dimecres, 13 de gener del 2010

Fins a la victòria sempre, Daniel!



Començo el dia llegint que ha mort el filòsof marxista Daniel Bensaïd. No és la millor manera de començar el dia, doncs desapareix no sols una ment brillant sinó una bona persona i d'aquestes últimes mai n'hi ha suficients Dic que Bensaïd era una bona persona perquè vaig tenir l'honor de conèixer-lo i constatar-ho en primera persona. Sols va ser una conversa d’una hora, però va ser el temps suficient per copsar la seva grandesa com a individu, pensador i lluitador.


Va venir la primavera de 2008 a l’Estat Espanyol per parlar del maig del 68. Aprofitant la seva visita, va ser entrevistat per diaris i televisions que llavors escenificaven un breu ‘revival’ seixanta-vuitero tot aprofitant l’efemèride. Jo, en representació de l’Accent, vaig ser l’últim en entrevistar-lo, just abans que tornés cap a França. Malgrat que se’l veia cansat i que els seus amics d’aquí li donaven presses per acabar – ja que l’avió cap a casa sortia en breu- va dedicar-me tot el temps necessari per aclarir totes les meves preguntes, sempre amb una veu amable i amb gran cordialitat, tot saviesa. Aquella entrevista ha estat una de les millors experiències periodístiques que he tingut: Escoltar, aprendre i transmetre. Com a petit homenatge, penjo altre cop l’entrevista que vaig fer-li aquella no tant llunyana primavera de 2008...


Bones vacances Daniel!

----------

"El maig del 68 va confirmar-nos que hi havia espai per a una esquerra radical"


Per a l'Accent





Durant el mes de maig de 1968 les protestes estudiantils i les vagues obreres van sacsejar els fonaments de la República Francesa. De fet, el 1968 va ser un any de revolta global que va afectar no sols a França, sinó també a Txecoeslovàquia, el Japó, la República Federal Alemanya, Mèxic o els Estats Units. Daniel Bensaïd (Tolosa de Llenguadoc, 1946) va participar directament de la revolta francesa. És un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària i actualment és professor de filosofia a la Universitat de París-VIII.

El passat 24 de maig va participar en unes jornades sobre el Maig del 68 organitzades per Revolta Global. Amb ell conversem sobre les revoltes dels seixanta, la situació actual de l´esquerra a l´Estat francès i el futur del marxisme.

Revolta generacional, revolta social o procés revolucionari. Què va ser el maig del 68?

Va ser mescla de tot plegat. El component generacional sens dubte el tenia; érem la generació de postguerra, la primera que va accedir massivament a l´educació superior i havíem esdevingut un nou actor social. També hi havia un component de revolta social gens menyspreable, tant a França com en les grans revoltes que poc desprès esclatarien a Itàlia.

Sovint s´oblida que el 68 va ser un moviment de revolta que no sols va estar focalitzat a l´Estat francès...

En aquell moment la influència de les moviments radicals que existien a llocs com Itàlia, el Japó o entre el moviment negre dels Estats Units era molt gran, estaven molt presents. Ara, en aquest quarantè aniversari la visió que 1968 va ser un any de protestes internacionals està molt més present que en aniversaris anteriors, quan només es parlava de França.

Vietnam era referència obligada.

Vietnam era el punt que unificava aquesta generació política, va ser una referència mundial. Ens arribaven constantment notícies de matances en aquell país asiàtic, també de protestes i morts als campus universitaris nord-americans. A més, hi havia molts desertors d´aquella guerra que s´havien exiliat a Europa. Un moment molt important va ser la manifestació contra la guerra de Vietnam celebrada a Berlín a finals de gener de 1968. Era un lloc simbòlic, el lloc on va morir Rosa Luxemburg, i a més s´havia de travessar part del bloc soviètic per arribar-hi. Tot plegat va anar nucleant el que després seria el maig francès, que no va ser pas un moviment nascut del no res.

Com va et va influir a nivell personal el maig francès?

Bé, jo ja estava ficat en política abans del 68. A Tolosa vaig entrar en contacte amb el moviment comunista, que era molt fort i estava nodrit per molts exiliats i fills d´exiliats de la guerra civil espanyola; també hi havia el tema de la guerra d´Algèria, que em va conduir a entrar a les joventuts del Partit Comunista Francès.

El moment clau de la meva vida política va ser el 1966. Jo i tres-cents companys més vam ser expulsats del partit per les nostres crítiques a la direcció. Vèiem el PCF un partit massa moderat, tebi en el seu suport al poble algerià i vietnamita, i a més, érem molt crítics amb el suport del partit a la candidatura de Mitterrand (del Partit Socialista) a les presidencials. En aquell moment ser expulsat del PCF era molt dur, no teníem cap mena de futur. Érem tres-cents joves i el partit representava centenars de milers de militants i era hegemònic a l´esquerra. No teníem cap mena de futur polític... Tanmateix va arribar l´esclat de 1968 i va confirmar-nos que hi havia espai per una esquerra radical, que els nostres anàlisis no eren erronis del tot. Va fer-nos veure que un altre món era possible.

