Sóc un talibà!

M'agrada observar com el llenguatge quotidià obsorveix i adapta paraules de l'actualitat política pel seu propi ús. Així, des de 2001, quan gràcies al senyor George W. Bush Afganistan va reentrar al mapa mental occidental després de la invasió soviètica, és habitual dir d'algú que és un "talibà". Quan anomenen talibà a algú, no vol dir que creiem que aquesta persona pertany al moviment talibà afganès, simplement és una forma de dir que aquesta persona és un extremista en algún sentit, ja sigui moral, polític, religiós... Per exemple, el locutor de espanyolista dretes Luis del Olmo va descriure com a "talibà de sacrístia" al locutor espanyolista d'extrema-dreta Jiménez Losantos. Quan algú en diu una de molt grossa, per exemple, se li pot dir "No siguis talibà!" o simplement, si tenim un amic que es diu Ivan, podem dir que coneixem un talibán ( Un tal-Ivan) ( és dolentissim l'acudit, però no és meu).

Tanmateix, com sempre, els diccionaris sols contemplen el terme en el sentit més estricte i encara faltaran anys - dècades, lustres... segles!- perque contemplin el terme en el seu sentit més al·legòric:

talibà -ana
1 adj. [LC] [ISL] Relatiu o pertanyent als talibans.
2 m. [LC] [ISL] Membre d’un moviment islamista militar afganès que pretén aplicar integralment la xaria.

De fet, si utilitzessim el terme literalment, jo podria afirmar que sóc un talibà, o més ben dit un mal talibà, doncs en realitat la paraula és una adaptació a la llengua pashtu de l'àrab talib - estudiant-.

Molt s'ha escrit sobre l'obscur règim que van imposar els talibans a gran part de l'Afganistan entre 1996 i 2001, sobre el seu tracte a les dones, sobre els assassinats ètnics, la prohibició de joguines, música, diversions públiques i tota mostra de modernitat... Tanmateix, cal entendre que aquest va ser un producte de la vivència col·lectiva de l'infància dels mateixos talibans. Aquests van criar-se a enormes camps de refugiats al Pakistán, en barraques, plens de privacions, sense cap mena de diversió, sense figura paterna - doncs tots els homes eren morts o guerrejant-, amb l'única figura femenina de les seves mares, dones colpides i destroçades per l'enorme violència sexual que es dona a la guerra civil afgana... per aquests nois, futurs talibans, l'única sortida van ser les escoles islàmiques finançades per l'Aràbia Saudita on almenys van poder sentir-se algú. I que van fer aquests nens orfes quan un cop grans van fer-se amb el poder? Doncs reproduïr el món on havien viscut, fer d'Afganistan un enorme camp de refugiats on les dones quedessin tancades a casa lluny de la perversió del món exterior i on sols la religió, l'únic que els havia fet sentir-se estimats, tinguès el monopoli de la política i la societat.

Tothom es basa en les seves vivències a l'hora de construïr el seu paradís, i les vivències dels desgraciats i analfabets talibans eren tant grises que el paradís que van intentar construïr no era més que un infern. No sols els talibans serveixen d'exemple d'això, la Cambodja del khmers rojos, on prop de 2.000.000 persones van ser assassinades en mig d'una bogeria col·lectiva anti-progressista i anti-urbana, n'és un altre exemple rodó. És impossible entendre el que va passar a Cambodja sense entendre el primer i únic contacte que van tenir centenars de milers de camperols cambodjans amb la modernitat; la caiguda de milers de bombes sobre les seves viles des d'avions nord-americans. Aquest camperols, aterrotitzats i perduts, no van dubtar en seguir incondicionalment a Pol Pot i els seus cap a l'útopia-bogeria que els prometia un paradís col·lectivista rural sense cap mena de vestigi de modernitat i progrés... és a dir, bombes i avions.

Així doncs l'odi engendra odi, l'incultura més incultura... i l'amor i l'educació, un món millor?