Seducció, sexe i història (II i III)

Us deixo noves incursions a les ones radiofòniques...


La primera tracta sobre els nostres amics els "xinos" i com s'ho muntaven a l'època Imperial.

Aquesta segona tracta sobre els anys seixanta... sexe, drogues i rock'n' roll!

Seducció, sexe i història (I)

Penjo la meva primera col·laboració com a expert(ejem) en història del sexe per al programa de tardes de Ràdio Sabadell "Anem per feina".

El tema d'aquesta primera secció* és l'Imperi romà i la seva saludable depravació carnal.

*Com la secció és setmanal, n'anirè penjant de tant en tant alguna.

He vist la llum

¿Què fer quan un es lleva i veu la llum?




Sí, la llum d'un dia d'aquest preciós sol que tenim a la Mediterrània.

Jo ho se. Res millor que gaudir uns minuts de la soledat a un d'aquests patrimonis nacionals que tenim anomenats terrasses de bar amb un café en llet o un entrepà, mentre es llegeixen les mentides escritres a un diari...
... o disfrutar de bona companyia amb un vermut o cerveseta amb olivetes, patates de bossa o escopinyes (berberetxus)...

... l'he vist molts cops! l'he viscut! A Sants, a Gràcia, a l'Eixample, a Sant Andreu... A la Ràpita, a Granollers, a Ciutadella, a Perpinyà... A Madrid, a Toledo, a Sevilla, a Cadis, a Jerez, a Florència... Jo he vist la llum!

"Con franco fumabamos mejor..."

Llegeixo a un article sobre la història del cànem un breu apunt sobre la introducció del consum d'haxix a la Península Ibèria que ja havia sentit abans. És prou interessant:

"En 1920 (para ser más exactos el 31/8/1920) se fundó el Tercio de Extranjeros (lo que se llamará la "Legión"): No hubo problemas para reclutar voluntarios (una pandilla de malhechores, inadaptados y parias, algunos de ellos duros e implacables, otros simplemente patéticos) y fueron unos 200; iban desde criminales comunes, pasando por veteranos de la 1 Guerra Mundial que habían sido incapaces de adaptarse a la paz, pistoleros a sueldo de Barcelona.
Millán Astray, su jefe, los llamó, los novios de la muerte. Franco, como segundo jefe y Astray imprimieron a la Legión una mentalidad de crueldad brutal.
La noche que llegaron por primera vez a Ceuta, los legionarios aterrorizaron la ciudad (una prostituta y un cabo de guardia fueron asesinados).
Entre sus futuros gustos será el consumo de kiffi, grifa y hachís (así el hachís comenzó a tener una mala reputación y fue la víctima ya que incitaba a la violencia y al asesinato).
En la Legión fueron muchos los que se aficionaron al consumo de cannabis en las posesiones españolas del norte de Africa, luego se extenderá el hábito por España.
Incluso se afirma que por esta época, Franco consumió grifa, tal vez lo hubiera probado pero no creo que se aficionara (no consumía alcohol y no tenía ningún vicio aparente, como sus compañeros de armas).Cuando se extendió el consumo de cannabis a partir de 1936 cuando las tropas de Franco invadieron España las autoridades franquistas no hicieron prácticamente nada para detener su aumento..."

Com veieu, un argument més que ens desacredita a tot la colla de progres porrerros ( progerros?) que encara ara rebutjen els 40 años de paz y prosperidad que ens va donar Franco i les forces de l'alzamiento nacional.

De fet, encara ara l'exèrcit espanyol és un actor molt viu en l'abastiment de la peninsula de "turró marroquí"... i que fem nosaltres? els donem les gràcies? doncs, porro en mà, ens dediquem a dir parides pacifistes, antimilitaristes i hippioses, sense cap mena de consideració cap a una institució tan gloriosa com l'exèrcit espanyol.

Un exèrcit que si bé és cert que no guanya una guerra a l'exterior des de fa més de 250 anys - i no serà per guerres...-, a l'hora de guerrejar contra la democràcia i les reivindicacions populars a l'interior, ha repartit estopa com ningú...

