El conflicte basc fins a l'aparició d'ETA

Un lluita centenària

Voler explicar les arrels històriques d'un profund conflicte sociopolític com el del cas basc en unes poques línies amb l'afegit de no conèixer el tema en profunditat suficient és una feina impossible. Tanmateix, com tots els conflictes humans, el basc consta d'una línia cronològica on sobresurten episodis concrets que destaquen per la seva transcendència històrica i enumerar-los és un feina més fàcil i accessible.

Els bascos conformen un dels conjunts ètnics més antics d'Europa, el seu idioma és anterior a les grans llengües europees d'origen indoeuropeu i tanmateix mai han constituït una entitat política unitària. Actualment el País Basc està conformat pels territoris de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa sota administració francesa i Biscaia, Guipúscoa, Àlaba (que conformen la Comunitat Autònoma Basca) i Navarra sota administració espanyola.

El conflicte basc s'inicia tant bon punt les formes d'organització social i política dels diversos territoris bascos són qüestionades durant el període de construcció de l'estat liberal espanyol ( i francès). Aquestes formes d'organització político-social venien recollides pels furs que eren, de fet, els corpus legals essencials als diferents territoris bascos.

Són els tres territoris del nord (Lapurdi, Zuberoa i la Baixa Navarra) els primers en veure la seva estructura política atacada; el 1789, durant els primers compassos de la Revolució Francesa, l'Assemblea Constituent Francesa va abolir les constitucions dels tres territoris i dos anys després els tres territoris euskalduns francesos més el Bearn van configurar una nova entitat administrativa, el departament dels Pirineus Atlàntics, que suposava la eliminació política del poble basc com subjecte col·lectiu en territori francès. Milers de bascos, la majoria labortants, van ser desplaçats a d'altres territoris de sobirania francesa per la resistència mostrada als plans revolucionaris. La nomenclatura de gairebé tots els pobles va ser traduïda al francès o bé se'n imposà una nova en molts casos.

Si la Revolució Francesa va eliminar jurídicament els tres territoris bascos del nord, la construcció de l'Estat Liberal Espanyol iniciada el 1812 amenaçava com mai la personalitat diferencial de Guipúscoa, Biscaia, Àlaba i del, encara, Regne de Navarra; o si més no així ho van entendre els milers de bascs que van participar en les guerres carlines de 1833-1839 ( als Països Catalans durà fins a 1840 i hi va haver un segon aixecament carlí entre 1846-1849 ) i 1873-1876. Sorgides aparentment d'un plet dinàstic, les guerres carlines representaven en gran part la frustració del camperolat davant del camí que prenia l'Estat Liberal, una reacció contra un procés de construcció estatal controlat per uns pocs i pel benefici d'uns pocs. Tot i tenir un fort component reaccionari, el carlisme fou un moviment popular que sovint agafà un caire protorevolucionari – així ho entengué Karl Marx, per exemple- i no és casualitat que només tingués incidència rellevant i permanent al País Basc i els Països Catalans, dos espais nacionals perifèrics no castellans. Dins del País Basc fou a la zona de basco-parlant ( euskaldun) on els carlins aconseguiren imposar-se a 1833-39 i 1873-1876. Aquesta importantíssima i repetida coincidència de territori rebel i territori de parla basca fa pensar que, per als bascos d'aquell moment, les guerres carlistes eren en el fons, abans que una altra cosa, una defensa de les seves institucions, lleis autòctones i costums, una defensa de la seva personalitat. El final de la primer guerra carlista comportà la desaparició del Regne de Navarra. La derrota carlina a la tercera guerra (segona segons la historiografia basca i espanyola) va dur a l'abolició dels furs de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. El règim fiscal especial del que gaudien fou conservat en tots els casos.

La fi dels furs comportà una gran frustració entre la societat basca i d'aquesta en nasqué el primer nacionalisme basc en torn al biscaí Sabino Arana. De família de tradició carlina, Arana el 1882 es va convertir al basquisme després d'una conversa amb el seu germà Luís, el 1892 va escriure “Bizkaia por su independencia” – primera obra doctrinal basquista- i tres anys després va fundar el Partit Nacionalista Basc. Obertament independentista i amb un fort caràcter pairalista, antiliberal, integrista catòlic i racista, el PNB d'Arana no aconseguí ser una força hegemònica dins del País Basc i va patir persecucions i il·legalitzacions per part de l'Estat Espanyol. Va ser poc temps abans de la mort d'Arana (1903) que el partit trobà un ampli espai polític amb l'entrada de sectors regionalistes vinculats a la naixent patronal basca i s'expandí per les 4 províncies basques del sud; tanmateix les tensions entre el sector independentista del partit i el regionalista van ser constants.

L'arribada de la segona república el 1931 va permetre al nacionalisme basc buscar vies d'encaix a la nova Espanya. Així doncs les forces polítiques basques van iniciar un projecte estatutari – tal i com preveia la constitució republicana- que topà amb diversos problemes que no solucionaren la qüestió nacional basca sinó que l'enrariren més, tal i com va passar en processos similars durant la transició. Els carlins navarresos, que havien anat coaliats amb el nacionalisme a les municipals del 31, van boicotejar amb la col·laboració dels polítics espanyols el procés estatutari, de manera que aquest fou només redactat i aprovat (84% de vots afirmatius) per 3 dels 4 territoris bascs de l'Estat Espanyol. L'estatut va ser paralitzat a les corts espanyoles i no s'aprovà fins a l'esclat de la guerra civil. La primera experiència autonomista basca va fracassar al no incloure a Navarra ( per no parlar dels territoris del nord) però tot i la seva curta durada va assentar un precedent ressent d'estructuració política de – part- d'el poble basc. José Antonio Aguirre, del PNB, va ser el primer president basc de la història.

L'aixecament de l'exercit colonial espanyol contra el govern de la República del 17 de juliol de 1936 va significar un punt d'inflecció tràgic en la Història d'Espanya i del País Basc. Entre el 17 i 19 de juliol la rebel·lió va estendre's per gran part de la geografia espanyola sense aconseguir triomfar a les grans ciutats i es va iniciar una llarga guerra de tres anys entre aquells que s'alçaven contra la legalitat republicana ( i els seus aliats nazifeixistes) i aquells que hi restaren fidels. Al País Basc, Navarra i Àlaba van caure en mans dels rebels als primers dies del conflicte i s'hi practicà una dura repressió contra tot opositor a les idees dels rebels – prop de tres milers de navarresos van ser afusellats per ser republicans o basquistes- en canvi Guipúscoa i Biscaia van restar fidels a la República i van viure una efímera autonomia. A Biscaia i Guipúscoa republicans, anarquistes, socialistes i nacionalistes d'esquerres ( de l'escissió laica i esquerrana del PNB Acción Nacionalista Vasca) van lluitar conjuntament amb els nacionalistes de dretes i clericals vinculats al PNB conformant un front de resistència a l'avanç dels rebels “feixistes” impossible de formar a d'altres territoris peninsulars en aquells moments.
Els rebels tenien clar que al País Basc no només cercaven acabar amb una experiència democràtica i amb unes reivindicacions de classe sinó que alhora buscaven eliminar la identitat nacional d'un poble; per això de bon principi van promulgar lleis en contra de la identitat basca; "Se acabó el "gora euzkadi", estamos en tiempos de VIVA ESPAÑA (...)Asimismo, se prohibe la palabra "Agur", importada por los separatistas en el lugar del "Adiós", genuinamente español". Tot i la gran resistència mostrada per guipuscoans i biscaïns, el juny de 1937 queia Bilbao i amb ella la resistència basca. Durant els onze mesos de guerra en territori basc hi van haver 50.000 morts, uns bombardejos aeris massius sobre la població civil -que mai abans s'havien donat en una guerra- que van destruïrles viles de Durango i Gernika (aquesta darrera inmortalitzatada per Pablo Picasso), 10.000 detinguts i 150.000 exiliats. Acabades les operacions bèl·liques a Biscaia el nou alcalde de Bilbao digué que "Biscaia és una altra vegada un tros d'Espanya per pura i simple conquesta militar"


El Franquisme a Euskadi i el naixement d'ETA

Com acabem de repassar la història del País Basc del segle XIX i del primer terç del XX és una alternança entre moments de lluita i repressió, d'un despertar col·lectiu nacional i de cops brutals a la identitat basca; una història que a durant el franquisme i la transició seguirà aquesta mateixa perillosa dialèctica i donarà la raó al líder de l'esquerra abertzale Arnaldo Otegui quan afirma que "En 200 años no hay una generación de vascos que no haya conocido la carcel, la tortura, el exilio y la muerte ligada a la política"
El franquisme, com a règim dictatorial i autoritari, va mostrar un caràcter repressiu – de major o menor intensitat segons la conjuntura, però repressiu de fet - en el conjunt del territori espanyol durant tota la seva existència però a Catalunya i el País Basc aquest caràcter repressiu tingué la particularitat d'anar dirigit no només contra la dissidència política i social estricta sinó també contra el que el règim entenia com a dissidència identitària-nacional, el recurrent <>. Fou sobretot en l'espai basquista on és forjà l'antifranquisme al País Basc, un antifranquisme basc del que ETA en va esdevenir màxim exponent.
El 1952 un grup de joves pròxims al PNB van formar l'organització nacionalista Ekin (Actua). Després d'intentar buscar protagonisme i col·laboració dins de les esferes del PNB el 1958 Ekin se'n separà i el 1959 adoptà el nom d'Euskadi ta Askatasuna ( ETA, País Basc i llibertat).La formació d'ETA no era conseqüència de divergències ideòlogiques, de discussions sobre l'ortodòxia del nacionalisme o lluites pel poder, sinó que bàsicament era conseqüència d'una ruptura generacional. Tanmateix la influència de les lluites anticolonials del tercer món (Algèria, Vietnam...) i de la resistència guerrillera cubana – guevarisme – van dur a ETA cap postulats d'esquerres i revolucionaris diferents als postulats democratacristians que defensava el PNB. El 1962 se celebrà la primera assemblea d'ETA al País Basc francès. En la primera dècada d'existència l'acció d'ETA es va centrar en petits actes de boicot, penjada d'ikurriñes i col·locació d'explosius de baixa potència.


L'any 1968 mentre el jovent de mitja europa es revoltava, ETA nascuda d'un trencament generacional, realitzava la seva primera acció armada amb victimes mortals...