Fa uns dies parlava amb un grup de gent sobre la mort, les cerimònies i les visions culturals que se'n tenen. Uns citaven per exemple els enterraments a l'Àfrica negra, on desprès d'un dia de plors n'hi ha tres de gresca per honrar, com bé és mereix, l'èsser que ens ha deixat. Per l'altra banda, una parlava de la crema de viudes de l'Ínida pre-colonial. Uns explicaven coses sobre el "dia de los muertos" de Mèxic... Tanmateix l'ànecdota més graciosa la va posar un andalús, que va explicar com al seu poble durant els enterraments els amics i familia s'ajunten al velatori al voltant d'una ampolla d'anís per fer una mica de cachondeo a fí de fer més passatgeres les hores de dol.L'home explicava com fa uns anys un pintoresc gitano de la zona, conscient de que als velatoris era possible passar una bona estona bebent i escoltant acudits de forma gratuïta, anava d'un a l'altre sense parar. A tot això va arribar un dia en el que una familia que ja el coneixia i n'estava farta de les seves intromissions va dir-li "Mire, ya lo conocemos y usted ni és familia ni amigo ni en su vida ha estado con un muerto de verdad" i l'home, profundament ofés va respondre de la forma més bèstia i sincera " Yo he estado con muertos de verdad, de los mejores, y no como la mierda que tienen ustedes metida ahí dentro"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada