divendres, 19 de febrer del 2010

Un barrio visto desde la barra







No hay zona de la ciudad de Barcelona a la que los medios de comunicación dediquen tanta atención como al céntrico barrio del Raval. La vida se desboca en sus estrechas calles, sin duda las más activas de la capital y se concentra en unos cuantos bares que se resisten a la gentrificación.




Sería falso decir que el Raval de Barcelona es un barrio de silencio. Es habitual escuchar noticias circunscritas en este barrio sobre acciones policiales dirigidas contra la prostitución, el tráfico de drogas, fantasmales grupúsculos yihadistas o los ruidos y las reyertas nocturnas. Tampoco faltan reportajes que buscan acercarse al fenómeno de la inmigración al ser éste el barrio con las mayores tasas de migrantes de toda la ciudad. Aun así, más allá del delito y cuestiones de convivencia, el Raval es también el epicentro de revistas culturales pensadas para un público ávido por consumir la multiculturalidad y la bohemia fronteriza de estas calles. Porque, más allá de una marginalidad latente que no desaparece, el barrio es también hoy en día el hábitat de hoteles de lujo, restaurantes caros, museos de arte moderno, peluquerías alternativas, tiendas de lo más fashion y locales de copas frecuentados por gente que cree ir a la última.

No hay silencio bajo tanto ruido pero sí un ensordecido lamento de aquellos que desde hace décadas habitan allí. Estos son los vecinos del Chino, nombre con el que se conocía al barrio hasta que en los ‘80 se rescató la denominación Raval, pensando tal vez que así, conseguiría exorcizar a la zona de sus males. Se trata de una sociedad en descomposición, último reflejo de lo que fue un barrio de familias de trabajadores de toda clase al que siempre acompañó cierta aureola canallesca. No es casual que el personaje más famoso vinculado con el barrio –con todos los respetos que merece el gran Vázquez Montalbán– sea Makinavaja, ese delincuente de poca monta con incendiarias ideas libertarias que creó Ivà para El Jueves. Tampoco es casual que la gran mayoría de historietas del Maki tuvieran como centro de operaciones el bar Pirata, ya que es inconcebible entender lo que fue, y aún es, el barrio sin aquellos bares baratos de toda la vida. Es en esos bares de tragaperras, bocadillos de aspecto rancio, cerveza, vermús y vinos malos, donde se pueden oír los lamentos del Raval, las pequeñas tristezas y alegrías de los históricos perdedores y es también en ellos dónde se puede vivir esa camaradería genuina que hace tan atractivo el barrio.

En una jornada cualquiera se puede tomar el primer café en el bar Olímpic con el hilo musical de las quejas de los viejos tenderos de la zona que cada día allí estrenan su vida social. Una vez informado de los quehaceres matutinos del vecindario, se puede almorzar en el Xironda, donde trabajadores y solteros desocupados saben que, además de un buen menú de aires gallegos, se cocinan los mejores huevos con patatas fritas y jamón de Barcelona. Más tarde aún es posible ver cómo familias, jóvenes y viejos, juegan apasionadamente al dominó y a las cartas bajo un nubarrón de humo en el bar del Atlante FC, en la Rambla del Raval. Un poco más lejos, en la bodega Montse, se practica el que antaño fue uno de los actos sociales más populares entre los obreros catalanes: hacer el vermú, es decir, beber a tragos lentos vino macerado en hierbas, rebajado con sifón si se prefiere, acompañado de unas olivas, en un histórico local donde el enorma cariño de la vieja Montserrat y su hijo se combinan con capas de polvo, barricas ajadas, carteles de viejas glorias de la tauromaquia y un baño apto sólo para los más valientes.

Entrada la noche, se pueden tomar unas copas en el anónimo bar que hay delante el pornoshow Bagdad. Un tugurio auténtico, viejo y dejado que cada noche se abarrota de gente joven y estrafalaria debido sus precios populares y a su proximidad con la discoteca Apolo. Además, hasta hace un par años el local gozaba del encanto añadido que le daba el estar regentado por señor Emili y la señora Enriqueta “la maña”, personajes que no habría podido concebir la mente del mejor director neorrealista italiano. Todo ello forma parte, como protagonista y testigo de un tiempo, de la historia viva y valiente de un barrio irreverente a la oficialidad a la vez que humano y abierto a todas las personas. Un barrio que poco a poco, a golpe de plan urbanístico y con la llegada masiva de nuevos olvidados de otros lares del planeta, no tiene otra opción que dejar el pasado atrás para evolucionar hacía un futuro incierto.

Al fin y al cabo, el auténtico mestizaje del Raval radica en el hecho de que, más allá de una presencia masiva de puestos de Doner-Kebab, son cada vez más habituales las barras donde olivas y patatas bravas comparten espacio con samosas y carnes al curry. Una adaptación a los tiempos que también se palpa en la Granja Plaza. Un local de desayunos y meriendas del que se dice que fue uno de los últimos locales que frecuentó Pepe Rubianes, uno de los mejores gourmets de la Barcelona sin postín. Otro ejemplo de modernidad y tradición es la Masía, en la calle Elisabets. Un pequeño bar nacido en 1952, que su actual propietaria Montse, nieta del fundador, ha convertido en espacio para el birreo y la tertulia sin prescindir por ello de los elementos que desde hace décadas definen el carácter del local; es decir, mesas de mármol, fotografías viejas, pósters futboleros y un calendario con una voluptuosa mujer desnuda que transmuta anualmente. Y es que, a pesar de que los tiempos estén cambiando y el viejo Chino vaya desapareciendo, no son pocos los que a diario se enamoran de su franca autenticidad. //

divendres, 29 de gener del 2010

Seriosos però educats...



