Tornem-hi. Fins ara, amb de la destrucció dels sindicats de classe i amb la competència de la mà d'obra immigrada, el poder dels treballadors s'ha anat degradant fins al punt de ser simples marionetes dels seus caps, les multinacionals, el capital, el grup de Bilderberg i els contubernis judeo-maçonics de tota mena. Tot un drama, que comportaria sense cap mena de dubte que Lenin s'entregués a la politoxicomania si la seva momia tornès a tenir pols. Tanmateix desprès del crim de Santaló, res tornarà a ser igual ¿ O creieu que a partir d'ara caps i jefecillos varis tombaràn les seves frustracions en forma de bronques matineres sabent que per només 9.000 euros un sicari colombià els pot introduïr una bala entre celles a la sortida del seu domicili? Doncs almenys una cosa esta clara; s'ho pensaràn dues vegades. ¿Quin cap s'atrevirà a autocondemnar-se a la tomba enviant als seus subordinats a buscar café o els obligarà a triturar paper durant tota una jornada laboral per haver fet tard dues hores cada dia durant dues setmanes consecutives ( això darrer jo ho he viscut)? De ben segur, ben pocs... I així, un llarg etcètera que comportarà sense dubte una millora substancial de les condicions laborals dels treballadors fins a l'arribada definitiva del comunisme llibertari.
Així doncs, ja ho sabeu, a partir d'ara a la feina comenteu dia sí dia també les vostres amistats mafioses sudamericanes i ja veureu com millora la vostra vida laboral.
No fa molt vaig llegir sobre un exercici de dignitat periodística que va ocórrer a Israel ara fa uns anys. Era l'època de la segona intifada i els mitjans de comunicació havien entrat en un espiral per veure qui mostrava una posició més extrema i antipalestina. "Bombardegeu-los" "Tots són terroristes" "Mort a Arafat!"... Enmig d'aquest clima, un periodista honrat ( es veu que encara en queden) va decidir escriure l'article més radical, més antipalestí i mediàticament violent de tots. I va fer-ho, entre els més grans aplaudiments de tota la dreta sionista. Tanmateix, dies desprès és va descobrir que l'autor havia colat un enorme gol moral a les consciències plenes d'odi de molts israelians ja que totes les frases emprades en aquell encès article havien estat prestades d'un llibre escrit als anys vint anomenat...
Fa temps em van parlar d'un documental prou interessant. Aquest tractava de com gats i gossos domèstics són, en el fons, la primera barricada de l'evolució. M'explico, mentre llops i gats mesquers malviuen en la natura buscant dia rere dia aliment; gats i gossos gràcies a la seva simbiosi amb nosaltres s'han assegurat - en molts dels casos- casa i aliment en abundància evitant competir en natura ¿ Com sinó podrien existir coses com un gos pequinès o salsitxa? No ens enganyem, bestioles així estarien més que mortes en un estat natural enfrontant-se a diari amb la lluita per la supervivència...
Tot això ve al cas dels animals domèstics, aquelles criatures que a alguns ens han acompanyat des de la infància fins al seu major o menor tràgic final. Per la meva vida han desfilat diversos gossos i gats, però també un hàmster, una violenta tortuga americana, una rata pinyada - morta accidentalment sota el meu peu- i aquells pobres diables autòmats taronges que són els peixos de peixera d'aigua dolça. La gràcia d'aquests darrers no era altra que la de veure com s'alimentaven un cop al dia fins el dia que suraven i calia reemplaçar-los per elements nous. Tanmateix l'altre dia recordava que entre tots els peixos d'una peixera sempre hi havia un element únic, impressionant i admirable; un heroi de submergible: El peix suïcida. M'explico, entre cada grup de 3 o 4 carpes de colors, n'hi ha una que tocada per un instint únic decideix saltar tard o d'hora fora de la peixera. Es tracta d'un element únic, doncs donat el cas que abans de morir ofegat fora de l'aigua sigui retornat a aquesta, amb tota la certesa un pot saber que l'intrèpid saltimbanqui trigarà pocs dies en repetir la gesta. Una gesta que és en realitat no una negació de la vida, sinó tot un cant cap a ella, doncs el nostre amic anarquista tot i la seva manca de consciència busca amb el seu salt transgredir el que no és vida - que és viure amb una peixera amb una tropa d'alienats acomodats- cap a la major de les llibertats, l' horitzó immens que hi ha fora de la seva cel·la...
Desconec si amb intenció de ser constant, torno a deixar una coseta al bloc, recordant que ja des de la més senzilla expressió de vida vertebrada hi ha kamikazes que volen anar més enllà... No pas fins a Ítaca, sinó fins a deixar enrere l'horitzó i els més alts estats de la consciència...
... Ara fa unes setmanes, coincidint amb la investidura d'Obama, vaig fer la meva secció radiofònica sobre els embolics de faldilles dels presidents Kennedy i Clinton. Aquí teniu la peça per si la voleu escoltar.
Gran part de l'esquerra nord-americana i mundial s'ha contagiat en gran part de l'entusiasme que ha provocat l'elecció del demòcrata Barack Hussein Obama com a quaranta-quatrè president dels Estats Units d'Amèrica. Les raons d'aquest entusiasme obeeixen a certa lògica; amb Obama s'acaben els vuit anys de govern de George W. Bush que han significat poc menys que l'arribada de l'extrema dreta al poder a la primera potència imperialista del planeta. A més, la victòria d'Obama té una gran càrrega simbòlica que no cal menystenir: un mulat, fill d'un immigrant kenyà, ha assolit el lloc de comandant en cap a un país amb una història marcada per l'esclavitud, el racisme i el brutal genocidi comés pels blancs sobre la població indígena que poblava aquelles terres.
És un fet que sense la complicitat d'importants sectors de l'esquerra nord-americana Obama no ocuparia a dia d'avui la Casa Blanca. Sí bé les propostes d'Obama se situen molt a la dreta dels postulats dels estat-unidencs més progressistes - ni dins del ja de per sí centrista Partit Demòcrata era el pre-candidat més a l'esquerra-, un cop arribada la comtessa electoral per a la presidència molts americans d'esquerres no sols van apostar pel senador d'Illinois com a mal menor en contra el conservadorisme republicà sinó que a més van aportar la seva experiència mobilitzadora a la causa demòcrata.
Seria fals dir que la totalitat de l'esquerra va apostar per Obama. Sols cal pensar que prop d'un milió d'electors van apostar per candidatures situades a l'esquerra dels demòcrates, una xifra que pot semblar insignificant - sobretot si pensem que van votar 131 milions de persones- però que en un país amb un bipartidisme institucionalitzat ve a demostrar l'existència d'un rellevant sector de la població profundament descontent amb el sistema. A més, no cal obviar tampoc que un gran nombre d'electors progressistes desmoralitzats no van acudir a votar.
L'esquerra nord-americana i el Partit Demòcrata
Una realitat palpable és que, donessin suport a Obama de forma crítica o no, entre els membres de l'esquerra nord-americana és percep una aureola d'expectació i esperança davant d'un moment en gran part se'ls presenta com una oportunitat històrica, de canvi. Aquest entusiasme és però molt contingut, doncs les relacions entre l'esquerra i el Partit Demòcrata han estat històricament complexes i tenses. No en va, l'esquerra recorda com als anys trenta Franklin Roosvelt va tirar endavant gràcies al seu suport el New Deal, la reforma keynesiana de l'economia que va permetre salvar l'economia de la crisi en la que l'havia col·locat el capitalisme més liberal. De fet, fins i tot el Partit Comunista, que en aquell moment era una organització força rellevant, va donar-hi suport renunciant a molts dels seus principis. Tanmateix, passada la Segona Guerra Mundial van ser els mateixos demòcrates instaurats al poder els iniciadors de la "caça de bruixes" que va perseguir i desarticular el llavors poderós moviment sindicalista i d'esquerres nord-americà fins al punt de fer d'ell un moviment marginal condemnat a l'ostracisme com és a dia d'avui. L'esquerra tampoc vol oblidar el paper dels demòcrates com a primers responsables de la brutal guerra imperialista del Vietnam. Tampoc resulta tranquil·litzador veure com Obama s'ha rodejat d'antics col·laboradors de l'Administració Clinton. Un darrer govern demòcrata que es va caracteritzar per continuar les polítiques neoliberals iniciades pels republicans Reagan i Bush pare.
