diumenge, 11 de febrer del 2007

Històries madrilenyes (I)





De Madrid, si se'n pot dir una cosa a tall general és que forma part d'una de les dues Espanyes; la Espanya que serveix tapes amb els vins i les cerveses als bars. Els bars, molt per sobre dels museus, són el gran atractiu de la capital espanyola i d'entre els museus segurament és el Museo del Jamón ( Una cadena de locals on degustar ibèrics) el més recomanable de tots. Hi ha bars i tavernes a Madrid on amb cinc o sis botellines (quintos) o tercios (mitjanes) un pot sortir sopat només amb les tapes de regal ( A la població de Móstoles, hi ha un local on amb dues cerveses ja és sopa).

Els bars són el centre de la vida madrilenya i és diferencien entre d'altres coses dels barcelonins, com recordava fa uns dies Quim Monzò a La Vanguardia, perquè les patates braves allà duen realment salsa brava picant i no la insulsa mescla rosa habitual a la capital catalana. Cal dir tanmateix a Madrid la tapa patatera estrella no són pas les braves sinó les "papas al alioli". I és que els madrilenys, a diferència dels barcelonins, són en certs aspectes autèntics i no de postís.

Això sí, els bars - i la ciutat en general- tenen certs aspectes difícils de digerir per un paladar mediterrani; coses com els xurros i les porres resseques dels esmorzars o fins i tot els entrepans, enormes, fets d'un pa molt dens i sense tomàquet ni oli... si bé cal dir que cada cop són més els bars on poder demanar "tumaca" i que sempre hi ha la possibilitat de demanar un montado - un entrepà petit fet a vegades amb pà de baguette- a fi de poder digerir l'entrepà demanat ( o poder-lo tenir entre les mans).

Un dels aspectes claus Madrid radica en el seu meelting point, en la seva capacitat d'absorbir a població de diverses parts de la Península i fusionar-les en una sola identitat. Si s'està a Madrid en qualitat d'estranger un és cansa de sentir allò de "Aquí nadie és de Madrid, peró lo somos todos" que de fet, és cert. La gran majoria de madrilenys són o tenen pares o avis nascuts fora de la ciutat, i tanmateix tots se senten madrilenys. Aquesta identitat madrilenya dona en part un gran sentit cívic de col·lectiu a la ciutat, però alhora és limitada i per tant el madrileny adopta la identitat espanyola ràpidament. De fet, els madrilenys són autèntics espanyols ja que ells, com la idea d'Espanya com a identitat, són un fenomen modern. De totes maneres no tots els madrilenys se senten profundament espanyols - ja que no concorden amb els trets reaccionaris propis de l'artificial espanyolitat- si bé això els du a una greu crisi d'identitat i a una actitud visceralment contrària - o en casos minoritaris d'admiració- cap a les nacionalitats amb més història i menor artificialitat.

Aquest meelting point, el fet de que Madrid sigui una ciutat d'emigrants, lluny de donar-li un caràcter obert i universal a la ciutat - que molts capitalins creuen que té- li confereix un caràcter marcadament provincià. Això és així en part pel fet de que Madrid a part de rebre una gran quantitat d'emigrants del camp, futurs proletaris, va ser i és com a ciutat dominant i gairebé única d'un estat centralista, receptora de burgesos de províncies. Aquests, és van anar sumant a la classe dominant i la suma d'una classe dominant pròpia d'Antic Règim, i la fusió d'ambdós col·lectius ha donat lloc a elit madrilenya-espanyola nourrica, cutre, casposa, presumptuosa, ultrarreacionaria, mancada de dinamisme... Només la burgesia catalana - amb les seves misèries, que no són poques- està present a Madrid (i molt més del que és pensa com servidor va poder constatar gràcies a l'amistat amb una filla de catalans de caler traslladats a Madrid) sense integrar-se totalment al grup dominant.

Una classe dominant endarrerida, d'origen provincià i amb vicis aristocràtics acaba conformant una cultura a imatge i semblança, i aquesta és la cultura imperant a Madrid (i Espanya) per molt que les excepcions a la ciutat són moltes i molt destacables, i més endavant ja en parlarem - El gran Goya, un dels pintors més univerals de la història, va crear la majoria de la seva obra a la ciutat... i bé... fart en va acabar marxant... :-( -.

Un espai rellevant de la ciutat és la Plaza España, situada al principi de la Gran Via i al final de la Calle Princesa, actualment és troba - o fins fa poc trobava, com tota la ciutat- parcialment en obres. La Plaza España és un espai de cinema, ho és sobretot perquè ha estat un dels espais més retratats pel cinema espanyol, sobretot pel franquista ( De fet, era el lloc on els autobusos deixaven al pueblerino de torn interpretat per Paco Martinez Soria a la majoria de les seves pel·licules) ara rebatejat com a de barrio, però també un és espai cinèfil pel fet de que a les seves rodalies es concentren gran part dels cinemes de Madrid. D'entre els cinemes cal destacar unes sales que dediquen la seva programació només a cinema espanyol i llatinoamericà, i els cinemes Renoir que estan enfocats al films d'art i assaig. Els capitalins, més que no pas els barcelonins, són gent d'anar al cinema...


(Continuarà...)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Com que els bars són superiors als museus? :O

Anònim ha dit...

En Velásques no hi pinta res aquí. (Risas)

Uep, gran bloc amb un genial títol i místic anàlisi sociològic de la capital de les Espanyes. Em forçaré a llegir-te.

Salut!

Anònim ha dit...

gran carrer la calle del pez

Abd el Krim ha dit...

Els bars són superiors als museus... O pq serà que els grans artistes han passat més temps en tavernes, bars, cafeteries i "antros" de mala mort que no pas en museus?

Als bars és fa l'art, als bars és preparen revolucions i als bars és fan menus de 2 plats i postres per 7 euros.