Com ja he comentat altres cops, sovint escolto les converses d'altres persones... especialment quan aquestes criden i per tant olbiguen a fer-ho.

L'altre dia estava fent un cigaló i llegint la premsa a una terrassa quan a la taula de la dreta va asseure's un home mal afaitat i molt neguitós. La seva primera acció va denotar que es tractava sens dubte d'una ment d'elevada categoria, ja que va treure d'una bossa de plàstic un peluix de la rana gustavo i el va posar a l'altre cantó de la taula, a mode d'interlocutor, fet que va despertar grans simpaties en mi cap a la seva persona. Just desprès va començar a demanar a crits una llarga sèrie de cafes sols i se'ls va beure en tromba. Al cap d'una estona, quan ja havia aconseguit igonar-lo, va posar-se a parlar/cridar pel mòbil. Ho feia en un castellà afrancesat i semblava que parlava amb algú pròxim ( parella, ex, soci...?). Poc a poc la conversa es va anar encenent fins arribar al clímax : "Mira tu vives en Madrid, y Madrid es una mierda... Ahora estoy en Barcelona, y Barcelona es Barcelona. Y los catalanes són serios pero educados, sErioS PerO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS!" ... Va penjar el mòbil de cop i va anar repetint suament a mode de mantra les seves ultimes paraules fins a enmudir una bona estona.
No caldria dir que el fet de cagar-se en Madrid i no deixar-nos coms uns desgraciats evidenment va reforçar patriòticament les meves primeres simpaties cap a l'individu desconegut. Però això no és tot; desprès de sentir mil tòpics sobre la gent d'aquest país - treballadors, garrepes, tancats, molts nostres, de seny i rauxa..- no em desagrada la definició de l'exèntric company de terrassa de bar, no pas com a descripció real del que som sinó del que tots, a tot arreu, hauriem de ser (per neofatxa-reaccionari que pugui sonar): gent seriosa, de confiança, i educada en el tracte... que no és pas poc.

dijous, 28 de gener del 2010

No es pot ser neutral en un tren en marxa

... però un dia n'hem baixar.




Darrerament aquest bloc sembla més un espai d'obituaris que altre cosa. En el darrer post parlava de les llargues vacances que s'havia pres en Daniel Bensaïd, una de les ments lúcides de l'esquerra europea. Ara em toca parlar de la mort de Howard Zinn, un dels historiadors i activistes més importants del segle XX.

La seva obra més famosa va ser "A People's History of the United States Of America", un llibre d'història únic que amb la voluntat més explícita de ser parcial narra la història d'una nació, la nació més poderosa de la terra, partint de les visions d'aquells que mai surten als llibres de història però que amb la seva lluita mantenen la flama d'aquesta. Una autèntica delícia historiografica i de ben segur un dels llibres que més vegades haure rellegit en la meva alfabetitzada vida. També va escriure molt teatre i una obra de caire autobiogràfic i ideològica "You Can't Be Neutral on a Moving Train" amb un títol que explicita com Zinn entenia, com Marx, que els intel·lectuals no sols han d'entendre el món que els envolta sinó que s'han d'esforçar en canviar-lo...

...I tanmateix un dia ens toca baixar-nos d'aquest tren i aquest cop li ha tocat a ell.

Gràcies i bones vacances!

dimecres, 13 de gener del 2010

Fins a la victòria sempre, Daniel!



Començo el dia llegint que ha mort el filòsof marxista Daniel Bensaïd. No és la millor manera de començar el dia, doncs desapareix no sols una ment brillant sinó una bona persona i d'aquestes últimes mai n'hi ha suficients Dic que Bensaïd era una bona persona perquè vaig tenir l'honor de conèixer-lo i constatar-ho en primera persona. Sols va ser una conversa d’una hora, però va ser el temps suficient per copsar la seva grandesa com a individu, pensador i lluitador.


Va venir la primavera de 2008 a l’Estat Espanyol per parlar del maig del 68. Aprofitant la seva visita, va ser entrevistat per diaris i televisions que llavors escenificaven un breu ‘revival’ seixanta-vuitero tot aprofitant l’efemèride. Jo, en representació de l’Accent, vaig ser l’últim en entrevistar-lo, just abans que tornés cap a França. Malgrat que se’l veia cansat i que els seus amics d’aquí li donaven presses per acabar – ja que l’avió cap a casa sortia en breu- va dedicar-me tot el temps necessari per aclarir totes les meves preguntes, sempre amb una veu amable i amb gran cordialitat, tot saviesa. Aquella entrevista ha estat una de les millors experiències periodístiques que he tingut: Escoltar, aprendre i transmetre. Com a petit homenatge, penjo altre cop l’entrevista que vaig fer-li aquella no tant llunyana primavera de 2008...


Bones vacances Daniel!

----------

"El maig del 68 va confirmar-nos que hi havia espai per a una esquerra radical"


Per a l'Accent





Durant el mes de maig de 1968 les protestes estudiantils i les vagues obreres van sacsejar els fonaments de la República Francesa. De fet, el 1968 va ser un any de revolta global que va afectar no sols a França, sinó també a Txecoeslovàquia, el Japó, la República Federal Alemanya, Mèxic o els Estats Units. Daniel Bensaïd (Tolosa de Llenguadoc, 1946) va participar directament de la revolta francesa. És un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària i actualment és professor de filosofia a la Universitat de París-VIII.

El passat 24 de maig va participar en unes jornades sobre el Maig del 68 organitzades per Revolta Global. Amb ell conversem sobre les revoltes dels seixanta, la situació actual de l´esquerra a l´Estat francès i el futur del marxisme.

Revolta generacional, revolta social o procés revolucionari. Què va ser el maig del 68?

Va ser mescla de tot plegat. El component generacional sens dubte el tenia; érem la generació de postguerra, la primera que va accedir massivament a l´educació superior i havíem esdevingut un nou actor social. També hi havia un component de revolta social gens menyspreable, tant a França com en les grans revoltes que poc desprès esclatarien a Itàlia.

Sovint s´oblida que el 68 va ser un moviment de revolta que no sols va estar focalitzat a l´Estat francès...

En aquell moment la influència de les moviments radicals que existien a llocs com Itàlia, el Japó o entre el moviment negre dels Estats Units era molt gran, estaven molt presents. Ara, en aquest quarantè aniversari la visió que 1968 va ser un any de protestes internacionals està molt més present que en aniversaris anteriors, quan només es parlava de França.

Vietnam era referència obligada.

Vietnam era el punt que unificava aquesta generació política, va ser una referència mundial. Ens arribaven constantment notícies de matances en aquell país asiàtic, també de protestes i morts als campus universitaris nord-americans. A més, hi havia molts desertors d´aquella guerra que s´havien exiliat a Europa. Un moment molt important va ser la manifestació contra la guerra de Vietnam celebrada a Berlín a finals de gener de 1968. Era un lloc simbòlic, el lloc on va morir Rosa Luxemburg, i a més s´havia de travessar part del bloc soviètic per arribar-hi. Tot plegat va anar nucleant el que després seria el maig francès, que no va ser pas un moviment nascut del no res.

Com va et va influir a nivell personal el maig francès?

Bé, jo ja estava ficat en política abans del 68. A Tolosa vaig entrar en contacte amb el moviment comunista, que era molt fort i estava nodrit per molts exiliats i fills d´exiliats de la guerra civil espanyola; també hi havia el tema de la guerra d´Algèria, que em va conduir a entrar a les joventuts del Partit Comunista Francès.

El moment clau de la meva vida política va ser el 1966. Jo i tres-cents companys més vam ser expulsats del partit per les nostres crítiques a la direcció. Vèiem el PCF un partit massa moderat, tebi en el seu suport al poble algerià i vietnamita, i a més, érem molt crítics amb el suport del partit a la candidatura de Mitterrand (del Partit Socialista) a les presidencials. En aquell moment ser expulsat del PCF era molt dur, no teníem cap mena de futur. Érem tres-cents joves i el partit representava centenars de milers de militants i era hegemònic a l´esquerra. No teníem cap mena de futur polític... Tanmateix va arribar l´esclat de 1968 i va confirmar-nos que hi havia espai per una esquerra radical, que els nostres anàlisis no eren erronis del tot. Va fer-nos veure que un altre món era possible.

Daniel Cohn-Bendit va ser un dels líders del maig del 68 i ara és eurodiputat pels Verds alemanys. Fa poc que ha publicat el llibre Forget 68 on demana a les noves generacions que oblidin el maig del 68. Què n´opina de la seva actitud?

En Daniel Cohn-Bendit va ser indiscutiblement una figura important del maig francès. Ara és un dels molts líders d´aquella generació que han acabat engrossint les files del social liberalisme, quan no ho han fet de la dreta reaccionària. Ell mateix va defensar el ´sí´ a la Constitució europea.

Segons Cohn-Bendit la cultura del 68 va sortir vencedora i per això no cal mirar al passat. Això és una bestiesa! En aquestes darreres dècades el que desgraciadament ha triomfat ha estat una autèntica contrarevolució ideològica. L´única cosa interessant que diu en el seu llibre és que els joves han d´aspirar a més del que aspiràvem nosaltres llavors, i en això té tota la raó, heu d´aspirar a més.

Quina impressió li van causar les revoltes viscudes darrerament als suburbis de les grans ciutats franceses?

Van ser molt sorprenents. Allà no hi havia ni líders, ni organització, ni paraula. Era el crit de ràbia de gent víctima de repressió racial, laboral, espacial i educativa. Ara es detecta una incipient organització, així com intents de captació d´alguns membres de la comunitat per part de la socialdemocràcia i la dreta. De les revoltes de les banlieues em va impressionar el fet que la violència anava dirigida contra els seus vehicles, les seves escoles... Al maig del 68 nosaltres volíem cremar el Banc de França, no les escoles ni la Sorbona!

L’esquerra política ha aconseguit apropar-se a les problemàtiques d´aquestes comunitats?

A l´Estat francès tenim un problema. Hem aconseguit un relatiu èxit en la participació de les dones en les organitzacions polítiques i socials, sense arribar encara malauradament a la paritat. Tanmateix, la política continua sent cosa de francesos blancs, i els fills de la immigració difícilment es veuen representats com caldria en les organitzacions polítiques. Al anys seixanta, als activistes, ens era molt difícil fer-nos sentir entre els obrers quan repartíem pamflets a l´entrada de les fàbriques, ara encara és més difícil fer-ho a certes barriades.

La classe treballadora està dividida.

No, no del tot. Abans era més fàcil estar units, els obrers treballaven junts a la cadena de muntatge, llavors hi havia menys racisme perquè hi havia més sentiment col·lectiu. Però avui a les escoles i en menor mesura a les universitats els fills de classe obrera conviuen sense importar els seus orígens. És aquí on hem de treballar i crear consciència de classe.

Hi ha possibilitats per una força anticapitalista unitària a l´Estat francès?

L´espai sociològic el tenim i seria bo. Abans de les presidencials va haver-hi molta il·lusió respecte una llista unitària però va fracassar. Una plataforma és possible, tal i com va demostrar l´èxit de la mobilització pel "no" a la Constitució europea... clar que sempre és més fàcil dir "no", que fer propostes...

Des de la LCR posem dues condicions bàsiques per tirar endavant un projecte unitari. La primera d´elles és la total independència respecte a la socialdemocràcia. La segona, la democràcia interna i el debat. No volem que passi el que ha passat a Itàlia amb l´Esquerra de l´Arc Iris. La LCR ha passat dues dècades intentant pactar amb els dirigents d´altres partits d´esquerra, fer les coses des de dalt. La nova generació del partit, encapçalada per l´Olivier Besancenot, pensa molt encertadament que cal treballar amb els moviments polítics i socials de base, fer el canvi des de baix. El canvi només serà possible així.

Vostè és professor de filosofia i s´ha especialitzat en teoria marxista. Quin paper depara el segle XXI a les idees Marx?

Això està per veure. La globalització i el món actual donen la raó a Marx i a les seves teories sobre el capitalisme. Marx no està enterrat, com molts van afirmar als anys 80 i 90. El setmanari Newsweek va arribar a publicar en portada la defunció de Marx. Això és una tonteria, seria com dir que Aristòtil és mort! El marxisme neix al segle XIX i ha patit moltes evolucions i seguirà evolucionant mentre el seu objecte d´estudi, les desigualtats socials, existeixin. El marxisme serà important en el futur, sempre i quan en fem una lectura àmplia i no dogmàtica.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Els cinics no serveixen...



Pot semblar absurd o estúpid considerar un llibre que no s'ha llegit és una gran obra mestra, però a mi em passa cada cop que a una llibreria topo amb el gris volum d'Anagrama titulat 'Los cinicos no sirven para este oficio'. És una de les moltes obres del grandiós periodista polonès Ryszard Kapuscinski, i jo, com molts d'altres que estimem el periodisme i la narració en general, me n'he fet un fart de gaudir amb les seves genials històries i vivències de dècades cobrint els principals i també els miniscúls esdeveniments ocorreguts a mig món. En aquest cas tanmateix no em crida gaire l'atenció fer-me el llibre -al que repeteixo, li tinc un enorme admiració- doncs amb el simple missatge que el titula ja hi ha una gran lliçó a aprendre: el cinisme no és més que una cosa fútil, un refugi de covardia davant el posicionar-se o el creure recobert amb major o menor ironia i mordacitat... i això, ni en el periodisme ni en la vida serveix ni és desitjable.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Fa fred!




Realment debem viure en un dels pedaços de la terra amb una de les millors climatologies del planeta, ja que cada cop que fa una mica de fred i/o cauen quatre flocs de neu sembla que s'acabi el món, almenys pels mitjans de comunicació.

Així que malgrat avui carda fred de debò, cal estar agraïts de viure en un lloc on això no és més que l'excepció i on el clima ens brinda també una de les millors solucions per agafar escalfor; una ( dues o tres) copes de vi negre de la terra...


dimecres, 9 de desembre del 2009

"Falconera contaminación"







[Malgrat ser intransigent en certes coses, com a ecologista sostenible sóc un desastre. Per començar podría començar dient que al meu pis no es recicla res, però mentiria... un o dos dies durant aquest any vem fer-ho, almenys amb l'abundant vidre xibecaire. Intentem no malbaratar aigua i llum, però és més pel preu d'aquestes que per gaire consciència medioambiental. És a dir, som uns terrorristes i mereixem un càstig. Cal dir això sí que tinc una manía "ecològica": dificilment menjo ous si aquests no són biològics. Això cal agraïr-ho sens dubte a aquelles sortides escolars per veure animals de granja simplement comparables amb una visita a Auswitch o Matthausen als anys 40. Encara tinc a la retina l'impressionant espectacle de centenars de bèsties deformes, desplomades i encaixades en espais de 20cm2 que segons ens deien eren gallines... En fí, que pel que resulta que per culpa del model de creixement postindustrial-capitalista actual, i sobretot per criminals que reciclen com jo, el planeta se'n va a pendre pel sac. I de vegades, un és testimoni d'això...
]

Des de fa poc he descobert un míniscul espai de sorra que amb excessiva generositat es podria qualificar de cala. Es troba a les costes del Garraf i és un espai ideal per fer allò que per mí és sagrat: banyar-se nu al mar desprès de fer unes calades d'herba, i si és gaudint d'excel·lent companyia com n'he gaudit, és l'extasí total. L'espai és fantàstic i gaudeixes d'una gran vista de coves marítimes i alts penya-segats. Se'n anomena "La Falconera" i ho sé bàsicament per què a les parets de roca que l'envolten hi ha vàries pintades amb missatges tant suggerents com "Falconera contaminación" o "No bañarse", tot plegat acompanyat de simbols nuclears i calaveres. Cal dir que a pocs metres de l'indret els pescadors localts llencen els seus ams i que malgrat no ser, afortunadament, una cala molt concorreguda, a vegades has de compartir l'arena amb alguna altra parella ( det fet, l'aforament màxim seria de tres persones... i millor si són intímes). Es a dir; la gent passa absolutament dels missatges d'alarma.

Jo també passo de l'alarmisme, per bé que he de reconèixer que el meu neguit per saber el perquè de les coses em va portar a preguntar a la gent dels voltants sobre la contaminació a la falconera, sense tenir gaire èxit amb la cerca. Tanmateix fa poc vaig trobar a internet la següent informació, molt interessant per cert:

Vull explicar aquí com s’ha malmès una font abundosa d’aigua de primera qualitat, que fa més de 30 anys abastia amb tota normalitat la comarca del Garraf, i que avui és un pou de merda.

Em refereixo a La Falconera, un misteriós riu que no se sap on neix, que transcorre per vies subterrànies, i que donava una aigua tant bona i abundosa que fins i tot la que arribava al mar formava una mena de llac independent d’aigua dolça, ben visible i diferenciada damunt les onades marines. D’aquí be el nom “Aiguadolça” de Sitges.

Qui ha posat damunt la taula el riu La Falconera aquests dies ha estat l’amic Alfons Casas, que una i una altra vegada l’ha reivindicat. Doncs be, amic Alfons, La Falconera, un dels rius més preciosos de la nostra terra, és morta.

Aquesta és la història, extreta d’un magnífica reportatge del periodista Pau Pérez a El Punt, de febrer de 2007.

L’any 1972, Barcelona no tenia problemes d’aigua però sí d’escombraries. No sabien on dipositar-les. La decisió de l’alcalde franquista de Barcelona, Porcioles, va ser habilitar un abocador en “una fosa natural del macizo de Garraf”.

Tot i la data, els sectors ecologistes més actius van iniciar una seguit de protestes, recolzades en informes científics. En concret l'Escola Catalana d'Espeleologia (ECE), amb el suport d'alguns científics i de sectors associacionistes de diferents poblacions de la comarca, inicia una campanya per exposar les nefastes conseqüències ambientals que es crearien al massís.

El 19 d'octubre del 1972 l'ECE va presentar el que alguns autors (Ramon Folch) han denominat el primer manifest en defensa de les nostres muntanyes i del medi natural, l' Informe sobre el proyecto de vertedero controlado de Garraf .

Era l’any 1972 i els temps no estaven per massa bromes. Relata Pau Pérez:

“La resposta de l'administració fou contundent. D'una banda s'envià membres de la brigada politicosocial de la policia franquista a fer visites amistoses al domicili d'algun dirigent de l'organització espeleològica i, de l'altra, els tècnics municipals emeteren un informe en què consideraven la vall de Juan un indret sense valor ecològic, un paisatge rocós, sense aigua i d'una vegetació esquifida que es crema de tant en tant”.

La Falconera tenia els dies comptats. I així va ser.

“Set mesos després, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es tallava, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació i, mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava característiques similars, arribant el PH a 2.5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven a la boca de la gruta havien mort i es va detectar gran quantitat d'àcid sulfúric”.

L'informe que va fer en el seu moment l'Escola Catalana d'Espeleologia s'ha complert:

**La contaminació de l'aqüífer del massís del Garraf (la Falconera).

**Accident per emanació de gas metà (mort d'un espeleòleg).

**Diversos incendis com a conseqüència del gas metà.

**Efecte hivernacle sobre tota l'àrea metropolitana de Barcelona.

**Abocaments incontrolats de lixiviats a la riera Seca i contaminació de l'aqüífer de Gavà-Castelldefels.

**Lliscament d'escombraries de l'abocador per la riera Seca fins als camps de cultiu del delta.

Avui, el problema de Barcelona no és d’escombraries sino d’aigua. Ens la portaran de França o d’Almeria, però la teníem a casa. Algú hauria de respondre d’aquest atemptat ecològic. El franquisme va fer mal en tots els sentits possibles.

Així doncs, la preciosa caleta de la Falconera no és més que la desembocadura d'un riu de merda soterrani. Sens dubte el paradisíac infern que ens mereixem aquells que no reciclem...

dijous, 3 de desembre del 2009

Una estoneta zen



Fa unes setmanes vaig haver d'esperar-me al costat d'un moble amb llibres. Vaig començar a mirar tots els títols, com faig normalment en situacions així. Podriem dir que la tònica general girava en torn a l'autoajuda i els misticisme freak. Entre ells, em vaig decidir per un vell llibre sobre budisme zen en anglès, que almenys semblava ser el llibre més savi de la biblioteca. Vaig obrir una pàgina a l'atzar i abans de que estiguès disponible la persona que esperava vaig poder llegir la següent història:

" Una vegada un jove va anar a buscar a un vell i savi mestre. Quan el va veure, va preguntar-li com s'ho feia per dur una vida equilibrada i espiritualment plena. El mestre li va respondre ' Mira, quan tinc gana menjo, quan vull meditar medito i quan tinc son dormo'. El jove, sorprès, va dir-li que això és el que feia tothom, però el mestre sonrient va respondre-li que no era així, doncs la gran majoria pensava que feia això i no ho feien. Les persones normalement no estaven enfocades en cós i ànima ni en el menjar, l'èsser ni el repòs, sinó que tenien la ment ocupada en altres coses, i per tant no es podria dir que mengessin, dormissin o meditessin de debò"