Optimisme contingut
Per tant, entre els sectors més compromesos de la societat nord-americana regna una situació d'optimisme autocontingut. Així, Howard Zinn, historiador socialista i una de les figures més prestigioses de intel·lectualitat dels Estats Units, no dubta en qualificar a l'elecció d'Obama d'"històrica" i creu que "essent el primer president afroamericà a la Casa Blanca, escollit per una ciutadania entusiasta que espera una jugada decisiva cap a la pau i la justícia social, representa la possibilitat d'un canvi important". Tanmateix, Zinn és mostra molt crític amb les propostes socials llançades fins ara pel candidat així com per la seva voluntat de seguir i augmentar la missió imperialista a Afganistan. Unes crítiques cap a la possible política exterior del nou president que també han expressat amb gran vehemència figures de gran pes intel·lectual com el lingüista Noam Chomsky o el sociòleg i economista Immanuel Wallerstein.
Amèrica Llatina posa certes esperances en Obama
També a l'exterior, al sud dels Estats Units, a Amèrica Llatina, l'elecció d'Obama ha tingut un important impacte entre els governs i moviments progressistes de la zona. Així, a Colòmbia, els moviments sindicals i democràtics respiren lleugerament al veure com hi ha un demòcrata a la Casa Blanca. Per aquests, la negativa dels demòcrates a ratificar el tractat de lliure comerç entre els dos països l'any passat mentre seguissin els assassinats massius de sindicalistes a mans de paramilitars pròxims al govern dretà d'Uribe va significar un autèntic baló d'oxigen. Per tant, esperen que amb un president demòcrata la seva crítica situació pugui millorar, per poc que sigui. Per la seva banda, els governs de Cuba i Veneçuela ja han mostrat una tímida admiració cap al nou president, ni que sigui pels seus humils orígens, i han demanat obertament un diàleg directe amb aquest, sempre i quan sigui amb "igualtat de condicions i sobre la base respecte mutu". La percepció general d'Obama a Amèrica llatina, l'històricament tràgic pati del darrere d'Estats Units, és per tant positiva. Tanmateix molts deus seus conciutadans no obliden que per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a la regió. No ha estat pas casual que mentre les forces imperialistes guerrejaven als deserts de l'antiga Babilònia i el llunyà Afganistan; Veneçuela, Brasil, Equador, Uruguai, Nicaragua o Bolívia han desenvolupat governs i processos polítics amb major o menor sintonia amb els interessos de la majoria de la seva població.
Tinc son, molta son. Porto tot el dia endormiscat i en les hores que restarè dempeus la son m'acompanyarà fins que finalment es fagi dòmina de la meva persona i entri al seu món: l'univers del descans i de la llibertat de l'incoscient... fins demà, quan el despertador em retorni a la realitat conscient... si té èxit, que no sempre és així.
Dormir és simplement genial, fantàstic. Posem el cas d'una persona que viu uns 60 anys, -una xifra totalment atzarosa- aquesta passarà prop d'unes 153.300 hores amb els ulls tancats, relaxada, en paridosos onírics o en els pitjors malsons de la rebotiga del seu ser. Això, a un pobre mortal acostumat a viure a una societat absurdament anfetamínica com l'occidental, obsesionada amb la manca del temps, li pot semblar que són moltes hores perdudes. A mi, almenys ara mateix, pensar que amb una mica de sort encara dormirè milers d'hores, em sembla una gran benedicció de la vida...
Ha arribat la revolució! Ja fa dècades que s'estava coent, silenciosament, però ja ha arribat, l'estem vivint. És la revolució del temps i l'espai, el món és música. La música et segueix, et persegueix. Però alhora tu la domines, l'integres a la teva vida.
Abans tu et desplaçaves per la música. Primer, cap allà l'Edat Mitjana i fins a la joventut de la meva àvia - per posar una data indeterminada- un s'havia de desplaçar allà on tocaven música, ja fos al carrer, als balls dels ateneus o al Liceu ( sempre hi quan un incendi un petardo no ho impedissin). Desprès va aparèixer el magnetòfon i la ràdio, i la gent es podia desplaçar a cases o bars a escoltar el ritme del jazz, la sarsuela o el que fes el cas. D'aquí, de la mà del rock 'n' roll, van aparèixer discoteques i bars musicals, on fruir amb la música del diable i els milers de derivats i sots derivats, el més repugnant fins ara sens dubte el reggeton.
Però allà el 1979 la Sony va inventar el walkman, que permetia escoltar de forma individual cintes d'àudio. Unes cintes, per cert, que des de fa un parell d'any són objecte de museu ja que la seva fabricació ha finalitzat. El concepte walkman va anar-se sofisticant i reduint-se en mida fins arribar als reproductors mp3 actuals, el més cool d'ells l'Ipod.
