De 1917 a 2007

De les efermèrides importants que s'han complert enguany, sens dubte la més destacada va ser el 90é aniversari de la Revolució Russa, el major esdeveniment del segle XX.

Anteriorment ja vaig escriure al bloc sobre la vanguardista i desconeguda postura de la Revolució davant la llibertat sexual, ara simplement afegieixo una mica de "frikisme sovietic" selecte per tancar l'any.

Chimo Bayo, mite vivent de la música popular valenciana amb la seva gorra de l'URSS. Aquest home és autor de joies com "Extasi, Extano" o "España de puta madre... con toreros!"

Versió makinuli de l'himne de l'URSS... bonissim!




Versió makinuli de la popular cançó russa "Kalinka"

La revolució, serà makinera o no serà!

Ens han deixat enguany...

Ryszard Kapuściński, periodista polonés.

Si un se sent interessat en el periodisme sempre queda bé dir que llegeix Kapuściński, però no sols queda bé sinó que paga la pena llegir-lo, molt. El dia de la seva mort el 33 va reemetre una entrevista que li va fer Xavier Montanyà ( un dels pocs periodistes dignes del país) en la que el polonés, un dels millors corresponsals de guerra de tots els temps, va dir una cosa prou interessant: per ser periodista hi ha una sola premissa, cal ser és bona persona (sembla obvi, però no ho és tant)

Lluís Maria Xirinachs, lluitador i cristià de debò.

La mort de Xirinachs va resultar ser tant incomode com la seva vida, diuen que estava boig i és possible que hi acabés tard o d'hora de continuar vivint. Ell, que tant es va mobilitzar contra la dictadura, que va abocar la seva joventut a l'antifranquisme, va veure com tots els seus somnis i les raons de les seves lluites - i que tants d'altres deien llavors que eren seves- s'aigualien en una nova presó de pobles. Això sí, una presó democràtica... tant democràtica que va processar a aquest seguidor de Ghandi per unes paraules...

Ingmar Bergman, director de cinema suec.

Pelis rares, introspectives, obsessives amb la mort i amb el sentit de la vida. Bergman era un pobre desgraciat que va tenir la mala sort de ser fill d'un pastor luterà que li va amargar la infància... Com a Van Gogh o Herman Hesse, i com ells acabà desenvolupant una gran expressivitat artística si bé pel que sembla - jo de cine cultureta progre lo justest i gràcies- supera l'amargura absoluta del primer tot evocant a la vida senzilla com a destí últim. Mirar les seves pelis és un esforç que cal fer, però no cal passar-se. Recomano El Seté Segell, Maduixes Salvatges i l'Hora del llop. (segurament no n'he vist gaires més...)

Tampoc cal oblidar a Fernandor Fernan-Goméz (A la mierda!), Pavarotti (feia cara a bona persona), El gran Fary (ese Torito!) ni sobretot a totes aquelles persones estimades que ens hagin pogut deixar, ni a tots aquells que han mort un any més intentant creuar l'Estret de Gibraltar o la frontera entre EUA i Mèxic, o els morts en guerres oblidades a l'Àfrica, els d'Irak...

Tard o d'hora la palmarem, això és un valor segur.

Bon nadal!

Gent cansina (I): Els de l' "orgull politoxi"

Que la gent és drogui no em sembla bé ni malament, me la bufa senzillament. Cadascú és lliure de fer el que vulgui i casitgar-se com cregui convenient ( la vida en sí és càstig progressiu) i no serè jo qui tirarà la primera pedra [... d'haxix]

Ara, el que és insuportable és aquesta espècie de gent que es dedica a fer gala de les seves proeses psicotròpiques a tort i a dret, arribant a ser la seva conversa monotemàtica. I amb orgull, eh!

No vull dir que la gent s'hagi d'amagar del que fa, al contrari. Això és una cosa i l'altre és ratllar al personal constanment explicant coses incecessaries com ara com és el "morat d' 'M' ", batalletes del dia que un s'ha "fundit dos grams" o la diversió que va ser una setmana d'esquissofrènia després d'una "setada"... i fer-ho a més com si de les majors proeses de la humanitat és tractessin i com si això a ulls dels altres els fès millors persones ( sou uns yonkos, no us enganyeu). No ens passem [... de la ratlla]

PS: Un petó per a la noia desconeguda que em va amenitzar un viatge d'autobus entre Saragossa i Barcelona explicant-me sense callar batalletes de mega-afters secrets, de drogues de sigles rares que mai havia sentit anomenar i de que bé s'ho passava 3 dies sense dormir enfarlopada fins al cul. Controlant sempre... clar.

Si ho arribo a saber no et dono de fumar a la parada de bus... sort que almenys anaves escotada i podia distreure'm de la teva ¿conversa?.

Son Goku és català!

Creu de Sant Jordi per Akira Toriyama, ja!

Des de Pompeu Fabra ningú feia tant pel català com les emissions de TV3 de Bola de Drac. Aquestes són el referent cultural de TOTA una genereció de joves, no sols del principat sinó dels Països Catalans.

Mori el Jocfloralisme, visca nàmec!



PS: Per no parlar dels mítics primers "trapis" escolars amb fotocòpies porno de la bulma i goku xD

Proximament...

... en aquest bloc i a les vostres pantalles...

Veneçuela: per ara,.. 'No'

El 28,25% dels veneçolans vota en contra de la reforma constitucional, el 27,17% a favor i el 44,58 % s'absté.

Primer revés electoral per Hugo Chàvez des de que va ser escollit president de Veneçuela el 1998. En el referèndum celebrat el passat 2 de desembre els qui s'oposaven a la reforma constitucional que proposava Chàvez van aconseguir una estreta victòria sobre els favorables a la reforma. Poc més de 150.000 vots, però suficients per aturar la reforma. Per ara.

El president veneçolà va comparèixer la matinada del dia 3 amb el 80% dels vots escrutats i va reconèixer la victòria dels seus opositors. Chàvez és però un home tenaç que sap per experiència que perdre una batalla no significa perdre una guerra. Per tant no renúncia a tornar a presentar una nova proposta de reforma constitucional en un futur no molt llunyà.

Les claus del No

Encara és d'hora per valorar en profunditat les claus del resultat del plebiscit. Tanmateix dues coses queden clares; l'abstenció va perjudicar clarament a Chàvez i el bloc de l'oposició gairebé no va créixer electoralment. Tres milions d'electors que van votar a Chàvez a les presidencials de de 2006 no van donar-li suport en en aquesta ocasió, però l'oposició només va recollir 200.000 vots més.

La majoria del poble per tant no és posiciona a favor dels contraris a la Revolució Bolivariana, però sí arrossega un cert esgotament i desengany. Tot i les importants millores en sanitat i educació introduïdes pel govern i la grandiloqüència de les paraules de Chàvez, Veneçuela continua sent després de nou anys de govern bolivarià un país dividit desproporcionalment entre una minoria benestant i una majoria que viu en la pobresa. La corrupció és a més un mal endèmic del país i afecta totes les capes de l'administració. El govern Chàvez haurà de moure fitxa i reconquerir amb fets a les masses que li han donat suport. Les mateixes que amb la seva mobilització espontània al carrer van salvar-lo del cop contrarrevolucionari de 2002.

per a l'Accent 120

_________________________

Vist des de Barcelona, especialment lamentable ha estat la cobertura que els mitjans d'aquí han fet de la campanya electoral i el referèndum. Una atenció enorme, una sola postura (contrària a Chàvez, clar) i una informació molt pobre.

Un exemple i no dels casos més extrems (El País, El Mundo, La Vanguardia...). En un informatiu vespre de TV3, la "nostra", es va arribar a afirmar que en cas de guanyar el "SI", Chàvez esdevindria un "Dictador democràtic". Un nou i interessant concepte buit i contradictori de desinformació massiva.

Uns conceptes aquests que permeten dir que:

" Una Bomba intel·ligent [sic] ha causat danys col·laterals [civils, nens i dones sobretot, matxacats en massa] en una operació de seguretat [palestins civils assassinats per l'exèrcit israelià] en resposta a un atemptat terrorista [israelians civils assassinats per la resitència palestina]"

Chapeau!
Ens teniu ben desinformats... com voleu...

Espècies en perill d'extinsió...

(sinó llegiu, click sobre l'imatge i és farà gran...!)

El millor comentari que mai rebrà aquest bloc...

Aquest bloc ha rebut el millor comentari que mai tindrà. No ha estat obra d'un visitant qualsevol sinó d'una persona especial que no esperava que acabés llegint els disbarats que penjo aquí al meu temps lliure. De fet, no ha estat un comentari fet de forma electrònica ni el trobareu penjat en aquesta pàgina. Ha estat escrit a la vieja usanza, a mà, i l'he rebut a la meva bústia, no del mail, sinó de casa.

Gràcies

Hi ha molt "penchao" pel món...

Algún penjat de la vida autodefinit com "un cristiano" m'ha deixat un full escrit a màquina a la bústia de casa on m'advertia de la "apocalipsis de Juan", la tercera guerra mundial i la tornada de Jesucrist el 2033, any abans any després.

A continuació reprodueixo el paper en sí:

Dones...

(feu-hi click per llegir...)

Posan't l'ACCENT (... a les guerres)

La gent de l'Accent ha tingut la inconsciència de deixar-me colaborar amb aquest publicació alternativa dels Països Catalans de periodicitat quinzenal. A continuació penjo les meves primeres col·laboracions per "Internacional" i "Cultura". La darrera d'elles enviada amb un retràs considerable que no es tornarà a repetetir.

5 presos maputxes en vaga de fam

L´excarceració immediata del conjunt de presos polítics maputxes que es troben repartits per diverses presons xilenes i la fi de la repressió sobre les comunitats són les dues principals demandes de la vaga de fam indefinida iniciada el passat 10 d´octubre per cinc activistes maputxes empresonats a la presó d´Angol (Xile). Aquesta acció és la continuació directa de la vaga de fam de 57 dies que dues preses maputxes van concloure el mateix 10 d´octubre. Ambdues es troben hospitalitzades. Arran d´aquesta acció i del clima de persecució contra el poble maputxe que es viu a Xile, el 26 d´octubre diversos col·lectius polítics i socials d´alguns estats europeus van coordinar un conjunt d´accions solidàries i mobilitzacions emmarcades en una Jornada Internacional de Solidaritat amb el Poble Maputxe. Seguint aquest sentiment internacionalista l´Associació Cultural La Fornal de Vilafranca està recollint adhesions de solidaritat amb els presos polítics maputxes de col·lectius dels Països Catalans. Cinc segles de genocidi i lluita Actualment el Govern xilè de la socialdemòcrata Bachelet llança un dur pols contra els moviments polítics i socials del poble maputxe; ha encarcerat a centenars dels seus líders i militants a qui nega l´estatut de pres polític, manté una forta presència militar sobre les comunitats indígenes i es nega a atendre les demandes històriques territorials i culturals més elementals d´aquest poble nadiu. Aquesta situació no és més que la continuació de la història dels maputxes, una nació que actualment la formen més d´un milió d´individus repartits entre l´Argentina i Xile. En aquest segon país han passat de ser prop del 90% de la població, abans de l´arribada dels espanyols, a representar menys d´un 5% de la població actual. Una estadística prou explícita de l´enorme genocidi comés sobre aquest poble indígena per part del poder colonial espanyol i els estats burgesos i criolls posteriors. El poble maputxe tanmateix durant cinc segles de massacre, ocupació i invisibilització ha fet honor a l´altre nom pel que és conegut, araucà -rebel en quítxua-, i s´ha mantingut en peu de guerra contra colons, criolls, falses democràcies i dictadures. I tot plegat per per defensar el seu dret a la terra i a existir com a poble: el seu dret a ser sobirà.

---------------------------------------------------------------------------------------------

ESPECIAL: Periodisme en temps de guerra

La ploma i l´espasa

Dos llibres apareguts recentment ens acosten des de diferents angles al periodisme de guerra

Títol: Idealistes sota les bales. Històries de la guerra civil Autor: Preston, Paul Editorial: Proa Lloc i any de publicació: Barcelona, 2007 Títol: Tell Me No Lies: Investigative Journalism that Changed the World Autor: Pilger, John Editorial: Cape Any de publicació: Londres, 2004 Cap conflicte regional dels molts que van tenir lloc al segle passat va despertar tanta atenció fora de les seves fronteres com la Guerra Civil espanyola. Davant la consigna de no-intervenció de les democràcies liberals occidentals i el suport militar de les potències feixistes cap als revoltats, una part considerable de la ciutadania global es va mobilitzar i organitzar en torn el conflicte. Mentre el gran capital i certs lobbys catòlics es bolcaven a finançar Franco, un sentiment internacionalista i antifeixista va recórrer les consciències de moltes persones anònimes, sobretot entre les classes treballadores, i les va dur a teixir xarxes de suport als republicans espanyols arreu del planeta. Els més valents i compromesos entre aquests darrers no van dubtar en lluitar -i morir- en sòl ibèric contra el feixisme enquadrats en les mítiques Brigades Internacionals. Resulta incomprensible entendre aquesta increïble internacionalització de la Guerra Civil espanyola si no s´atén el treball que centenars de corresponsals estrangers van realitzar durant tot el conflicte. Una labor la d´aquests periodistes que l´historiador britànic Paul Preston ha descrit en el seu darrer llibre Idealistes sota les bales. Una obra on Preston descriu les vivències personals i les condicions de treball de tots aquells periodistes que van venir a l´Estat espanyol a explicar la guerra als seus conciutadans tot contribuint alhora a "escriure una part de la història", de la nostra història. Una guerra on, en paraules de Lester Ziffren corresponsal de United Press a Madrid, "per primera vegada en la història periodística, els reporters van sentir la inseguretat i les esgarrifances que envaïen els habitants d´una ciutat assetjada, feta miques sense pietat nit i dia per un bombardeig i unes canonades implacables". De la Segona Guerra Mundial a la "Guerra contra el terror" "Ens ho van dir les mosques. N´hi havia milions (...) si restàvem immòbils, escrivint a les nostres llibretes, es posicionaven com un exèrcit -legions d´elles- sobre la superfície blanca de les fulles i a les mans, els braços, rostres, sempre congregades en torn els ulls i la boca, passant de cos a cos, dels molts morts als escassos vius, de cadàver a reporter (...) Després de veure cent cossos vam deixar de comptar (...) El que vàrem trobar al camp palestí de Xatila a les deu del matí del 18 de setembre de 1982 era indescriptible (...) superava fins i tot el que els israelians haurien anomenat en d´altres circumstàncies una atrocitat terrorista. Era un crim de guerra". En aquest termes descrivia el veterà reporter de guerra britànic Robert Fisk les seves primeres impressions en entrar al camp de refugiats palestins de Xatila, al Líban, poques hores després que la Falange Cristiana, amb la complicitat de l´exèrcit israelià, cometés una de les majors matances de civils registrades després de la Segona Guerra Mundial. Aquest text, que ja és tot un clàssic del reporterisme de guerra, i molts d´altres han estat recentment editats pel periodista australià John Pilger amb el títol Tell Me No Lies. Aquest llibre recull alguns dels millors textos periodístics apareguts des del final de la Segona Guerra Mundial escrits per autors de tant renom com Seymour M. Hersh, Amira Hass, Anna Politovskaya o els citats Robert Fisk i John Pilger.

