[setmana republicana] 14-4-1977, el dia de la vergonya

Aquest dissabte farà 30 anys d'un dels dies més negres de la història popular de les Espanyes, l'acceptació per part del Partido Comunista de España de la monarquia i la bandera rojigualda en el 46é aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola.

Julián Grimau, líder de a l'interior del PCE. Detingut i assasinat pels franquistes el 1963

El PCE que cap al tardofranquisme havia aconseguit aglutinar la militància més nombrosa i organitzada contra la dictadura - no però la més efectiva i combativa, que agradi o no és deia Euskadi Ta Askatasuna-. Tot i que el partit ja arrossegava al seu sí importants contradiccions, purgues a la estalinista, autoritarisme i manca de debat intern, a l'interior de la Espanya franquista era sens dubte la organització antifranquista amb majors i més actius quadres ( El PSOE era un fantasma que després el capital ressuscitaria, la CNT viva aturada a l'exili francés i el republicanisme viva fraccionat a l'exili). Tot i la seva força interior, el PCE era comandat per una direcció de l'exterior que no sols desconeixia la realitat peninsular sinó que s'havia format i encasellat dins del sector més dur i ortodox del mal entès comunisme de la URSS post-leninista. Fervorosament seguidora d'Stalin ( fou a sugerència d'aquest que eliminaren - físicament i tot- el maquis dels 40's) , crítica com la que més amb Dubcek i el socialisme del rostre humà, i pròxima fins el final a Ceucescu i la seva cort; a principis dels 7o la direcció del PCE feia un viratge ideològic radical i es presentava com a vanguàrdia de l'eurocomunisme, renunciant a tota lluita revolucionària i a la democràcia dels soviets. Era la primera renúncia, no pas l'última.

Santiago Carrillo i Adolfo Suàrez

Les elits franquistes que estaven manegant la transició - ja que la transició la van fer els franquistes, no cal oblidar-ho - van adonar-se de la necessitat de frenar la força del PCE interior i van intuir ràpidament que en per desactivar una organització tant jerarquitzada - per moltes assemblees que es celebressin- calia captar a la direcció. Cap a 1974, via Ceucescu, l'ala liberal del règim va contactar amb Carrillo i li va prometre la legalització i integració del partit al futur escenari postfranquista... amb unes evidents - i inacceptables per qualsevol antifranquista-. Aquests acords tirarien endavant 3 anys després, amb la legalització del PCE el 9 d'abril i en contrapartida - tal i com la direcció a l'exterior havia pactat- la acceptació per part d'aquest de la monarquia i els símbols hereus d'aquesta i el franquisme. El mateix dia que se celebrava el 46é aniversari de la proclamació de la república, el PCE, la gran organització de l'antifranquisme, esborrava tot un passat de lluita revolucionària a l'estat espanyol i traïa - ni per primer ni per darrer cop- a tota la base social que li feia costa i/o que deia representar. Anècdotes posteriors al "dia de la vergonya" són les pallisses rebudes per manifestants per part dels cordons de seguretat el PSUC - no pels grisos- per dur insígnies republicanes "no autoritzades" a marxes, el rei parlant amb el seu amic Carrillo anomenant-lo "mi comunista", el suport dels comunistes al gabinet que els colpistes light volien imposar al 23-F... i un llarg etcètera, que culmina, evidenment ja que la gent no és borrega, amb una paulatina desaparició del PCE com a referent polític de la població. Tampoc és d'estranyar com el mitjans de comunicació del gran capital espanyol celebren avui en dia la legalització del PCE com a part del atado y bien atado al que s'anomena també transició...

...Afortunadament, no tothom ha renunciat a les lluites passades que també són lluites presents,