Avui en dia un ja no s'ha de desplaçar per escoltar música, sinó que el propi desplaçament és la música. Tots som Disck-jockeys de la nostra vida, i a cada instant, indret, estat d'ànim, podem posar-nos aquella cançó, directe a les nostres orelles via auricular o a l'interior del cotxe. És per tant, una exigència posar-nos la música adient per cada moment per fer-nos la vida, el trajecte, millor. Jo vaig començar ja fa temps, quan tornava caminant a casa torrat dels bars de la Vila de Gràcia amb el meu antic walkman. Llavors, etílic i fumat, eren els sons del Black Album de Metallica els qui m'acompanyaven fins a casa. No és que fos jo un admirador del metal ni res semblant, simplement és que els sons electrics ascendents d'Enter Sandman em feien viure una experiència gairebé mística.
Més endavant, desprès del desastre del DisckMan - que si es movia massa no sonava bé- va arribar la brillant era del mp3. Aquí, l'oferta és va multiplicar i les possibilitats també. De totes maneres, encara ara segueixo certa rutina. Així, en un matí en el que dormit poc - o malament- i he d'anar a algun lloc indesitjable - posa-li feina o facultat- la música enèrgica i agressiva dels Rage Against The Machine esdevé la meva droga energètica particular. En canvi, quan surto a les nits i vaig cap al punt de trobada solc escoltar els grans Rolling Stones o grups poppies modernillos de l'estil Franz Ferdinand, The Strokes o Artic Monkeys, quan no velles glòries del brit pop com Blur. Per viatges llargs, que poden incloure hores de son, tiro bastant de clàssics del reggae com The Maytals, Peter Tosh o Bob Marley. També sol anar bé, Bob Dylan i grups dels seixanta com Jefferson Airplane, Canned Heat o Grateful Dead. Per cuinar, i no se per què, em poso Mano Negra o Manu Chao. Per una jornada de neteja, res com un canutillo i psicodelia, per no parlar per l'estridet guitarra de Jimmy Hendrix, que serveix per tot i més...
... El sexe mereix un apartat a part, tot i que tampoc pot ser molt ampli - per ser franc-. Follar amb música és la clau, sobretot si la música s'escau (la persona a la que estimar carnalment, és dona descomptat que s'escau... tot i que no sempre és així). En aquest aspecte de la vida, el rock és ja de per si molt sensual i a més sol tenir un ritme molt marcat que vulguis o no, ajuda. Fer feina a lo bèstia seguint el reggae-punk dels The Clash és simplement fenomenal. En canvi, és pot fer un bon polvo més tranquil i sui generis amb Pink Floyd. Bob Marley o els Beatles, son apostes segures - a més, el primer sol estar a totes les cases, ja que poques joves catalanes no en tenen almenys un CD; El Legend, sobretot-. Tampoc és descartable fer-ho amb música electrònica, si bé jo no li he agafat el punt. També ho he fet a l'estil nostrat, amb els Pets i Obrint Pas de fons, i si més no és graciós. El preciós polvo del despertar, aquell en que tant un com l'altre llueixen l'estranya eròtica del despentinat i els ulls lleganyosos, també pot ser de fet a l'estil de casa amb èxit sota les notes dels mallorquins Antònia Font. Ara bé, com a opinió personal, no gaire experimentada, com posar-se als The Doors al llit no hi ha res...
Més enllà de moments genèrics, la música de butxaca permet moments concrets a recordar. D'aquests, suposo que cada zombie d'mp3 en té. Per citar-ne uns pocs, recordo veure com es feina de nit en un tren dirigint-me cap al sud del país sota la veu del gran cantautor alcoià Ovidi Montllor. També recordo haver escoltat Eye in The Sky dels Alan Parson desprès del funeral de la meva iaia. Que em posessin una navalla al coll per atracar-me mentre escoltava Sympathy for de Devil dels Rolling. Un fart de riure amb els amics tornant de Lleida en cotxe amb les lletres de la makina-freak dels Herois de la Katalunya Interior. O entrar a Donosti amb la música d'un dels millors grups festius bascos, els Joxe Ripiau. O anar cap a Perpinyà en un dia ennuvolat sota la greu i emotiva veu de Johnny Cash. Per no parlar d'escoltar Kortatu a tot drap anant en cotxe per la Castellana madrilenya...
