dijous, 29 de gener del 2009

L'equerra americana davant l'elecció del president Obama






Gran part de l'esquerra nord-americana i mundial s'ha contagiat en gran part de l'entusiasme que ha provocat l'elecció del demòcrata Barack Hussein Obama com a quaranta-quatrè president dels Estats Units d'Amèrica. Les raons d'aquest entusiasme obeeixen a certa lògica; amb Obama s'acaben els vuit anys de govern de George W. Bush que han significat poc menys que l'arribada de l'extrema dreta al poder a la primera potència imperialista del planeta. A més, la victòria d'Obama té una gran càrrega simbòlica que no cal menystenir: un mulat, fill d'un immigrant kenyà, ha assolit el lloc de comandant en cap a un país amb una història marcada per l'esclavitud, el racisme i el brutal genocidi comés pels blancs sobre la població indígena que poblava aquelles terres.


És un fet que sense la complicitat d'importants sectors de l'esquerra nord-americana Obama no ocuparia a dia d'avui la Casa Blanca. Sí bé les propostes d'Obama se situen molt a la dreta dels postulats dels estat-unidencs més progressistes - ni dins del ja de per sí centrista Partit Demòcrata era el pre-candidat més a l'esquerra-, un cop arribada la comtessa electoral per a la presidència molts americans d'esquerres no sols van apostar pel senador d'Illinois com a mal menor en contra el conservadorisme republicà sinó que a més van aportar la seva experiència mobilitzadora a la causa demòcrata.


Seria fals dir que la totalitat de l'esquerra va apostar per Obama. Sols cal pensar que prop d'un milió d'electors van apostar per candidatures situades a l'esquerra dels demòcrates, una xifra que pot semblar insignificant - sobretot si pensem que van votar 131 milions de persones- però que en un país amb un bipartidisme institucionalitzat ve a demostrar l'existència d'un rellevant sector de la població profundament descontent amb el sistema. A més, no cal obviar tampoc que un gran nombre d'electors progressistes desmoralitzats no van acudir a votar.


L'esquerra nord-americana i el Partit Demòcrata


Una realitat palpable és que, donessin suport a Obama de forma crítica o no, entre els membres de l'esquerra nord-americana és percep una aureola d'expectació i esperança davant d'un moment en gran part se'ls presenta com una oportunitat històrica, de canvi. Aquest entusiasme és però molt contingut, doncs les relacions entre l'esquerra i el Partit Demòcrata han estat històricament complexes i tenses. No en va, l'esquerra recorda com als anys trenta Franklin Roosvelt va tirar endavant gràcies al seu suport el New Deal, la reforma keynesiana de l'economia que va permetre salvar l'economia de la crisi en la que l'havia col·locat el capitalisme més liberal. De fet, fins i tot el Partit Comunista, que en aquell moment era una organització força rellevant, va donar-hi suport renunciant a molts dels seus principis. Tanmateix, passada la Segona Guerra Mundial van ser els mateixos demòcrates instaurats al poder els iniciadors de la "caça de bruixes" que va perseguir i desarticular el llavors poderós moviment sindicalista i d'esquerres nord-americà fins al punt de fer d'ell un moviment marginal condemnat a l'ostracisme com és a dia d'avui. L'esquerra tampoc vol oblidar el paper dels demòcrates com a primers responsables de la brutal guerra imperialista del Vietnam. Tampoc resulta tranquil·litzador veure com Obama s'ha rodejat d'antics col·laboradors de l'Administració Clinton. Un darrer govern demòcrata que es va caracteritzar per continuar les polítiques neoliberals iniciades pels republicans Reagan i Bush pare.


Optimisme contingut


Per tant, entre els sectors més compromesos de la societat nord-americana regna una situació d'optimisme autocontingut. Així, Howard Zinn, historiador socialista i una de les figures més prestigioses de intel·lectualitat dels Estats Units, no dubta en qualificar a l'elecció d'Obama d'"històrica" i creu que "essent el primer president afroamericà a la Casa Blanca, escollit per una ciutadania entusiasta que espera una jugada decisiva cap a la pau i la justícia social, representa la possibilitat d'un canvi important". Tanmateix, Zinn és mostra molt crític amb les propostes socials llançades fins ara pel candidat així com per la seva voluntat de seguir i augmentar la missió imperialista a Afganistan. Unes crítiques cap a la possible política exterior del nou president que també han expressat amb gran vehemència figures de gran pes intel·lectual com el lingüista Noam Chomsky o el sociòleg i economista Immanuel Wallerstein.



Amèrica Llatina posa certes esperances en Obama


També a l'exterior, al sud dels Estats Units, a Amèrica Llatina, l'elecció d'Obama ha tingut un important impacte entre els governs i moviments progressistes de la zona. Així, a Colòmbia, els moviments sindicals i democràtics respiren lleugerament al veure com hi ha un demòcrata a la Casa Blanca. Per aquests, la negativa dels demòcrates a ratificar el tractat de lliure comerç entre els dos països l'any passat mentre seguissin els assassinats massius de sindicalistes a mans de paramilitars pròxims al govern dretà d'Uribe va significar un autèntic baló d'oxigen. Per tant, esperen que amb un president demòcrata la seva crítica situació pugui millorar, per poc que sigui. Per la seva banda, els governs de Cuba i Veneçuela ja han mostrat una tímida admiració cap al nou president, ni que sigui pels seus humils orígens, i han demanat obertament un diàleg directe amb aquest, sempre i quan sigui amb "igualtat de condicions i sobre la base respecte mutu". La percepció general d'Obama a Amèrica llatina, l'històricament tràgic pati del darrere d'Estats Units, és per tant positiva. Tanmateix molts deus seus conciutadans no obliden que per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a la regió. No ha estat pas casual que mentre les forces imperialistes guerrejaven als deserts de l'antiga Babilònia i el llunyà Afganistan; Veneçuela, Brasil, Equador, Uruguai, Nicaragua o Bolívia han desenvolupat governs i processos polítics amb major o menor sintonia amb els interessos de la majoria de la seva població.

divendres, 16 de gener del 2009

Seducció, sexe i història (IV)






Aquest cop la secció va d'homes primitius, micos i mones...

...i parlo dels meus ídols, els bonobos!

dimecres, 14 de gener del 2009

Only sleeping






Tinc son, molta son. Porto tot el dia endormiscat i en les hores que restarè dempeus la son m'acompanyarà fins que finalment es fagi dòmina de la meva persona i entri al seu món: l'univers del descans i de la llibertat de l'incoscient... fins demà, quan el despertador em retorni a la realitat conscient... si té èxit, que no sempre és així.

Dormir és simplement genial, fantàstic. Posem el cas d'una persona que viu uns 60 anys, -una xifra totalment atzarosa- aquesta passarà prop d'unes 153.300 hores amb els ulls tancats, relaxada, en paridosos onírics o en els pitjors malsons de la rebotiga del seu ser. Això, a un pobre mortal acostumat a viure a una societat absurdament anfetamínica com l'occidental, obsesionada amb la manca del temps, li pot semblar que són moltes hores perdudes. A mi, almenys ara mateix, pensar que amb una mica de sort encara dormirè milers d'hores, em sembla una gran benedicció de la vida...

divendres, 2 de gener del 2009

La teva banda sonora



Ha arribat la revolució! Ja fa dècades que s'estava coent, silenciosament, però ja ha arribat, l'estem vivint. És la revolució del temps i l'espai, el món és música. La música et segueix, et persegueix. Però alhora tu la domines, l'integres a la teva vida.

Abans tu et desplaçaves per la música. Primer, cap allà l'Edat Mitjana i fins a la joventut de la meva àvia - per posar una data indeterminada- un s'havia de desplaçar allà on tocaven música, ja fos al carrer, als balls dels ateneus o al Liceu ( sempre hi quan un incendi un petardo no ho impedissin). Desprès va aparèixer el magnetòfon i la ràdio, i la gent es podia desplaçar a cases o bars a escoltar el ritme del jazz, la sarsuela o el que fes el cas. D'aquí, de la mà del rock 'n' roll, van aparèixer discoteques i bars musicals, on fruir amb la música del diable i els milers de derivats i sots derivats, el més repugnant fins ara sens dubte el reggeton.

Però allà el 1979 la Sony va inventar el walkman, que permetia escoltar de forma individual cintes d'àudio. Unes cintes, per cert, que des de fa un parell d'any són objecte de museu ja que la seva fabricació ha finalitzat. El concepte walkman va anar-se sofisticant i reduint-se en mida fins arribar als reproductors mp3 actuals, el més cool d'ells l'Ipod.

