Històries madrilenyes (II)

Una petita ullada a la nomenclatura urbana de qualsevol ciutat permet fer-se una certa idea de la mateixa i sobretot sobre qui hi exerceix el poder. Si deixaven l'anterior crònica sobre Madrid a la cèntrica Plaza España, cal dir que no és sols aquesta l'única plaça de la ciutat que compta amb el nom de la pátria única e indivisible sinó que al nord de la capital, cap a la zona alta, ens trobem amb una suggerent Plaza de Arriba España.

Si pel que sigui un ha d'acudir a la zona de les ambaixades - una cosa probable, sobretot atenent a la dependència dels consolats barcelonins tenen d'elles- pot trobar-se a l'Avenida Pio XII entre General Franco i Caídos de la División Azul. I això no és tot, d'espais amb noms no menys progressistes n'hi ha un munt; el Pasaje del General Mola, Calle del General Yagüe, la Calle de la Raza, l' Avenida del Comandante Franco o Calle del General Millan Astray*...

De totes maneres l'espai facha de Madrid per excel·lència és la Plaza de Oriente, des d'on no fa pas tant el Caudillo llançava les seves proclames en contra dels contubernios de rojos y masones davant les masses enceses que el victorejaven - a dia d'avui, tot excel·lents demòcrates of course-.

De fàcil accés des de la citada Plaza España, la Plaza de Oriente és un dels espais més espectaculars de Madrid; enfocada cap al monumental i fred Palacio de Oriente i els dos parcs que el franquejen, des de la plaça un no sols pot observar la enormitat arquitectònica del citat palau sinó que pot mirar - gràcies a la seva posició elevada- al conjunt de Madrid Sud. La plaça compta amb cuidats espais enjardinats - ideals per fer un canut i una migdiada en un dia de sol- i un conjunt d'escultures que evoquen als grans monarques - tirans i caps tribals varis- de la tradició hispànica des dels reis visigots... Com sempre a la capital no hi falta la quota catalana, representada aquest cop per l'esfinx del nostrat Wilfredo el belloso.

És de matinada, quan és fosc i hi ha poca gent rondant, quan Plaza Oriente adquireix la seva dimensió màgica al estar la plaça totalment a les fosques, el palau sobreilumiat i darrer seu veure's la lluminària del Madrid meridional a la llunyania... tot i que tornar torrat de festa al passar-hi també contribueix, i molt, a conectar amb la màgia del lloc...

De totes maneres la PLAÇA de la "capi" és, sens dubte, la Plaza del Sol. El centre neuràlgic de la ciutat i l'espai dominical de protestes socials tant diverses com les del col·lectiu "No comais carne" o "los españoles por la Unidad Nacional"...

(continuarà...)

*Aquest gentilhome múltiplement mutilat, fundador de la Legión, militar franquista, necròfil i màxim responsable de la repressió a Andalusia i Extremadura, és a més l'autor de la frase cèlebre "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la Muerte!" ... És a dir, que no sols mereix un carrer sinò una ciutat sencera o dues tal i com feien a la difunta URSS.

Les joventuts democràtiques...

(Feu click sobre l'imatge per poder llegir)

LSD, Hippies i Motars...

...Their credo is violence ... Their God is hate ... and they call themselves "The Wild Angels."

Des de fa poquet, gràcies a la liberalització en matèria de televisions locals, la pornografia ha irromput en les televisions de totes les llars catalanes cada matinada. Fa uns anys, afortunadament, això no era així; i dic afortunadament no perquè tingui grans motius per oposar-me a l'emissió de pornografia en obert sinó perquè d'haver estat així quan jo tenia catorze/quinze anys no hauria consumit tantes pel·lícules a altes hores de la matinada i hauria dedicat les llargues nits d'insomni a Ònan.
Desconec actualment si espais com Cine Club encara s'emeten els dissabtes a la nit i si encara són espai per pel·lícules de culte menor de fa dècades que ni llavors van triomfar; ho desconec no sols pel porno gratis que emeten a la mateixa hora sinó perquè a la mateixa hora acostumo a estar una mica ebri ves a saber on i fent ves a saber què ( i gastant diners, es clar!). Sigui com sigui, gràcies a aquell Cine Club vaig poder familiaritzar-me amb alguns dels films de sèrie-B més cutres i undergound dels 60 i el seu actor estrella: Peter Fonda.

Fonda, actualment a les pantalles com secundari de Ghost Rider, és conegut sobretot pel seu co-protagonisme amb Denis Hooper a la aplaudida i pionera road movie Easy Rider; un film excel·lent conegut sobretot per la seva banda sonora ( Amb el seu Born to be wild dels Stephenwolf com a cançó estrella) i per l'excel·lent radiografia de la Nordamèrica del despertar social i la reacció conservadora dels 60's. Hippies, beatniks, inadaptats, penjats, drogats, moters... i un excel·lent i jove Jack Nicholson en el paper d'un alcohòlic i simpàtic jove burgés de l'Amèrica profunda, juntament amb la intolerància d'una societat tancada i puritana, és creuen en el camí de dos joves sobre dues Harleys en el seu viatge cap als Carnestoltes de Nova Orleans. Un film excel·lent on podem veure a un Denis Hooper, l'excèntric fotògraf atrapat a la "secta" de Marlon Brando a Apacolyspe Now, rodant sota els efectes reals de LSD enmig del cementiri de Nova Orleans.