Això donaria per molts posts, que no descarto. Per no parlar, d'una guia de viatge on a més de recomanar les coses de sempre, s'especifiques música recomanada escoltar a cada lloc - Ja ho fan amb els llibres, perquè no amb la música?-.
De totes maneres, mentre hi hagi música a la vostra vida, bona senyal! i bon any!
“Volen tallar en sec la iniciativa del primer espai institucional de caràcter nacional”
Lander Etxebarria va ser regidor de l´esquerra abertzale a l´Ajuntament de Bilbao. Va participar en la fundació d´Udalbiltza i va ser membre de la seva comissió executiva. Etxebarria i Joseba Garmendia, exregidor d´Urretxu, recentment han estat a Barcelona per donar a conèixer i denunciar la persecució que ha patit aquesta institució municipalista per part de l´Estat espanyol.
Udalbiltza neix amb voluntat de coordinar regidors i ajuntaments bascos. Quins eren els seus objectius?
L´any 1999, abans de les eleccions municipals al sud del país hi ha una assemblea a Pamplona de càrrecs municipals que reflexionen sobre el fet que Euskal Herria no tingui representació institucional i abordar aquesta qüestió des del municipalisme.
Passades les eleccions, el setembre d´aquell any, 1.800 càrrecs electes es reuneixen a Bilbao per fundar Udalbiltza. Neix amb cinc objectius clars: proclamar que Euskal Herria és una nació; internacionalitzar l´afirmació nacional del poble basc; impulsar la construcció nacional de manera participativa, és a dir, incorporant-hi la societat civil; buscar la col·laboració entre ajuntaments en àmbits sectorials; llengua, cultura, desenvolupament... I per acabar, fer aportacions i projectes de cara a una futura institució comuna basca més enllà dels municipis.
Hi havia algun precedents històric pel que fa a la construcció nacional des de la coordinació municipal?
Udalbitza respon a una tradició, molt present també als Països Catalans, en la qual els ajuntaments han estat subjectes actius a l´hora d´impulsar importants canvis polítics i socials. Són els municipis els promotors de l´Estatut de Lizarra de 1931, un estatut que desprès no es va aprovar tal i com s´havia presentat... Però bé, va ser un important precedent d´articulació institucional. Més tard, el 1976, encara sota la dictadura franquista, un nombrós grup d´alcaldes es reuneixen a Bergara per fer una crida a la democràcia i al respecte al poble basc. Tot plegat té la seva lògica, ja que els càrrecs municipals són al cap i a la fi els més pròxims al poble i a les seves aspiracions.
Com es materialitza el projecte a partir de llavors?
Es crea un consorci entre ajuntaments i és a partir de llavors quan Udalbiltza entra en funcionament com a institució. El finançament funciona a partir dels pressupostos dels ajuntaments, alguns donen molt, altres el que poden... N´hi ha que sols col·laboren en projectes concrets. De cara a 2002 ja hi ha diversos eixos d´actuació. Un d´ells va ser la Conferència Internacional pels drets dels pobles que va haver-hi a finals d´aquell any. Va ser una trobada que va tenir força repercussió, amb la participació de representants de nacions sense estat d´arreu del món. D´aquesta conferencia en va sortir una resolució de suport al dret a l´autodeterminació encaminada a la superació conflictes que succeeixen a tota la geografia planetària.
Una altra línia d´actuació molt interessant va ser el Fons de Cooperació i Desenvolupament. Es va centrar a Zuberoa, la província més nord oriental del país, a l´Estat francès, que viu una situació econòmica delicada i una important despoblació. L´economia de la província havia estat molt vinculada a la indústria del calçat i la ramaderia, ambdues en declivi des de finals dels anys 70. Des de les institucions de l´Estat francès hi ha un pla per revifar l´economia de la zona i a Udalbiltza li arriba la petició de complementar aquest pla d´alguna manera. Les nostres possibilitats d´intervenció eren poques i per això vàrem pensar en la creació d´un fons que es crearia a partir de les aportacions ciutadanes. Volíem recaptar un milió d´euros, però en vam aconseguir 400.000. Igualment ens va semblar prou tirar endavant. La idea del pla era tirar endavant petits projectes, com una fabrica de cervesa i una altra de cautxú. Posar un gra de sorra per revitalitzar l´economia del país.
I de cop, amb la institució en ple funcionament, arriben les primeres detencions?
A principis de 2003 vuit persones som detingudes. Desprès hi ha més detencions. Al final onze persones entrem a presó. A més, es registren i tanquen les nostres seus. També se´ns bloquegen els comptes bancaris. Al final hi ha 26 persones processades, la majoria alcaldes o regidors que formàvem part de la comissió executiva d´Udalbiltza, però també treballadores de la institució.
De què esteu acusats?
L´acusació és que formem part d´organització terrorista, som ETA. Segons la fiscalia som l´encarnació del projecte revolucionari d´ETA, així, en paraules textuals. És absurd pensar que una activitat institucional sigui alhora revolucionària! Però bé... per ells és així.
Davant aquestes acusacions, tenim l´avantatge que tot el que vam fer és públic. De fet, cada dos mesos enviàvem un butlletí a totes les forces polítiques -formessin part d´Udalbiltza o no- per donar a conèixer tot el que fèiem. Tots els pressupostos, d´on sortien els diners i on anaven, tot és absolutament públic, constava al butlletí.
Llavors no us esperàveu aquesta ràtzia policial?
No, no ens podíem imaginar en cap cas que la nostra activitat tingués res de criminal. Simplement volen tallar en sec una iniciativa que vol articular un primer espai institucional de caràcter nacional per Euskal Herria.
Ara estem a l´espera del judici i volem aprofitar per fer públic l´atac que hem rebut. Estem promovent una denúncia per presentar-la al Consell de Drets Humans de l´ONU, el Parlament Europeu i al Consell d´Europa. Entenem que al nostre cas no sols s´estan vulnerant drets individuals i polítics, sinó que s´estan vulnerant drets com a poble; a construir-nos la nostra realitat institucional des de càrrecs democràticament escollits per sufragi universal.
Quina impressió tens del moment actual que travessa el poble basc?
És un moment complex. En els darrers anys el dret a decidir s´ha fet un lloc a l´agenda política basca. Aquells que fa uns anys no en parlaven, ara l´assumeixen com a principi. A més, s´assumeix en major o menor grau que hi ha set territoris que compten amb uns trets i lligams comuns, és a dir, que conformen una nació. L´Estat davant això està molt alarmat; veu que s´ha arribat a un punt de no retorn, que la batalla de l´autodeterminació i la territorialitat s´està guanyant. A Espanya li costa molt assumir-ho i l´única recepta que tenen davant aquesta realitat és la que històricament han emprat sempre: la repressió. Tanmateix tenen un problema, ja que a la UE hi ha casos d´autodeterminació en marxa. Grenlàndia ben aviat decidirà independitzar-se, Escòcia també, Irlanda pot fer-ho...
Tant als Països Catalans com al País Basc darrerament ens estan deixant moltes persones que s´havien significat per la seva lluita a favor de la construcció nacional, ja fos a nivell polític o cultural. La recent mort del cantautor Mikel Laboa n´és el cas més recent. Quina sensació produeix veure com una generació de lluitadors desapareix sense poder veure el seu poble vivint en llibertat?
Ja ho expressava a la perfecció Mikel Laboa a una de les seves cançons "Del mateix tronc del que naixem nosaltres / Naixeran d´altres branques joves que continuaran la lluita". Això és així, tot és un procés continu. La transformació social i la lluita per la llibertat és un camí en el que tu aportes el teu gra de sorra fins on pots, fins que el cos t´ho permet, i desprès altres recolliran el testimoni. L´objectiu és anar avançant per anar sempre més enllà. El procés d´avançar és en sí positiu, per molt de que alguns no puguin veure el fruit ja madur.
El 1960 el capo soviètic Nikita Kruishev va picar amb una sabata sobre el seu pupitre a l'Assemblea de les Nacions Unides com a forma de protesta...
...El desembre de 2008, el capo de l'imperi nord-americà George Bush Jr. ha d'esquivardues sabates llançades en forma de protesta per un periodista iraquià.
Suposo que sóc una persona molt despistada i per aquesta raó des de fa molts anys m'he trobat en moltissimes ocasions sense claus de casa. En realitat, ni amb tots els dits de mans i peus podria comptar les vegades que això ha estat així.
