"Falconera contaminación"

[Malgrat ser intransigent en certes coses, com a ecologista sostenible sóc un desastre. Per començar podría començar dient que al meu pis no es recicla res, però mentiria... un o dos dies durant aquest any vem fer-ho, almenys amb l'abundant vidre xibecaire. Intentem no malbaratar aigua i llum, però és més pel preu d'aquestes que per gaire consciència medioambiental. És a dir, som uns terrorristes i mereixem un càstig. Cal dir això sí que tinc una manía "ecològica": dificilment menjo ous si aquests no són biològics. Això cal agraïr-ho sens dubte a aquelles sortides escolars per veure animals de granja simplement comparables amb una visita a Auswitch o Matthausen als anys 40. Encara tinc a la retina l'impressionant espectacle de centenars de bèsties deformes, desplomades i encaixades en espais de 20cm2 que segons ens deien eren gallines... En fí, que pel que resulta que per culpa del model de creixement postindustrial-capitalista actual, i sobretot per criminals que reciclen com jo, el planeta se'n va a pendre pel sac. I de vegades, un és testimoni d'això...]

Des de fa poc he descobert un míniscul espai de sorra que amb excessiva generositat es podria qualificar de cala. Es troba a les costes del Garraf i és un espai ideal per fer allò que per mí és sagrat: banyar-se nu al mar desprès de fer unes calades d'herba, i si és gaudint d'excel·lent companyia com n'he gaudit, és l'extasí total. L'espai és fantàstic i gaudeixes d'una gran vista de coves marítimes i alts penya-segats. Se'n anomena "La Falconera" i ho sé bàsicament per què a les parets de roca que l'envolten hi ha vàries pintades amb missatges tant suggerents com "Falconera contaminación" o "No bañarse", tot plegat acompanyat de simbols nuclears i calaveres. Cal dir que a pocs metres de l'indret els pescadors localts llencen els seus ams i que malgrat no ser, afortunadament, una cala molt concorreguda, a vegades has de compartir l'arena amb alguna altra parella ( det fet, l'aforament màxim seria de tres persones... i millor si són intímes). Es a dir; la gent passa absolutament dels missatges d'alarma.

Jo també passo de l'alarmisme, per bé que he de reconèixer que el meu neguit per saber el perquè de les coses em va portar a preguntar a la gent dels voltants sobre la contaminació a la falconera, sense tenir gaire èxit amb la cerca. Tanmateix fa poc vaig trobar a internet la següent informació, molt interessant per cert:

Vull explicar aquí com s’ha malmès una font abundosa d’aigua de primera qualitat, que fa més de 30 anys abastia amb tota normalitat la comarca del Garraf, i que avui és un pou de merda.

Em refereixo a La Falconera, un misteriós riu que no se sap on neix, que transcorre per vies subterrànies, i que donava una aigua tant bona i abundosa que fins i tot la que arribava al mar formava una mena de llac independent d’aigua dolça, ben visible i diferenciada damunt les onades marines. D’aquí be el nom “Aiguadolça” de Sitges.

Qui ha posat damunt la taula el riu La Falconera aquests dies ha estat l’amic Alfons Casas, que una i una altra vegada l’ha reivindicat. Doncs be, amic Alfons, La Falconera, un dels rius més preciosos de la nostra terra, és morta.

Aquesta és la història, extreta d’un magnífica reportatge del periodista Pau Pérez a El Punt, de febrer de 2007.

L’any 1972, Barcelona no tenia problemes d’aigua però sí d’escombraries. No sabien on dipositar-les. La decisió de l’alcalde franquista de Barcelona, Porcioles, va ser habilitar un abocador en “una fosa natural del macizo de Garraf”.

Tot i la data, els sectors ecologistes més actius van iniciar una seguit de protestes, recolzades en informes científics. En concret l'Escola Catalana d'Espeleologia (ECE), amb el suport d'alguns científics i de sectors associacionistes de diferents poblacions de la comarca, inicia una campanya per exposar les nefastes conseqüències ambientals que es crearien al massís.

El 19 d'octubre del 1972 l'ECE va presentar el que alguns autors (Ramon Folch) han denominat el primer manifest en defensa de les nostres muntanyes i del medi natural, l' Informe sobre el proyecto de vertedero controlado de Garraf .

Era l’any 1972 i els temps no estaven per massa bromes. Relata Pau Pérez:

“La resposta de l'administració fou contundent. D'una banda s'envià membres de la brigada politicosocial de la policia franquista a fer visites amistoses al domicili d'algun dirigent de l'organització espeleològica i, de l'altra, els tècnics municipals emeteren un informe en què consideraven la vall de Juan un indret sense valor ecològic, un paisatge rocós, sense aigua i d'una vegetació esquifida que es crema de tant en tant”.

La Falconera tenia els dies comptats. I així va ser.

“Set mesos després, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es tallava, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació i, mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava característiques similars, arribant el PH a 2.5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven a la boca de la gruta havien mort i es va detectar gran quantitat d'àcid sulfúric”.

L'informe que va fer en el seu moment l'Escola Catalana d'Espeleologia s'ha complert:

**La contaminació de l'aqüífer del massís del Garraf (la Falconera).

**Accident per emanació de gas metà (mort d'un espeleòleg).

**Diversos incendis com a conseqüència del gas metà.

**Efecte hivernacle sobre tota l'àrea metropolitana de Barcelona.

**Abocaments incontrolats de lixiviats a la riera Seca i contaminació de l'aqüífer de Gavà-Castelldefels.

**Lliscament d'escombraries de l'abocador per la riera Seca fins als camps de cultiu del delta.

Avui, el problema de Barcelona no és d’escombraries sino d’aigua. Ens la portaran de França o d’Almeria, però la teníem a casa. Algú hauria de respondre d’aquest atemptat ecològic. El franquisme va fer mal en tots els sentits possibles.

Així doncs, la preciosa caleta de la Falconera no és més que la desembocadura d'un riu de merda soterrani. Sens dubte el paradisíac infern que ens mereixem aquells que no reciclem...