dissabte, 5 d’abril del 2008

[Siguem realistes, demanem l'impossible] 40 anys del maig del 68 (I)

(reproduït per llibertat.cat)
______________

...També va ser en aquella dècada quan, sota la influència de les lluites anticolonials del tercer món i les noves teories de l'esquerra, es van reformular els nacionalismes de certs pobles sense estat i van veure la llum alguns dels moviments d'alliberament nacional actuals. No és pas casual que als Països Catalans, fos el 1968 la data de naixement del PSAN, com a escissió esquerrana i radical del FNC, o que aquell mateix any al País Basc ETA realitzés les primeres accions armades d'envergadura contra les forces d'ocupació...
________________





Daniel Cohn-Bendit va ser una de les cares visibles del maig del 68 francès. Nascut a França i fill de pares jueus alemanys, va esdevenir un dels líders estudiantils francesos més coneguts i radicals dels anys seixanta, fins al punt que la premsa el va batejar com a "Dani el roig". Actualment és eurodiputat i és dedica a presentar pel món el seu llibre Forget 68 on renega de les lluites dels anys seixanta i fa una crida a les noves generacions per que oblidin el maig del 68.



Cohn Bendit és ara membre l'establishment polític alemany. Dirigeix conjuntament amb Joschka Fischer, un altre fill del 68, el Partit Verd alemany. Una formació política plenament integrada en el sistema capitalista que va demanar el vot favorable a la Constitució Europea, va promoure la participació alemanya a la missió imperialista de l'OTAN a Iugoslàvia i va formar part dels dos governs de coalició encapçalats per Gerhard Schröder responsables de la introducció de les principals reformes neoliberals a la nova Alemanya unificada.


Un Partit Verd alemany que, per cert, és des de fa temps el model de referència de debò d'Iniciativa per Catalunya...


Per què a Cohn Bendit i a tants d'altres, a dia d'avui membres respectables del sistema que volien derrocar, els resulta tant incòmode recordar el seu passat? Per què reneguen de les lluites socials i revolucionàries de la dècada de 1960? Que és allò que ens volen fer oblidar?




Una breu panoràmica dels seixanta i el maig del 68



Per començar, cal aclarir que contràriament al que diuen les versions més difoses, el moviment del 68 no va ser un moviment exclusivament francès o de la Europa Occidental, sinó que va ser un gran moviment global que va afectar a diferents latituds del planeta i va superar la divisió de blocs de la guerra freda, tenint a Praga un dels epicentres del moviment. De fet, per bé que la revolta parisenca ha estat la més difosa i publicitada, no va ser pas aquesta la més violenta ni la més radical de totes elles; un honor que bé podrien repartir-se les revoltes de Mèxic, els ghettos negres d'Estats Units, Itàlia o el Japó. Per no parlar, es clar, de que 1968 va ser un dels anys de major virulència de la guerra imperialista dels Estats Units contra la titànica resistència del poble vietnamita.


1968 forma part d'un conjunt més ampli, va ser un any important d'una dècada rupturista i revolucionària com van ser els anys seixanta. Una dècada que de fet podríem dir que es va iniciar amb la revolució cubana de 1959, quan un grapat d'homes armats de valor i ideals van encapçalar la victòria del poble cubà contra una dictadura imposada per la CIA i la Màfia nord-americana. El anys seixanta van ser, per sobre de tot, la dècada del despertar del tercer món i de la lluita antiimperialista; d'Algèria a Vietnam, els eternament oprimits despertaven i trencaven amb les cadenes de segles d'opressió. La figura del guerriller, el revolucionari, era comuna i popular arreu del món dependent. Fidel Castro, Ho chi Minh, Ernesto Che Guevara, Malcolm X o Patrice Lubumba eren llavors algunes de les figures més admirades entre els condemnats de la terra.



Els seixanta varen ser anys de vàries revolucions no estrictament polítiques però de gran importància; revolució sexual, musical, generacional, espiritual i identitària. Va ser l'època en la que la música popular d'arrel afroamericana representada pel rock'n'roll esdevenia hegemònica i global, malgrat la gran oposició de les classes dirigents, a les que espantava molt la popularitat d'una música feta pels oprimits. El rock era un expressió musical de ritme frenètic i donada a la improvisació, que no era més que un clam a la rebel·lió i a trencar amb els motlles socials preestablerts. Els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969 milers de joves nord-americans es van reunir a Woodstock en el major, més lliure i espontani festival de rock de la història.


També va ser en aquella dècada quan, sota la influència de les lluites anticolonials del tercer món i les noves teories de l'esquerra, es van reformular els nacionalismes de certs pobles sense estat i van veure la llum alguns dels moviments d'alliberament nacional actuals. No és pas casual que als Països Catalans, fos el 1968 la data de naixement del PSAN, com a escissió esquerrana i radical del FNC, o que aquell mateix any al País Basc ETA realitzés les primeres accions armades contra les forces d'ocupació atemptant mortalment contra un guàrdia civil i el cap de la brigada policial de Guipúscoa. Un any després, a Irlanda, l'antic Irish Republican Army (IRA) renaixia amb totes les seves forces i iniciava una llarga guerra semioberta contra l'ocupació britànica del nord de l'illa.






(Continuarà...)

1 comentari:

Mireia ha dit...

És trist que una persona com Daniel el rojo, que va "liderar" l’explosió juvenil mundial més important dels últims temps i va contribuir a col·locar en jaque al govern de De Gaulle i frenar la congelació del "que res es mogui", acabi on ha acabat. I el que és pitjor, dient el que diu…
Així que tota aquella multitud de joves al carrer provinents de tot el món, paral·lelament, els dos atletes afroamericans aixecant el seu puny enguantat de negre al podium dels Jocs Olímpics de Mèxic (portada d’un CD que fa poc em van regalar), entre altres fets de diferents punts de la geografia… ¿Passen a ser les conseqüències del "calentón" del moment dels joves "d'aquella època"?

Jo no ho crec. És més, sempre s’ha de tenir allò pel què lluitar:

"Ce n’est qu’un début, continuons le combat" (Això no és més que el principi, continuem el combat)

No me’n he pogut estar de fer un comentari… Al Maig del 68 li tinc un "carinyu" especial. Si hagués pogut escollir en quina època nèixer…