diumenge, 26 d’octubre del 2008

La tradició del "previ"



"Heu fet previ o què?" La resposta era sempre era afirmativa i li seguia una descripció d'ingesta etílica. Aquesta era l'inci habitual d'una trobada nocturna d'adolescents un divendres o un dissabte a la Vila de Gràcia; una trobada que podia ser al Zimbawe, al Ramses, a Les heures, al Cabaña... tot i que el punt de trobada oficiós era el Can Sunyé. Un Bar del carrer mozart que diria que actualment està difunt i que comptava entre els seus parroquians amb un vell sempre acompanyat d'un gat... Invisible, inexistent. M'explicarè millor, aquest bon home s'asseia a una taula amb una cervesa, de tant en tant ell mateix miolava i tot seguit deia "calla, que ets un pesat" a una bossa de plastic buida que duia. Així passava l'estona l'home. De tant en tant algún client que ja el coneixa li deia amb sorna alguna cosa sobre el gat com ara lo gras que s'estava posant o lo maco que era. Al marxar li deia al Quim, un ex-taxista amo de l'establiment que se'l mirava ja somrient, si li podia donar restes de menjar... pel gat!

En fi, tornem al previ, que és el centre d'aquest escrit. El previ era una tradició que teniem amb el meu grup d'amics entre els 15-17 anys. Quedavem a les 11.30 o 12 a Gràcia, però cada un previament havia anat a fer unes quantes cerveses, de quatre a sis normalment, i un entrepà al 'seu bar'. La gràcia de tot plegat era el fer unes cerveses barates, fer vida de barri i , sobretot, que tothom estiguès ja 'animat' al trobar-nos ... per beure més.

L'amic que venia del Llobregat profund, inventor i actual practicant encara del previ, el feia a una caseta cutre de frankfurt que hi havia abans a Plaça Espanya, junt a la plaça de braus, però que les obres per fer un centre comercial van obligar a tancar. Jo el feia al Bar Ferrer, un antro de barri dels bons, a Marquès de Senmenat amb Berlín. En alguna ocasió els dos ens trobavem per un segon acte del previ en un local que anomenavem "Bar del previ": un mínuscul i brut bar a Gal·la Placidia on les cerveses eren baratissimes i que actualment tampoc existeix. Els altres no solien venir a aquest bar i de fet era tant petit que a dures penes hi hauriem capigut... i això que els habituals erem cuatre comptats! Tanmateix, els altres dos també tenien els seus previs. L'amic que vivia al nord de Gràcia feia el seu previ al Bar Tocata, que es trobava - doncs ja ha tancat- prop de Joanic i que duïa un avi que sempre empreyava amb acudits dolents. Per contra, el que venia d'Horta, feia el seu previ en un bar decorat amb figuretes de gnomos que portava una parella trentanyeros porreros amb criatura inclosa... un bar que per cert, com no, també ha tancat!

¿ És el bar de sempre una especie en perill d'extinsió a la Barcelona multiculti-fashion-guai?
¿ Estem perdent l'autèntic patrimoni de la ciutat?

divendres, 24 d’octubre del 2008

Taxi drivers!



Com sóc un pijo-burgés, darrerament per motius laborals i de vagància m'he aficionat al món del taxi nocturn, fet que m'ha permés connèixer una mica el fabulòs gremi de taxistes.


Entre ells, m'agradaria homenatjar als següents elements que he tingut l'honor - sovint no sols no buscat, sinó infructuosament evitat- d'establir-hi conversa; l'avi tartamut que ballava al son d'una ràdio latin-king, l'armagat cincuenton que mostrava un odi desmesurat cap als conductors d'autobusos i tot el gremi del transport públic, el jove que citava tots els locals de putes que vorejaven el nostre trajecte, l'immigrant cubà que em va donar a connèixer la problemàtica de les plagues de fures a l'illa (culpa de Fidel, segur), una noia jove amb ulleres que escoltava música estil "scorpia" que deia que abans conduïa camions... i sens dubte el més gran de tots ells, el figura, un personatge amb pinta de loquillo, amb un catañol normatiu, que de forma tarantinesca s'autoanomenava 'señor lobo', que en quinze minuts va saltar-se almenys 4 semàfors, va insultar a d'altres taxistes i va fumar-se tres marlboros mentre tossia pels descosits ( "mi medico me ha dicho que estoy jodido, pero a mi me da igual"...)


Gràcies per fer caure notablement el meu capital econòmic!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Sóc un talibà!

M'agrada observar com el llenguatge quotidià obsorveix i adapta paraules de l'actualitat política pel seu propi ús. Així, des de 2001, quan gràcies al senyor George W. Bush Afganistan va reentrar al mapa mental occidental després de la invasió soviètica, és habitual dir d'algú que és un "talibà". Quan anomenen talibà a algú, no vol dir que creiem que aquesta persona pertany al moviment talibà afganès, simplement és una forma de dir que aquesta persona és un extremista en algún sentit, ja sigui moral, polític, religiós... Per exemple, el locutor de espanyolista dretes Luis del Olmo va descriure com a "talibà de sacrístia" al locutor espanyolista d'extrema-dreta Jiménez Losantos. Quan algú en diu una de molt grossa, per exemple, se li pot dir "No siguis talibà!" o simplement, si tenim un amic que es diu Ivan, podem dir que coneixem un talibán ( Un tal-Ivan) ( és dolentissim l'acudit, però no és meu).

Tanmateix, com sempre, els diccionaris sols contemplen el terme en el sentit més estricte i encara faltaran anys - dècades, lustres... segles!- perque contemplin el terme en el seu sentit més al·legòric:

talibà -ana
1 adj. [LC] [ISL] Relatiu o pertanyent als talibans.
2 m. [LC] [ISL] Membre d’un moviment islamista militar afganès que pretén aplicar integralment la xaria.

De fet, si utilitzessim el terme literalment, jo podria afirmar que sóc un talibà, o més ben dit un mal talibà, doncs en realitat la paraula és una adaptació a la llengua pashtu de l'àrab talib - estudiant-.

Molt s'ha escrit sobre l'obscur règim que van imposar els talibans a gran part de l'Afganistan entre 1996 i 2001, sobre el seu tracte a les dones, sobre els assassinats ètnics, la prohibició de joguines, música, diversions públiques i tota mostra de modernitat... Tanmateix, cal entendre que aquest va ser un producte de la vivència col·lectiva de l'infància dels mateixos talibans. Aquests van criar-se a enormes camps de refugiats al Pakistán, en barraques, plens de privacions, sense cap mena de diversió, sense figura paterna - doncs tots els homes eren morts o guerrejant-, amb l'única figura femenina de les seves mares, dones colpides i destroçades per l'enorme violència sexual que es dona a la guerra civil afgana... per aquests nois, futurs talibans, l'única sortida van ser les escoles islàmiques finançades per l'Aràbia Saudita on almenys van poder sentir-se algú. I que van fer aquests nens orfes quan un cop grans van fer-se amb el poder? Doncs reproduïr el món on havien viscut, fer d'Afganistan un enorme camp de refugiats on les dones quedessin tancades a casa lluny de la perversió del món exterior i on sols la religió, l'únic que els havia fet sentir-se estimats, tinguès el monopoli de la política i la societat.

Tothom es basa en les seves vivències a l'hora de construïr el seu paradís, i les vivències dels desgraciats i analfabets talibans eren tant grises que el paradís que van intentar construïr no era més que un infern. No sols els talibans serveixen d'exemple d'això, la Cambodja del khmers rojos, on prop de 2.000.000 persones van ser assassinades en mig d'una bogeria col·lectiva anti-progressista i anti-urbana, n'és un altre exemple rodó. És impossible entendre el que va passar a Cambodja sense entendre el primer i únic contacte que van tenir centenars de milers de camperols cambodjans amb la modernitat; la caiguda de milers de bombes sobre les seves viles des d'avions nord-americans. Aquest camperols, aterrotitzats i perduts, no van dubtar en seguir incondicionalment a Pol Pot i els seus cap a l'útopia-bogeria que els prometia un paradís col·lectivista rural sense cap mena de vestigi de modernitat i progrés... és a dir, bombes i avions.

Així doncs l'odi engendra odi, l'incultura més incultura... i l'amor i l'educació, un món millor?

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Kufiyya






Llegint ara fara menys d'una setmana el diari El País, em va sorprendre una fotografia d'un escorcoll policial a la casa d'uns suposats delincuents. La foto mostrava un parell de policies de paisà regirant unes caixes. El detall que em va cridar més l'atenció va ser la vestimenta d'un dels polis, que duia un enorme kufiyya - mocador palestí- envoltant-lo al coll...

No fa tant de temps a la nostra societat aquest mocador tenia certa significació política, representava certa empatía cap a la causa palestina. Es cert que molts dels que el duien - i duiem- poc en sabien o els importava en realitat la política a l'Orient Mitjà, però el palestí era sens dubte un element de borrokes, okupes, maulets, xirucaires, jipiosos i altres variants de joves i adolescents "alternatius"...

Tanmateix, tot això havia de canviar. Un fet premonitori va ocorrer l'any 2006, quan el president del govern espanyol Rodriguez Zapatero va posar-se una kufiyya durant un míting. Un any desprès, el dissenyador Balenciaga incloïa una versió pròpia del palestí en la seva colecció de moda 2007/2008, mentre que paral·lelament les nenes pijetes començaven a lluïr pel carrer mocadors palestins mentre remenaven els seus culs enfundats en apretats texans.

D'això no fa ni mig any, primavera de 2008. Va ser llavors quan les "revistes femenines" van passar a regalar el pañuelo que esta de moda (paraules textuals). Des d'aquell moment la cosa va ser imparable, i mentre els antics poseidors de palestins renunciaven a la seva antiga peça que mostrava com n'eren "d'esquerres, alternatius i solidaris"(ejem, ejem) el mocador va popularitzar-se més que mai. Les instàntanies van començar a seguir-se de forma radical i veriginosa; top-models amb palestí, l'actriu Cameron Diaz amb un Palestí, David Beckham amb kufiyya... i el triunfito David Bisbal amb palestí!

Tot plegat, un autèntic malson pels autèntics i unics legitims portadors d'aquesta peça de roba; es a dir, els àrabs i sobretot els joves europeus que sabem que "tot és culpa dels Estats Units, la polícia ( que tortura i assassina) i... els feixistes, que són tots aquells que no pensen com nosaltres"...

Tanmateix, són els propis Estats Units els que ens poden tornar el palestí a les nostres mans. Allà, un anunci de la marca Dunkin Donuts va ser retirat perquè mostrava una noia amb aquest mocador i pels conservadors americans equivalia a donar suport al terrorrisme. Així, el nostre palestí torna a ser una "peça proscrita" ... o no, doncs tal i com llegeixo a la wikipedia anglesa, és també als Estats Units on el pitjor malson s'ha fet realitat; des de 2007 certes cases de moda llancen palestins amb motius... Jueus!!!! Fet, aquest darrer que mostra que la moda i el negoci que arrossega, supera la política i el que fagi falta.

De fet, em comentaven no fa molt que des de que els mocadors palestins s'han posat de moda, nombroses families àrabs i palestines que es dedicaven a la confecció de kufiyyes viuen en situació de ruina ja que són els xinesos qui han passat a lider la producció d'aquest element que, no oblidem-ho, és un simple mocador tradicional àrab.

... quin món tant absurd...