Daniel Cohn-Bendit va ser un dels líders del maig del 68 i ara és eurodiputat pels Verds alemanys. Fa poc que ha publicat el llibre Forget 68 on demana a les noves generacions que oblidin el maig del 68. Què n´opina de la seva actitud?

En Daniel Cohn-Bendit va ser indiscutiblement una figura important del maig francès. Ara és un dels molts líders d´aquella generació que han acabat engrossint les files del social liberalisme, quan no ho han fet de la dreta reaccionària. Ell mateix va defensar el ´sí´ a la Constitució europea.

Segons Cohn-Bendit la cultura del 68 va sortir vencedora i per això no cal mirar al passat. Això és una bestiesa! En aquestes darreres dècades el que desgraciadament ha triomfat ha estat una autèntica contrarevolució ideològica. L´única cosa interessant que diu en el seu llibre és que els joves han d´aspirar a més del que aspiràvem nosaltres llavors, i en això té tota la raó, heu d´aspirar a més.

Quina impressió li van causar les revoltes viscudes darrerament als suburbis de les grans ciutats franceses?

Van ser molt sorprenents. Allà no hi havia ni líders, ni organització, ni paraula. Era el crit de ràbia de gent víctima de repressió racial, laboral, espacial i educativa. Ara es detecta una incipient organització, així com intents de captació d´alguns membres de la comunitat per part de la socialdemocràcia i la dreta. De les revoltes de les banlieues em va impressionar el fet que la violència anava dirigida contra els seus vehicles, les seves escoles... Al maig del 68 nosaltres volíem cremar el Banc de França, no les escoles ni la Sorbona!

L’esquerra política ha aconseguit apropar-se a les problemàtiques d´aquestes comunitats?

A l´Estat francès tenim un problema. Hem aconseguit un relatiu èxit en la participació de les dones en les organitzacions polítiques i socials, sense arribar encara malauradament a la paritat. Tanmateix, la política continua sent cosa de francesos blancs, i els fills de la immigració difícilment es veuen representats com caldria en les organitzacions polítiques. Al anys seixanta, als activistes, ens era molt difícil fer-nos sentir entre els obrers quan repartíem pamflets a l´entrada de les fàbriques, ara encara és més difícil fer-ho a certes barriades.

La classe treballadora està dividida.

No, no del tot. Abans era més fàcil estar units, els obrers treballaven junts a la cadena de muntatge, llavors hi havia menys racisme perquè hi havia més sentiment col·lectiu. Però avui a les escoles i en menor mesura a les universitats els fills de classe obrera conviuen sense importar els seus orígens. És aquí on hem de treballar i crear consciència de classe.

Hi ha possibilitats per una força anticapitalista unitària a l´Estat francès?

L´espai sociològic el tenim i seria bo. Abans de les presidencials va haver-hi molta il·lusió respecte una llista unitària però va fracassar. Una plataforma és possible, tal i com va demostrar l´èxit de la mobilització pel "no" a la Constitució europea... clar que sempre és més fàcil dir "no", que fer propostes...

Des de la LCR posem dues condicions bàsiques per tirar endavant un projecte unitari. La primera d´elles és la total independència respecte a la socialdemocràcia. La segona, la democràcia interna i el debat. No volem que passi el que ha passat a Itàlia amb l´Esquerra de l´Arc Iris. La LCR ha passat dues dècades intentant pactar amb els dirigents d´altres partits d´esquerra, fer les coses des de dalt. La nova generació del partit, encapçalada per l´Olivier Besancenot, pensa molt encertadament que cal treballar amb els moviments polítics i socials de base, fer el canvi des de baix. El canvi només serà possible així.

Vostè és professor de filosofia i s´ha especialitzat en teoria marxista. Quin paper depara el segle XXI a les idees Marx?

Això està per veure. La globalització i el món actual donen la raó a Marx i a les seves teories sobre el capitalisme. Marx no està enterrat, com molts van afirmar als anys 80 i 90. El setmanari Newsweek va arribar a publicar en portada la defunció de Marx. Això és una tonteria, seria com dir que Aristòtil és mort! El marxisme neix al segle XIX i ha patit moltes evolucions i seguirà evolucionant mentre el seu objecte d´estudi, les desigualtats socials, existeixin. El marxisme serà important en el futur, sempre i quan en fem una lectura àmplia i no dogmàtica.

2 comentaris:

Xavi ha dit...

Bona entrevista!

DEP Daniel

Josep M. Ferrer ha dit...

Molt bona entrevista. Tot un privilegi el fet d'haver conegut i parlat amb aquest senyor!!! Gràcies per compartir-la amb nosaltres!!!