No direction home

Suposo que sóc una persona molt despistada i per aquesta raó des de fa molts anys m'he trobat en moltissimes ocasions sense claus de casa. En realitat, ni amb tots els dits de mans i peus podria comptar les vegades que això ha estat així.

Sí puc, en canvi, recordar que solia fer quan això m'havia passat ara fa temps. De petit, quan vivia a La Garriga, al no tenir claus anava a casa un amic que era a més una botiga de marcs. No feia falta que ell hi fos, a vegades no hi era, però igualment la seva familia m'acollia i em quedava jugant sol o amb el seu germà a la seva videoconsola Sega. De més gran, ja a Barcelona, vaig quedar-me orfe de casa d'acollida per bé que a la mateixa escala on vivia hi havia una cosina de me mare que algun cop m'havia tingut a casa en aquests casos. Tot i això, normalment em dedicava a donar voltes per les botigues del barri o a passar l'estona mirant revistes porno a l'Fnac de l'illa fins que algú arribes a casa. Ja de més gran, vaig decidir passar les hores d'abandó al bar de davant de casa, on ja em coneixien i em podien fiar un donut, un cafè o una cerveseta. A tot això, li van seguir diverses noves cases i claus que perdre o deixar-se a casa, si bé el telefon mòbil va facilitar les coses... A un dels darrers pisos on vaig viure des del terrat comunitari era possible saltar com un lladre fins al balcó casa -amb relatives possibilitats de matar-se en el intent- i des d'alla per un forat girar el pom d'una porta i entrar. Això va facilitar-me molt les coses. Quan em deixava les claus optava per fer el salt i accedir a ella sense esperar a ningú. Problema resolt.


El darrer cop que recordo haver-me oblidat les claus dins de casa va passar a finals de setembre de 2007. Era dilluns al matí. Havia passat tot el cap de setmana al delta de l'Ebre bebent, fumant i fent una altra cosa que comença amb 'F' que desgraciadament no la practico tant com les anteriors... En fi, estava destrossat. Vaig trucar a la feina per dir que hi aniria a la tarda. Cap a la una vaig posar la tele i vaig quedar-me embadalit mirant els senyor Carlos Arguiñano cuinant unes tallarines amb salsa de bolets. Em van inspirar tant, que vaig decidir que aquell havia de ser el meu objectiu a la vida en la següent hora, el meu dinar. Despentinat, sense afaitar, amb pantalons de xandall, la samarreta de dormir i xancletes vaig anar al super a fer-me amb tots els ingredients necessaris. Vaig deixar el mòbil a casa i vaig agafar les claus, però poc desprès va resultar que no eren les claus de debò sinò unes altres que no se que collons obrien. Amb pinta de yonki i dues bosses de la compra (plenes de bolets, formatge, pasta i crema de llet) em trobava sol, amb cinc euros i al carrer... Vaig comprar tabac al Nike, el bar de xinos que era el meu centre d'operacions a la zona. Tornant als vells temps, vaig fer ús d'aquell element arcaic de comunicació anomenat cabina telefonica. Per culpa del mòbil, recordava pocs números i els que recordava eren de gent que treballava aquelles hores... inclosa la meva companya de pis, que no tornaria fins a les 7. Els amics del xino em van guardar la compra i sense saber que fer, vaig partir cap al no res, ven lluny de casa, a lo rolling stone...

Al final, vaig anar a petar a les portes del pis d'una amiga, que casualment era a casa, estava fent el dinar i que va riure una bona estona al veure la fila que feia. Va tocar-me tornar a trucar a la feina, aquest cop per explicar-los la meva peripècia. Amb aquelles pintes no podia anar a perdre el temps a l'oficina. Tampoc es van sorprendre ni riure ni enfadadar. És més, no els va venir de nou, doncs suposo que no n'esperaven res de bo de mi... ni jo de la feina en sí.

Al vespre vaig ser a casa, sopant pasta amb salsa de bolets amb la meva companya de pis, l'amiga que m'havia acollit i un amic al que havia trucat al matí durant la meva recerca d'exili temporal...