Terol existeix!!! (primera part)

Terol existeix, d'això en puc donar fe. Altre cosa és que el meu testimoni fos vàlid en un judici, ja que la primera volta que vaig ser-hi era una marrec d'uns set anys i la segona, ara fa dos estius, el meu grau d'alcoholèmia va fregar el "Boris Yeltsin" durant tots els dies que vaig ser-hi...

De petit recordo haver passat uns dies amb la família a una zona de balnearis; tinc memòria d' un paisatge rocós i unes nits fredes, així com àligues i voltors fent cercles al cel. També recordo una mena de poble de liliput on la gent era molt baixeta, el "monte" servia d'abocador, hi havia guilles mortes a la plaça de la vila i una màquina d'Street Fighter al Bar situat a la mateixa. Encara puc recordar l'escalfor d'una xocolata calenta que vaig prendre en aquell Bar i els mítics sons de batalla d'aquella màquina recreativa que qui sap com va arribar a la fi del món...

La segona presa de contacte amb Terol va començar també amb els sons d'una màquina, aquest cop una escurabutxaques, prop de la Estació del Nord a Barcelona, al mateix Bar on el dia abans havia acabat la tradicional peregrinació etílica estival que fem els amics de l'institut a Tossa de Mar. Acabava de comprar de forma improvisada dos bitllets de Bus per anar jo i un altre arreplegat a veure un amic que viu a un poblet pròxim a Terol i em van tocar uns 20 euros, a repartir amb un poeta renegat que és va oferir a acompanyar-me i durant una estona va rumiar-se d'unir-se a l'expedició cap al Baix Aragó per al cap de poc desertar. Dos dies després partíem de bon matí cap a Terol i estàvem en un Bar veí assaborint un carajillo (altrament dit cigaló) i un croissant ressec després d'haver tingut la "gran idea" de passar-nos la nit en blanc donant-li al beure, al fumar, a la play (pitjor vici que els anterior) i preparant una pancarta sorpresa que treuriem dies després a les festes d'un llogarret dit el Villarejo on la nostra gesta perdurarà pels temps dels temps...

(continuarà)

Fotografies: 1. Vistes de la Sierra d'Albarracín. 2. Servidor pujant a la font de la Plaça Gran de la vila de Terriente

Un Segle d'imatges (I)

1960 - Fidel Castro a la XV Assemblea General de les Nacions Unides

Fidel Castro era llavors la figura mediàtica més important del món, tenia 34 anys i entre 1956 i 1959 havia capitanejat una èpica lluita guerrillera sense treva contra la dictadura de Batista.

La seva estada a Nova York va ser tota una aventura. Només arribar, a l'aeroport milers d'ultradretans van apedregar la delegació cubana i l'hotel on aquesta s'havia d'allotjar és negà acollir-la. Davant la negativa de tots els hotels a deixar-los fer nit, Castro decidí acampar al Central Park ja que segons ell "després de passar anys a l'intempèrie a Sierra Maestra ja li havia agafat el punt a dormir així" però al darrer instant l'amo de l'Hotel Theresa del Harlem va enviar una invitació gratuïta als cubans per fer-hi nit. El Harlem va sortir al carrer a rebre Castro i fins a la seva partida els carrers van ser plens d'humils negres que volien celebrar la visita del seu ídol al barri. Al Theresa - establiment sovintejat per autèntics cracks de l'Amèrica Negra com Louis Amstrong o l'enorme Jimmy Hendrix- Castro es va renuir amb Malcolm X i l'egipci Nàsser. La visita a Nova york també va servir per fer contactes amb els que haurien de ser, per la inèrcia de la situació, els padrins de Cuba; els soviètics. Castro va impressionar-los profundament i no sols per la seva resistència al vodka (que sembla que va ser prou bona). Kruishev va dir després de conèixer al cubà: " No se si Fidel és comunista, el que està clar és que jo des d'ara sóc fidelista"

Llibres prestats...

... donats ja per perduts (lladres!)...

... i a l'espera de retorn...

RATM a Europa!

Una grandissima notícia...




Rage Against the Machine, un dels grups més contundents de tots els temps, vindrà a Europa enguany després de la seva reunificació

(El 30 de maig a Madriz...)

Catacrocker borsari!

Parla'm d'ostiar a la teva dona...

... de drogues, fes odes sobre els narcontraficants i apología de la violència...

... però siusplau, NO PARLIS DE REVOLUCIÓ!!!

Una història molt particular i il·lustrativa sobre el funcionament del mercat és la de la música Rap. Nascuda com a encontre del funk i els sound-systems jamaicans i transformada poc després en el nou ritme de la lluita dels ghettos negres contra l'opressió social i racial, s'ha convertit a dia d'avui la música predilecta dels adolescents adinerats blanquets d'Estats Units i més enllà. Increïble però cert.

De fet la notícia saltava la setmana passada, el fill gran de Nicolás Sarkozy ( ídol neoliberal de les europes) es dedica a escriure i editar discs de Rap. Ho feia fins ara amagat rere un pseudònim, i no sols per vergonya - que n'hauria de tenir molta- sinó perquè s'està jugant que li parteixin la cara... i amb raó! El seu pare com a ministre de l'Interior va llançar una batalla judicial contra diverses bandes de rap francès i les va fer co-responsables de les rebel·lions als extrarradis de Paris i altres urbs. En definitiva el discurs era que la culpa de les revoltes no és de la marginació social, és de LA MÚSICA... i una mica de raó tenia Sarko, la música mai pot ser la raó d'una revolució però si pot ser la flama que engegui la metxa, una eina de conscienciació.

A França pel que es veu - jo no sóc gaire expert en la matèria, qui llegeixi aquest post que ho tingui en compte! - és fa Rap del bo i compromès, i això no agrada al poder.

Però tornem a EUA, pàtria del Rap, la cultura Hip Hop, el rotllo "brother" i tota la pesca...

El Rap ràpidament és va convertir en aquell país en una música de lluita i compromís a cavall dels anys 80 i 90. El 1989 els Public Enemy cantaven el seu Fight the power ( Lluita contra el poder!) i els N.W.A (Niggaz With Attitude, grup cantera de les grans estrelles del Rap actual) feien el mateix amb el seu mític Fuck Tha Police ( Fot a la policia) canço prohibida i censurada a moltes ràdios i versionada per innombrables grups. Llavors el Rap era una música de protesta, de denúncia, de revolta... una música que no oblidava a Malcom X, als black panthers, a l'esclavitud... una música del ghetto, autèntica i combativa...





...Una gran música, però no feta per les oïdes del públic WASP ni per ser venuda massivament als grans centres comercials.

No se exactament com ni quan va començar la mutació del Rap, però paral·lelament al creixent èxit comercial i a l'entrada al mercat blanc, les lletres dels grups d'èxit van deixar de parlar de rebel·lió i van passar a ser un recull de tòpics racistes sobre la pròpia comunitat negra adobats amb tocs de masclisme. Autoodi pur i dur. Les lletres del nou Rap, el Gangsta Rap, ja no apuntaven al poder sinó que reflexaven frustració i alhora l'acceptació d'un rol subaltern dels negres dins la societat. El nou Rap exalta les figures dels narcotraficants - " Els unics negres del ghetto que poden fer-se millonaris i que no son esportistes" com deia un lletrista en una entrevista - i les bandes de joves - que són les verdaderes famílies en un món de mares solteres i pares encarcerats- però no proposa canviar-ho sinó que sembla que ja li va bé. I tampoc se'ls pot culpar per fer-ho.

I a tot plegat va arribar un passerell blanquet anomenat Eminem, i com Elvis amb el Rock'n'Roll va donar el cop definitiu perquè el Rap fos una música apta pel mercat blanc.

Tot plegat ens demostra una cosa:

Una música que exalta la violència masclista, l' homofòbia, la droga, la violència entre bandes... és una música que el capitalisme pot acceptar; en canvi no pot fer-ho amb una música que parla de revolta, de consciència i de denúncia.

Ideal J - Hardcore

PS: El més trist de tot plegat són certs grups de les espanyes que es dediquen a copiar el Gangsta Rap i amb lletres sobre "mi barrio" "mi novia negrata" " los chicos malotes del barrio" i en realitat són quatre friquis pringats que viuen en urbanitzacions...

El marxisme ja no és cool (I)

Feu click sobre l'imatge per veure i tal pascual...

Un any més( o menys) de vida...

...Records del 2007...

Cerveses i maria fins al tard al txiringuito 'Manu Chao' de la platja de Mongat Nord (x15)

Fumant a les escales d'incendi d'un trist Hospital

L'alegria que una persona que estimes surti de l'Hospital


Insomni (x100)


Un bon clau a la platja allà on l'Ebre es fon amb el mar



Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet

Festes de Tona

El Bar Nike i els meus amics els "xinos"

Una amiga rodolant pels carrers de Tossa de Mar


Menjar de qualitat i alcohol abundant a 'Ca'l Eusebi' al Prat de Llobregat, tarda i nit perduda, ressaca (x10)

Ressaca (x100)

Improvitsant una classe de Història davant una classe de Batxillerat


Zombie perdut a Barraques de Girona

Fent l'amor i l'Avelíno



"Això és com quan tens la pizza al microones i es crema"(?) nova expressió del senyor dels xarrups i whiskys a migdia, gran company de feina

Arribant 3 hores tard a la feina després de festes de gràcia i just arribat marxar per esmorzar amb un amic

Despedida d'una companya de pis a la "gran" discoteca d'Horta


Jugar al ping pong ressacós (x10)

L'últim canut al cim del Tagamanent




Menjar xinés, del "chino chino" del Carrer Enamorats. Tallarines, Guoties i rollitos de carne. Ampolla de René Barbier (x15)

Aguantar al personal i les seves olles

Tard a la feina (x30)


L'ordinador donant pel cul a la prova d'accés al periodisme

Pink Floyd i liant un mai quan a un li estan fent una...


Barça, lamentable

Posant l'Accent

Platjes d'Andalusia... adéu?

No vacances, segon any consecutiu!!!

Respirar (x365)

...

De 1917 a 2007

De les efermèrides importants que s'han complert enguany, sens dubte la més destacada va ser el 90é aniversari de la Revolució Russa, el major esdeveniment del segle XX.

Anteriorment ja vaig escriure al bloc sobre la vanguardista i desconeguda postura de la Revolució davant la llibertat sexual, ara simplement afegieixo una mica de "frikisme sovietic" selecte per tancar l'any.

Chimo Bayo, mite vivent de la música popular valenciana amb la seva gorra de l'URSS. Aquest home és autor de joies com "Extasi, Extano" o "España de puta madre... con toreros!"

Versió makinuli de l'himne de l'URSS... bonissim!




Versió makinuli de la popular cançó russa "Kalinka"

La revolució, serà makinera o no serà!

Ens han deixat enguany...

Ryszard Kapuściński, periodista polonés.

Si un se sent interessat en el periodisme sempre queda bé dir que llegeix Kapuściński, però no sols queda bé sinó que paga la pena llegir-lo, molt. El dia de la seva mort el 33 va reemetre una entrevista que li va fer Xavier Montanyà ( un dels pocs periodistes dignes del país) en la que el polonés, un dels millors corresponsals de guerra de tots els temps, va dir una cosa prou interessant: per ser periodista hi ha una sola premissa, cal ser és bona persona (sembla obvi, però no ho és tant)

Lluís Maria Xirinachs, lluitador i cristià de debò.

La mort de Xirinachs va resultar ser tant incomode com la seva vida, diuen que estava boig i és possible que hi acabés tard o d'hora de continuar vivint. Ell, que tant es va mobilitzar contra la dictadura, que va abocar la seva joventut a l'antifranquisme, va veure com tots els seus somnis i les raons de les seves lluites - i que tants d'altres deien llavors que eren seves- s'aigualien en una nova presó de pobles. Això sí, una presó democràtica... tant democràtica que va processar a aquest seguidor de Ghandi per unes paraules...

Ingmar Bergman, director de cinema suec.

Pelis rares, introspectives, obsessives amb la mort i amb el sentit de la vida. Bergman era un pobre desgraciat que va tenir la mala sort de ser fill d'un pastor luterà que li va amargar la infància... Com a Van Gogh o Herman Hesse, i com ells acabà desenvolupant una gran expressivitat artística si bé pel que sembla - jo de cine cultureta progre lo justest i gràcies- supera l'amargura absoluta del primer tot evocant a la vida senzilla com a destí últim. Mirar les seves pelis és un esforç que cal fer, però no cal passar-se. Recomano El Seté Segell, Maduixes Salvatges i l'Hora del llop. (segurament no n'he vist gaires més...)

Tampoc cal oblidar a Fernandor Fernan-Goméz (A la mierda!), Pavarotti (feia cara a bona persona), El gran Fary (ese Torito!) ni sobretot a totes aquelles persones estimades que ens hagin pogut deixar, ni a tots aquells que han mort un any més intentant creuar l'Estret de Gibraltar o la frontera entre EUA i Mèxic, o els morts en guerres oblidades a l'Àfrica, els d'Irak...

Tard o d'hora la palmarem, això és un valor segur.

Bon nadal!

Gent cansina (I): Els de l' "orgull politoxi"

Que la gent és drogui no em sembla bé ni malament, me la bufa senzillament. Cadascú és lliure de fer el que vulgui i casitgar-se com cregui convenient ( la vida en sí és càstig progressiu) i no serè jo qui tirarà la primera pedra [... d'haxix]

Ara, el que és insuportable és aquesta espècie de gent que es dedica a fer gala de les seves proeses psicotròpiques a tort i a dret, arribant a ser la seva conversa monotemàtica. I amb orgull, eh!

No vull dir que la gent s'hagi d'amagar del que fa, al contrari. Això és una cosa i l'altre és ratllar al personal constanment explicant coses incecessaries com ara com és el "morat d' 'M' ", batalletes del dia que un s'ha "fundit dos grams" o la diversió que va ser una setmana d'esquissofrènia després d'una "setada"... i fer-ho a més com si de les majors proeses de la humanitat és tractessin i com si això a ulls dels altres els fès millors persones ( sou uns yonkos, no us enganyeu). No ens passem [... de la ratlla]

PS: Un petó per a la noia desconeguda que em va amenitzar un viatge d'autobus entre Saragossa i Barcelona explicant-me sense callar batalletes de mega-afters secrets, de drogues de sigles rares que mai havia sentit anomenar i de que bé s'ho passava 3 dies sense dormir enfarlopada fins al cul. Controlant sempre... clar.

Si ho arribo a saber no et dono de fumar a la parada de bus... sort que almenys anaves escotada i podia distreure'm de la teva ¿conversa?.

Son Goku és català!

Creu de Sant Jordi per Akira Toriyama, ja!

Des de Pompeu Fabra ningú feia tant pel català com les emissions de TV3 de Bola de Drac. Aquestes són el referent cultural de TOTA una genereció de joves, no sols del principat sinó dels Països Catalans.

Mori el Jocfloralisme, visca nàmec!



PS: Per no parlar dels mítics primers "trapis" escolars amb fotocòpies porno de la bulma i goku xD

Proximament...

... en aquest bloc i a les vostres pantalles...

Veneçuela: per ara,.. 'No'

El 28,25% dels veneçolans vota en contra de la reforma constitucional, el 27,17% a favor i el 44,58 % s'absté.

Primer revés electoral per Hugo Chàvez des de que va ser escollit president de Veneçuela el 1998. En el referèndum celebrat el passat 2 de desembre els qui s'oposaven a la reforma constitucional que proposava Chàvez van aconseguir una estreta victòria sobre els favorables a la reforma. Poc més de 150.000 vots, però suficients per aturar la reforma. Per ara.

El president veneçolà va comparèixer la matinada del dia 3 amb el 80% dels vots escrutats i va reconèixer la victòria dels seus opositors. Chàvez és però un home tenaç que sap per experiència que perdre una batalla no significa perdre una guerra. Per tant no renúncia a tornar a presentar una nova proposta de reforma constitucional en un futur no molt llunyà.

Les claus del No

Encara és d'hora per valorar en profunditat les claus del resultat del plebiscit. Tanmateix dues coses queden clares; l'abstenció va perjudicar clarament a Chàvez i el bloc de l'oposició gairebé no va créixer electoralment. Tres milions d'electors que van votar a Chàvez a les presidencials de de 2006 no van donar-li suport en en aquesta ocasió, però l'oposició només va recollir 200.000 vots més.

La majoria del poble per tant no és posiciona a favor dels contraris a la Revolució Bolivariana, però sí arrossega un cert esgotament i desengany. Tot i les importants millores en sanitat i educació introduïdes pel govern i la grandiloqüència de les paraules de Chàvez, Veneçuela continua sent després de nou anys de govern bolivarià un país dividit desproporcionalment entre una minoria benestant i una majoria que viu en la pobresa. La corrupció és a més un mal endèmic del país i afecta totes les capes de l'administració. El govern Chàvez haurà de moure fitxa i reconquerir amb fets a les masses que li han donat suport. Les mateixes que amb la seva mobilització espontània al carrer van salvar-lo del cop contrarrevolucionari de 2002.

per a l'Accent 120

_________________________

Vist des de Barcelona, especialment lamentable ha estat la cobertura que els mitjans d'aquí han fet de la campanya electoral i el referèndum. Una atenció enorme, una sola postura (contrària a Chàvez, clar) i una informació molt pobre.

Un exemple i no dels casos més extrems (El País, El Mundo, La Vanguardia...). En un informatiu vespre de TV3, la "nostra", es va arribar a afirmar que en cas de guanyar el "SI", Chàvez esdevindria un "Dictador democràtic". Un nou i interessant concepte buit i contradictori de desinformació massiva.

Uns conceptes aquests que permeten dir que:

" Una Bomba intel·ligent [sic] ha causat danys col·laterals [civils, nens i dones sobretot, matxacats en massa] en una operació de seguretat [palestins civils assassinats per l'exèrcit israelià] en resposta a un atemptat terrorista [israelians civils assassinats per la resitència palestina]"

Chapeau!
Ens teniu ben desinformats... com voleu...