Una estadística sense marge d'error

George de la jungla!

23 d'abril, diada cultural dels Països Catalans

Ens podran dir pagesos, ens podran dir camperols,
però no fills de puta perquè no som espanyols*

Per cert, avui és també la diada de Castilla i els castellanistes - que són uns freaks i bona gent- conmemoren la derrota dels comuneros a villaralar de 1521... es dir, celebren una derrota contra els projectes més imperials de l'espanyolisme com ja és tradició a casa nostra.

* Realment qui és va inventar aquesta "popular" frase hauria de rebre un nobel de poesia, quin enginy, quina lírica, oh! ... quin poble més freak que som... i serem.

Cosetes del món ( i del món cannabic)

A mitig camí entre els grans creadors vitivinícoles i els criadors de gossos, els enginyers de la marihuana creen per mitjà de la selecció genètica i encreuaments varis una enorme diversitat de varietats de plantes de cannabis pel goig dels plantadors i consumidors de tot el món. Anualment se celebren al món concursos on els cracks de la genètica del cànyam competeixen per demostrar les qualitats de les varietats que han creat.

Els noms d'aquestes varietats a concurs i de les llavors que després es vendran i arribaran per correu o intercanvi arreu del món són del més variat i original, i tenen una etimologia si més no interessant.

Shiva Shanti

Shiva Nataraj / Shiva Shanti

Shiva Shanti és una varietat de marihuana fonamentalment índica i feta a partir bàsicament de varietats afganès. És una varietat patentada i segons comenta un internauta és "aconsejada para audiciones de musica hipnotica en todas las vertientes, hace pasar el rato. Creación musical intima y tambien hipnotica.". El seu nom, Shiva Shanti, prové del sànscrit i significa la "pau de Shiva" ( que podria ser -mal- traduït com a la pau de deu). Shiva, és el deu pare del panteó hinduista - un equivalent a l'Ódin escandinau o al Zeus grec- i representa l'univers en tota la seva immensitat; reencarnacions directes d'ell en són els deus brahma o krishna. Shiva és representat en moltes ocasions en la forma del Shiva Nataraj (veure foto) , el rei dels dansaires, i simbolitza el curs etern de l'univers, la destrucció i creació com a motor d'un tot cíclic... poca broma.

Blue Mystic

Blue Mystic / Miniatura que representa la divinitat hindú Krishna...
i no, no li estàn fent una fel·lació ni practica el Kamasutra

És en blau com la iconografia hinduista representa als seus deus doncs aquest és el color del més elevat, del cel i l'aigua del riu ganges, de la connexió mística amb la realitat. Blue Mystic és una varietat creada a California per la barreja de diverses varietats, majoritariament índiques, i es caracteritza pel color blau-verd que adquireixen els seus cogollos (cabdells en català?) un cop madurs. Servidor que l'ha cultivat (i fumat) en conserva un bon record tant del seu sabor penetrant i suaument afruitat com de l'important viatge astral al que conduïa.

Hindu Kush

Ossama Bin Laden, el nen pijo més rabiós de la terra (després de George W. Bush i la borratxa de Callejeros) / Hindu Kush / Imatge de les Valls de l'Hindu Kush

Índica pura, seleccionada entre les millors plantes originals de l'Afganistan, l'Hindu Kush és una índica pura i dura. La varietat pren el nom del massís de l'Hindu Kush que es troba situat entre el Afganistan i Pakistan, un conjunt muntanyós de prop de 1000 km2 amb un pic de 7600 m a les valls del que és cultiven algunes de les millors varietats de maria del planeta i on s'han entrenat els tipus més txungos i malotes de la jihad internacional... i on suposadament encara s'hi amaga un suposat personatge de nom Ossama Bin Laden. Guerra i Pau en un paratge idíl·lic a les valls del semisostre del món.

La Guerrilla i l'Ak-47


Camp de Marihuana ( O el jardí de l'Eden?) / Guerrillers Antifranquistes, maquis

De forma oculta de la llei , com jihadistes a l'Hindu Kush, molts plantadors cultiven al mig de la natura en marges de rius, rieres i torrents ( o camps amb auto-reg); d'aquesta pràctica - com de la primera- se'n diu "guerrilla". La tria del nom és evident ja que com si fossin guerrillers els cultivadors utilitzen amagatalls naturals per dur a terme les seves activitats il·legals.

