dimecres, 10 de setembre de 2008

"Se abrirán las grandes alamedas"





Demà és dia onze. 11 de setembre. El que hauria de ser una diada de dol, reivindicació i conmemoració. Dia en el que els catalans recordem la capitulació de la ciutat de Barcelona davant les tropes felipistes i l'ocupació de la nostra terra per part de Castella. A raó d'aquell dia 11 som el que som, un poble sense estat format per uns països sense nom...

Però hi ha més 11 de setembre a recordar, amb dol, ràbia i esperança en la victòria - que si arriba mai és tardana -. No parlo de l'incendi del reichstag que van representar els atemptats de Whashington i Nova York de 2001. Allò també va ser una tragèdia, sobretot perquè va permetre al nucli dur de les classes dirigents de l'imperi obrir una nova etapa de militarisme i neocolonialisme agressiu. De fet, va ser aquest mateix nucli dur, amb obscurs personatges com Donald Rumsfeld, qui va provocar aquell fatidic 11 de setembre del que vull parlar: 1973, Xile, un exercit revoltat contra un govern legítim ofega amb sang l'esperança d'aconseguir una vía democratica i oberta cap al socialisme.

Aquell 11 de setembre va ser el final d'un somni, no sols per Xile i l'Amèrica Llatina, sinó per tots aquells que creien en un món més just. Tal i com cinc anys abans dins del 'camp socialista' els tancs russos van acabar amb el socialisme de rostre humà txeco-eslovac ( val a dir que els ciutadans de Praga van rebre als tancs soviètics desafiant-los puny en alt cantant La Internacional ) , l'aixecament de l'exercit xilè coordinat molt estretament per la CIA va finiquitar una experiència similar al 'camp capitalista'... tot deixant un rastre de milers de morts, desapareguts i centenars de milers d'exiliats. Aquell dia el Palau de la Moneda, la seu presidencial, va ser bombardejada i des d'allà Salvador Allende es va dirigir als xilens per ràdio, poc abans de suicidar-se amb un kalashnikov (regal de Fidel Castro) per no caure viu en mans dels bàrbars enemics del poble xilè. En la seva despedida Allende no dubtava en confiar tard o d'hora en la victòria de l'home sobre tota opressió: "Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor."




I al cap i a la fi, el millor homenatge a qualsevol 11 de setembre, a qualsevol injustícia o victòria de la reacció i la tirania és sols un: La Victòria!

1 comentari:

The Coach ha dit...

Sí senyor. Es poden posar positius als blogs, com a l´escola quan feies bé un problema?