Sí puc, en canvi, recordar que solia fer quan això m'havia passat ara fa temps. De petit, quan vivia a La Garriga, al no tenir claus anava a casa un amic que era a més una botiga de marcs. No feia falta que ell hi fos, a vegades no hi era, però igualment la seva familia m'acollia i em quedava jugant sol o amb el seu germà a la seva videoconsola Sega. De més gran, ja a Barcelona, vaig quedar-me orfe de casa d'acollida per bé que a la mateixa escala on vivia hi havia una cosina de me mare que algun cop m'havia tingut a casa en aquests casos. Tot i això, normalment em dedicava a donar voltes per les botigues del barri o a passar l'estona mirant revistes porno a l'Fnac de l'illa fins que algú arribes a casa. Ja de més gran, vaig decidir passar les hores d'abandó al bar de davant de casa, on ja em coneixien i em podien fiar un donut, un cafè o una cerveseta. A tot això, li van seguir diverses noves cases i claus que perdre o deixar-se a casa, si bé el telefon mòbil va facilitar les coses... A un dels darrers pisos on vaig viure des del terrat comunitari era possible saltar com un lladre fins al balcó casa -amb relatives possibilitats de matar-se en el intent- i des d'alla per un forat girar el pom d'una porta i entrar. Això va facilitar-me molt les coses. Quan em deixava les claus optava per fer el salt i accedir a ella sense esperar a ningú. Problema resolt.
El darrer cop que recordo haver-me oblidat les claus dins de casa va passar a finals de setembre de 2007. Era dilluns al matí. Havia passat tot el cap de setmana al delta de l'Ebre bebent, fumant i fent una altra cosa que comença amb 'F' que desgraciadament no la practico tant com les anteriors... En fi, estava destrossat. Vaig trucar a la feina per dir que hi aniria a la tarda. Cap a la una vaig posar la tele i vaig quedar-me embadalit mirant els senyor Carlos Arguiñano cuinant unes tallarines amb salsa de bolets. Em van inspirar tant, que vaig decidir que aquell havia de ser el meu objectiu a la vida en la següent hora, el meu dinar. Despentinat, sense afaitar, amb pantalons de xandall, la samarreta de dormir i xancletes vaig anar al super a fer-me amb tots els ingredients necessaris. Vaig deixar el mòbil a casa i vaig agafar les claus, però poc desprès va resultar que no eren les claus de debò sinò unes altres que no se que collons obrien. Amb pinta de yonki i dues bosses de la compra (plenes de bolets, formatge, pasta i crema de llet) em trobava sol, amb cinc euros i al carrer... Vaig comprar tabac al Nike, el bar de xinos que era el meu centre d'operacions a la zona. Tornant als vells temps, vaig fer ús d'aquell element arcaic de comunicació anomenat cabina telefonica. Per culpa del mòbil, recordava pocs números i els que recordava eren de gent que treballava aquelles hores... inclosa la meva companya de pis, que no tornaria fins a les 7. Els amics del xino em van guardar la compra i sense saber que fer, vaig partir cap al no res, ven lluny de casa, a lo rolling stone...
Al final, vaig anar a petar a les portes del pis d'una amiga, que casualment era a casa, estava fent el dinar i que va riure una bona estona al veure la fila que feia. Va tocar-me tornar a trucar a la feina, aquest cop per explicar-los la meva peripècia. Amb aquelles pintes no podia anar a perdre el temps a l'oficina. Tampoc es van sorprendre ni riure ni enfadadar. És més, no els va venir de nou, doncs suposo que no n'esperaven res de bo de mi... ni jo de la feina en sí.
Al vespre vaig ser a casa, sopant pasta amb salsa de bolets amb la meva companya de pis, l'amiga que m'havia acollit i un amic al que havia trucat al matí durant la meva recerca d'exili temporal...
Sí, la llum d'un dia d'aquest preciós sol que tenim a la Mediterrània.
Jo ho se. Res millor que gaudir uns minuts de la soledat a un d'aquests patrimonis nacionals que tenim anomenats terrasses de bar amb un café en llet o un entrepà, mentre es llegeixen les mentides escritres a un diari... ... o disfrutar de bona companyia amb un vermut o cerveseta amb olivetes, patates de bossa o escopinyes (berberetxus)...
... l'he vist molts cops! l'he viscut! A Sants, a Gràcia, a l'Eixample, a Sant Andreu... A la Ràpita, a Granollers, a Ciutadella, a Perpinyà... A Madrid, a Toledo, a Sevilla, a Cadis, a Jerez, a Florència... Jo he vist la llum!
