Ha arribat la revolució! Ja fa dècades que s'estava coent, silenciosament, però ja ha arribat, l'estem vivint. És la revolució del temps i l'espai, el món és música. La música et segueix, et persegueix. Però alhora tu la domines, l'integres a la teva vida.
Abans tu et desplaçaves per la música. Primer, cap allà l'Edat Mitjana i fins a la joventut de la meva àvia - per posar una data indeterminada- un s'havia de desplaçar allà on tocaven música, ja fos al carrer, als balls dels ateneus o al Liceu ( sempre hi quan un incendi un petardo no ho impedissin). Desprès va aparèixer el magnetòfon i la ràdio, i la gent es podia desplaçar a cases o bars a escoltar el ritme del jazz, la sarsuela o el que fes el cas. D'aquí, de la mà del rock 'n' roll, van aparèixer discoteques i bars musicals, on fruir amb la música del diable i els milers de derivats i sots derivats, el més repugnant fins ara sens dubte el reggeton.
Però allà el 1979 la Sony va inventar el walkman, que permetia escoltar de forma individual cintes d'àudio. Unes cintes, per cert, que des de fa un parell d'any són objecte de museu ja que la seva fabricació ha finalitzat. El concepte walkman va anar-se sofisticant i reduint-se en mida fins arribar als reproductors mp3 actuals, el més cool d'ells l'Ipod.
Avui en dia un ja no s'ha de desplaçar per escoltar música, sinó que el propi desplaçament és la música. Tots som Disck-jockeys de la nostra vida, i a cada instant, indret, estat d'ànim, podem posar-nos aquella cançó, directe a les nostres orelles via auricular o a l'interior del cotxe. És per tant, una exigència posar-nos la música adient per cada moment per fer-nos la vida, el trajecte, millor. Jo vaig començar ja fa temps, quan tornava caminant a casa torrat dels bars de la Vila de Gràcia amb el meu antic walkman. Llavors, etílic i fumat, eren els sons del Black Album de Metallica els qui m'acompanyaven fins a casa. No és que fos jo un admirador del metal ni res semblant, simplement és que els sons electrics ascendents d'Enter Sandman em feien viure una experiència gairebé mística.
Més endavant, desprès del desastre del DisckMan - que si es movia massa no sonava bé- va arribar la brillant era del mp3. Aquí, l'oferta és va multiplicar i les possibilitats també. De totes maneres, encara ara segueixo certa rutina. Així, en un matí en el que dormit poc - o malament- i he d'anar a algun lloc indesitjable - posa-li feina o facultat- la música enèrgica i agressiva dels Rage Against The Machine esdevé la meva droga energètica particular. En canvi, quan surto a les nits i vaig cap al punt de trobada solc escoltar els grans Rolling Stones o grups poppies modernillos de l'estil Franz Ferdinand, The Strokes o Artic Monkeys, quan no velles glòries del brit pop com Blur. Per viatges llargs, que poden incloure hores de son, tiro bastant de clàssics del reggae com The Maytals, Peter Tosh o Bob Marley. També sol anar bé, Bob Dylan i grups dels seixanta com Jefferson Airplane, Canned Heat o Grateful Dead. Per cuinar, i no se per què, em poso Mano Negra o Manu Chao. Per una jornada de neteja, res com un canutillo i psicodelia, per no parlar per l'estridet guitarra de Jimmy Hendrix, que serveix per tot i més...
... El sexe mereix un apartat a part, tot i que tampoc pot ser molt ampli - per ser franc-. Follar amb música és la clau, sobretot si la música s'escau (la persona a la que estimar carnalment, és dona descomptat que s'escau... tot i que no sempre és així). En aquest aspecte de la vida, el rock és ja de per si molt sensual i a més sol tenir un ritme molt marcat que vulguis o no, ajuda. Fer feina a lo bèstia seguint el reggae-punk dels The Clash és simplement fenomenal. En canvi, és pot fer un bon polvo més tranquil i sui generis amb Pink Floyd. Bob Marley o els Beatles, son apostes segures - a més, el primer sol estar a totes les cases, ja que poques joves catalanes no en tenen almenys un CD; El Legend, sobretot-. Tampoc és descartable fer-ho amb música electrònica, si bé jo no li he agafat el punt. També ho he fet a l'estil nostrat, amb els Pets i Obrint Pas de fons, i si més no és graciós. El preciós polvo del despertar, aquell en que tant un com l'altre llueixen l'estranya eròtica del despentinat i els ulls lleganyosos, també pot ser de fet a l'estil de casa amb èxit sota les notes dels mallorquins Antònia Font. Ara bé, com a opinió personal, no gaire experimentada, com posar-se als The Doors al llit no hi ha res...
Més enllà de moments genèrics, la música de butxaca permet moments concrets a recordar. D'aquests, suposo que cada zombie d'mp3 en té. Per citar-ne uns pocs, recordo veure com es feina de nit en un tren dirigint-me cap al sud del país sota la veu del gran cantautor alcoià Ovidi Montllor. També recordo haver escoltat Eye in The Sky dels Alan Parson desprès del funeral de la meva iaia. Que em posessin una navalla al coll per atracar-me mentre escoltava Sympathy for de Devil dels Rolling. Un fart de riure amb els amics tornant de Lleida en cotxe amb les lletres de la makina-freak dels Herois de la Katalunya Interior. O entrar a Donosti amb la música d'un dels millors grups festius bascos, els Joxe Ripiau. O anar cap a Perpinyà en un dia ennuvolat sota la greu i emotiva veu de Johnny Cash. Per no parlar d'escoltar Kortatu a tot drap anant en cotxe per la Castellana madrilenya...
Això donaria per molts posts, que no descarto. Per no parlar, d'una guia de viatge on a més de recomanar les coses de sempre, s'especifiques música recomanada escoltar a cada lloc - Ja ho fan amb els llibres, perquè no amb la música?-.
De totes maneres, mentre hi hagi música a la vostra vida, bona senyal! i bon any!
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada