defectes són més lliures que els privats. Això sí, no s´han d´entendre com fins ara; es a dir, com a mitjans de promoció del govern o partit de torn. Han de ser mitjans oberts amb mecanismes de control democràtic i on els professionals siguin els que prenguin les decisions. A més, hi ha mecanismes més enllà de la propietat estatal des d´on es pot crear un nou pol comunicatiu. Un d´aquests mecanismes és subvencionar la formació i l´equipament tecnològic dels mitjans comunitaris, alternatius, de col·lectius independents... Això és el que s´ha fet a Veneçuela amb molt bons resultats.

Veneçuela és un dels països que impulsa el projecte de Telesur, en el que has participat activament. Que ens en pots dir?

Bé, primer dir que Telesur és una experiència ja de per si positiva. Per primera vegada un grup de països amb governs progressistes es plantegen crear una televisió internacional totalment informativa que no depengui dels imperatius del mercat.

Tot i això tota televisió té un greu problema: la dictadura de la imatge. A la televisió vint morts són notícia si tens imatge, de fet la notícia és la imatge sinó n´hi ha, no hi ha notícia. Això és l´antiperiodisme i condueix a un model informatiu que et ven ser testimoni de fets que passen, però en cap cas t´explica ni t´interpreta realitats que són complexes i van més enllà de l´imatge. La televisió actual és un espectacle visual on no hi ha espai per cap mena de raciocini. A més, a tot això cal sumar-li el gran control sobre les imatges que tenen les agències informatives. Crear un model alternatiu de televisió és molt difícil, gairebé impossible.

Per acabar, com a bon coneixedor de la realitat de Cuba com interpretes els darrers canvis que ha impulsat des del govern de Raúl Castro?

En els darrers mesos a Cuba hi ha hagut dos tipus de canvis. Uns no han buscat més normalitzar una distorsió del socialisme que ja fa temps que existia. Aquesta era que alguns cubans fruit de les remeses dels seus familiars a l´estranger i l´anormalitat del període especial tenien diners en divises i no se´ls podien gastar en productes de consum com pantalles grans de Televisió o reproductors DVD i ara si que poden fer-ho. Això evidentment no és cap avanç revolucionari, però és una mesura sensata que a més pot combatre el mercat negre.

Després hi ha les mesures encaminades a augmentar la productivitat, sobretot al camp a partir de reparticions de terres. Hi ha qui creu que això és contrarevolucionari, però jo crec que no ho és pas. S´està donant terra a qui la treballa, això és bo i és el que sempre ha defensat l´esquerra

"Li va passar al cosí d'un amic del poble..."

2008-07-01T08:52:00.000-07:00

Sí el protagonista d'una història és el cosí d'un amic de qui ho explica, no ho dubteu: és una puta mentida. Sí la història ja l'heu sentida abans més d'una ocasió, no sols és falsa sinó que és una llegenda urbana.

Ara fa uns anys, uns antropolegs catalans van estudiar la receptivitat dels joves davant aquestes històries i d'aquesta cerca en va sortir un llibre anomenat "Benvingut al club de la sida i altres rumors d'actualitat". La llegenda coneguda com a "Benvingut al club de la sida" que va donar títol al llibre va resultar ser vista com a certa pel 89% dels joves d'entre 15 i 17 anys, i per molt que és una de les llegendes urbanes més velles ( i per tant conegudes com a falses) encara gaudeix de bona salut. Aquí penjo una sinopsis estàndart d'ella:

"Un executiu en viatge de negocis a Nova York lliga amb una noia i se l'endú a l'hotel. Després d'una nit de sexe, es desperta i la noia no hi és. Al mirall del lavabo hi troba escrit amb pintallavis: 'Benvingut al club de la sida'."

I ara, penjo versions alternatives trobades a la xarxa de gent que encara hi creu ( de la història que li passà a l'amic d'un cosí...) :

"No sé si molts de vosaltres ha escoltat la llegenda urbana sobre "El club de la SIDA". La història ve a dir que a un hotel de la ciutat, un senyor de negocis coneix una dona impressionant i que aquella mateixa nit, tenen sexe. En veritat, la dona no és una dona, sino un home transvestit i quan l'home de negocis es desperta i va al lavabo, es troba al mirall, un missatge escrit amb barra de llavis (carmín) que possa: Benvingut al club de la SIDA
Doncs bé, perque explico això? Perque des de fa dies, m'he fixat que en els lavabos del Campus Plaça Universitat (UB), apareix el missatge d'un "supossat" hetero, que busca sexe amb nois. Doncs a tot arreu on está possat aquest missatge, apareixen més missatges diferents on adverteixen a la gent, que no es fiin d'aquesta persona, perque té la SIDA.
Que en penseu?"
( http://www.sinver.es/index.php?name=PNphpBB2&file=viewtopic&p=79233)

------

"A mi un canario hace unos años en Francia, al hilo de salir una noche de marcha (si algo así existe por allí, que ya os voy diciendo que no), nos contó la historia de un tío que se fue con dos inglesas a la cama allí en canarias y, al día siguiente, cuando se levantó, se encontró solo y, al llegar al baño, vio en el espejo escrito: ("Bienvenido al club del Sida"). Esta la he oído, años después, en varias ocasiones, en lugares distintos, con distintos protagonistas y creo que es una leyenda urbana... Saludos"
(pensarsentiryactuar.blogspot.com/2007/09/leyenda-urbana.html)

Hola ( de nou...)

2008-06-30T10:39:00.000-07:00

Bé, ja feia molt que tenia aquest racó de blogosfera abandonat i he pensat que era l'hora de reprendre la publicació de cosesetes vàries a fí d'evitar que el bloc d'abd-el-krim mori d'una forma tant penosa com és la de l'abandó.

Lamentablement, enmig d'una calor agobiant, en un estat de semi-ressaca permanent i amb mal de coll, poques coses puc dir... Més enllà de parlar d'ahir, quan es va fer cert allò que van dir els feixistes al entrar a Donosti el 1937: " Antes roja, que rota". I ahir, com repetien tots els telepredicadors hooligans de les espanyes; "tot un país estava amb la roja" ...

...o no...

...El que és cert és que ahir va haver-hi una demostració pràctica i rojigualdera de com és la Catalunya real de debò, amb milers d'individus traient draps franquistes dels armaris - amb pollastre o no- per exhibir-los pels carrers tot cantant visques a la pàtria -la seva- i contra els "polacos" ( Que tindràn els espanyols contra Polònia, tant catòlica com és ella?). El que ahir a la nit és va viure arreu del país va ser una dosis de realisme del bo i necessari: sí, serem una nació o uns pobles sense estat, de Fraga a Maò i fins a l'Alguer si cal... però no cal oblidar que per molta gent que viu aquí això és una regió, o simplement una cantonada, d'Ejpaña, una grande y libre...

Però més enllà d'això, al cap i a la fí l'hiperrealisme ens diu que el futbol actual és per sobre de tot un negoci, i més que la selezióng - que ha jugat molt bé, sigui dit- qui ha guanyat són els sponsors, les operadores de televisió i els gobernants que a cop d'Eurocopa han pogut dissimular unes setmanes l'enèssima patacada ecònomica inherent al capitalisme...

Com tant de realisme no és bo, sempre ens quedarà el surrealisme. Sense deixar del tot la "roja", us mostro el cartell que he fet per una exposició que fan dos amics meus i que podeu visitar quan volgueu a partir d'avui mateix*

"Raúl a la seleZión" Dani Garrido i Germán Delgado.
La Granja de Gavà. C/Joaquim Costa 37.
A partir del 30 de juny de 2008.

... I res, servidor torna a enxufar-se al bloc, i passi el que passi, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar... i tornarem a perdre...o vèncer ... o almenys alguna cosa farem, que collons!

*i si ho feu, teniu moltes possibilitats veure'm a mi a pocs metres, segurament cervesa en mà, per beure o per servir-vos-la...-

Visca l'art col·lectiu i popular!

2008-05-23T08:51:00.000-07:00

Amb aquesta proclama al més estil Mao Tse Tung, gran amic de la cultura i dels intel·lectuals - als que enviaba a viure en plena natura, com ha de ser- us presento una instantània que vaig captar ara fa una setmana justa a la Plaça del MACBA ( museu moderniki per excel·lència de la ciutat de Barcelona)

Sembla que entre tots els bebedors de cerveza-bier de la plaça van anar confexionant poc a poc aquesta obra d'art amb les seves respectives llaunes buides... lamentablement un borratxo va acabar amb l'esforç col·lectiu arrassant una creació de tantes mans...

Entrevista a Daniel Bensaïd

2008-05-11T09:01:00.000-07:00

"El maig del 68 va confirmar-nos que hi havia espai per a una esquerra radical"

Per a l'Accent

Versió castellana a Rebelión.org

Revolta generacional, revolta social o procés revolucionari. Què va ser el maig del 68?

Sovint s´oblida que el 68 va ser un moviment de revolta que no sols va estar focalitzat a l´Estat francès...

Vietnam era referència obligada.

Com va et va influir a nivell personal el maig francès?

Daniel Cohn-Bendit va ser un dels líders del maig del 68 i ara és eurodiputat pels Verds alemanys. Fa poc que ha publicat el llibre Forget 68 on demana a les noves generacions que oblidin el maig del 68. Què n´opina de la seva actitud?

Quina impressió li van causar les revoltes viscudes darrerament als suburbis de les grans ciutats franceses?

L’esquerra política ha aconseguit apropar-se a les problemàtiques d´aquestes comunitats?

La classe treballadora està dividida.

Hi ha possibilitats per una força anticapitalista unitària a l´Estat francès?

Vostè és professor de filosofia i s´ha especialitzat en teoria marxista. Quin paper depara el segle XXI a les idees Marx?

Un aniversari incòmode

2008-04-28T09:06:00.000-07:00

(per a l'Accent 129)

ETA 1958-2008: Medio siglo de historia

Iker Casanova

Editorial Txalaparta

2007

504 pàgs

Mig segle és molt temps, més que mitja vida. Donat el ritme que esta prenent la història de la humanitat, en un espai de cinc dècades les societats i les supraestructures que les dominen canvien i evolucionen de forma vertiginosa. Tanmateix hi ha excepcions, i una d'elles és el País Basc. El llibre que ressenyem arranca cinquanta anys enrere, en una Euskal Herria ofegada per la repressió franquista i arriba fins els temps moderns, en els que aquesta repressió contra la dissidència continua més present que mai malgrat el temps transcorregut des de la mort del dictador. Només cal pensar que l'autor d'aquest llibre, el periodista Iker Casanova, es troba actualment encarcerat després de ser jutjat en macrosumari 18/98, en el que l'Estat Espanyol seguint criteris polítics de molt dubtosa legalitat judicial - discutida fins i tot pels tribunals europeus - va imputar a 64 activistes abertzales sota l'excusa d'una suposada integració integració en banda armada.

Enguany és compleix el cinquantè aniversari de la fundació d'Euskadi ta Astasuna (ETA), l'organització que ha marcat gran part de la pauta política del País Basc i l'Estat Espanyol en les darreres dècades. Nascuda d'una ruptura generacional i ideològica al sí del Partit Nacionalista Basc, ETA va esdevenir la major organització d'oposició al franquisme i a la sortida pactada de la dictadura durant transició. Parlem per tant d'una important efemèride, que tanmateix resulta incòmode per molts, ja la existència d'ETA - a part del drama humà que arrossega al darrere- no és més que una evidència de les importants mancances d' un Estat que es diu democràtic però que ofega als seu sí a diversos pobles i alhora privilegia a aquells que durant quaranta anys van beneficiar-se d'un règim feixista i criminal.

ETA 1958-2008: Medio siglo de historia és un obra fonamental per entendre no sols la aparició i evolució d'un dels grups de lluita armada més antics del planeta sinó també la història contemporània del poble basc i el seu conflicte centenari amb els estats espanyol i francès. Es tracta d'una obra necessària i molt ben documentada que condensa de forma amena un fascinant i compuls cicle històric marcat pel terrorisme d'estat, la lluita armada i la resistència popular; un cicle obert que sols conclourà amb l'autodeterminació del poble més antic d'Europa.

Si bé entre la bibliografia relacionada amb ETA ja existien títols molt recomanables, el llibre de Casanova aconsegueix teixir una excel·lent panoràmica històrica que compta amb la virtut d'arribar fins al moment present. Més enllà de la narració de fets, el punt fort de l'obra són certs apunts interpretatius dispersos que aporten certs clars en un conflicte molt obscur. Un d'ells: malgrat les innombrables escissions i organitzacions que han reivindicat les sigles d'ETA, sempre ha sobreviscut aquella que ha aposat pels principis ideològics fundacionals de l'organització; l'aposta conjunta i indestriable entre la plena sobirania del poble basc i la construcció d'una societat socialment més justa.

La casa de l'obaga...

2008-04-13T07:28:00.000-07:00

Aquestes fotos són d'una fantàstica mansió abandonada i ruïnosa que hi ha a l'obaga del Tibidabo, vorejant la carretera de Collserola que uneix Barcelona i Sant Cugat. L'edifici ha estat devorat per la vegetació i els grafitters esdevenint tota una obra d'art a l'aire lliure.

PS: Avís a navegants, l'espai és gairebé impossible d'okupar perquè es cau literalment a trossos...

Caçat al vol...

2008-04-08T10:19:00.000-07:00

Comentaris escoltats de converses alienes...

"Los del Español soys más malos que una caída de espaldas" ( diumenge passat, a un Bar del carrer Mallorca durant el Barça-Getafe)

"Ya te dige que vigilarás con él, és de los que les dás el brazo y te comen la mano" ( ahir, al bus... normalment, els dones la mà i et prenen el braç,no?...)

"... Són tant guarros, que si no fossin cosins s'ho muntarien entre ells..." ( Un grupet d'amics, rajant d'algún pobre diable que no va acudir a la trobada aquell dia... fa uns caps de setmana, a un bar del Paral·lel)

" Scuse-me, do you have 'toro'?'" ( Uns guiris desinformats. Avui, a una xarcuteria del mercat de la boqueria)

[Siguem realistes, demanem l'impossible] 40 anys del maig del 68 (I)

2008-04-05T12:10:00.000-07:00

(reproduït per llibertat.cat)

______________

...També va ser en aquella dècada quan, sota la influència de les lluites anticolonials del tercer món i les noves teories de l'esquerra, es van reformular els nacionalismes de certs pobles sense estat i van veure la llum alguns dels moviments d'alliberament nacional actuals. No és pas casual que als Països Catalans, fos el 1968 la data de naixement del PSAN, com a escissió esquerrana i radical del FNC, o que aquell mateix any al País Basc ETA realitzés les primeres accions armades d'envergadura contra les forces d'ocupació...

________________

Daniel Cohn-Bendit va ser una de les cares visibles del maig del 68 francès. Nascut a França i fill de pares jueus alemanys, va esdevenir un dels líders estudiantils francesos més coneguts i radicals dels anys seixanta, fins al punt que la premsa el va batejar com a "Dani el roig". Actualment és eurodiputat i és dedica a presentar pel món el seu llibre Forget 68 on renega de les lluites dels anys seixanta i fa una crida a les noves generacions per que oblidin el maig del 68.

Cohn Bendit és ara membre l'establishment polític alemany. Dirigeix conjuntament amb Joschka Fischer, un altre fill del 68, el Partit Verd alemany. Una formació política plenament integrada en el sistema capitalista que va demanar el vot favorable a la Constitució Europea, va promoure la participació alemanya a la missió imperialista de l'OTAN a Iugoslàvia i va formar part dels dos governs de coalició encapçalats per Gerhard Schröder responsables de la introducció de les principals reformes neoliberals a la nova Alemanya unificada.

