Com ja he comentat altres cops, sovint escolto les converses d'altres persones... especialment quan aquestes criden i per tant olbiguen a fer-ho.
L'altre dia estava fent un cigaló i llegint la premsa a una terrassa quan a la taula de la dreta va asseure's un home mal afaitat i molt neguitós. La seva primera acció va denotar que es tractava sens dubte d'una ment d'elevada categoria, ja que va treure d'una bossa de plàstic un peluix de la rana gustavo i el va posar a l'altre cantó de la taula, a mode d'interlocutor, fet que va despertar grans simpaties en mi cap a la seva persona. Just desprès va començar a demanar a crits una llarga sèrie de cafes sols i se'ls va beure en tromba. Al cap d'una estona, quan ja havia aconseguit igonar-lo, va posar-se a parlar/cridar pel mòbil. Ho feia en un castellà afrancesat i semblava que parlava amb algú pròxim ( parella, ex, soci...?). Poc a poc la conversa es va anar encenent fins arribar al clímax : "Mira tu vives en Madrid, y Madrid es una mierda... Ahora estoy en Barcelona, y Barcelona es Barcelona. Y los catalanes són serios pero educados, sErioS PerO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS!" ... Va penjar el mòbil de cop i va anar repetint suament a mode de mantra les seves ultimes paraules fins a enmudir una bona estona.
No caldria dir que el fet de cagar-se en Madrid i no deixar-nos coms uns desgraciats evidenment va reforçar patriòticament les meves primeres simpaties cap a l'individu desconegut. Però això no és tot; desprès de sentir mil tòpics sobre la gent d'aquest país - treballadors, garrepes, tancats, molts nostres, de seny i rauxa..- no em desagrada la definició de l'exèntric company de terrassa de bar, no pas com a descripció real del que som sinó del que tots, a tot arreu, hauriem de ser (per neofatxa-reaccionari que pugui sonar): gent seriosa, de confiança, i educada en el tracte... que no és pas poc.
L'altre dia estava fent un cigaló i llegint la premsa a una terrassa quan a la taula de la dreta va asseure's un home mal afaitat i molt neguitós. La seva primera acció va denotar que es tractava sens dubte d'una ment d'elevada categoria, ja que va treure d'una bossa de plàstic un peluix de la rana gustavo i el va posar a l'altre cantó de la taula, a mode d'interlocutor, fet que va despertar grans simpaties en mi cap a la seva persona. Just desprès va començar a demanar a crits una llarga sèrie de cafes sols i se'ls va beure en tromba. Al cap d'una estona, quan ja havia aconseguit igonar-lo, va posar-se a parlar/cridar pel mòbil. Ho feia en un castellà afrancesat i semblava que parlava amb algú pròxim ( parella, ex, soci...?). Poc a poc la conversa es va anar encenent fins arribar al clímax : "Mira tu vives en Madrid, y Madrid es una mierda... Ahora estoy en Barcelona, y Barcelona es Barcelona. Y los catalanes són serios pero educados, sErioS PerO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS, SERIOS PERO EDUCADOS!" ... Va penjar el mòbil de cop i va anar repetint suament a mode de mantra les seves ultimes paraules fins a enmudir una bona estona.No caldria dir que el fet de cagar-se en Madrid i no deixar-nos coms uns desgraciats evidenment va reforçar patriòticament les meves primeres simpaties cap a l'individu desconegut. Però això no és tot; desprès de sentir mil tòpics sobre la gent d'aquest país - treballadors, garrepes, tancats, molts nostres, de seny i rauxa..- no em desagrada la definició de l'exèntric company de terrassa de bar, no pas com a descripció real del que som sinó del que tots, a tot arreu, hauriem de ser (per neofatxa-reaccionari que pugui sonar): gent seriosa, de confiança, i educada en el tracte... que no és pas poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada