dimarts, 31 de març del 2009

El 'peix suïcida'








Fa temps em van parlar d'un documental prou interessant. Aquest tractava de com gats i gossos domèstics són, en el fons, la primera barricada de l'evolució. M'explico, mentre llops i gats mesquers malviuen en la natura buscant dia rere dia aliment; gats i gossos gràcies a la seva simbiosi amb nosaltres s'han assegurat - en molts dels casos- casa i aliment en abundància evitant competir en natura ¿ Com sinó podrien existir coses com un gos pequinès o salsitxa? No ens enganyem, bestioles així estarien més que mortes en un estat natural enfrontant-se a diari amb la lluita per la supervivència...


Tot això ve al cas dels animals domèstics, aquelles criatures que a alguns ens han acompanyat des de la infància fins al seu major o menor tràgic final. Per la meva vida han desfilat diversos gossos i gats, però també un hàmster, una violenta tortuga americana, una rata pinyada - morta accidentalment sota el meu peu- i aquells pobres diables autòmats taronges que són els peixos de peixera d'aigua dolça. La gràcia d'aquests darrers no era altra que la de veure com s'alimentaven un cop al dia fins el dia que suraven i calia reemplaçar-los per elements nous. Tanmateix l'altre dia recordava que entre tots els peixos d'una peixera sempre hi havia un element únic, impressionant i admirable; un heroi de submergible: El peix suïcida. M'explico, entre cada grup de 3 o 4 carpes de colors, n'hi ha una que tocada per un instint únic decideix saltar tard o d'hora fora de la peixera. Es tracta d'un element únic, doncs donat el cas que abans de morir ofegat fora de l'aigua sigui retornat a aquesta, amb tota la certesa un pot saber que l'intrèpid saltimbanqui trigarà pocs dies en repetir la gesta. Una gesta que és en realitat no una negació de la vida, sinó tot un cant cap a ella, doncs el nostre amic anarquista tot i la seva manca de consciència busca amb el seu salt transgredir el que no és vida - que és viure amb una peixera amb una tropa d'alienats acomodats- cap a la major de les llibertats, l' horitzó immens que hi ha fora de la seva cel·la...

Desconec si amb intenció de ser constant, torno a deixar una coseta al bloc, recordant que ja des de la més senzilla expressió de vida vertebrada hi ha kamikazes que volen anar més enllà... No pas fins a Ítaca, sinó fins a deixar enrere l'horitzó i els més alts estats de la consciència...