Complint la petició d'un loco de cognom Garrido, li cedeixo el bloc per penjar-hi la següent crònica sobre el seu recent i etílic viatge a Al-Andalus...
Ni Alhambra, ni Albayzín, ni el Sacramonte ni hòsties. La primera destinació turística que les guies de Granada hauríen de posar és un dels llocs més acollidors que mai he vist: el bar Boabdil, tota una raresa dintre del món dels bars a la capital "nazarí". Dic tota una raresa perquè allà no és habitual que els "barmans" et rebin amb una salutació cordial o amb una broma (la fama de "malafollá" dels granadinos està molt estesa).
Prop del carrer Elvira el bar Boabdil, el que veieu a la banda dreta de la imatge, està comandat per l'Antonio i la seva dona, la Mari. I és que una de les coses positives d'aquest bar és que el porta una família, ja que, a banda del matrimoni, les seves filles també dediquen moltes hores allà. Tot i que el bar no ofereix res a nivell decoratiu (ni falta que li fa), el que realment atrau és la seva gent: tant cambrers com clients. Uns clients, de tot tipus i condicions, que sempre tenen alguna cosa interessant a explicar-te. A banda de la gent, al bar Boabdil et donen una tapa per cada birra que prens (cosa habitual a Granada, clar). Hi ha tapes de tot tipus, en paraules textuals del jefe, l'Antonio, hi ha "bambis patrocinats per la Walt Disney", "conejo al ajillo patrocinat per la Warner Bross." o "boquerones patrocinats per l'ajuntament de Màlaga", tots elles molt bones. I si això és poc, a més es pot fumar i una de les filles de l'Antonio és capaç d'enamorar-te (com veureu al vídeo adjunt).
PS: es recomana passar-se més de 4 hores al dia al bar per poder copsar la seva essència (hores que es poden treure de la visita a l'Alhambra).
Diuen que a l'estiu no hi ha notícies i per això cal inventar-les. Això és fals, simplement el que passa és que els principals polítics estan de vacances i el periodisme dominant - aquell que entén com a notícia el transmetre qualsevol tonteria dita per un impresentable amb carnet de partit- no sap que fer.
Per això esdevé un tema destacat i polèmic el fet de que un regidor d'un partit local coaliat d'ICV hagi penjat al seu bloc una imatge-campanya irònica sobre les mancances de finançament que pateix la Comunitat Autònoma de Catalunya - i que també pateix el País Valencià i sobretot les illes Balears- que proposava apadrinar un nen extremeny. Tot plegat és un simple bluff estival amb el sempre monotemàtic rerefons de l'amor que des de les Espanyes ens tenen cap als parlants del dialecte de llatí vulgar amb el que servidor escriu.
Com sempre és bo fer amics, proposo una nova campanya dedicada no sols als extremenys sinó al conjunt d'ejpañols:
Apadrina un ejpañol
Amb els teus diners comprarem heroïna adulterada per tots ells!
Per cert, al món passen coses de debò, algunes de molt grosses. Desprès d'anys de capitalisme especulatiu i rapinya pura i dura que ha enriquit als més rics, el sistema entra en crisi i pagaran els de sempre... Tot i com diu un vell lema "Jo sols em creurè la crisi quan els multimillonaris se suicidin en massa"
PS: El dia que el "Viva España" de Manolo Escobar sigui l'himne espanyol, servidor serà feliç amb la nacionalitat del seu DNI. Escolteu la versió alemanya que he posat... BRUTAL!!!!
Des de la seva irrupció ara fa set anys, la Viquipèdia, l´enciclopèdia més coneguda d´internet ha esdevingut un referent. Nascuda amb la voluntat de ser una enciclopèdia oberta, creada a partir de la col·laboració popular i amb la vocació clara de ser poliglota; a dia d´avui la Viquipèdia compta amb 254 edicions que corresponen a diferents llengües i un total de més de 10 milions d´articles. L´edició anglesa de l´enciclopèdia, amb 2 milions d´entrades, ha esdevingut l´enciclopèdia més extensa que mai abans ha existit. Pel que fa a l´edició catalana, és la segona més antiga després de l´anglesa, i compta amb més de 120.000 articles obra de la col·laboració anònima i desinteressada de milers d´usuaris.
Tanmateix el caràcter obert de la Viquipèdia permet la fàcil manipulació dels articles, sovint per a la glòria dels poderosos. A finals de 2007 la premsa publicava que centenars d´articles havien estat manipulats per part de governs i multinacionals. Per exemple, la petroliera Exxon va aconseguir esborrar tota referència a l´enorme atemptat ecològic que va significar el vessament de cru del buc Exxon-Valdez sobre les costes d´Alaska l´any 1989. L´empresa informàtica Microsoft, tant habituada a usar tota mena de pràctiques per ser hegemònica en el mercat, no va dubtar en eliminar de l´enciclopèdia un llistat de defectes de la seva videoconsola XBox 360. Des de la seu central de l´FBI es van eliminar diverses imatges de Guantànamo, i des dels ordinadors del Vaticà s´havien adulterat centenars d´entrades a fi de vendre una bona imatge de l´església catòlica.
La Viquipèdia castellana contra Rebelión.org
Per evitar les manipulacions i vetllar per una mínima objectivitat dels articles, cada edició de la Viquipèdia compta amb un grup molt reduït d´usuaris anomenats "bibliotecaris" que per exemple poden vetar la participació d´usuaris en l´enciclopèdia. A finals de juny, una bibliotecària de l´edició castellana va posar a la publicació diari de contrainformació Rebelión.org a la llista negra de pàgines, de manera que tota referència a la publicació va ser esborrada de la Viquipèdia i tot enllaç que hi conduís va ser inutilitzat. Segons els bibliotecaris, la pàgina de contrainformació és una "font no neutral ni verificable" perquè "tothom pot escriure-hi", fet que a part de ser fals, contrasta amb el fet de que justament una de les virtuts de la Viquipèdia és que a priori tothom pot publicar-hi. Des de Rebelión no s´entén com els tracten de font no neutral i si que mereixen aquesta consideració els mitjans generalistes com El País, El Mundo o la COPE. A més, els responsables de Rebelión han destapat la infiltració de sionistes i conservadors en l´organigrama de l´enciclopèdia. Davant aquestes revelacions, des de la Viquipèdia castellana s´ha expulsat a diversos usuaris pel simple fet de demanar la rehabilitació de Rebelión, i a més, s´ha eliminat l´article que feia referència a Santiago Alba, filòsof col·laborador habitual de Rebelión. El cas Rebelión no és més que la punta de l´iceberg de la desvirtuació constant i interessada que viu l´enciclopèdia que s´anomena lliure. Per exemple, són centenars els usuaris que han vist les seves IP blocades per corregir articles que atemptaven i manipulaven sobre temes com la unitat de llengua catalana a la versió castellana, mentre que sols cal consultar els articles com els que fan referència a la Comunitat Valenciana (sic), Cuba o Israel per veure què permeten i quin peu calcen els defensors de l´objectivitat de l´enciclopèdia... lliure?
Pascual Serrano (València, 1964) és periodista especialitzat en comunicació i política internacional. El passat 30 de maig va ser a Barcelona per presentar Medios Violentos, Palabras e imagenes para el odio y la guerra(El Viejo Topo) el seu darrer llibre, on analitza el paper dels mitjans de comunicació a l´hora de legitimar les diferents formes de violència que s´exerceixen des del poder. És un dels fundadors del portal electrònic Rebelión, des d´on periòdicament desmunta les mentides i els fraus dels mass media. A més, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre les realitats de Cuba i Veneçuela.
Llegint el seu darrer llibre un arriba a la conclusió que a les guerres actuals els mitjans de comunicació apunten i els soldats disparen.
Bé, els mitjans apunten, els ciutadans aproven i els soldat disparen. No cal oblidar l´aprovació de la ciutadania. Qualsevol guerra, agressió o invasió pot fer-se sempre amb l´única condició que es pugui convèncer abans a la ciutadania. Aquí és on entren els mitjans de comunicació.
Quin grau de responsabilitat tindrien els mitjans en conflictes en els quals s´han despertat odis entre comunitats i ètnies, com els que s´han viscut als Balcans o l´Àfrica?
Molt gran. De fet, molts d´aquests conflictes no haurien succeït sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Ni el conflicte dels grans llacs a l´Àfrica, ni el cas iugoslau però tampoc la invasió de l´Iraq s´haurien produït sense l´aprovació dels mitjans.
Els periodisme, l´anomenat quart poder, ha passat d´exercir de contrapoder a ser un perill per a la població?
Jo m´alineo amb la tesi que sempre ha defensat l´Ignacio Ramonet que diu que els tres poders clàssic en realitat són un únic poder, l´econòmic, i que l´anomenat quart poder s´ha incorporat a aquest únic poder. Només hi ha un poder, el poder econòmic, i el periodisme n´és part integrant.
Aquest no era el paper del periodisme als seus inicis...
Quan neixen els mitjans de comunicació i el mercat no era el poder únic i hegemònic, els mitjans podien exercir de contrapoder. Tanmateix arriba un punt en què aquest paper és distorsiona, es subverteix. Un exemple, al segle XIX la premsa obrera britànica era molt potent i rellevant. Ara bé quan s´incorpora la publicitat als diaris, apareixen els diaris de dretes i gràcies als ingressos que la publicitat els aporta, aquests poden baixar el seu preu a la meitat. En aquesta situació els diaris sindicalistes no poden competir i desapareixen.
Es pot dir que la publicitat determina el panorama mediàtic i les notícies que rebem
Ara mateix el 50% dels ingressos d´un diari venen de la publicitat. Si creéssim un diari d´esquerres que parlés de coses incòmodes pel Corte Inglés, Repsol o Iberdrola, aquest diari tindria molts menys ingressos i hauria de valdre com a mínim el doble per poder funcionar. Però la cosa va molt més enllà de la publicitat, ara mateix els mitjans de comunicació són els departaments d´imatge de grans companyies. Unes empreses que no tenen res a veure amb la comunicació però són accionistes directes dels grans mitjans per a poder controlar-los.
Com es pot combatre aquest model hegemònic tant pervertit?
Hi ha dos reptes. El primer desmuntar de l´imaginari col·lectiu la creença que els mitjans són seriosos, rigorosos i plurals; mostrar com de distorsionats pels interessos del capital arriben a estar. El segon, que és posterior, seria bastir una autèntica alternativa comunicativa que funcioni. Evidentment és més senzill el primer repte i és al que jo em dedico.
No lamentes dedicar tots els teus esforços a lluitar contra les mentides dels altres i que això et resti temps per poder exercir d´altres facetes de la professió periodística?
El que em sap greu de debò és no veure com ells tenen més capacitat i recursos per mentir i manipular que nosaltres per desmentir-los. És cert que és una pena que haguem de perdre el temps desmentit als altres, seria com si un manobre hagués de dedicar tot el seu temps posant bé els maons que col·loquen malament els seus companys, però és una batalla molt necessària que estic disposat a tenir sense treva.
Pel que fa al segon repte que apuntaves. Com és pot crear un model de mitjans de comunicació que s´allunyi de tots els vicis del periodisme actual?
No hi ha cap solució miraculosa per això. Per començar, s´ha d´entrar en un debat sobre la propietat dels mitjans de comunicació. Part de la solució ve de la via dels mitjans públics, que tot i els seus defectes són més lliures que els privats. Això sí, no s´han d´entendre com fins ara; es a dir, com a mitjans de promoció del govern o partit de torn. Han de ser mitjans oberts amb mecanismes de control democràtic i on els professionals siguin els que prenguin les decisions. A més, hi ha mecanismes més enllà de la propietat estatal des d´on es pot crear un nou pol comunicatiu. Un d´aquests mecanismes és subvencionar la formació i l´equipament tecnològic dels mitjans comunitaris, alternatius, de col·lectius independents... Això és el que s´ha fet a Veneçuela amb molt bons resultats.
Veneçuela és un dels països que impulsa el projecte de Telesur, en el que has participat activament. Que ens en pots dir?
Bé, primer dir que Telesur és una experiència ja de per si positiva. Per primera vegada un grup de països amb governs progressistes es plantegen crear una televisió internacional totalment informativa que no depengui dels imperatius del mercat.
Tot i això tota televisió té un greu problema: la dictadura de la imatge. A la televisió vint morts són notícia si tens imatge, de fet la notícia és la imatge sinó n´hi ha, no hi ha notícia. Això és l´antiperiodisme i condueix a un model informatiu que et ven ser testimoni de fets que passen, però en cap cas t´explica ni t´interpreta realitats que són complexes i van més enllà de l´imatge. La televisió actual és un espectacle visual on no hi ha espai per cap mena de raciocini. A més, a tot això cal sumar-li el gran control sobre les imatges que tenen les agències informatives. Crear un model alternatiu de televisió és molt difícil, gairebé impossible.
Per acabar, com a bon coneixedor de la realitat de Cuba com interpretes els darrers canvis que ha impulsat des del govern de Raúl Castro?
En els darrers mesos a Cuba hi ha hagut dos tipus de canvis. Uns no han buscat més normalitzar una distorsió del socialisme que ja fa temps que existia. Aquesta era que alguns cubans fruit de les remeses dels seus familiars a l´estranger i l´anormalitat del període especial tenien diners en divises i no se´ls podien gastar en productes de consum com pantalles grans de Televisió o reproductors DVD i ara si que poden fer-ho. Això evidentment no és cap avanç revolucionari, però és una mesura sensata que a més pot combatre el mercat negre.
Després hi ha les mesures encaminades a augmentar la productivitat, sobretot al camp a partir de reparticions de terres. Hi ha qui creu que això és contrarevolucionari, però jo crec que no ho és pas. S´està donant terra a qui la treballa, això és bo i és el que sempre ha defensat l´esquerra
Sí el protagonista d'una història és el cosí d'un amic de qui ho explica, no ho dubteu: és una puta mentida. Sí la història ja l'heu sentida abans més d'una ocasió, no sols és falsa sinó que és una llegenda urbana.
Ara fa uns anys, uns antropolegs catalans van estudiar la receptivitat dels joves davant aquestes històries i d'aquesta cerca en va sortir un llibre anomenat "Benvingut al club de la sida i altres rumors d'actualitat". La llegenda coneguda com a "Benvingut al club de la sida" que va donar títol al llibre va resultar ser vista com a certa pel 89% dels joves d'entre 15 i 17 anys, i per molt que és una de les llegendes urbanes més velles ( i per tant conegudes com a falses) encara gaudeix de bona salut. Aquí penjo una sinopsis estàndart d'ella:
"Un executiu en viatge de negocis a Nova York lliga amb una noia i se l'endú a l'hotel. Després d'una nit de sexe, es desperta i la noia no hi és. Al mirall del lavabo hi troba escrit amb pintallavis: 'Benvingut al club de la sida'."
I ara, penjo versions alternatives trobades a la xarxa de gent que encara hi creu ( de la història que li passà a l'amic d'un cosí...) :
"No sé si molts de vosaltres ha escoltat la llegenda urbana sobre "El club de la SIDA". La història ve a dir que a un hotel de la ciutat, un senyor de negocis coneix una dona impressionant i que aquella mateixa nit, tenen sexe. En veritat, la dona no és una dona, sino un home transvestit i quan l'home de negocis es desperta i va al lavabo, es troba al mirall, un missatge escrit amb barra de llavis (carmín) que possa: Benvingut al club de la SIDA Doncs bé, perque explico això? Perque des de fa dies, m'he fixat que en els lavabos del Campus Plaça Universitat (UB), apareix el missatge d'un "supossat" hetero, que busca sexe amb nois. Doncs a tot arreu on está possat aquest missatge, apareixen més missatges diferents on adverteixen a la gent, que no es fiin d'aquesta persona, perque té la SIDA. Que en penseu?" ( http://www.sinver.es/index.php?name=PNphpBB2&file=viewtopic&p=79233)
------
"A mi un canario hace unos años en Francia, al hilo de salir una noche de marcha (si algo así existe por allí, que ya os voy diciendo que no), nos contó la historia de un tío que se fue con dos inglesas a la cama allí en canarias y, al día siguiente, cuando se levantó, se encontró solo y, al llegar al baño, vio en el espejo escrito: ("Bienvenido al club del Sida").Esta la he oído, años después, en varias ocasiones, en lugares distintos, con distintos protagonistas y creo que es una leyenda urbana...Saludos" (pensarsentiryactuar.blogspot.com/2007/09/leyenda-urbana.html)
Bé, ja feia molt que tenia aquest racó de blogosfera abandonat i he pensat que era l'hora de reprendre la publicació de cosesetes vàries a fí d'evitar que el bloc d'abd-el-krim mori d'una forma tant penosa com és la de l'abandó.
Lamentablement, enmig d'una calor agobiant, en un estat de semi-ressaca permanent i amb mal de coll, poques coses puc dir... Més enllà de parlar d'ahir, quan es va fer cert allò que van dir els feixistes al entrar a Donosti el 1937: " Antes roja, que rota". I ahir, com repetien tots els telepredicadors hooligans de les espanyes; "tot un país estava amb la roja" ...
...o no...
...El que és cert és que ahir va haver-hi una demostració pràctica i rojigualdera de com és la Catalunya real de debò, amb milers d'individus traient draps franquistes dels armaris - amb pollastre o no- per exhibir-los pels carrers tot cantant visques a la pàtria -la seva- i contra els "polacos" ( Que tindràn els espanyols contra Polònia, tant catòlica com és ella?). El que ahir a la nit és va viure arreu del país va ser una dosis de realisme del bo i necessari: sí, serem una nació o uns pobles sense estat, de Fraga a Maò i fins a l'Alguer si cal... però no cal oblidar que per molta gent que viu aquí això és una regió, o simplement una cantonada, d'Ejpaña, una grande y libre...
Però més enllà d'això, al cap i a la fí l'hiperrealisme ens diu que el futbol actual és per sobre de tot un negoci, i més que la selezióng - que ha jugat molt bé, sigui dit- qui ha guanyat són els sponsors, les operadores de televisió i els gobernants que a cop d'Eurocopa han pogut dissimular unes setmanes l'enèssima patacada ecònomica inherent al capitalisme...
Com tant de realisme no és bo, sempre ens quedarà el surrealisme. Sense deixar del tot la "roja", us mostro el cartell que he fet per una exposició que fan dos amics meus i que podeu visitar quan volgueu a partir d'avui mateix*
"Raúl a la seleZión" Dani Garrido i Germán Delgado. La Granja de Gavà. C/Joaquim Costa 37. A partir del 30 de juny de 2008.
... I res, servidor torna a enxufar-se al bloc, i passi el que passi, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar... i tornarem a perdre...ovèncer ... o almenys alguna cosa farem, que collons!
*i si ho feu, teniu moltes possibilitats veure'm a mi a pocs metres, segurament cervesa en mà, per beure o per servir-vos-la...-
Amb aquesta proclama al més estil Mao Tse Tung, gran amic de la cultura i dels intel·lectuals - als que enviaba a viure en plena natura, com ha de ser- us presento una instantània que vaig captar ara fa una setmana justa a la Plaça del MACBA ( museu moderniki per excel·lència de la ciutat de Barcelona)
Sembla que entre tots els bebedors de cerveza-bier de la plaça van anar confexionant poc a poc aquesta obra d'art amb les seves respectives llaunes buides... lamentablement un borratxo va acabar amb l'esforç col·lectiu arrassant una creació de tantes mans...
Durant el mes de maig de 1968 les protestes estudiantils i les vagues obreres van sacsejar els fonaments de la República Francesa. De fet, el 1968 va ser un any de revolta global que va afectar no sols a França, sinó també a Txecoeslovàquia, el Japó, la República Federal Alemanya, Mèxic o els Estats Units. Daniel Bensaïd (Tolosa de Llenguadoc, 1946) va participar directament de la revolta francesa. És un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària i actualment és professor de filosofia a la Universitat de París-VIII.
El passat 24 de maig va participar en unes jornades sobre el Maig del 68 organitzades per Revolta Global. Amb ell conversem sobre les revoltes dels seixanta, la situació actual de l´esquerra a l´Estat francès i el futur del marxisme.
Revolta generacional, revolta social o procés revolucionari. Què va ser el maig del 68?
Va ser mescla de tot plegat. El component generacional sens dubte el tenia; érem la generació de postguerra, la primera que va accedir massivament a l´educació superior i havíem esdevingut un nou actor social. També hi havia un component de revolta social gens menyspreable, tant a França com en les grans revoltes que poc desprès esclatarien a Itàlia.
Sovint s´oblida que el 68 va ser un moviment de revolta que no sols va estar focalitzat a l´Estat francès...
En aquell moment la influència de les moviments radicals que existien a llocs com Itàlia, el Japó o entre el moviment negre dels Estats Units era molt gran, estaven molt presents. Ara, en aquest quarantè aniversari la visió que 1968 va ser un any de protestes internacionals està molt més present que en aniversaris anteriors, quan només es parlava de França.
Vietnam era referència obligada.
Vietnam era el punt que unificava aquesta generació política, va ser una referència mundial. Ens arribaven constantment notícies de matances en aquell país asiàtic, també de protestes i morts als campus universitaris nord-americans. A més, hi havia molts desertors d´aquella guerra que s´havien exiliat a Europa. Un moment molt important va ser la manifestació contra la guerra de Vietnam celebrada a Berlín a finals de gener de 1968. Era un lloc simbòlic, el lloc on va morir Rosa Luxemburg, i a més s´havia de travessar part del bloc soviètic per arribar-hi. Tot plegat va anar nucleant el que després seria el maig francès, que no va ser pas un moviment nascut del no res.
Com va et va influir a nivell personal el maig francès?
Bé, jo ja estava ficat en política abans del 68. A Tolosa vaig entrar en contacte amb el moviment comunista, que era molt fort i estava nodrit per molts exiliats i fills d´exiliats de la guerra civil espanyola; també hi havia el tema de la guerra d´Algèria, que em va conduir a entrar a les joventuts del Partit Comunista Francès.
El moment clau de la meva vida política va ser el 1966. Jo i tres-cents companys més vam ser expulsats del partit per les nostres crítiques a la direcció. Vèiem el PCF un partit massa moderat, tebi en el seu suport al poble algerià i vietnamita, i a més, érem molt crítics amb el suport del partit a la candidatura de Mitterrand (del Partit Socialista) a les presidencials. En aquell moment ser expulsat del PCF era molt dur, no teníem cap mena de futur. Érem tres-cents joves i el partit representava centenars de milers de militants i era hegemònic a l´esquerra. No teníem cap mena de futur polític... Tanmateix va arribar l´esclat de 1968 i va confirmar-nos que hi havia espai per una esquerra radical, que els nostres anàlisis no eren erronis del tot. Va fer-nos veure que un altre món era possible.
Daniel Cohn-Bendit va ser un dels líders del maig del 68 i ara és eurodiputat pels Verds alemanys. Fa poc que ha publicat el llibre Forget 68 on demana a les noves generacions que oblidin el maig del 68. Què n´opina de la seva actitud?
En Daniel Cohn-Bendit va ser indiscutiblement una figura important del maig francès. Ara és un dels molts líders d´aquella generació que han acabat engrossint les files del social liberalisme, quan no ho han fet de la dreta reaccionària. Ell mateix va defensar el ´sí´ a la Constitució europea.
Segons Cohn-Bendit la cultura del 68 va sortir vencedora i per això no cal mirar al passat. Això és una bestiesa! En aquestes darreres dècades el que desgraciadament ha triomfat ha estat una autèntica contrarevolució ideològica. L´única cosa interessant que diu en el seu llibre és que els joves han d´aspirar a més del que aspiràvem nosaltres llavors, i en això té tota la raó, heu d´aspirar a més.
Quina impressió li van causar les revoltes viscudes darrerament als suburbis de les grans ciutats franceses?
Van ser molt sorprenents. Allà no hi havia ni líders, ni organització, ni paraula. Era el crit de ràbia de gent víctima de repressió racial, laboral, espacial i educativa. Ara es detecta una incipient organització, així com intents de captació d´alguns membres de la comunitat per part de la socialdemocràcia i la dreta. De les revoltes de les banlieues em va impressionar el fet que la violència anava dirigida contra els seus vehicles, les seves escoles... Al maig del 68 nosaltres volíem cremar el Banc de França, no les escoles ni la Sorbona!
L’esquerra política ha aconseguit apropar-se a les problemàtiques d´aquestes comunitats?
A l´Estat francès tenim un problema. Hem aconseguit un relatiu èxit en la participació de les dones en les organitzacions polítiques i socials, sense arribar encara malauradament a la paritat. Tanmateix, la política continua sent cosa de francesos blancs, i els fills de la immigració difícilment es veuen representats com caldria en les organitzacions polítiques. Al anys seixanta, als activistes, ens era molt difícil fer-nos sentir entre els obrers quan repartíem pamflets a l´entrada de les fàbriques, ara encara és més difícil fer-ho a certes barriades.
La classe treballadora està dividida.
No, no del tot. Abans era més fàcil estar units, els obrers treballaven junts a la cadena de muntatge, llavors hi havia menys racisme perquè hi havia més sentiment col·lectiu. Però avui a les escoles i en menor mesura a les universitats els fills de classe obrera conviuen sense importar els seus orígens. És aquí on hem de treballar i crear consciència de classe.
Hi ha possibilitats per una força anticapitalista unitària a l´Estat francès?
L´espai sociològic el tenim i seria bo. Abans de les presidencials va haver-hi molta il·lusió respecte una llista unitària però va fracassar. Una plataforma és possible, tal i com va demostrar l´èxit de la mobilització pel "no" a la Constitució europea... clar que sempre és més fàcil dir "no", que fer propostes...
Des de la LCR posem dues condicions bàsiques per tirar endavant un projecte unitari. La primera d´elles és la total independència respecte a la socialdemocràcia. La segona, la democràcia interna i el debat. No volem que passi el que ha passat a Itàlia amb l´Esquerra de l´Arc Iris. La LCR ha passat dues dècades intentant pactar amb els dirigents d´altres partits d´esquerra, fer les coses des de dalt. La nova generació del partit, encapçalada per l´Olivier Besancenot, pensa molt encertadament que cal treballar amb els moviments polítics i socials de base, fer el canvi des de baix. El canvi només serà possible així.
Vostè és professor de filosofia i s´ha especialitzat en teoria marxista. Quin paper depara el segle XXI a les idees Marx?
Això està per veure. La globalització i el món actual donen la raó a Marx i a les seves teories sobre el capitalisme. Marx no està enterrat, com molts van afirmar als anys 80 i 90. El setmanari Newsweek va arribar a publicar en portada la defunció de Marx. Això és una tonteria, seria com dir que Aristòtil és mort! El marxisme neix al segle XIX i ha patit moltes evolucions i seguirà evolucionant mentre el seu objecte d´estudi, les desigualtats socials, existeixin. El marxisme serà important en el futur, sempre i quan en fem una lectura àmplia i no dogmàtica.
Mig segle és molt temps, més que mitja vida. Donat el ritme que esta prenent la història de la humanitat, en un espai de cinc dècades les societats i les supraestructures que les dominen canvien i evolucionen de forma vertiginosa. Tanmateix hi ha excepcions, i una d'elles és el País Basc. El llibre que ressenyem arranca cinquanta anys enrere, en una Euskal Herria ofegada per la repressió franquista i arriba fins els temps moderns, en els que aquesta repressió contra la dissidència continua més present que mai malgrat el temps transcorregut des de la mort del dictador. Només cal pensar que l'autor d'aquest llibre, el periodista Iker Casanova, es troba actualment encarcerat després de ser jutjat en macrosumari 18/98, en el que l'Estat Espanyol seguint criteris polítics de molt dubtosa legalitat judicial - discutida fins i tot pels tribunals europeus - va imputar a 64 activistes abertzales sota l'excusa d'una suposada integració integració en banda armada.
Enguany és compleix el cinquantè aniversari de la fundació d'Euskadi ta Astasuna (ETA), l'organització que ha marcat gran part de la pauta política del País Basc i l'Estat Espanyol en les darreres dècades. Nascuda d'una ruptura generacional i ideològica al sí del Partit Nacionalista Basc, ETA va esdevenir la major organització d'oposició al franquisme i a la sortida pactada de la dictadura durant transició. Parlem per tant d'una important efemèride, que tanmateix resulta incòmode per molts, ja la existència d'ETA - a part del drama humà que arrossega al darrere- no és més que una evidència de les importants mancances d' un Estat que es diu democràtic però que ofega als seu sí a diversos pobles i alhora privilegia a aquells que durant quaranta anys van beneficiar-se d'un règim feixista i criminal.
ETA 1958-2008: Medio siglo de historiaés un obra fonamental per entendre no sols la aparició i evolució d'un dels grups de lluita armada més antics del planeta sinó també la història contemporània del poble basc i el seu conflicte centenari amb els estats espanyol i francès. Es tracta d'una obra necessària i molt ben documentada que condensa de forma amena un fascinant i compuls cicle històric marcat pel terrorisme d'estat, la lluita armada i la resistència popular; un cicle obert que sols conclourà amb l'autodeterminació del poble més antic d'Europa.
Si bé entre la bibliografia relacionada amb ETA ja existien títols molt recomanables, el llibre de Casanova aconsegueix teixir una excel·lent panoràmica històrica que compta amb la virtut d'arribar fins al moment present. Més enllà de la narració de fets, el punt fort de l'obra són certs apunts interpretatius dispersos que aporten certs clars en un conflicte molt obscur. Un d'ells: malgrat les innombrables escissions i organitzacions que han reivindicat les sigles d'ETA, sempre ha sobreviscut aquella que ha aposat pels principis ideològics fundacionals de l'organització; l'aposta conjunta i indestriable entre la plena sobirania del poble basc i la construcció d'una societat socialment més justa.
Aquestes fotos són d'una fantàstica mansió abandonada i ruïnosa que hi ha a l'obaga del Tibidabo, vorejant la carretera de Collserola que uneix Barcelona i Sant Cugat. L'edifici ha estat devorat per la vegetació i els grafitters esdevenint tota una obra d'art a l'aire lliure.
PS: Avís a navegants, l'espai és gairebé impossible d'okupar perquè es cau literalment a trossos...
"Los del Español soys más malos que una caída de espaldas" ( diumenge passat, a un Bar del carrer Mallorca durant el Barça-Getafe)
"Ya te dige que vigilarás con él, és de los que les dás el brazo y te comen la mano" ( ahir, al bus... normalment, els dones la mà i et prenen el braç,no?...)
"... Són tant guarros, que si no fossin cosins s'ho muntarien entre ells..." ( Un grupet d'amics, rajant d'algún pobre diable que no va acudir a la trobada aquell dia... fa uns caps de setmana, a un bar del Paral·lel)
" Scuse-me, do you have 'toro'?'" ( Uns guiris desinformats. Avui, a una xarcuteria del mercat de la boqueria)
...També va ser en aquella dècada quan, sota la influència de les lluites anticolonials del tercer món i les noves teories de l'esquerra, es van reformular els nacionalismes de certs pobles sense estat i van veure la llum alguns dels moviments d'alliberament nacional actuals. No és pas casual que als Països Catalans, fos el 1968 la data de naixement del PSAN, com a escissió esquerrana i radical del FNC, o que aquell mateix any al País Basc ETA realitzés les primeres accions armades d'envergadura contra les forces d'ocupació...
________________
Daniel Cohn-Bendit va ser una de les cares visibles del maig del 68 francès. Nascut a França i fill de pares jueus alemanys, va esdevenir un dels líders estudiantils francesos més coneguts i radicals dels anys seixanta, fins al punt que la premsa el va batejar com a "Dani el roig". Actualment és eurodiputat i és dedica a presentar pel món el seu llibre Forget 68 on renega de les lluites dels anys seixanta i fa una crida a les noves generacions per que oblidin el maig del 68.
Cohn Bendit és ara membre l'establishment polític alemany. Dirigeix conjuntament amb Joschka Fischer, un altre fill del 68, el Partit Verd alemany. Una formació política plenament integrada en el sistema capitalista que va demanar el vot favorable a la Constitució Europea, va promoure la participació alemanya a la missió imperialista de l'OTAN a Iugoslàvia i va formar part dels dos governs de coalició encapçalats per Gerhard Schröder responsables de la introducció de les principals reformes neoliberals a la nova Alemanya unificada.
Un Partit Verd alemany que, per cert, és des de fa temps el model de referència de debò d'Iniciativa per Catalunya...
Per què a Cohn Bendit i a tants d'altres, a dia d'avui membres respectables del sistema que volien derrocar, els resulta tant incòmode recordar el seu passat? Per què reneguen de les lluites socials i revolucionàries de la dècada de 1960? Que és allò que ens volen fer oblidar?
Una breu panoràmica dels seixanta i el maig del 68
Per començar, cal aclarir que contràriament al que diuen les versions més difoses, el moviment del 68 no va ser un moviment exclusivament francès o de la Europa Occidental, sinó que va ser un gran moviment global que va afectar a diferents latituds del planeta i va superar la divisió de blocs de la guerra freda, tenint a Praga un dels epicentres del moviment. De fet, per bé que la revolta parisenca ha estat la més difosa i publicitada, no va ser pas aquesta la més violenta ni la més radical de totes elles; un honor que bé podrien repartir-se les revoltes de Mèxic, els ghettos negres d'Estats Units, Itàlia o el Japó. Per no parlar, es clar, de que 1968 va ser un dels anys de major virulència de la guerra imperialista dels Estats Units contra la titànica resistència del poble vietnamita.
1968 forma part d'un conjunt més ampli, va ser un any important d'una dècada rupturista i revolucionària com van ser els anys seixanta. Una dècada que de fet podríem dir que es va iniciar amb la revolució cubana de 1959, quan un grapat d'homes armats de valor i ideals van encapçalar la victòria del poble cubà contra una dictadura imposada per la CIA i la Màfia nord-americana. El anys seixanta van ser, per sobre de tot, la dècada del despertar del tercer món i de la lluita antiimperialista; d'Algèria a Vietnam, els eternament oprimits despertaven i trencaven amb les cadenes de segles d'opressió. La figura del guerriller, el revolucionari, era comuna i popular arreu del món dependent. Fidel Castro, Ho chi Minh, Ernesto Che Guevara, Malcolm X o Patrice Lubumba eren llavors algunes de les figures més admirades entre els condemnats de la terra.
Els seixanta varen ser anys de vàries revolucions no estrictament polítiques però de gran importància; revolució sexual, musical, generacional, espiritual i identitària. Va ser l'època en la que la música popular d'arrel afroamericana representada pel rock'n'roll esdevenia hegemònica i global, malgrat la gran oposició de les classes dirigents, a les que espantava molt la popularitat d'una música feta pels oprimits. El rock era un expressió musical de ritme frenètic i donada a la improvisació, que no era més que un clam a la rebel·lió i a trencar amb els motlles socials preestablerts. Els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969 milers de joves nord-americans es van reunir a Woodstock en el major, més lliure i espontani festival de rock de la història.
També va ser en aquella dècada quan, sota la influència de les lluites anticolonials del tercer món i les noves teories de l'esquerra, es van reformular els nacionalismes de certs pobles sense estat i van veure la llum alguns dels moviments d'alliberament nacional actuals. No és pas casual que als Països Catalans, fos el 1968 la data de naixement del PSAN, com a escissió esquerrana i radical del FNC, o que aquell mateix any al País Basc ETA realitzés les primeres accions armades contra les forces d'ocupació atemptant mortalment contra un guàrdia civil i el cap de la brigada policial de Guipúscoa. Un any després, a Irlanda, l'antic Irish Republican Army (IRA) renaixia amb totes les seves forces i iniciava una llarga guerra semioberta contra l'ocupació britànica del nord de l'illa.
Doncs res, em permeto fer una mica de publicitat gratuïta ( termes antagònics, doncs la publicitat mai no és gratuïta) i parlar-vos d'una fantàstica llibreria de la ciutat de Barcelona que feia massa temps que no visitava fins que l'altre dia un company de classe em va demanar que li ensenyès. És el gran "Makoki comix" un petit establiment situat a la Plaça Josep Oriol ( al costat l'esglèsia del Pi) especialitzat en " entenógenos y estados modificados de la conciencia" (?) ; que bàsicament ve a dir que tenen cuatre llibres mal comptats de contraculturilla, mística moderna, teoria de la ciència, política conspiranoica, marihuana i altres substàncies, i còmic underground del bo.
El Makoki, que pren el nom d'un personatge de còmic molt conegut dels 70-80 dibuixat per Miguel Ángel Gallardo, és un reducte resistent de la ja difunta i enterradissima moguda contracultural barcelonina dels 70's; és a dir del primer món fanzinero, d'Ajoblanco, el breu renaixament de CNT i de l'antifranquisme cultural de sexe-(moltes)drogues-rock'n'roll. La llibreria, autèntica història viva - i fumada- de la ciutat, és espai també de l' Asociación Ramón Santos de estudios sobre el cannabis, que a part de ser un fumetes de cuidado pel que m'han comentat, s'encarreguen a la excelent labor d'informar a malalts sobre els usos terapèutics i beneficis del cànnabis amb l'assesorament de metges d'Hospitals catalans...
La gràcia del lloc és la seva manca absoluta d'ànsies comercials, tal i com demostr un llibreter que és capàç de passar-se un matí sencer amb el seu café, el seu diari i fumant-se uns canutillos darrere el taulell absolutament despreocupat per si algú entra a l'establiment o no, o és més, molest per si algun possible 'client' pot turbar el seu estat de tranquilitat i passotisme permanent...
...I parlant de llibreries i llibres, recomanar moltissim el llibre "Queremos libertad. Una vida en los panteras negras" del periodista afroamericà Mumia Abu-Jamal, publicat recentment per Virus Editorial. Més que unes memòries, el llibre és una excelent obra historiogràfica que no sols serveix per comprendre el moviment revolucionari dels panteres negres - Negres, autodeterministes i marxistes-leninistes, poca broma!- sinò que és molt útil per comprendre aquella fantàstica i rupturista dècada que van ser els seixanta... Només dir que en tres dies he deborat les pàgines d'un llibre com feia temps que no ho feia!
Recordar per acabar que el seu autor, Mumia Abu Jamal, es troba al corredor de la mort dels EUA després d'un judici ple de buits legals i amb alta càrrega política i que aquesta mateixa setmana s'ha decidit reobrir el seu cas...
"¡Oh, quina plaga, quin aborrimient, que pesat es tractar amb dones més temps que els breus instants en que son bones pel plaer!" Francisco de Quevedo... un ejaculador precoç
"Els millors amics de les dones són els diamants" Marilyn Monroe... amiga dels diamants... i les pirules
"No consenteixo que la dona ensenyi ni domini al marit, sinó que es mantingui en silenci" Sant Pau, va caure del cavall o s'hi va enganxar?
"Hi ha un principi positiu, que ha creat l'orde, la llum i l' home, i un principi negatiu, que ha creat el caos, les tenebres i la dona" Pitagoras, el del teorema cateto
...I el gran acudit d'humor hispànic-cavernari que m'envia periòdicament mun cosí...
Un hombre entra en la habitacion con una cabra en los brazos.
Su mujer echada en la cama esta leyendo un libro...
Dice el hombre: "mira cariño,esta es la vaca que me follo cuando tienes jaquecas."
Le contesta la mujer: "si no fueras tan gilipollas te darias cuenta de que es una cabra."
El hombre sonrie: "si no fueras tan gilipollas te darias cuenta que estoy hablando con la cabra..."