La tonteria del segle: Epidermis revolucionaria!

Público. 5-11-2007

No senyor, no va ser una reacció davant la situació de misèria generalitzada produïda implosió del capitalisme al segle XIX va dur a Karl Marx a escriure el millor ànalisi sobre el funcionament socioecònomic de la societat mai abans escrit. Va ser una malaltia de la pell, clar. I si em permeteu desvetllar un estudi que està al caure, Darwin va escriure la seva teoria de les espècies sota l'embriaguesa produïda per un hectolitre d' "Anís del mono". Visca el Ministeri de la Veritat!

Ni Pio Moa després d'un tripi!



Això sí, visca Jimmi Hendrix un cop més i sempre...

Jimmi Hendrix - Voodo Chile

AQUESTA MÀQUINA MATA FEIXISTES!

Una acudit...

...dolent (més val prevenir que guarir)

-S'obre el teló i es veu una noia en topless amb els pits bruts.

-Es tanca el teló.

Nom de l'artista???????????????????

BRUTS ELS PITS TINC

BRUCE SPRINGSTEEN!!! EL BOSS!

Bruce Springsteen fa poc acaba de publicar el seu darrer treball anomenat "Magic". Servidor fa uns dies que l'escola per la gentilesa d'una (e)mula i pot dir, sense ser un hoolingan de Bruce, que és més del mateix... que ja és molt, perquè tot el que fa el Boss és bo.

Més original va resultar el seu penúltim àlbum "We Shall Overcome. The Seeger Sessions" on el de Nova Jersei rendia homenatge a un dels seus mestres, Pete Seeger.

Nascut el 1919 Seeger és un dels pares del folk nord-americà i una figura rellevant de la cultura de la protesta yankee; el 1951 va patir la caça de bruixes, va ser un dels caps del moviment pacifista durant la guerra del Vietnam i el 1999 va ser guardonat pel malvat règim de Fidel Castro. Bon currículum, si senyor. Pete Seeger és a més autor de l'himne oficiós del moviment dels drets civils "We Shall Overcome" - no ens enganyem, hauria estat millor el brutal i directe "Say it loud-I'm Black n I'm proud!" de James Brown - i una influència directa per Bob Dylan (àlies: puto renegat o poeta pelopo)

Mestre de Dylan i Seeger va ser Woody Guthrie (1912-1967), deu pare omnipotent del folk-protesta nord-americà. Bob Dylan el tenia com a ídol suprem i el primer que va fer quan va poder marxar de casa va ser anar a visitar-lo... i no era per menys. Agitador com cap altre, militant comunista i de la IWW, va recórrer el país en plena depressió cantant per les masses de desemparats sempre acompanyat per la seva guitarra. Una guitarra on sempre hi figurà la següent inscripció:

"THIS MACHINE KILLS FASCISTS" (Aquesta màquina mata feixistes)

I aquesta hauria de ser la funció de la música, fer-nos més lliures, solidaris i humans. Es a dir, matar a tots els putos feixistes... i si fos literalment, millor.

Doncs com tothom ja sap...

...Todos los fascistas gritan Cara al Culo

Cara al culo- La Polla records

This is the end... Bombas, Bombas!

http://es.wikipedia.org/wiki/Invierno_nuclear

Enormes The Doors!

i...




http://ca.wikipedia.org/wiki/Arma_nuclear

... GRANDIÓS CHIMO BAYO!!!!