(Per a l'Accent 138)
Haver nascut en territori dels Estats Units d´Amèrica, ser major de 35 anys i haver viscut com a mínim 14 anys al país. Aquests són els requisits imprescindibles per a poder ser president de la gran superpotència militar del món actual, però n´hi ha dos més que si bé no estan normativitzats, són tant o més exclusius: pertànyer a un dels dos grans partits i ser ric (o extremadament ric). De fet, des de l´elecció de George Washington com a primer president de la federació el 1789, tots els presidents electes han estat membres del segment més pudent de la societat.
Aquesta elitització de la política prové del sistema polític dels Estats Units. Va néixer el 1787 a partir de la redacció de la vigent Constitució per part d´un reduït grup de membres de la minoria rica, blanca, anglosaxona i protestant que fins llavors havia estat la classe colonial privilegiada. Aquesta elit va crear un sistema pensat per a les seves necessitats com a classe dominant i, des de llavors, la democràcia nord-americana arrossega un llast antipopular que malgrat l´existència de sufragi universal, deixa en mans d´una minoria molt reduïda els grans afers d´Estat.
El sistema electoral nord-americà és extremadament complex. Un dels seus pilars és el del finançament de les campanyes polítiques, autèntic filtre que permet sols a aquells que gaudeixen de recursos i de bones connexions amb el món financer poder optar a la presidència. Tot candidat compta en començar amb els seus recursos alhora d´enfrontar-se a un procés electoral, ja siguin unes eleccions primàries (els votants trien el candidat del partit a la presidència) o presidencials. Per tant, aquells que gaudeixen de majors recursos parteixen amb millors possibilitats per guanyar. Tanmateix, el finançament electoral té després dues maneres de recaptar fons; la primera és el finançament públic, que atorga al candidat 20 milions de dòlars però li impedeix recórrer a cap altre font de finançament. L´altre font de finançament és privat, i té lloc a partir dels diners que aporta el partit i de donacions privades. En principi és limiten a com a màxim 2.000 dòlars per ciutadà, però un buit legal permet usar diner privat per fer campanya de manera il·limitada sempre i quan no es demani el vot explícitament pel candidat. El sistema de finançament privat és molt més profitós pels candidats dels dos grans partits ja que els dóna molts més recursos que el sistema públic i els permet tenir diners per optar a una projecció pública i mediàtica que de fet, fa dels Estats Units un país bipartidista (sols durant aquest passat mes d´agost, el candidat demòcrata, Barack Obama, va recaptar 66 milions de dòlars en donacions, tres vegades més que el que ofereix el sistema de finançament públic).
Les donacions privades als candidats, lluny de ser desinteressades, són un contracte no escrit entre el polític i el donant a fi de respectar el primer els interessos del segon. Ja que són les grans corporacions les principals donants de demòcrates i republicans, són elles qui marquen les línies generals de les polítiques de Washington. Aquesta "corporativització" de la política és percebuda molt negativament pel ciutadà nord-americà de classe mitja, com mostren totes les enquestes des de fa tres dècades. Per això, campanya rere campanya, hi ha la irònica situació que els candidats presidencials ataquen les grans corporacions per atreure el vot popular alhora que són elles qui els paguen les campanyes i els marquen l´agenda política. Una simple mostra del gran grau de cinisme del sistema.
Més enllà de la dependència del sector privat, el sistema electoral nord-americà conté elements que elititizen encara més el seu funcionament. Per començar, els electors s´han d´inscriure per poder votar i per poder fer-ho han de complir els diversos requisits que exigeix cada estat; així, per exemple, a Alabama tot votant ha de prometre fidelitat a la Constitució i no pertànyer a cap grup que pretengui derrocar el govern així com no patir trastorns mentals. Tanmateix és la prohibició de vot a tots aquells que han estat a presó, vigent a la majoria d´estats, un dels elements que accentua el classisme i racisme del sistema (actualment hi ha més de 7 milions de nord-americans encarcerats, més d´un terç negres). A tot això, cal sumar-hi el fet de que el president és escollit de forma indirecta. Els votants trien delegats (un nombre determinat per Estat, qui obté el major nombre de vots s´enduu tots els delegats de l´estat) i són ells qui trien el president de la federació, fet que resta molta força al vot popular. A més, en un país on l´estat cedeix gran part del seu paper al capital privat -des de la sanitat fins a les presons-, és qui gestiona els sistemes de vot, l´elaboració de les llistes de votants i fins i tot el recompte electoral.