La tradició del "previ"

"Heu fet previ o què?" La resposta era sempre era afirmativa i li seguia una descripció d'ingesta etílica. Aquesta era l'inci habitual d'una trobada nocturna d'adolescents un divendres o un dissabte a la Vila de Gràcia; una trobada que podia ser al Zimbawe, al Ramses, a Les heures, al Cabaña... tot i que el punt de trobada oficiós era el Can Sunyé. Un Bar del carrer mozart que diria que actualment està difunt i que comptava entre els seus parroquians amb un vell sempre acompanyat d'un gat... Invisible, inexistent. M'explicarè millor, aquest bon home s'asseia a una taula amb una cervesa, de tant en tant ell mateix miolava i tot seguit deia "calla, que ets un pesat" a una bossa de plastic buida que duia. Així passava l'estona l'home. De tant en tant algún client que ja el coneixa li deia amb sorna alguna cosa sobre el gat com ara lo gras que s'estava posant o lo maco que era. Al marxar li deia al Quim, un ex-taxista amo de l'establiment que se'l mirava ja somrient, si li podia donar restes de menjar... pel gat!

En fi, tornem al previ, que és el centre d'aquest escrit. El previ era una tradició que teniem amb el meu grup d'amics entre els 15-17 anys. Quedavem a les 11.30 o 12 a Gràcia, però cada un previament havia anat a fer unes quantes cerveses, de quatre a sis normalment, i un entrepà al 'seu bar'. La gràcia de tot plegat era el fer unes cerveses barates, fer vida de barri i , sobretot, que tothom estiguès ja 'animat' al trobar-nos ... per beure més.

L'amic que venia del Llobregat profund, inventor i actual practicant encara del previ, el feia a una caseta cutre de frankfurt que hi havia abans a Plaça Espanya, junt a la plaça de braus, però que les obres per fer un centre comercial van obligar a tancar. Jo el feia al Bar Ferrer, un antro de barri dels bons, a Marquès de Senmenat amb Berlín. En alguna ocasió els dos ens trobavem per un segon acte del previ en un local que anomenavem "Bar del previ": un mínuscul i brut bar a Gal·la Placidia on les cerveses eren baratissimes i que actualment tampoc existeix. Els altres no solien venir a aquest bar i de fet era tant petit que a dures penes hi hauriem capigut... i això que els habituals erem cuatre comptats! Tanmateix, els altres dos també tenien els seus previs. L'amic que vivia al nord de Gràcia feia el seu previ al Bar Tocata, que es trobava - doncs ja ha tancat- prop de Joanic i que duïa un avi que sempre empreyava amb acudits dolents. Per contra, el que venia d'Horta, feia el seu previ en un bar decorat amb figuretes de gnomos que portava una parella trentanyeros porreros amb criatura inclosa... un bar que per cert, com no, també ha tancat!

¿ És el bar de sempre una especie en perill d'extinsió a la Barcelona multiculti-fashion-guai? ¿ Estem perdent l'autèntic patrimoni de la ciutat?

Taxi drivers!

Com sóc un pijo-burgés, darrerament per motius laborals i de vagància m'he aficionat al món del taxi nocturn, fet que m'ha permés connèixer una mica el fabulòs gremi de taxistes.


Entre ells, m'agradaria homenatjar als següents elements que he tingut l'honor - sovint no sols no buscat, sinó infructuosament evitat- d'establir-hi conversa; l'avi tartamut que ballava al son d'una ràdio latin-king, l'armagat cincuenton que mostrava un odi desmesurat cap als conductors d'autobusos i tot el gremi del transport públic, el jove que citava tots els locals de putes que vorejaven el nostre trajecte, l'immigrant cubà que em va donar a connèixer la problemàtica de les plagues de fures a l'illa (culpa de Fidel, segur), una noia jove amb ulleres que escoltava música estil "scorpia" que deia que abans conduïa camions... i sens dubte el més gran de tots ells, el figura, un personatge amb pinta de loquillo, amb un catañol normatiu, que de forma tarantinesca s'autoanomenava 'señor lobo', que en quinze minuts va saltar-se almenys 4 semàfors, va insultar a d'altres taxistes i va fumar-se tres marlboros mentre tossia pels descosits ( "mi medico me ha dicho que estoy jodido, pero a mi me da igual"...)

Gràcies per fer caure notablement el meu capital econòmic!

Sóc un talibà!

M'agrada observar com el llenguatge quotidià obsorveix i adapta paraules de l'actualitat política pel seu propi ús. Així, des de 2001, quan gràcies al senyor George W. Bush Afganistan va reentrar al mapa mental occidental després de la invasió soviètica, és habitual dir d'algú que és un "talibà". Quan anomenen talibà a algú, no vol dir que creiem que aquesta persona pertany al moviment talibà afganès, simplement és una forma de dir que aquesta persona és un extremista en algún sentit, ja sigui moral, polític, religiós... Per exemple, el locutor de espanyolista dretes Luis del Olmo va descriure com a "talibà de sacrístia" al locutor espanyolista d'extrema-dreta Jiménez Losantos. Quan algú en diu una de molt grossa, per exemple, se li pot dir "No siguis talibà!" o simplement, si tenim un amic que es diu Ivan, podem dir que coneixem un talibán ( Un tal-Ivan) ( és dolentissim l'acudit, però no és meu).

Tanmateix, com sempre, els diccionaris sols contemplen el terme en el sentit més estricte i encara faltaran anys - dècades, lustres... segles!- perque contemplin el terme en el seu sentit més al·legòric:

talibà -ana
1 adj. [LC] [ISL] Relatiu o pertanyent als talibans.
2 m. [LC] [ISL] Membre d’un moviment islamista militar afganès que pretén aplicar integralment la xaria.

De fet, si utilitzessim el terme literalment, jo podria afirmar que sóc un talibà, o més ben dit un mal talibà, doncs en realitat la paraula és una adaptació a la llengua pashtu de l'àrab talib - estudiant-.

Molt s'ha escrit sobre l'obscur règim que van imposar els talibans a gran part de l'Afganistan entre 1996 i 2001, sobre el seu tracte a les dones, sobre els assassinats ètnics, la prohibició de joguines, música, diversions públiques i tota mostra de modernitat... Tanmateix, cal entendre que aquest va ser un producte de la vivència col·lectiva de l'infància dels mateixos talibans. Aquests van criar-se a enormes camps de refugiats al Pakistán, en barraques, plens de privacions, sense cap mena de diversió, sense figura paterna - doncs tots els homes eren morts o guerrejant-, amb l'única figura femenina de les seves mares, dones colpides i destroçades per l'enorme violència sexual que es dona a la guerra civil afgana... per aquests nois, futurs talibans, l'única sortida van ser les escoles islàmiques finançades per l'Aràbia Saudita on almenys van poder sentir-se algú. I que van fer aquests nens orfes quan un cop grans van fer-se amb el poder? Doncs reproduïr el món on havien viscut, fer d'Afganistan un enorme camp de refugiats on les dones quedessin tancades a casa lluny de la perversió del món exterior i on sols la religió, l'únic que els havia fet sentir-se estimats, tinguès el monopoli de la política i la societat.

Tothom es basa en les seves vivències a l'hora de construïr el seu paradís, i les vivències dels desgraciats i analfabets talibans eren tant grises que el paradís que van intentar construïr no era més que un infern. No sols els talibans serveixen d'exemple d'això, la Cambodja del khmers rojos, on prop de 2.000.000 persones van ser assassinades en mig d'una bogeria col·lectiva anti-progressista i anti-urbana, n'és un altre exemple rodó. És impossible entendre el que va passar a Cambodja sense entendre el primer i únic contacte que van tenir centenars de milers de camperols cambodjans amb la modernitat; la caiguda de milers de bombes sobre les seves viles des d'avions nord-americans. Aquest camperols, aterrotitzats i perduts, no van dubtar en seguir incondicionalment a Pol Pot i els seus cap a l'útopia-bogeria que els prometia un paradís col·lectivista rural sense cap mena de vestigi de modernitat i progrés... és a dir, bombes i avions.

Així doncs l'odi engendra odi, l'incultura més incultura... i l'amor i l'educació, un món millor?

Kufiyya

Llegint ara fara menys d'una setmana el diari El País, em va sorprendre una fotografia d'un escorcoll policial a la casa d'uns suposats delincuents. La foto mostrava un parell de policies de paisà regirant unes caixes. El detall que em va cridar més l'atenció va ser la vestimenta d'un dels polis, que duia un enorme kufiyya - mocador palestí- envoltant-lo al coll...

No fa tant de temps a la nostra societat aquest mocador tenia certa significació política, representava certa empatía cap a la causa palestina. Es cert que molts dels que el duien - i duiem- poc en sabien o els importava en realitat la política a l'Orient Mitjà, però el palestí era sens dubte un element de borrokes, okupes, maulets, xirucaires, jipiosos i altres variants de joves i adolescents "alternatius"...

Tanmateix, tot això havia de canviar. Un fet premonitori va ocorrer l'any 2006, quan el president del govern espanyol Rodriguez Zapatero va posar-se una kufiyya durant un míting. Un any desprès, el dissenyador Balenciaga incloïa una versió pròpia del palestí en la seva colecció de moda 2007/2008, mentre que paral·lelament les nenes pijetes començaven a lluïr pel carrer mocadors palestins mentre remenaven els seus culs enfundats en apretats texans.

D'això no fa ni mig any, primavera de 2008. Va ser llavors quan les "revistes femenines" van passar a regalar el pañuelo que esta de moda (paraules textuals). Des d'aquell moment la cosa va ser imparable, i mentre els antics poseidors de palestins renunciaven a la seva antiga peça que mostrava com n'eren "d'esquerres, alternatius i solidaris"(ejem, ejem) el mocador va popularitzar-se més que mai. Les instàntanies van començar a seguir-se de forma radical i veriginosa; top-models amb palestí, l'actriu Cameron Diaz amb un Palestí, David Beckham amb kufiyya... i el triunfito David Bisbal amb palestí!

Tot plegat, un autèntic malson pels autèntics i unics legitims portadors d'aquesta peça de roba; es a dir, els àrabs i sobretot els joves europeus que sabem que "tot és culpa dels Estats Units, la polícia ( que tortura i assassina) i... els feixistes, que són tots aquells que no pensen com nosaltres"...

Tanmateix, són els propis Estats Units els que ens poden tornar el palestí a les nostres mans. Allà, un anunci de la marca Dunkin Donuts va ser retirat perquè mostrava una noia amb aquest mocador i pels conservadors americans equivalia a donar suport al terrorrisme. Així, el nostre palestí torna a ser una "peça proscrita" ... o no, doncs tal i com llegeixo a la wikipedia anglesa, és també als Estats Units on el pitjor malson s'ha fet realitat; des de 2007 certes cases de moda llancen palestins amb motius... Jueus!!!! Fet, aquest darrer que mostra que la moda i el negoci que arrossega, supera la política i el que fagi falta.

De fet, em comentaven no fa molt que des de que els mocadors palestins s'han posat de moda, nombroses families àrabs i palestines que es dedicaven a la confecció de kufiyyes viuen en situació de ruina ja que són els xinesos qui han passat a lider la producció d'aquest element que, no oblidem-ho, és un simple mocador tradicional àrab.

... quin món tant absurd...

Eleccions a l´imperi nord-americà: un joc on l´elit sempre guanya

(Per a l'Accent 138)

Haver nascut en territori dels Estats Units d´Amèrica, ser major de 35 anys i haver viscut com a mínim 14 anys al país. Aquests són els requisits imprescindibles per a poder ser president de la gran superpotència militar del món actual, però n´hi ha dos més que si bé no estan normativitzats, són tant o més exclusius: pertànyer a un dels dos grans partits i ser ric (o extremadament ric). De fet, des de l´elecció de George Washington com a primer president de la federació el 1789, tots els presidents electes han estat membres del segment més pudent de la societat.

Aquesta elitització de la política prové del sistema polític dels Estats Units. Va néixer el 1787 a partir de la redacció de la vigent Constitució per part d´un reduït grup de membres de la minoria rica, blanca, anglosaxona i protestant que fins llavors havia estat la classe colonial privilegiada. Aquesta elit va crear un sistema pensat per a les seves necessitats com a classe dominant i, des de llavors, la democràcia nord-americana arrossega un llast antipopular que malgrat l´existència de sufragi universal, deixa en mans d´una minoria molt reduïda els grans afers d´Estat.

El sistema electoral nord-americà és extremadament complex. Un dels seus pilars és el del finançament de les campanyes polítiques, autèntic filtre que permet sols a aquells que gaudeixen de recursos i de bones connexions amb el món financer poder optar a la presidència. Tot candidat compta en començar amb els seus recursos alhora d´enfrontar-se a un procés electoral, ja siguin unes eleccions primàries (els votants trien el candidat del partit a la presidència) o presidencials. Per tant, aquells que gaudeixen de majors recursos parteixen amb millors possibilitats per guanyar. Tanmateix, el finançament electoral té després dues maneres de recaptar fons; la primera és el finançament públic, que atorga al candidat 20 milions de dòlars però li impedeix recórrer a cap altre font de finançament. L´altre font de finançament és privat, i té lloc a partir dels diners que aporta el partit i de donacions privades. En principi és limiten a com a màxim 2.000 dòlars per ciutadà, però un buit legal permet usar diner privat per fer campanya de manera il·limitada sempre i quan no es demani el vot explícitament pel candidat. El sistema de finançament privat és molt més profitós pels candidats dels dos grans partits ja que els dóna molts més recursos que el sistema públic i els permet tenir diners per optar a una projecció pública i mediàtica que de fet, fa dels Estats Units un país bipartidista (sols durant aquest passat mes d´agost, el candidat demòcrata, Barack Obama, va recaptar 66 milions de dòlars en donacions, tres vegades més que el que ofereix el sistema de finançament públic).

Les donacions privades als candidats, lluny de ser desinteressades, són un contracte no escrit entre el polític i el donant a fi de respectar el primer els interessos del segon. Ja que són les grans corporacions les principals donants de demòcrates i republicans, són elles qui marquen les línies generals de les polítiques de Washington. Aquesta "corporativització" de la política és percebuda molt negativament pel ciutadà nord-americà de classe mitja, com mostren totes les enquestes des de fa tres dècades. Per això, campanya rere campanya, hi ha la irònica situació que els candidats presidencials ataquen les grans corporacions per atreure el vot popular alhora que són elles qui els paguen les campanyes i els marquen l´agenda política. Una simple mostra del gran grau de cinisme del sistema.

Més enllà de la dependència del sector privat, el sistema electoral nord-americà conté elements que elititizen encara més el seu funcionament. Per començar, els electors s´han d´inscriure per poder votar i per poder fer-ho han de complir els diversos requisits que exigeix cada estat; així, per exemple, a Alabama tot votant ha de prometre fidelitat a la Constitució i no pertànyer a cap grup que pretengui derrocar el govern així com no patir trastorns mentals. Tanmateix és la prohibició de vot a tots aquells que han estat a presó, vigent a la majoria d´estats, un dels elements que accentua el classisme i racisme del sistema (actualment hi ha més de 7 milions de nord-americans encarcerats, més d´un terç negres). A tot això, cal sumar-hi el fet de que el president és escollit de forma indirecta. Els votants trien delegats (un nombre determinat per Estat, qui obté el major nombre de vots s´enduu tots els delegats de l´estat) i són ells qui trien el president de la federació, fet que resta molta força al vot popular. A més, en un país on l´estat cedeix gran part del seu paper al capital privat -des de la sanitat fins a les presons-, és qui gestiona els sistemes de vot, l´elaboració de les llistes de votants i fins i tot el recompte electoral.

És en aquest context, en un sistema nascut ja pres dels interessos d´uns pocs, que el pròxim 2 de novembre se celebraran unes eleccions presidencials on alguns, els més rics i poderosos, ja ho tenen gairebé tot guanyat.

Una web amb "grans aspiracions"...

La xarxa és un espai extremadament curiós; cercant la lletra de la cançó del gran Johnny Cash que penjo uns centimetres més amunt, he anat a petar a cocaine.org, una pàgina dedicada totalment al submón d'aquesta droga derivada de l'arbust de coca. Algunes dades curioses que publica la web:

• Amèrica Llatina exporta anualment 1000 tonelades d'aquesta substància a l'any.
• Documents desclassificats de la CIA confirmen els tractes de l'agència amb cartels de la coca durant els anys 80 per combatre la "subversió comunista"
• Els cocainomans perden tot apetit sexual si consumeixen la droga de forma molt periodica, si bé al principi de l'addicció tant ells (com les rates de laboratori) mostren una hiperactivitat sexual.
• La cocaïna és un gran analgèsic, que utilitzaven en petites cuantitats Winston Churchill i la reia Victòria.
• El sant pontifex Lleó XIII consumia un derivat de la fulla de coca anomenat "vi de coca". Tenia un farmaceutic cors particular que li preparava i administrava.

PS: La cançó, que tracta sobre un home que passat de droga i alcohol mata a la seua dona, no és original de Cash. Un tal TJ.Arnal la va compondre el 1947 i un any després era en el top 20 de les ràdios Americanes. Entre els artistes que l'han tocat hi ha Woodie Gurthrie o Bob Dylan, si bé la versió de Cash és la més coneguda.

Sons multicultis de la Barcelona actual

hOlllAaa Maaaasaje


( dit per les filles del gran imperi mandarí, a qualsevol platja de la Catalunya Central... '10 eulos')

SeRveSsa-BiEr

(Expressió clàssica dels parlants urdus de Ciutat Vella... en cas de trobar-se el paki a la platja, l'oferta sol incloure també "Cocacolaaa, faaanta, 'gua " )

haxix, cokein

( dita dromederia de poca monta. També a Ciutat Vella, intercalada sovint amb el "servessa-bier")

"Se abrirán las grandes alamedas"

Demà és dia onze. 11 de setembre. El que hauria de ser una diada de dol, reivindicació i conmemoració. Dia en el que els catalans recordem la capitulació de la ciutat de Barcelona davant les tropes felipistes i l'ocupació de la nostra terra per part de Castella. A raó d'aquell dia 11 som el que som, un poble sense estat format per uns països sense nom...

Però hi ha més 11 de setembre a recordar, amb dol, ràbia i esperança en la victòria - que si arriba mai és tardana -. No parlo de l'incendi del reichstag que van representar els atemptats de Whashington i Nova York de 2001. Allò també va ser una tragèdia, sobretot perquè va permetre al nucli dur de les classes dirigents de l'imperi obrir una nova etapa de militarisme i neocolonialisme agressiu. De fet, va ser aquest mateix nucli dur, amb obscurs personatges com Donald Rumsfeld, qui va provocar aquell fatidic 11 de setembre del que vull parlar: 1973, Xile, un exercit revoltat contra un govern legítim ofega amb sang l'esperança d'aconseguir una vía democratica i oberta cap al socialisme.

Aquell 11 de setembre va ser el final d'un somni, no sols per Xile i l'Amèrica Llatina, sinó per tots aquells que creien en un món més just. Tal i com cinc anys abans dins del 'camp socialista' els tancs russos van acabar amb el socialisme de rostre humà txeco-eslovac ( val a dir que els ciutadans de Praga van rebre als tancs soviètics desafiant-los puny en alt cantant La Internacional ) , l'aixecament de l'exercit xilè coordinat molt estretament per la CIA va finiquitar una experiència similar al 'camp capitalista'... tot deixant un rastre de milers de morts, desapareguts i centenars de milers d'exiliats. Aquell dia el Palau de la Moneda, la seu presidencial, va ser bombardejada i des d'allà Salvador Allende es va dirigir als xilens per ràdio, poc abans de suicidar-se amb un kalashnikov (regal de Fidel Castro) per no caure viu en mans dels bàrbars enemics del poble xilè. En la seva despedida Allende no dubtava en confiar tard o d'hora en la victòria de l'home sobre tota opressió: "Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor."




I al cap i a la fi, el millor homenatge a qualsevol 11 de setembre, a qualsevol injustícia o victòria de la reacció i la tirania és sols un: La Victòria!

Les parets parlen

Si bé la gran majoria de fotologs no són més que la compilació de fotos de quill@s de festa adornats amb poesia barata, hi ha alguna digna excepció. La més notable que jo he trobat s'anomena "les parets parlen" i mostra de forma gairebé diaria fotografies d'escrits delirants, enginyosos, freaks i/o de protesta apareguts a murs i parets dels Països Catalans.

Si teniu fotografia per l'estil, podeu col·laborar amb aquesta excel·lent iniciativa a lesparetsparlen@gmail.com

"No potis com una dona el que no has sabut beure com un home..."

Complint la petició d'un loco de cognom Garrido, li cedeixo el bloc per penjar-hi la següent crònica sobre el seu recent i etílic viatge a Al-Andalus...

Ni Alhambra, ni Albayzín, ni el Sacramonte ni hòsties. La primera destinació turística que les guies de Granada hauríen de posar és un dels llocs més acollidors que mai he vist: el bar Boabdil, tota una raresa dintre del món dels bars a la capital "nazarí". Dic tota una raresa perquè allà no és habitual que els "barmans" et rebin amb una salutació cordial o amb una broma (la fama de "malafollá" dels granadinos està molt estesa).

Prop del carrer Elvira el bar Boabdil, el que veieu a la banda dreta de la imatge, està comandat per l'Antonio i la seva dona, la Mari. I és que una de les coses positives d'aquest bar és que el porta una família, ja que, a banda del matrimoni, les seves filles també dediquen moltes hores allà. Tot i que el bar no ofereix res a nivell decoratiu (ni falta que li fa), el que realment atrau és la seva gent: tant cambrers com clients. Uns clients, de tot tipus i condicions, que sempre tenen alguna cosa interessant a explicar-te. A banda de la gent, al bar Boabdil et donen una tapa per cada birra que prens (cosa habitual a Granada, clar). Hi ha tapes de tot tipus, en paraules textuals del jefe, l'Antonio, hi ha "bambis patrocinats per la Walt Disney", "conejo al ajillo patrocinat per la Warner Bross." o "boquerones patrocinats per l'ajuntament de Màlaga", tots elles molt bones. I si això és poc, a més es pot fumar i una de les filles de l'Antonio és capaç d'enamorar-te (com veureu al vídeo adjunt).

PS: es recomana passar-se més de 4 hores al dia al bar per poder copsar la seva essència (hores que es poden treure de la visita a l'Alhambra).

Apadrina ...

Diuen que a l'estiu no hi ha notícies i per això cal inventar-les. Això és fals, simplement el que passa és que els principals polítics estan de vacances i el periodisme dominant - aquell que entén com a notícia el transmetre qualsevol tonteria dita per un impresentable amb carnet de partit- no sap que fer.

Per això esdevé un tema destacat i polèmic el fet de que un regidor d'un partit local coaliat d'ICV hagi penjat al seu bloc una imatge-campanya irònica sobre les mancances de finançament que pateix la Comunitat Autònoma de Catalunya - i que també pateix el País Valencià i sobretot les illes Balears- que proposava apadrinar un nen extremeny. Tot plegat és un simple bluff estival amb el sempre monotemàtic rerefons de l'amor que des de les Espanyes ens tenen cap als parlants del dialecte de llatí vulgar amb el que servidor escriu.

Com sempre és bo fer amics, proposo una nova campanya dedicada no sols als extremenys sinó al conjunt d'ejpañols:

Apadrina un ejpañol

Amb els teus diners comprarem heroïna adulterada per tots ells!

Per cert, al món passen coses de debò, algunes de molt grosses. Desprès d'anys de capitalisme especulatiu i rapinya pura i dura que ha enriquit als més rics, el sistema entra en crisi i pagaran els de sempre... Tot i com diu un vell lema "Jo sols em creurè la crisi quan els multimillonaris se suicidin en massa"



PS: El dia que el "Viva España" de Manolo Escobar sigui l'himne espanyol, servidor serà feliç amb la nacionalitat del seu DNI. Escolteu la versió alemanya que he posat... BRUTAL!!!!