Així doncs, desprès de que algú m'hagi recordat de que fa molt que no escric aquí, només dir que potser de fer-ho ara mateix no ho faria ni en còs ni ànima i per tant m'estaria apartant del nirvana... o no...

dimarts, 6 d’octubre del 2009

"Morts de debò"



Fa uns dies parlava amb un grup de gent sobre la mort, les cerimònies i les visions culturals que se'n tenen. Uns citaven per exemple els enterraments a l'Àfrica negra, on desprès d'un dia de plors n'hi ha tres de gresca per honrar, com bé és mereix, l'èsser que ens ha deixat. Per l'altra banda, una parlava de la crema de viudes de l'Ínida pre-colonial. Uns explicaven coses sobre el "dia de los muertos" de Mèxic... Tanmateix l'ànecdota més graciosa la va posar un andalús, que va explicar com al seu poble durant els enterraments els amics i familia s'ajunten al velatori al voltant d'una ampolla d'anís per fer una mica de cachondeo a fí de fer més passatgeres les hores de dol.

L'home explicava com fa uns anys un pintoresc gitano de la zona, conscient de que als velatoris era possible passar una bona estona bebent i escoltant acudits de forma gratuïta, anava d'un a l'altre sense parar. A tot això va arribar un dia en el que una familia que ja el coneixia i n'estava farta de les seves intromissions va dir-li "Mire, ya lo conocemos y usted ni és familia ni amigo ni en su vida ha estado con un muerto de verdad" i l'home, profundament ofés va respondre de la forma més bèstia i sincera " Yo he estado con muertos de verdad, de los mejores, y no como la mierda que tienen ustedes metida ahí dentro"

dimecres, 16 de setembre del 2009

La "gran festa del comunisme"



Llegint un llibre sobre les màfies no legals a nivell global m'he trobat amb la descripció d'una festa d'allò més freak. Us en deixo algún detall:

"Un importante petrolero organizó una 'fiesta de nostalgia de la Unión Soviética' en un castillo de las afueras de París en 1994. La ironía era espectacular: conmemoraba el sistema cuya caída le había granjeado un patrimonio inconcebible. Alrededor de la fuente del jardín de la mansión, campesinos franceses vestidos de agricultores de colectividades soviéticas de los años treinta daban vueltas en tractor.

Los altavoces emitían canciones heroicas de la época soviética que exhortaban al proletariado (...) En el vestíbulo aban la bienvenida una hoz y un martillo entre dos enormes pabellones que cubrían la mayor parte de la fachada del castillo. En el interior, entre las fuentes de champán y las rayas de cocaína dispuestas y listas para esnifar, circulaban mujeres con unas minifaldas que dejaban ver sus nalgas (...) Los retratos y bustos de Lenin, Stalin y Breznev parecían contemplar con desprecio la bacanal antiproletaria(...)

La fiesta costó varios centenares de millones de dólares..."

dimecres, 26 d’agost del 2009

"Nosaltes" vam fer la revolució!



( ...que no és pas poca cosa!)






Revolució
2 POLÍT Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.

Un poble que fa la revolució, és un poble que mereix ser respectat. Tota revolució representa un trastocament absolut d’estructures que s’han enquistat eternitats al voltant d’una societat. Un poble que fa la revolució és atrevit i imaginatiu, gaudeix d’ un carácter especial, gairebé únic. Això no vol dir que el genotip d’un poble sigui el causant d’una revolució i no ho siguin condicionants econòmics, polítics i socials. En realitat, és més que probable que siguin aquests condicionants, madurats segles rere selges, els que atorguin més carácter revolucionari a una nació que no pas a una altra.

El poble català ha estat un poble revolucionari. De les poques revolucions viscudes a l’edat contemporània, ni la revolució francesa ni la revolució russa ni molt menys l’iraniana – per citar les més rellevants- van tenir un component tant subversiu i radical com la revolució espanyola del 36, que va tenir el seu principal escenari al Principat de Catalunya. De fet, aquella va ser, segons la gran majoria dels historiadors, la major transformació social immediata mai viscuda per la humanitat, la que va anar més enllà. Malgrat la seva curta durada i sense entrar en judicis de valor, es pot afirmar que aquella revolució ha fet del nostre poble un cas únic i ens ha fet partícips de la primera barricada de la història... i això no és pas poca cosa!