És en aquest context, en un sistema nascut ja pres dels interessos d´uns pocs, que el pròxim 2 de novembre se celebraran unes eleccions presidencials on alguns, els més rics i poderosos, ja ho tenen gairebé tot guanyat.
Aquesta elitització de la política prové del sistema polític dels Estats Units. Va néixer el 1787 a partir de la redacció de la vigent Constitució per part d´un reduït grup de membres de la minoria rica, blanca, anglosaxona i protestant que fins llavors havia estat la classe colonial privilegiada. Aquesta elit va crear un sistema pensat per a les seves necessitats com a classe dominant i, des de llavors, la democràcia nord-americana arrossega un llast antipopular que malgrat l´existència de sufragi universal, deixa en mans d´una minoria molt reduïda els grans afers d´Estat.
El sistema electoral nord-americà és extremadament complex. Un dels seus pilars és el del finançament de les campanyes polítiques, autèntic filtre que permet sols a aquells que gaudeixen de recursos i de bones connexions amb el món financer poder optar a la presidència. Tot candidat compta en començar amb els seus recursos alhora d´enfrontar-se a un procés electoral, ja siguin unes eleccions primàries (els votants trien el candidat del partit a la presidència) o presidencials. Per tant, aquells que gaudeixen de majors recursos parteixen amb millors possibilitats per guanyar. Tanmateix, el finançament electoral té després dues maneres de recaptar fons; la primera és el finançament públic, que atorga al candidat 20 milions de dòlars però li impedeix recórrer a cap altre font de finançament. L´altre font de finançament és privat, i té lloc a partir dels diners que aporta el partit i de donacions privades. En principi és limiten a com a màxim 2.000 dòlars per ciutadà, però un buit legal permet usar diner privat per fer campanya de manera il·limitada sempre i quan no es demani el vot explícitament pel candidat. El sistema de finançament privat és molt més profitós pels candidats dels dos grans partits ja que els dóna molts més recursos que el sistema públic i els permet tenir diners per optar a una projecció pública i mediàtica que de fet, fa dels Estats Units un país bipartidista (sols durant aquest passat mes d´agost, el candidat demòcrata, Barack Obama, va recaptar 66 milions de dòlars en donacions, tres vegades més que el que ofereix el sistema de finançament públic).Les donacions privades als candidats, lluny de ser desinteressades, són un contracte no escrit entre el polític i el donant a fi de respectar el primer els interessos del segon. Ja que són les grans corporacions les principals donants de demòcrates i republicans, són elles qui marquen les línies generals de les polítiques de Washington. Aquesta "corporativització" de la política és percebuda molt negativament pel ciutadà nord-americà de classe mitja, com mostren totes les enquestes des de fa tres dècades. Per això, campanya rere campanya, hi ha la irònica situació que els candidats presidencials ataquen les grans corporacions per atreure el vot popular alhora que són elles qui els paguen les campanyes i els marquen l´agenda política. Una simple mostra del gran grau de cinisme del sistema.
Més enllà de la dependència del sector privat, el sistema electoral nord-americà conté elements que elititizen encara més el seu funcionament. Per començar, els electors s´han d´inscriure per poder votar i per poder fer-ho han de complir els diversos requisits que exigeix cada estat; així, per exemple, a Alabama tot votant ha de prometre fidelitat a la Constitució i no pertànyer a cap grup que pretengui derrocar el govern així com no patir trastorns mentals. Tanmateix és la prohibició de vot a tots aquells que han estat a presó, vigent a la majoria d´estats, un dels elements que accentua el classisme i racisme del sistema (actualment hi ha més de 7 milions de nord-americans encarcerats, més d´un terç negres). A tot això, cal sumar-hi el fet de que el president és escollit de forma indirecta. Els votants trien delegats (un nombre determinat per Estat, qui obté el major nombre de vots s´enduu tots els delegats de l´estat) i són ells qui trien el president de la federació, fet que resta molta força al vot popular. A més, en un país on l´estat cedeix gran part del seu paper al capital privat -des de la sanitat fins a les presons-, és qui gestiona els sistemes de vot, l´elaboració de les llistes de votants i fins i tot el recompte electoral.És en aquest context, en un sistema nascut ja pres dels interessos d´uns pocs, que el pròxim 2 de novembre se celebraran unes eleccions presidencials on alguns, els més rics i poderosos, ja ho tenen gairebé tot guanyat.