Avui en dia un ja no s'ha de desplaçar per escoltar música, sinó que el propi desplaçament és la música. Tots som Disck-jockeys de la nostra vida, i a cada instant, indret, estat d'ànim, podem posar-nos aquella cançó, directe a les nostres orelles via auricular o a l'interior del cotxe. És per tant, una exigència posar-nos la música adient per cada moment per fer-nos la vida, el trajecte, millor. Jo vaig començar ja fa temps, quan tornava caminant a casa torrat dels bars de la Vila de Gràcia amb el meu antic walkman. Llavors, etílic i fumat, eren els sons del Black Album de Metallica els qui m'acompanyaven fins a casa. No és que fos jo un admirador del metal ni res semblant, simplement és que els sons electrics ascendents d'Enter Sandman em feien viure una experiència gairebé mística.

Més endavant, desprès del desastre del DisckMan - que si es movia massa no sonava bé- va arribar la brillant era del mp3. Aquí, l'oferta és va multiplicar i les possibilitats també. De totes maneres, encara ara segueixo certa rutina. Així, en un matí en el que dormit poc - o malament- i he d'anar a algun lloc indesitjable - posa-li feina o facultat- la música enèrgica i agressiva dels Rage Against The Machine esdevé la meva droga energètica particular. En canvi, quan surto a les nits i vaig cap al punt de trobada solc escoltar els grans Rolling Stones o grups poppies modernillos de l'estil Franz Ferdinand, The Strokes o Artic Monkeys, quan no velles glòries del brit pop com Blur. Per viatges llargs, que poden incloure hores de son, tiro bastant de clàssics del reggae com The Maytals, Peter Tosh o Bob Marley. També sol anar bé, Bob Dylan i grups dels seixanta com Jefferson Airplane, Canned Heat o Grateful Dead. Per cuinar, i no se per què, em poso Mano Negra o Manu Chao. Per una jornada de neteja, res com un canutillo i psicodelia, per no parlar per l'estridet guitarra de Jimmy Hendrix, que serveix per tot i més...

... El sexe mereix un apartat a part, tot i que tampoc pot ser molt ampli - per ser franc-. Follar amb música és la clau, sobretot si la música s'escau (la persona a la que estimar carnalment, és dona descomptat que s'escau... tot i que no sempre és així). En aquest aspecte de la vida, el rock és ja de per si molt sensual i a més sol tenir un ritme molt marcat que vulguis o no, ajuda. Fer feina a lo bèstia seguint el reggae-punk dels The Clash és simplement fenomenal. En canvi, és pot fer un bon polvo més tranquil i sui generis amb Pink Floyd. Bob Marley o els Beatles, son apostes segures - a més, el primer sol estar a totes les cases, ja que poques joves catalanes no en tenen almenys un CD; El Legend, sobretot-. Tampoc és descartable fer-ho amb música electrònica, si bé jo no li he agafat el punt. També ho he fet a l'estil nostrat, amb els Pets i Obrint Pas de fons, i si més no és graciós. El preciós polvo del despertar, aquell en que tant un com l'altre llueixen l'estranya eròtica del despentinat i els ulls lleganyosos, també pot ser de fet a l'estil de casa amb èxit sota les notes dels mallorquins Antònia Font. Ara bé, com a opinió personal, no gaire experimentada, com posar-se als The Doors al llit no hi ha res...

Més enllà de moments genèrics, la música de butxaca permet moments concrets a recordar. D'aquests, suposo que cada zombie d'mp3 en té. Per citar-ne uns pocs, recordo veure com es feina de nit en un tren dirigint-me cap al sud del país sota la veu del gran cantautor alcoià Ovidi Montllor. També recordo haver escoltat Eye in The Sky dels Alan Parson desprès del funeral de la meva iaia. Que em posessin una navalla al coll per atracar-me mentre escoltava Sympathy for de Devil dels Rolling. Un fart de riure amb els amics tornant de Lleida en cotxe amb les lletres de la makina-freak dels Herois de la Katalunya Interior. O entrar a Donosti amb la música d'un dels millors grups festius bascos, els Joxe Ripiau. O anar cap a Perpinyà en un dia ennuvolat sota la greu i emotiva veu de Johnny Cash. Per no parlar d'escoltar Kortatu a tot drap anant en cotxe per la Castellana madrilenya...


Això donaria per molts posts, que no descarto. Per no parlar, d'una guia de viatge on a més de recomanar les coses de sempre, s'especifiques música recomanada escoltar a cada lloc - Ja ho fan amb els llibres, perquè no amb la música?-.
De totes maneres, mentre hi hagi música a la vostra vida, bona senyal! i bon any!