Del caràcter revoltós i protorrevolucionari dels catalans, ja se’n parlava fa segles. No es pas casual que els jacobins francesos creguessin –erròniament- en el potencial de les gents del principat com a motor per estendre les seves idees revolucionàries a la península, tal i com relataren en diversos informes. Robespierre i companyia s’equivocaven; el sentir majoritari dels catalans del sud en aquell moment era tant antifrancès i reaccionari com el del conjunt de pobles de la corona espanyola. Era tanmateix un error amb fonament donada la fama de rebels que tenien els catalans des dels nombrosos aixecaments camperols de la baixa edat mitjana. No sols això, sinó que en la memòria continental encara es recordava com dos segles abans de la revolució francesa, el poble menut valencià i mallorquí havien dut a terme dues temptatives revolucionàries; arribant en el cas illenc a nomenar un efectiu govern del poble encapçalat per ... un simple sabater! A més, ja l’any 1641 s’havia declarat – efímerament- una república catalana, just al vell mig de l’Europa de l’absolutisme ( Tot i que cal dir-ho, sota la protecció del rei més absolut; Lluís XIV) Durant el segle XIX la llegenda del català insurgent no va fer més que créixer: bullangues, revoltes i intents revolucionaris es van succeir durant més d’un segle a ciutats com Barcelona, Sabadell, Figueres o Alcoi. En el cas català, al caràcter passional i ja de per sí poc donat al respecte a l’autoritat dels pobles ibèrics, se li unia un anticentralisme extrem i una predisposició natural a obrir-se cap les diverses idees d'avantguarda nascudes a l’Europa Occidental. Si a tot això li sumem contradiccions polítiques i socials extremes, ens trobem amb un còctel que tard o d’hora havia d’explotar... i ho va fer, finalment es va assolir allò que un important sector de la societat havia anhelat durant segles i segles: la revolució social.

( ... per poc desprès esfondrar-se en lluites fratricides i ser rematada en una brutal onada contrarrevolucionaria d’afusellaments, presó i exili, però això ja és una altra trista història... )

dimecres, 19 d’agost del 2009

La meva veïna de dalt





La meva veïna de dalt està com un llum. No és la única pirada de l’escala, però sí la justa mereixedora a la medalla d’or en categoria de bogeria. En el cas de la plata la rebrien per mèrits propis els de l’àtic. Parella de psicòlegs infantils – coneguts com los pederastas entre els meus companys de pis- tenen una obsessió malaltissa pel terrat comunitari. Cada cop que hi puges apareixen als pocs minuts a ‘veure que passa’ i com no tenen arguments per procedir al desallotjament repeteixen la visita cada cinc minuts fins que aconsegueixen esgotar-te i et bats en retirada... Tanmateix els segons llocs mai han merescut gaire atenció i com la veïna de dalt -la loca- no hi ha ningú. Està totalment anada, posseïda... com una puta cabra. En el seu cas, les seves principals preocupacions són els sorolls matiners. Davant aquests respon amb uns histriònics crits plens d’insults i amenaces. Per exemple; durant unes reformes a un pis pròxim, la seva reacció va consistir en insultar als treballadors “Putos paletas de mierda, muertos de hambre, deberiais estar en el paro y no jodiendo por las mañanas”, posar la música a tot volum “para qué así nos jodamos todos” i amanir-ho tot amb el corresponent - i ja clàssic- llançament d’un cubell d’aigua sobre la nostra innocent roba estesa.

Ja siguin manobres, veïns xerrant o musica en algun pis pròxim, les seves reaccions són sempre d’un histerisme extrem i van amanides amb una veu gutural que faria enveja a la nena de l’exorcista. A més, sempre aconsegueix l’efecte contrari que se suposa cerca. Els seus crits superen en milers de decibels al presumpte soroll molest i la noia acaba donant pel sac a tot el veïnat. Però la cosa no acaba aquí, ja que no sols bolca les seves vísceres sobre el gènere humà sinó que molt sovint ens ha brindat unes grans lliçons de dialèctica matinera amb... un gos! : (Borda) “perro de mierda” (Borda, borda) “ puto perro de mierda” (Borda) “voy a tirarte comida envenenada”(Borda, borda) “muerete chuco... Gitanos, que soys todos unos gitanos” (?) (Borda) “Vecinos de mierda, que os pasais el dia xafardeando mi vida” (Sic) ... I així una llarga estona, fins a llençar el pertinent cubell d’aigua.

De totes maneres, els moments més lamentablement espectaculars es viuen quan discuteix amb la parella – el mono-, un xicot negre que és objecte d’agressions verbals com “ Voy a denunciarte y te van a devolver a tu mierda de país” “Ya puedes irte olvidando de los papeles, imbécil” fins arribar a inquietants amenaces “ Un dia te mato, te juro que te mato”...

dijous, 30 de juliol del 2009

Breus i incompletes impressions de València

( Vista, encara no, en 24 hores...)






A trossos/ Al centre històric, a la zona del Carme, hi ha molts edificis que es cauen a trossos, quan ja no són simplement runes o solars buits. Això, més el gran nombre de gats de carrer que hi ha, fa de la zona irressistible per una persona que sap valorar la bellesa de certa deixadesa.


Rojos moriros. Viva el PP/ (Ingrata) sorpresa el veure com una mica més al sud són els hools del PP els qui embruten la major part de les parets amb pintades "polítiques". Jo, tota la vida havia vist més pintades dels bons - els anarkoborrokes- i em fa urticària pensar en com els de polo rosa poden embrutar-se també d'esprai de pintura...


Xicotet però major/ Més rotul·lació en valencià de l'esperada, molta més que a Alacant ciutat ( on simplement el valencià no existeix). Se sent parlar relativament poc, com a moltes arees de Barcelona. Cal dir també que són rares les ocasions en les que la gent més gran o més jove no et contesta en valencià quan els parles en català ( del Principat).


De xufa/ De tres orxates tastades, la millor la d'una cadena de venda ambulant que hi ha per tota la ciutat i que em comentaven que havia estat també a Barcelona. En el meu cas, la delícia blanca va ser beguda just abans de partir de l'estació de tren València-Nord sota un sol de (in)justícia.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Linda





No sóc persona donada a escoltar les converses dels altres. De fet, potser si que ho sóc, el que passa és que tinc un criteri força exigent i en general els comentaris dels altres no passen el meu tall i ràpidament me'n desentenc. Tanmateix, en un país de tradició llatina com aquest, hi ha gent que té tendència a com diuen els castellans a "hablar a voces" i per tant sovint he d'incloure en el meus pensaments les històries que pocs metres relates desconeguts, m'interessin o me la duguin ben fluixa.


Estava jo situat a la barra d'un bar moderno, fullejant el meu estimadissim diari El País que hi havia al local. No se com, vaig començar a venir al cap un nom: "Linda". ¿Qui era Linda? Desentenent-me de la monòtona lectura del periòdic, vaig parar atenció al meu entorn. La barra ja no era buida. Uns tamborets enllà hi havia una parella quarantona, d'aspecte relativament estrafolari - donada la clientela normal del bar- i estaven mantenint una intensa i decibelicament alta discussió. Sembla que feia temps que havien arribat, ja que tenien la beguda més que començada, però fins llavors jo no me'n havia adonat. Des de la meva perspectiva sols veia la cara ( i l'escot) d'ella, morena broncejada. D'ell només en veia el cap calb. Ella tenia els ulls plorosos i estava totalment encesa. Parlava , cridava i escupia paraules referides constantment a "Linda". Linda era una puta, una mala persona. Linda no feia res, estava enganxada a les drogues. Linda quan no estava drogada, jeia al sofà immòbil sense fer res. Mentia compulsivament als altres. Era una càrrega per tothom ¿ Com podia ell defensar-la? ¿No recordava el numeret que Linda els va fer fa un any en un restaurant japonès? El calb en realitat no la defensava, no podia obrir la boca sense veure's tallat per la seva acompanyant -¿ Però estem parlant de la mateixa Linda, la que...? - li deia, per tallar-lo, i llançar novament una desqualificació cap a la persona no present. De fet, Linda era tant mala persona que s'inventava feines que no existien. Linda a més, tenia a tot un grup de persones, de nom masculí la majoria, que li havien prestat diners i mai li havien reclamat. Quina peça aquesta Linda! Ja m'havia arribat al cor la seva figura, volia saber més i més d'ella.

Tanmateix la morena histèrica va trencar-me el mite; Linda viva del cuento sí, però sobretot del seu passat, perquè Linda havia estat Top-model i tenia un aspecte que encara impactava a tothom. Aquí va decréixer el meu interès, fins al punt de pagar i abandonar el bar. La cambrera al marxar em va mirar amb cara complice, venint a expresar no verbalment com de boja era la gent. A mi tot plegat ja no m'importava. Jo m'havia construït la meva heroïna. Aquesta no tenia aspecte físic i per tant aquest no determinava la seva forma d'actuar com a caradura professional d'èxit. Linda sí que tenia físic, estava bona i d'aquí naixia la suposada admiració que li tenia el calb i altres persones i l'odi excessiu de la senyora bronzejada. Tot tenia certa lògica, era una història amb un punt on agafar-la. Per tant, ja no m'importava el més mínim ¡¿Com m'havia arribat a despertat interès tot plegat, fins al punt d'unes hores desprès encara recordar-ho detalladament?! La veritat: no ho se. Tanmateix una cosa és segura, si no fossim una societat d'hablar a voces, mai no n'haurieu/m sentit a parlar... de Linda.

dilluns, 6 de juliol del 2009

El "crim de Santaló"



En una ciutat tant avorrida com és Barcelona, un assassinat a sang freda i de forma premeditada d'un pijo-empresario-d'èxit al mitg del carrer sempre és un revolsiu informatiu i una font de xafarderies i comentaris a bars. Si pocs mesos desprès es descobreix que el presumpte homicida és un sicari i que l'autor intel·lectal un subordinat de la víctima, parlem ja llavors d'un molt interessant precedent a tenir en compte ( i aprofitar) pel conjunt de la classe treballadora.





Tornem-hi. Fins ara, amb de la destrucció dels sindicats de classe i amb la competència de la mà d'obra immigrada, el poder dels treballadors s'ha anat degradant fins al punt de ser simples marionetes dels seus caps, les multinacionals, el capital, el grup de Bilderberg i els contubernis judeo-maçonics de tota mena. Tot un drama, que comportaria sense cap mena de dubte que Lenin s'entregués a la politoxicomania si la seva momia tornès a tenir pols. Tanmateix desprès del crim de Santaló, res tornarà a ser igual ¿ O creieu que a partir d'ara caps i jefecillos varis tombaràn les seves frustracions en forma de bronques matineres sabent que per només 9.000 euros un sicari colombià els pot introduïr una bala entre celles a la sortida del seu domicili? Doncs almenys una cosa esta clara; s'ho pensaràn dues vegades. ¿Quin cap s'atrevirà a autocondemnar-se a la tomba enviant als seus subordinats a buscar café o els obligarà a triturar paper durant tota una jornada laboral per haver fet tard dues hores cada dia durant dues setmanes consecutives ( això darrer jo ho he viscut)? De ben segur, ben pocs... I així, un llarg etcètera que comportarà sense dubte una millora substancial de les condicions laborals dels treballadors fins a l'arribada definitiva del comunisme llibertari.

Així doncs, ja ho sabeu, a partir d'ara a la feina comenteu dia sí dia també les vostres amistats mafioses sudamericanes i ja veureu com millora la vostra vida laboral.