Cogollo-Cabdell d'AK-47 / Bandera de Hezbol·là

L'Ak-47 és una sativa bastant adequada pel cultiu en exterior. És caracteritza per tenir una alta concentració de THC i això li ha valgut per aconseguir "siete premios en concursos cannábicos, incluyendo el premio a la mejor sativa en la High Times Cannabis Cup 1999". Aquesta gran concentració de THC la fa ser una arma de destrucció massiva ( de neurones) i per això pren el nom del fusell d'assalt més famós del món, el fusell Ak-47 o kalashnikov, l'arma reglamentària dels exèrcits del Pacte de Varsòvia i la icona de tota la lluita ( i mort) al tercer món durant els anys de la guerra freda i més enllà. De fet, avui en dia és part de la iconografia del grup xiïta libanés Hezbol·la, una gent que els té molt ben posats però que com tots els pirats armats d'aquest món haurien de fer un tast d'Ak-47, Hindu Kush, Blue Mystic o Shiva Shanti enlloc d'anar tirant míssils i homes bomba pel món... Com deia un sheriff al conegút documental "Woodstock" "jo no se si tota la gent que fuma herba és comoporta (tant) pacíficament (com aquests joves) però de ser així tot el món potser hauria de fer-ho".

Un xalet i una Ak-47!

Si senyor, Europa desperta i Catalunya també. Els barbars són a les portes i ens toca atrinxerar-nos. Cal mirar a EEUU i aprendre'n... i molt. Ells ja saben el que és conviure amb aquesta xusma; negres, chinos, latin kings... d'acord que són les persones que sostenen el país, d'acord que viuen avui en dia encara discriminats, d'acord que viuen majoritariament en guetos marginals, d'acord que han fet les principals aportacions culturals i artístiques del país... però que coi! són gent perillosa i cal protegir-se'n. I l'accés a les armes és sens dubte la solució... Si, és cert, a vegades passen desgràcies com la de la Universitat Tecnològica de Virgina però... i la diversió que representa passar llargues nits d'insomni pistola en mà esperant als kosovars? per no parlar del apassionant patiment de tenir fills i saber que en qualsevol moment es poden volar el cap a la "joguina del papa"... Val la pena, si. O almenys ho entenia així gran part de l'audiència dels Matins de TV3 a dia d'ahir amb els seus missatges de suport a la tinència d'armes* a fi d'asseguarar a la protecció dels "pobres" catalans que es veuen obligats a emigrar a xalets situats a urbanitzacions enmig de la natura sense podir gaudir de pisos de 60 metres quadrats en l'entorn depriment i contaminat de la ciutat.

A mi les coses ja m'han quedat clares, exigeixo un xalet i una Ak-47. Vull ser el Milosevic de Sant Cugat; prepareu-vos kosovars!

*Josep Cuní hauria de vigilar en no promoure els debats sobre les armes ja que d'imposar-se una posició favorable al país ell mateix podria prendre mal degut a la simpatia que desperta entre certes parts de la població... (i no és pas el meu cas)

Coses que s'han de fer a la vida...

(fec click sobre l'imatge per fer-la gran)

[Setmana Republicana] Estrena mundial: Xiquito vs JuanCa

Introduïm la rauxa i la música a aquesta setmana republicana que el blocaire ha decidit celebrar a fi de no haver de pensar en quines temàtiques tractar durant uns dies. Xiquito vs JuanCa és una peça musical curta realitzada per un amiguete de gran valor ( i que servidor ha, o havia, de convertir en un videoclip per youtube). Que vagi de gust!

Xiquito vs Juan Carlos I (Rey por la gloria de franco) (Feu click )

[setmana republicana] 14-4-1977, el dia de la vergonya

Aquest dissabte farà 30 anys d'un dels dies més negres de la història popular de les Espanyes, l'acceptació per part del Partido Comunista de España de la monarquia i la bandera rojigualda en el 46é aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola.

Julián Grimau, líder de a l'interior del PCE. Detingut i assasinat pels franquistes el 1963

El PCE que cap al tardofranquisme havia aconseguit aglutinar la militància més nombrosa i organitzada contra la dictadura - no però la més efectiva i combativa, que agradi o no és deia Euskadi Ta Askatasuna-. Tot i que el partit ja arrossegava al seu sí importants contradiccions, purgues a la estalinista, autoritarisme i manca de debat intern, a l'interior de la Espanya franquista era sens dubte la organització antifranquista amb majors i més actius quadres ( El PSOE era un fantasma que després el capital ressuscitaria, la CNT viva aturada a l'exili francés i el republicanisme viva fraccionat a l'exili). Tot i la seva força interior, el PCE era comandat per una direcció de l'exterior que no sols desconeixia la realitat peninsular sinó que s'havia format i encasellat dins del sector més dur i ortodox del mal entès comunisme de la URSS post-leninista. Fervorosament seguidora d'Stalin ( fou a sugerència d'aquest que eliminaren - físicament i tot- el maquis dels 40's) , crítica com la que més amb Dubcek i el socialisme del rostre humà, i pròxima fins el final a Ceucescu i la seva cort; a principis dels 7o la direcció del PCE feia un viratge ideològic radical i es presentava com a vanguàrdia de l'eurocomunisme, renunciant a tota lluita revolucionària i a la democràcia dels soviets. Era la primera renúncia, no pas l'última.

Santiago Carrillo i Adolfo Suàrez

Les elits franquistes que estaven manegant la transició - ja que la transició la van fer els franquistes, no cal oblidar-ho - van adonar-se de la necessitat de frenar la força del PCE interior i van intuir ràpidament que en per desactivar una organització tant jerarquitzada - per moltes assemblees que es celebressin- calia captar a la direcció. Cap a 1974, via Ceucescu, l'ala liberal del règim va contactar amb Carrillo i li va prometre la legalització i integració del partit al futur escenari postfranquista... amb unes evidents - i inacceptables per qualsevol antifranquista-. Aquests acords tirarien endavant 3 anys després, amb la legalització del PCE el 9 d'abril i en contrapartida - tal i com la direcció a l'exterior havia pactat- la acceptació per part d'aquest de la monarquia i els símbols hereus d'aquesta i el franquisme. El mateix dia que se celebrava el 46é aniversari de la proclamació de la república, el PCE, la gran organització de l'antifranquisme, esborrava tot un passat de lluita revolucionària a l'estat espanyol i traïa - ni per primer ni per darrer cop- a tota la base social que li feia costa i/o que deia representar. Anècdotes posteriors al "dia de la vergonya" són les pallisses rebudes per manifestants per part dels cordons de seguretat el PSUC - no pels grisos- per dur insígnies republicanes "no autoritzades" a marxes, el rei parlant amb el seu amic Carrillo anomenant-lo "mi comunista", el suport dels comunistes al gabinet que els colpistes light volien imposar al 23-F... i un llarg etcètera, que culmina, evidenment ja que la gent no és borrega, amb una paulatina desaparició del PCE com a referent polític de la població. Tampoc és d'estranyar com el mitjans de comunicació del gran capital espanyol celebren avui en dia la legalització del PCE com a part del atado y bien atado al que s'anomena també transició...

...Afortunadament, no tothom ha renunciat a les lluites passades que també són lluites presents,

[Setmana Republicana] Joan de Canyamàs, un heroi oblidat

Un dels grans avanços que representà la Revolució Francesa va ser sens dubte la eliminació física i psicològica del monarca a mans del poble parisenc; una acte gràfic i revolucionari d'afirmació de sobirania popular - bé, i una separació no sols de cós i ànima, sinó de cós i cap de Lluís XVI-. Des de l'excussió de Lluís XVI cap monarca, cap mal governant, tornaria a descansar en pau.