Un Partit Verd alemany que, per cert, és des de fa temps el model de referència de debò d'Iniciativa per Catalunya...

Per què a Cohn Bendit i a tants d'altres, a dia d'avui membres respectables del sistema que volien derrocar, els resulta tant incòmode recordar el seu passat? Per què reneguen de les lluites socials i revolucionàries de la dècada de 1960? Que és allò que ens volen fer oblidar?

Una breu panoràmica dels seixanta i el maig del 68

Per començar, cal aclarir que contràriament al que diuen les versions més difoses, el moviment del 68 no va ser un moviment exclusivament francès o de la Europa Occidental, sinó que va ser un gran moviment global que va afectar a diferents latituds del planeta i va superar la divisió de blocs de la guerra freda, tenint a Praga un dels epicentres del moviment. De fet, per bé que la revolta parisenca ha estat la més difosa i publicitada, no va ser pas aquesta la més violenta ni la més radical de totes elles; un honor que bé podrien repartir-se les revoltes de Mèxic, els ghettos negres d'Estats Units, Itàlia o el Japó. Per no parlar, es clar, de que 1968 va ser un dels anys de major virulència de la guerra imperialista dels Estats Units contra la titànica resistència del poble vietnamita.

1968 forma part d'un conjunt més ampli, va ser un any important d'una dècada rupturista i revolucionària com van ser els anys seixanta. Una dècada que de fet podríem dir que es va iniciar amb la revolució cubana de 1959, quan un grapat d'homes armats de valor i ideals van encapçalar la victòria del poble cubà contra una dictadura imposada per la CIA i la Màfia nord-americana. El anys seixanta van ser, per sobre de tot, la dècada del despertar del tercer món i de la lluita antiimperialista; d'Algèria a Vietnam, els eternament oprimits despertaven i trencaven amb les cadenes de segles d'opressió. La figura del guerriller, el revolucionari, era comuna i popular arreu del món dependent. Fidel Castro, Ho chi Minh, Ernesto Che Guevara, Malcolm X o Patrice Lubumba eren llavors algunes de les figures més admirades entre els condemnats de la terra.

Els seixanta varen ser anys de vàries revolucions no estrictament polítiques però de gran importància; revolució sexual, musical, generacional, espiritual i identitària. Va ser l'època en la que la música popular d'arrel afroamericana representada pel rock'n'roll esdevenia hegemònica i global, malgrat la gran oposició de les classes dirigents, a les que espantava molt la popularitat d'una música feta pels oprimits. El rock era un expressió musical de ritme frenètic i donada a la improvisació, que no era més que un clam a la rebel·lió i a trencar amb els motlles socials preestablerts. Els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969 milers de joves nord-americans es van reunir a Woodstock en el major, més lliure i espontani festival de rock de la història.

També va ser en aquella dècada quan, sota la influència de les lluites anticolonials del tercer món i les noves teories de l'esquerra, es van reformular els nacionalismes de certs pobles sense estat i van veure la llum alguns dels moviments d'alliberament nacional actuals. No és pas casual que als Països Catalans, fos el 1968 la data de naixement del PSAN, com a escissió esquerrana i radical del FNC, o que aquell mateix any al País Basc ETA realitzés les primeres accions armades contra les forces d'ocupació atemptant mortalment contra un guàrdia civil i el cap de la brigada policial de Guipúscoa. Un any després, a Irlanda, l'antic Irish Republican Army (IRA) renaixia amb totes les seves forces i iniciava una llarga guerra semioberta contra l'ocupació britànica del nord de l'illa.

(Continuarà...)

Publicitat gratuïta (...i una mica de Black Panthers)

2008-04-02T15:26:00.000-07:00

Doncs res, em permeto fer una mica de publicitat gratuïta ( termes antagònics, doncs la publicitat mai no és gratuïta) i parlar-vos d'una fantàstica llibreria de la ciutat de Barcelona que feia massa temps que no visitava fins que l'altre dia un company de classe em va demanar que li ensenyès. És el gran "Makoki comix" un petit establiment situat a la Plaça Josep Oriol ( al costat l'esglèsia del Pi) especialitzat en " entenógenos y estados modificados de la conciencia" (?) ; que bàsicament ve a dir que tenen cuatre llibres mal comptats de contraculturilla, mística moderna, teoria de la ciència, política conspiranoica, marihuana i altres substàncies, i còmic underground del bo.

El Makoki, que pren el nom d'un personatge de còmic molt conegut dels 70-80 dibuixat per Miguel Ángel Gallardo, és un reducte resistent de la ja difunta i enterradissima moguda contracultural barcelonina dels 70's; és a dir del primer món fanzinero, d'Ajoblanco, el breu renaixament de CNT i de l'antifranquisme cultural de sexe-(moltes)drogues-rock'n'roll. La llibreria, autèntica història viva - i fumada- de la ciutat, és espai també de l' Asociación Ramón Santos de estudios sobre el cannabis, que a part de ser un fumetes de cuidado pel que m'han comentat, s'encarreguen a la excelent labor d'informar a malalts sobre els usos terapèutics i beneficis del cànnabis amb l'assesorament de metges d'Hospitals catalans...

La gràcia del lloc és la seva manca absoluta d'ànsies comercials, tal i com demostr un llibreter que és capàç de passar-se un matí sencer amb el seu café, el seu diari i fumant-se uns canutillos darrere el taulell absolutament despreocupat per si algú entra a l'establiment o no, o és més, molest per si algun possible 'client' pot turbar el seu estat de tranquilitat i passotisme permanent...

...I parlant de llibreries i llibres, recomanar moltissim el llibre "Queremos libertad. Una vida en los panteras negras" del periodista afroamericà Mumia Abu-Jamal, publicat recentment per Virus Editorial. Més que unes memòries, el llibre és una excelent obra historiogràfica que no sols serveix per comprendre el moviment revolucionari dels panteres negres - Negres, autodeterministes i marxistes-leninistes, poca broma!- sinò que és molt útil per comprendre aquella fantàstica i rupturista dècada que van ser els seixanta... Només dir que en tres dies he deborat les pàgines d'un llibre com feia temps que no ho feia!

Recordar per acabar que el seu autor, Mumia Abu Jamal, es troba al corredor de la mort dels EUA després d'un judici ple de buits legals i amb alta càrrega política i que aquesta mateixa setmana s'ha decidit reobrir el seu cas...

A veure qui la diu més grossa... [ Va de dones]

2008-03-31T15:50:00.000-07:00

"¡Oh, quina plaga, quin aborrimient, que pesat es tractar amb dones més temps que els breus instants en que son bones pel plaer!" Francisco de Quevedo... un ejaculador precoç

"Els millors amics de les dones són els diamants" Marilyn Monroe... amiga dels diamants... i les pirules

"No consenteixo que la dona ensenyi ni domini al marit, sinó que es mantingui en silenci" Sant Pau, va caure del cavall o s'hi va enganxar?

"Hi ha un principi positiu, que ha creat l'orde, la llum i l' home, i un principi negatiu, que ha creat el caos, les tenebres i la dona" Pitagoras, el del teorema cateto

...I el gran acudit d'humor hispànic-cavernari que m'envia periòdicament mun cosí...

Un hombre entra en la habitacion con una cabra en los brazos.

Su mujer echada en la cama esta leyendo un libro...

Dice el hombre: "mira cariño,esta es la vaca que me follo cuando tienes jaquecas."

Le contesta la mujer: "si no fueras tan gilipollas te darias cuenta de que es una cabra."

El hombre sonrie: "si no fueras tan gilipollas te darias cuenta que estoy hablando con la cabra..."

" Si yo fuera Maradona..."

2008-03-26T12:06:00.000-07:00

Els amazigs, un poble viu i combatiu!

2008-03-23T16:51:00.000-07:00

(per a l'Accent 126 )

( El pueblo amazig está vivo, versió castellana publicada a Boltxe.net)

Representen gran part de la població del Magrib i són el col·lectiu de la nova immigració més nombrós al Principat. El seu territori ancestral, el Tamazagha, anava des de Canàries al Nil i des de la Mediterrània al Sàhara. Mai han tingut una entitat estatal pròpia. Són els amazigs, un poble en resistència que busca ser reconegut després de mil·lennis de colonització, opressió i invisibilització.

Un poble invisible

Si bé representen vàries desenes de milions d'habitants del Nord d'Àfrica, els amazigs són un poble oficialment invisible. No hi ha censos de la seva població, cap Constitució reconeix la seva existència i la seva llengua sols gaudeix de cert reconeixement oficial a Malí. Tanmateix hi ha un poble amazic viu i combatiu distribuït discontinuament en diverses àrees muntanyoses de Marroc, Algèria, Líbia, i als deserts de Mauritània, Malí i Níger .

La situació dels amazigs al Marroc

L'any 2001 durant una visita a la zona de l'Atles, el rei Mohamed VIè va fer un discurs on reivindicava el pes de la cultura amazic en la identitat marroquina. Van ser paraules buides, destinades a contrarestar la força que l'associacionisme amazic està agafant en els darrers anys i presentar al Marroc de portes enfora com el que no és, una democràcia. El Marroc és des de la seva independència tutelada de 1956 una dictadura on el cercle pròxim a la Monarquia concentra el 64% de la riquesa. Per molt que la realitat ètnica del país té poques similituds amb el món àrab, des de fa segles des del poder s'està impulsant un procés d'aculturització i arabització de la població.

Marroc concentra més de la meitat dels amazigs que hi ha al món. Aquests es troben distribuïts en tres zones; el Rif (Nord-est), l'Atles (Centre) i el Sud-est, tocant la frontera amb el Sàhara. Si bé un terç de la població és culturalment amaziga, dos terços més tenen orígens amazigs i en conserven certs trets culturals. La constitució marroquina no reconeix l'existència del poble amazic i a més li impedeix qualsevol mena de representativitat política al vetar explícitament l'existència de partits polítics "ètnics". Pel que fa a la llengua amazic, aquesta ha entrat a l'ensenyament primari de certes regions des de 2002, per bé que sols s'ensenya l'alfabet i molt sovint els professors desconeixen l'idioma.

El moviment associatiu amazic s'està fent fort i té un pes cada cop més a les universitats, on atrau a fins i tot a joves arabitzats. La reacció governamental davant aquest augment de les reivindicacions amazigues es tradueix en forma de repressió, detencions i tortures. La repressió governamental actua també d'una forma més subtil i més letal; per la via del frau i la corrupció, l'Estat està desposseint als amazigs de les seves terres de propietat col·lectiva i les està adjudicant particulars, arruïnant a pobles sencers i forçant a milers de joves a buscar-se la vida a les ciutats o a emigrar a Europa.

La "primavera amazic" de 1980

Algèria és el segon país on hi ha més població amaziga, focalitzada a les regions de la Cabília, Aurès i Mzab. És en aquest país on la lluita amaziguista té major força i intensitat. L'eclosió del moviment es va donar a partir de la prohibició governamental l'any 1980 de els actes de l'any nou amazic, el 20 d'abril, a la Cabília. Milers d'amazigs cabilenys van enfrontar-se amb les forces d'ordre i van haver-hi nombrosos aldarulls, arribant la situació a un escenari pre-belíc. Els fets d'abril de 1980 van ser passar a ser coneguts com a la "primavera amazic" i van marcar un abans i un després en l'amaziguisme no sols algerià sinó de tot el Magrib. Tanmateix la sagnant i cruenta guerra civil dels 90 entre el govern i els islamistes va deixar durant molt temps la problemàtica amazic en un segon terme.

El 2001, durant la celebració del 20 d'abril, un estudiant amazic va ser mort per la policia i s'inicià una nova revolta en forma de vaga general a la regió de la Cabilia que durà sis mesos i s'acabà estenent per tot el país.

Una llarga i continuada colonització

Grecs, romans, vàndals, àrabs, francesos i espanyols són alguns dels pobles que han colonitzat durant més de dos mil·lennis el territori amazic. Al segle XX a l'actual territori del Marroc, francesos i espanyols van topar-se amb diverses revoltes amazigs. Durant els anys 20 l'exèrcit espanyol va haver de fer front a l'insurrecció del Rif encapçalada per l'amazic Abd el Krim i l'any 1948 va haver-hi un aixecament amazic a l'Atles contra l'ocupació francesa. A Algèria, molts amazigs van participar de la guerra contra el colonialisme francès, per bé que el nacionalisme àrab es va acabar imposant al sí de la resistència i les reivindicacions amazigues van ser marginades.

L'independència de les colònies europees no va significar una verdadera emancipació pels amazigs, ja que van quedar sota l'opressió de les diferents dictadures arabistes que s'imposaren als diversos nous Estats Nord-africans.

ENTREVISTA // Aziz Baha i Zaid Benidir, amazics residents als Països Catalans

" Vivim ocupats, oprimits per uns Estats dictatorials i opacs que no volen que es conegui l'existència del nostre poble"

Aziz Baha (34) va marxar del Marroc cansat del clima de manca de llibertats que s'hi viu. Després d'un pas per Marsella, des de fa 4 anys viu a Cornellà on exerceix de mediador social. Col·labora amb diversos moviments socials i treballa per internacionalitzar la causa amaziguista. L'acompanya Zaid Benidir (28) que fa tant sols set mesos que va decidir marxar de la seva terra natal cansat per la manca d'oportunitats i actualment també viu a Cornellà.

P- Perquè creieu que el poble amazic és tant desconegut?

R- Som un poble amb una llengua i cultura mil·lenàries, però sense no tenim cap Estat darrere. Vivim ocupats, oprimits per Estats dictatorials i opacs que no volen que es conegui l'existència del nostre poble. Amb aquesta situació és normal que hi hagi tanta desconeixença del nostre poble, com també ho és que la majoria de marroquins desconegui l'existència dels catalans.

P- Quines son les reivindicacions de l'amaziguisme al Marroc?

Reivindiquem que la Constitució ens reconegui i ens permeti organitzar-nos políticament. Volem que la nostra llengua sigui vehicular a les escoles i que s'imparteixi justícia en amazic. Tanmateix som conscients que cal que s'ensorri tot el règim arabista actual per a poder ser lliures.

P- Existeix alguna coordinació entre tots els moviments amazigs del Nord d'Àfrica?

R- El 1994 és va reunir per primer cop el Congrés Nacional Amazic i ho va fer a Canàries. Aquest va néixer amb la voluntat d'unificar el conjunt de les reivindicacions amazigues i superar els marcs estatals. La darrera reunió del Congrés va ser el 2005 a Nador, al Rif, i va ser tot un èxit.

P- Li és més fàcil a un amazic simpatitzar amb el fet nacional català?

R- És més fàcil, es clar. Som dues nacions sense Estat, tot i que nosaltres no tenim una territorialitat tant definida i continua com la vostra. Si preguntes a un amazic sobre Catalunya, aquest et dirà que els catalans són els amazigs d'Espanya. Tanmateix el govern de la Generalitat ens tracta com a àrabs i ens menysté com a poble, i això que l'amazic és la tercera llengua més parlada a Catalunya! Volem que ens tractin com amazics, perquè no som àrabs.

________________________________________

Anti-efemèride [ 1 any de bloc]

2008-03-22T07:16:00.000-07:00

Bé, la veritat és que volia obrir un post d'autobombo al fer un any escrivint i dibuixant bajanades en aquest espai de la blogosfera, però com sóc un empanat de la vida vaig oblidar-me de fer-ho el passat 7 de febrer... Al ser amo i senyor d'aquest espai, ho farè igualment avui...

En poc més d'un any aquest espai ha tingut 7.257 visites, moltes d'elles fetes per servidor mateix i moltes d'altres fetes per gent que cerca imatges al images.google.com, però bé, són moltes!

El 4 de maig de 2007 vaig tenir el rècord de visites amb un total de 71 ( ves a saber perqué...) i el passat dia 20 de març en vaig tenir 68...

D'un total de 94 missatges, amb pocs comentaris com és natural vist el que hi ha, els 10 més comentats han estat:

L' Exèrcit Roig Japonés ( 6 comentaris)
Històries madrilenyes (II) (5 comentaris)
Cosetes del món ( i del món cannabic) (5 comentaris)
Espècies en perill d'extinsió... (5 comentari)
Històries madrilenyes (I) (4 comentaris)
Pintades a parets (4 comentaris)
La acumulació primitiva del capital des d'una opti... (4 comentaris)
O "el Fary" o res! (4 comentaris)
A veure qui la diu més grossa... [Músics Punks] (4 comentaris)
El marxisme ja no és cool (I) (4 comentaris)

Observant un dia el comptador de visites vaig veure que cert individu va anar a petar al bloc buscant "porno gratis" al google (!!!), també n'hi ha molts que hi arriben cercant "son goku" o "passatemps"(!?)

Durant aquest temps el disseny del bloc ha anat canviant, utilitzant diversos encapaçalaments que a continuació reprodueixo:

A la barra lateral durant un temps vaig tenir-hi les següents cançons, que sonaven cada cop que s'obria la pàgina i fotien a la gent dels nervis ( sixties forever!)

El següent post me'l van penjar a una pàgina de poesia (puaj!) , sense demanar permís ni res... [Entrevista a Raji Sourani...]

M'agrada retallarar frikades de diaris, una mostra...

I si em voleu conèixer una mica, aquests són els missatges que millor em defineixen... o no...

I ja que hi ha qui em pregunta pel títol del bloc, aquí teniu una foto de l'autèntic Abd el-krim i la seva biografia en romanés:

Abd el-Krim (n. 1882 - d. 1963) a fost un un conducător al luptei de eliberare naţională a poporului marocan. Oastea condusă de el a înfrânt armatele spaniole la Anual (1921); s-a proclamat emir şi a încercat să elibereze Marocul francez, dar a fost învins în 1926, prins şi deportat pe insula Reunion. În 1947 a evadat şi s-a stabilit în Egipt.

Ja m'he fet un lamentable bany d'ego...

...Salut!

Benvinguts al Paradís ... [ Fotent-li canya al goear!]

2008-03-20T09:22:00.000-07:00

Benvinguts al Paradís és el títol del darrer treball dels Obrint Pas. El disc comença amb el tema Benvingut al Paradís, on el grup de l'Horta relata un món de desesperança i ho contraposa ironicament a la repetició de la frase "Benvingut al Paradís"...

... això és efectista, però de nou, en té ben poc. Fa 16 anys els californians Green Day ja havien fet un tema calcat pel que fa al plantejament amb el seu Welcome to paradise, inclós als seus mítics albums Kerplunk (1992) i Dookie (1994)...

... i no sols això, el gran Manu Chao en el seu darrer -i fallit- treball La Radiolinia, hi inclou el single Rainin in paradize on es repeteix de forma idèntica el mateix concepte de lletra...

... Al cap i a la fi, potser l'autèntic paradís al que tots voldriem ser benvinguts és aquell de "tequila, sexo y marihuana" de la popular cançó Welcome to Tijuana, cantada també per Mr.Chao...

... Per molt que la ciutat mexicana de Tijuana sigui en realitat la claveguera dels Estats Units i una de les urbs més violentes i espantoses del món, un espai de pobresa i murs on pocs desitjarien viure-hi...

This is england!

2008-03-17T12:51:00.000-07:00

( Enorme "temazo" Oi! dels Cocksparrer!)

Daltabaix de l'esquerra parlamentària espanyola; esperances a l'esquerra europea...

2008-03-15T13:04:00.000-07:00

Aquest bloc afortunadament no és un bloc de política entès en el sentit més estricte de la paraula. I espero que mai ho sigui, perquè la majoria de blocs que tracten sobre política són, en general, més avorrits que un funeral i no aporten més que les mateixes tonteries que ja diuen els diaris, filtrades, això sí, pel prisma d'autèntics malalts del politiqueig, les enquestes i les sigles com són molts blocaires. Es a dir, que els podrien tancar tots i ens quedariem tan amples...

Però aquest cop farè un petita excepció, molt petita... ( i amb fotos d'una nena maca,eh!)

Un dels resultats evidents de les eleccions espanyoles del 9 de març va ser, sens dubte, el daltabaix que van patir els partits situats l'esquerra de la extrema-dreta-progre-guai del PSOE. Es a dir, la pràctica desaparició d'Izquierda Unida i la pèrdua de més de la meitat dels vots per part d'ERC. Primera apreciació, que els petin! segona, que els petin encara més pel seguidisme del PSOE i la seva plena participació en el règim de la tercera restauració borbònica. Tercera - i amb calçador - netegem Barcelona de gent que toca els bongos!

Dit això, sens dubte el principal problema que s'ha vist és que davant l'original i la còpia, els electors escolleixen l'original o simplement fan bé i es queden a casa per no veure com se'ls aixeca la camisa. Per tant, alhora de triar entre un partit neoliberal amb tics progres com és el PSOE i una marca blanca d'aquest, una esquerra descafeïnada que ha renunciat a dos segles de cultura socialista i lluita al carrer, a l'autodeterminació dels pobles, trien el que trien...

L'alternativa és una bastir una alternativa social al neoliberalisme i al capitalisme i recuperar els principis d'actuació en base al clàssic xoc treball/capital que fins fa poc era l'eix de l'esquerra mundial i que és més vigent que mai al món globalitzat... Tot i que sempre et sortirà el refor inciativeru de torn i et dirà que el futur de l'esquerra és el bicing, el yoga i fer cua als Cines Verdi lluint les ulleres de pasta...

A Alemanya, pàtria del tito Marx, sembla que a nivell polític-institucional s'està treballant per un bon camí a partir del nou pol esquerrà que representa el nou partit Die Linke ( l'Esquerra) . Aquest partit va néixer ara fa un any després de la confluència d'antics comunistes i socialdemòcrates sincers alarmats per la deriva neoliberal del PSD. La cosa tampoc és per tirar coets, però almenys l'aparició i primers èxits de Die Linke representen cert fre a l'hegemonia ideològica ultracapitalista i conservadora de l'Europa del darrers trenta anys... de mica en mica, s'omple la pica... o no...

A tot això, el que és més important és que una de les figures més popular de la nova esquerra política alemanya i número 3 de Die Link és una jove de trenta anys de cabell pel-roig i bellesa glacial anomenada Katja Kipping. Una autèntica sort pels alemanys, no tant perquè aquesta filla de Dresde sigui una coneguda defensora del concepte de renta social elemental, sinó perquè entre tota aquesta colla de farsants anomenats polítics, que dia sí dia també surten a la televisió, almenys gaudeixen d'una bella cara de tant en tant... Vaja, que té un bon clau, una falç i un martell!

Més esquerra i més polítiques guapes!

Sense criteri... Piràmides i Talaiots

2008-03-07T10:00:00.000-08:00

Un Talaiot és una construcció funerària molt corrent a les Illes Balears que data del segon mileni abans de crist...

... Al mateix moment, a Egipte, es construien uns cèlebres monuments funeràris, les piràmides, gràcies a la mà d'obra de milers d'esclaus...

Conclusions:

1) La mà d'obra esclava et permet fer escultures funeràries de major envergadura i disseny que la mà d'obra més lliure, que et fa unes cutrades del mil.

2) Els turistes van a Egipte a veure les piràmides; per contra, els turistes van a Mallorca a beure i a quedar-se vermells com llangostins...

A veure qui la diu més grossa... [Músics Punks]

2008-03-05T10:24:00.000-08:00

" Només m'he enamorat dues vegades; una amb un mirall i l'altre amb una ampolla de cervesa" Sid Vicious, baixista dels Sex Pistols

" Els democrates volen les meves pistoles, i els republicans les meves revistes porno. Em nego a despendre'm d'això!" Joey Ramone, membre dels Ramones

" El temps sempre dona la raó. Tot serà vell i nosaltres haurem mort" Iosu Expósito, guitarrista d'Eskorbuto

"L'amor són 2 minuts i 52 segons de gemecs" Jonnhy Rotten, cantant dels Sex Pistols

"Jo pensava morir per ETA, vaja, la meva màxima il·lusió era ser etarra; això era el que pensava de jove. Però, no ho se, d'un un dia a l'altre vaig dir: ‘No, noi, lo teu és això, lo teu son els porros" Nacho Etxebarrieta, cantant de Cicatriz

"Em diuen ' No toquis allà', ' No firmis amb aquella companyia' (...)Sóc una llegenda viva, malparits!" Joe Strummer, cantant dels The Clash

...I el premi a la bajanada més grossa...

"Sóc com un Sid Vicious per una nova generació" Avril Lavigne, pardilla universal i punk del Carrefour i l'MTV

Caminant per les Rambles...

2008-03-03T09:37:00.000-08:00

Caminar per les Rambles, he de fer-ho gairebé a diari i tanmateix em produeix una sensació estranya cada cop que ho faig. No ho se, potser serà nostàlgia de la meva infantesa a Barcelona - que va durar fins als 7 anys- i de com recordo aquelles rambles amb certa idealització -que segurament no eren tant diferents realment a les actuals -; o el fet de tenir la sensació d'estar a l'espai menys barceloní de tota la ciutat, rodejat de gent que ni saben on són ni els importa i on jeure's a una terrassa a prendre una cervesa és impensable...

... A saber.

Això sí, les Rambles són un pou d'experiències sense fi. Avui mateix els seus colors eren verd-i-blancs, com els dels fabulosos hostes que fins demà seran a la ciutat, els iraldo-escocesos seguidors del Celtic. Resulta curiós que els dos grans equips d'Escòcia, Celtic i Rangers, tinguin tant poc d'escocesos. Els primers són uns unitaristes britànics furibunds que odien tot allò contrari a la Gran Bretanya. Els segons, que demà s'enfronten al Futbol Club Barcelona, són allò que s'anomena més que un club i representen, des d'Escòcia, el sentiment catòlic i popular irlandès. Visca el Celtic!

Entrant la boqueria he tingut la curiosa experiència de topar-me amb dues dones que intentaven comprar pa amb un característic accent català. Ja que el personal sud-americà que atén al forn això del català els sonava a xinès, he fet d'intèrpret entre aquestes dues senyores i la encarregada - que ja té prou delicte la cosa -. Al final ha resultat ser que les dues dones venien de l'Alguer i les pobres dones desconeixien que a Barcelona això del català és una cosa residual... Tanmateix em quedo amb l'alguerès, dialecte que mai havia cregut que existís realment - que em perdonin els puristes- i que té una sonoritat molt bella ( he constatat que la paraula bonica no existeix a la ciutat sarda)

Arribant a Plaça Catalunya he estat traït per una bella, i molt bella, mirada. Una argentina preciosa d'aquelles que et detura per vendre't la moto m'ha parat i no he pogut resistir i enviar-la a la merda com mereixia. Al final he fet el primo de mala maner i m'ha encolomat no se quina promoció que m'ha assegurat que al arribar-me a casa puc estripar sense problema i ja està... Durant el qüestionari m'ha preguntat quina era la cosa era la que més m'havia interessat de la promoció i quan li he contestat "Ella" ha tingut la barra d'apuntar-ho... estafadora, creguda i preciosa... arribarà lluny aquesta noia!
Continuant cap amunt m'ha deturat una altra veu argentina, i quan anava ja a treure un rampell d'ira, ha resultat ser una noia a la que vaig fer classes de català a Madrid que ara es troba a Barcelona estudiant fotografia i dedicant-se a fer enquestes d'aquestes pel carrer... hem parlat una estona de res i al final he marxat disculpant-me per no poder ajudar-la... Amb una aixecada de camisa al dia ja n'hi ha prou, no?

PS: Els "amics" de Ciutadans s'han negat un dia més a donar-me un fulletó i deixar-me'l trinxar a la seva cara ... i després es queixen de que els marginen!

Madrid. [ 29-2-2008]

2008-03-01T03:53:00.000-08:00

Stajanov i la TMB...

2008-02-29T10:28:00.000-08:00

El miner soviètic Alexei Stajanov va comptar amb dos mèrits a la seva vida, aparentment contradictoris entre ells. D'una banda, va ser condecorat com Heroi del treball soviètic el 1970, i de l'altre, va esdevenir el treballador més odiat de tots els temps entre la classe treballadora del seu país.

Perquè? L'any 1935 en plena aplicació dels plans quinquennals* per part de Stalin aquest miner ucraïnès va tenir la gran idea d'inventar-se un sistema voluntarista d'acceleració de la producció, l'estajanovisme, que el poder soviètic va convertir en doctrina oficial i va imposar arreu del país, endurint encara més les precàries condicions de vida del proletariat a la "gran pàtria dels treballadors".

En definitiva, que l'anomenat Stajanov amb la seva motivada va putejar a tothom i va fer més fosc el socialisme, on en principi l'oci i la cultura haurien d'haver substituït poc a poc al treball...

Alexei Stajanov ensenyant a un miner

De fet, el cunyat de Marx, Paul Lafargue ja va escriure sobre la mandra coma principi revolucionari a "El Dret a la mandra"... clar que l'home era d'ascendència cubana i ja se sap que el caribenys són poc treballadors tal i com mostra l'anunci de "Malibú" ( tothom sap que la publicitat mai no enganya...)

I tot això a que ve? doncs a res com sempre que escric aquí... o no, i el fabulós tríptic manipulador que acabo de trobar-me a la bústia de casa acaba de fer-me'n enrecordar d'Stajanov...

... És fantàstic sens dubte que una empresa com TMB, amb voluntat de servei públic i on els directius cobren més que el president del govern ( burros no en són!) es gasti els diners en uns triptics on la manipulació arriba fins a les comes. Fantàstic és que afirmin que són els primers en voler donar dos dies seguits de feina als conductors ( Collons! dons els hi poden donar JA!) i que la protesta és circumscriu a una minoria violenta ( les minories sempre són violentes...) i mandrosa que vol treballar menys i cobrar més, com si això darrer fos una novetat en les vagues... Ara només els falta trobar a un conductor cocaïnòman que treballi 23 hores al dia sense descans ( 1 hora és per anar a la zona Franca) i fer-lo Heroi del Treball de la TMB...!

I al transport públic recordeu, sempre que pugueu paga Montilla!

*Cal dir que l'economia planificada era una idea de l'oposició d'esquerra de Trotski i companyia. Stalin s'hi va oposar fins el moment que va acabar amb aquesta oposició i va començar a aplicar els plans. Bujarin i l'ala dreta dels Bolxevics eren partidaris d'un sistema més gradualista pròxim a la NEP i aliats d'Stalin contra Trotski, quan aquest ja no pintava res Stalin es va desfer de tots ells.
També cal dir que l'economia de planificació sovièticaés el millor sistema mai pensat per fer un pas aceleradissim del feudalisme a la indústria moderna ... això sí, sense comptar amb un alt cost humà, clar...

PD: Ha quedat molt anarkia y birra fría avui això...