La execussió de Lluís XVI

Gairebé 300 anys abans de l'execució de Lluís XVI, el 5 de desembre de 1492 a Barcelona, ciutat que llavors bullia - ni per primer ni per darrer cop- en plena postguerra i ocupació, que un pagés descontent de nom Joan de Canyamàs saltà sobre el rei Ferràn el Catòlic espasa en mà a fi d'agilitzar el pas del monarca a les altures. Aturat per la guàrdia del monarca just quan era a pocs centímetres de degollar al monarca, Joan de Canyamàs fou durissimament torturar pels carrers de la ciutat per acabar empalat sense vida als carrers del Barri de la Rivera de Barcelona - un barri gairebé destruït per Felip V de Borbó 79 anys abans de la execució popular a França del també Borbó Lluís XVI-.

Manuscrit que mostra l'intent de regicidi de Joan de Canyamàs

Canyamàs passà a l'oblit i Ferran el Catòlic juntament amb la seva muller Isabel la Catòlica continuaren amb la seva obra que molts avui en dia creuen digna de beatificació, es a dir; l'ocupació del regne de Granada en nom d'una falsa reconquesta, l'expulsió dels jueus de la península, la creació de la més radical de les inquisicions, l'apartheid per als moriscs ibèrics, l'inici del genocidi indigena al continent americà... i, el que és pitjor, l'adopció d'hàbits higiènics més que discutibles*. No seria fins a 1873 (381 anys d.C... de Canyamàs) que es declararia una efimera república espanyola - acompanyada d'intents de declarar l'Estat Català-. A 414 d.C., el 1906, el també català Mateu Morral fracassaria al intentar dinamitar al monarca Alfons XIII durant la seva passejada nupcial. Dinou anys després un grup de membres d'Estat Català tramaria l'assassinat del mateix monarca a Barcelona sense éxit. No seria fins a la primavera de 1931 ( 439 d.C.) que Alfons XIII fugiria donant lloc a la Segona República Espanyola... Un experiència republicana que seria aixafada pel feixisme - i les pròpies contradiccions internes- , un feixisme que anys després retornaria a la monarquia al capdavant de l'Estat Espanyol. I així seguim, a 515 anys de Canyamàs.

Manifestació Republicana a València

Recordem a Joan de Canyamàs?!

*La reina Isabel la Catòlica es vanagloriava d'haver-se banyat tant sols en dues ocasions.

[Setmana republicana ] Ja sona la campana!

La Camapana

Ja la campana sona,
Lo canó ja retrona...
Anem, anem, republicans,anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia
que'l poble tan volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey.

Ja la campana sona. .

La bandera adorada
que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l'aire enarbolem!

Ja la campana sona...

Mireula que és galana
La ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alsem

Ja la campana sona...

Lo garrot, la escopeta,
La fals y la forqueta,
Oh Catalans! ab valor empunyem !

Ja la campana sona...

La cort v la noblesa.
L'orgull de la riquesa.
Caigan de un cop fins al nostre nivell!

Ja la campana sona.

La milicia v lo clero,
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols de un altre y és lo rey

Ja la campana sona...

Los públichs funcionaris
No timgam amos varis:
Depengam tots del popular congrés

Ja sona la campana .

Los ganduls que´s mantenen
del poble, y luego´l venen,
morin cremats, sino pau no tindrem.

Ja sona la campana...

Un sol pago directe
y un sol ram que´l colecte:
Tothom d´allí serà pagat com deu

Ja sona la campana...

Que pàgui qui té renda,
O bé alguna prebenda:
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.

Ja sona la campana...

Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem!
ja la campana sona
Lo canó ja retrona....
Anem, anem republicans, anem!

A la victòria anem !

Escrita el 1842 pel republicà i socialista cabetià Abdó Terrades, prohibida el mateix any per la capitania general i probablement musicada pel també republicà Josep Anselm Clavé; La Campana és un dels primers himnes republicans dels Països Catalans. Cronològicament s'inscriu a un primer republicanisme que es vinculà més tard al Partit Democràtic, marcadament inspirat per les visions utòpiques dels socialistes europeus contemporanis i molt compromès amb les primeres lluites obreres aparegudes arran de l'implosió de la industrialització. Tant Terrades com Clavé així com el pare del submarí Narcís Monturiol van ser els representants més destacats d'aquest republicanisme primerenc i van lluitar a primera línia de barricada a les grans bullangues i revoltes que van sacsejar el país.