La sacrosanta Transició Espanyola en imatges (I)

2008-02-27T09:34:00.000-08:00

A finals del franquisme l'oposició va anar radicalitzant-se. Tanmateix ja abans de la seva legalització PSOE i PCE van renegar de tot programa rupturista i van abraçar el sistema hereu del Franquisme. A la seva esquerra van quedar un gran nombre de grups que van continuar apostant per la ruptura amb el règim ( maos, trotskos, leninistes, nacionalistes revolucionaris...)

Passades les primeres eleccions, on aquests partits no eren legals i van ser victimes de la marginació mediàtica... Alguns dels seus membres, els que fins llavors s'havien comportat dialècticament de forma més intransigent, van decidir fer entrisme a PSOE i PCE per reconduïr a aquests partits cap a l'esquerra... I al final, van acabar com van acabar...

... Amb despatx amb Rojigualda, cotxe oficial i escortes!

( Moraleja: És un barri pijo de Madriz )

Han passat per aquí...

2008-02-26T04:27:00.000-08:00

Eloy de la Iglesia, director de cinema basc, va morir Madrid (Estat Espanyol) el 23 de març de 2006 als 62 anys d’edat. Va néixer a Zarautz (Guipúscoa) l’1 de gener de 1944.

Va posar la càmera allà on ningú volia mirar i va acabar retratant la cara fosca de la Transició. Militant comunista, va topar primer amb la censura de la dictadura i després amb el menyspreu de la crítica i part de la l’esquerra benpensant.

De la Iglesia tenia la transgressió com a principi; amb un estil matusser però directe, no va dubtar en acostar la càmera a temàtiques fins llavors vedades com ara l’homosexualitat o fins a móns subalterns com els de la marginalitat, la droga i la delinqüència. Els seus referents cal cercar-los en el cinema d’esperpent de Berlanga o en el neorrealisme italià. Fins i tot va atrevir-se a Una gota de sangre para morir amando (1973) a dirigir un film de ciència ficció amb marcades influències d’ Stanley Kubrick. De fet, aquesta la pel•lícula va ser popularment coneguda com “la mandarina mecànica”.

A finals dels anys setanta la reconversió industrial i la crisi econòmica així com la desactivació del moviment obrer van deixar un panorama molt gris als suburbis obrers de les grans ciutats espanyoles. Els joves veien impotents com tancaven les fàbriques i com l’esperança de que acabada la dictadura canviarien les seves vides és quedava en no res. Als cinturons industrials hi havia molt atur i molta frustració, i va ser en aquest ambient en el que va entrar amb força l’heroïna, deixant la seva mortal empremta a tota una generació. Eloy de la Iglesia va saber fer amb èxit una panoràmica clara i sincera d’aquest món. A El pico (1983), el seu major èxit taquiller, mostrava les vivències i frustracions de dos joves donostiarres addictes a l’heroïna amb el rerefons del conflicte entre l’Estat i el poble basc.

Eloy de la Iglesia va començar a estudiant Filosofia i Lletres, però ràpidament va descobrir la seva verdadera vocació, el cinema. No va poder entrar a la Escuela Oficial de Cinematografia de Madrid al no complir tots els requisit per ingressar-hi. Al cap de poc sí va poder fer-ho al prestigiós Institut des hautes études cinématographiques de París, on va prendre contacte amb les vanguardies culturals del moment. Al tornar a l’Estat Espanyol va realitzar alguns treballs per la televisió. El 1966 va dirigir el seu primer llargmetratge, Fantasía 3. Als anys setanta va realitzar films de temàtica existencialista i contingut sexual com Techo de cristal (1971) juegos de amor prohibido (1975) o La criatura (1977), on tractava en clau tragicòmica les relacions zoofiliques d’una dona desatesa pel seu marit. Els vuitanta van ser la seva època daurada, ja que es va convertir en un dels directors insígnia del conegut com “cine quinqui” amb títols com Navajeros (1980) Colegas (1982) o l’Estanquera de Vallecas (1987). Va utilitzar a joves del carrer i petits delinqüents com a actors en molts dels seus films. La seva pròpia addicció a l’heroïna li va causar molts problemes, entre ells una sequera creativa de més d’una dècada i mitja. Un cop desintoxicat, l’any 2003 va estrenar al Festival de Donostia el seu darrer film, Los nóvios bulgaros, història d’amor homosexual entre dos immigrants.
La seva mort va significar l’adéu d’un dels millors retratistes de l’ “Espanya lumpen” de bandolers de l’asfalt i exilis intravenosos.

Entrevista Raji Sourani...

2008-02-21T13:39:00.000-08:00

"Si engabies un gat, quan t'hi acostis t'esgarraparà"

(Versió ampliada de l'entrevista publicada a l'Accent 124 )

Raji Sourani, director del Centre Palestí pels Drets Humans de Gaza

Ha passat la majoria dels seus 45 anys lluitant per la democràcia i les llibertats del poble palestí. Això li ha comportat passar per les presons israelianes i moltes altres privacions. Ha estat guardonat, entre d'altres, per la Fundació Robert Kennedy i la República Francesa. El passat 5 de febrer va ser a Barcelona per donar una conferència sobre la franja de Gaza. Quan se li pregunta per la nostra ciutat té clara la resposta; ell no ha vingut aquí per fer turisme, sinó per fer la seva feina, explicar la greu situació que viu el seu poble.

Quina és la situació a dia d'avui a Gaza?

Quan parlem de Gaza parlem d'un desastre humanitari. Vivim en estat d'apartheid i setge permanent, amb bombardejos i assassinats de civils a mans de l'exèrcit israelià a diari. El 90% de la població viu per sota el llindar de la pobresa i hi ha un 68% d'aturats. És gairebé impossible fer-se amb bens bàsics. Ens manquen productes que van des de la gasolina o fins a la penicil·lina.

Va ser aquesta mancança de productes bàsics el detonant que va dur a milers de palestins a saltar la frontera pel pas de Rafa per anar a Egipte?

Sí, per això i per sentir-se lliures. Tanmateix no cal magnificar aquest episodi, tal i com han fet els mitjans de comunicació occidentals. Són molts els palestins que van creuar la frontera però el 99'9% van tornar a Gaza. Va ser simplement una mostra de desesperació i una forma de fer-se amb béns bàsics que a la Franja no es poden trobar o tenen un preu desorbitat. No cal donar-li una importància que no té aquest fet puntual, ja que no és més que la part visible del problema real, la situació que és viu dia rere dia a Gaza i al conjunt de Palestina per culpa de la fastigosa ocupació israeliana.

Si aquesta situació continua que pot passar?

Si engabies un gat, quan t'hi acostis t'esgarraparà. Si oprimeixen una nació, no poden esperar que els oprimits es comportin com a bones víctimes. Ningú hauria d'esperar-ho. Si la situació d'ocupació i apartheid continua, els palestins continuarem lluitant contra l'opressió, i no per defensar a Hamas, Fatah o qualsevol altre partit, sinó per defensar a la població civil, que és qui pateix i mor assassinada cada dia que continuem vivint sota l'ocupació sionista.

Quin paper hi juga Europa en aquesta situació?

Vam organitzar unes eleccions modèliques, i vam fer-ho superant totes les dificultats que implica viure sota la ocupació israeliana. Uns amics europeus van venir a observar la jornada electoral i no és creien que fóssim a Gaza o Cisjordània. Això té molt valor i és el nostre verdader potencial com a poble. Tanmateix Europa va decidir boicotejar els resultats i seguir l'estela d'Estats Units i Israel, països dels que ja no n'esperem res. El que ha fet Europa és disparar a matar contra els àrabs i palestins que creuen en la democràcia. Ens volen convertir en bèsties, que és justament el que busca Bin Laden i la seva gent. Ens volen fer viure sense cap altre llei que la llei de la jungla.

El poble palestí tenia les seves esperances posades en la Unió Europea?

En part sí, ells ens van encoratjar a fer eleccions i també a que hi participés Hamás. A l'hora de la veritat els resultats són prou evidents; un boicot que no ha fet més que destrossar les ja deteriorades condicions polítiques i socials als territoris ocupats i ens ha conduït cap al desastre.

Europa sempre diu el mateix, que no poden fer-hi res, que ells no poden posar-se en contra d'Israel. Nosaltres no volem que es castigui a Israel! No volem que es castigui a ningú, simplement volem que davant la injustícia i la barbàrie es digui que ja n'hi ha prou. Volem el compliment dels Acords de Ginebra i de la Carta dels Drets Humans de les Nacions Unides, això és tot.

Davant aquest panorama, com es fa per no caure en la desesperació?

A mi personalment m'agrada pensar en un poeta turc que va passar més de 27 anys a la presó i mai va rendir-se. Un dels seus poemes diu que "El nen més preciós, és el nen que està per néixer / la dona més preciosa, és la dona que encara no s'ha conegut / el país més preciós, el país que encara no s'ha visitat / el dia més preciós, el dia que encara no ha arribat" I nosaltres esperem que arribi aquest dia, el dia que l'ocupació s'acabi per sempre.

Ja que no s'ha de perdre mai l'esperança, qui sap si la pròxima vegada que ens trobem podem parlar de poesia, que és una de les joies de la cultura àrab i palestina, i no d'ocupació i conculcació dels drets humans com ens obliga l'actualitat...

Que bo seria que això fos cert! La veritat és que la poesia és molt important al món àrab i enlloc es viu tant com a Palestina. Això molt poques vegades ho expliquen els mitjans d'occident, obstinats com estan en presentar-nos com un poble bàrbar i violent. El poeta més conegut al món àrab ara mateix és el palestí Mahmud Darwish i estem molt orgullosos d'ell. Esperem poder cultivar més l'ànima poeta del nostre poble i això només podrem fer-ho en llibertat.

Som i serem...

2008-02-19T08:16:00.000-08:00

... a les barres dels bars...
... on ens diguin 'bon dia!'...
... i ens entenguin al demanar un tallat!

Vivint a Barcelona sovint un pensa que el que no van poder acabar Franco i Felip Vè ho estiguin concloent els fashions i multicultis varis que dia rere dia s'imposen a la ciutat. Sembla una bestiesa, però cada dia la Ciutat Comtal s'assembla menys a aquella Rosa de Foc somiadora, popular i catalana que un dia va ser. Vivim en una ciutat sense ànima presa d'una amnèsia preocupant, on només importa allò que anomenen disseny i modernitat - que no és més que una nova forma de ser hortera i ovella del ramat-.

Costa molt poder menjar en un lloc on no et posin plats quadrats i rúcula i curri a dojo, o simplement fer un beure sense haver d'aguantar a un cambrer argentí modernillo que no t'entén en la teva llengua i et cobra la tira d'euros per quatre fluorescents mal girbats que ha col·locat i per la música "chill out" que sona ( i que no et para de taladrar). Algú li semblarà a broma tot plegat, però no ho és, només cal fer cap al Paral·lel o les Rambles, racons d'oci històrics de les classes populars de la ciutat, per fer-se d'una idea de com de baix està el termòmetre vital de la ciutat.

Per això i per moltes d'altres coses, quina gran alegria em va produir llegir ahir el següent petit article a la nova revista d'oci de la ciutat Time Out sobre el Bar "La Masia" del carrer Elisabeths de Barcelona, al vell mig del Raval ( Dit de sempre Barri Chino, tot sigui dit) ...

... "La Masia", conegut per molts com a Som i Serem o simplement El Som-hi , és un d'aquells indrets de Barcelona on la ciutat encara conserva la seva essència. Local tirant a brut i relativament deixat, amb les parets plenes de quadres del Barça de fa dècades i un calendari de camioner amb una bellesa nua que indignaria a les falses feministes d'avui en dia; el Som-hi és un d'aquells espais que conserven una màgia que sembla que la ciutat ha perdut. La gràcia del local és sens dubte l'ambient, conformat per una clientela més o menys fixe i força arravalera, i sobretot el seu propietari, en Carles. És fantàstic que després de molt temps sense anar-hi en Carles no sols et reconegui, sinó que pregunti per com et va la vida i et doni conversa si veu que la necessites o és limiti a posar-te una cervesa si et veu enfeinat. I la seva conversa, que sempre és la mateixa, la de cagar-se en l'ocupació espanyola i transmetre amb certa frustració com hem deixat de ser el que érem, catalans, sempre val la pena (per repetitiva que sigui).

Celebro haver perdut des de fa 7 anys tardes i tardes en aquell Bar i lamento no perdre-les més ara, perquè el Som-hi sempre serà part de la meva vida i una mostra de la història social d'aquesta maltractada ciutat.
Felicitats Carles!

( i Felicitats a Time Out per dedicar un petit espai al Carles i fer un especial sobre la Barcelona de 1908. Sempre és bo mirar enrere quan tothom mira sols cap a un present de buidor cultural i progressisme artificial... molt xupi-fashion, això sí!)

Crideu, crideu...!

2008-02-18T09:49:00.000-08:00

Vides codificades...

2008-02-13T12:09:00.001-08:00

Que gran que ets Mauro!

2008-02-12T10:19:00.000-08:00

L'arribada ara fa uns mesos del diari Público als kioskos ha aportat algunes cosestes, però no moltes. El diari va nèixer amb la voluntat de situar-se "a l'esquerra de El País" ( cosa no molt díficil, sincerament) i sembla no acaba d'arrancar. De moment se'n pot citar en positiu la columneta diaria de Javier Ortiz, les col·laboracions esporàdiques del megacrack Pascual Serrano ( la darrea brutal!) i , per sobre de tot, la tira còmica diaria de Mauro Entrialgo.

El basc Mauro Entrialgo és sens dubte el millor humorista gràfic de l'Estat. El seu éstil de dibuix és molt senzill però el seu enginy és inigualable. A diferència d'altres dibuixants, Mauro no practica l'humor fàcil sobre el món de la política (que ja fa prou pena per si mateix) ni tampoc intenta ser transcendent i profund com el gran "el Roto" i els milers d'imitadors d'aquest. Mauro és fresc i tracta de coses quotidianes, d'aquells petits detalls en els que passen a diari però en els que no sempre ens deturem a pensar en ells un moment. També desenvolupa l'humor "gamberro" amb el seu personatge Herminio Bolaextra, un periodista d'un diari groc amb tres genitals que difruta putejant al personal i que apareix periodicament a la revista TMEO.

Els seus dibuixos apareixen o han aparegut als citats Público i TMEO, així com a El País, Gara o El Jueves.

PS: Aquest darrer acudit, aparegut dissabte a Público, em va tocar especialment, ja que aquell dia vaig ser excessivament... "sincer" :-(

Les migdiades llargues et deixen 'Knock Out'

2008-02-05T14:05:00.001-08:00

Tonteries, incongruències, gargots a boli i photoshop...

... A l'era de l'informació tots som moooolt feliços...

... Podem Saber gràcies a la web de la BBC que els tacons milloren la vida sexual de les dones; així que ja sabeu totes... ( A Comprar! a comprar!)

... Tanmateix els mitjans parlen sobretot de la que ens ve a sobre, les ELECCIONS...

...Al final enlloc de venir tanta gent,la millor solució és allò que deien a l'Argentina del "corralito"...

... Com la premsa sempre diu el mateix, sempre és bo fer una ullada al diccionari; el que tinc sobre la taula diu que un petó és el "Contacte dels llavis amb una altra cosa, cloent-los i descloent-los"...

...Tanmateix no hi ha cap entrada al diccionari que expliqui que és un Sitar, un instrument mil·lenari de l'Índia que produeix un sò penetrant i que va ser molt usat pels grups psicodèlics dels 60...

(... i les migdiades llargues, mai més!)