Easy Rider és una bona mostra de la lluita intestina d'una societat inmobilista i tancada que rep l'impacte d'una autèntica revolució cultural juvenil... llàstima, però, que a finals dels 70 sense grans daltabaixos el capitalisme aconseguís absorbir i controlar tot esperit de revolta, i fer-ne negoci i tot. Com deia Lenin, "el capitalisme és capaç de vendre fins i tot la seva destucció".

La història no es detura sols a Easy Rider ja que Peter Fonda ja havia rodat anteriorment alguns films dignes de menció. A The Trip (1969) protagonitzava l'experiència d'un executiu en procés de divorci que decidia fer provar l'LSD. Amb participació al guió de Jack Nicholson i un paper secundari per l'esmentat Denis Hooper, el llargmetratge va ser durant molt temps censurat a EEUU a raó d'una suposada apologia del consum d'estupefaents. Més desconeguda encara que The Trip és Wild Angels (1966), la història d'una colla de Motars nazis inadaptats a la societat que fugen de la persecució policial. Memorable és, sens dubte, la defensa del Hell angel way of life que realitza Blues (Peter Fonda) durant l'enterrament d'un camarada just al final de la pel·lícula. És tracta, en tots dos casos, de pel·lícules matusseres, baixissim pressupost i guions fets sobre la marxa ( i sota els efectes de ves a saber què...) però realment fresques, autèntiques i que mostren el despertar d'una generació després de dècada i mitja de totalitarisme, censura i discurs conservadorament correcte amagats sota l'estela de l'anticomunisme.

• Peter Fonda a "Wild Angels": discurs final; We wan't a be free (youtube)
• "The Trip": trailer (youtube)
• "Easy Rider": escena del "tripasso"(youtube)
  

Llarga vida als Àngels de l'infern i al cinema de revolta-freak dels 60! No a Woody Allen i al cinema iranià i al cine progre en general!

El futur que ens espera...

La màquina del progrés

Diuen els defensors del capitalisme que no hi ha cap sistema socioeconòmic capaç de competir amb ell en quan a oferta i varietat de productes i serveis que aquest ofereix... i segurament és cert. Ho és, evidenment, sempre que no es tingui en compte les possibilitats d'accés a aquests productes i serveis per part de la majoria de ciutadans. El capitalisme ofereix més del que un mai podria imaginar però cal ser un beneficiari del sistema per tenir accés a gran part d'aquesta ( i ser un beneficiari del capitalisme és estadísticament difícil).

Deixem-nos, tanmateix, de consideracions morals i/o esquerranoses i pensem en aquelles coses que ens ofereix aquest sistema de producció i distribució propi del millor dels mons possibles; no parlem ja de l'existència de cent marques de cigrons en conserva, ni de 45 tipologies de gelats a escollir cada estiu, ni de la possibilitat de dur el nostre gos al psicòleg o l'estaticista; parlem de coses que realment omplen la soledat de l'ànima humana com ara el tamagochis -suïcidis de nens nipons inclosos- o la possibilitat d'aconseguir pel nostre mòbil un fons amb la cara del "Che" o la melodia de "la Internacional" només enviant un missatge al 7777. No hi cap altre sistema possible ni imaginable que pugui aconseguir això.

Fa un any al xamfrà de Rosselló amb Aribau -a dia d'avui un laberint d'obres- al cantó dell misteriós establiment de la Baguetina catalana* hi havia un petit quiosc que mai tenia els diaris del dia més tard de les nou del matí i que oferia quatre revistes comptades. Com la llei del mercat és l'oferta i la demanda, i el quiosc d'oferta en tenia ben poca, suposo que al final van haver de tancar per bancarrota o per la defunció per aburriment de la quiosquera. A dia d'avui l'antic espai del quiosc és ocupat per una curiosa forma de negoci, un espai de maquines dispensadores obert 24 hores on un pot comprar xiclets, begudes i bolleria industrial. A part d'això hi ha un màquina, situada just a l'entrada de l'espai, que cobreix com ningú - i com només el capitalisme de mercat podria aconseguir- una de les més grans necessitats no cobertes amb les que es trobava el jovent d'aquest país... Tard de matinada, tot tancat, una pedra d'haixix entre les mans o un cós calent entre els braços, una bona forma d'acabar la nit i moltes ganes de culminar el que un desitjava però... i el paper? i els preservatius? Tothom podia trobar-se en aquesta insatisfactòria situació, i dic podia, perquè la màquina esmentada - i d'altres que m'han comentat que hi ha per Barcelona- dispensa conjuntament allò que en cas de faltar pot arruïnar-te un bona nit, paper de fumar de quatre marques inclòs el transparent de cel·lulosa i quatre tipologies de condons - maduixa taste inclòs-. Una simple màquina i quantes nits salvades!

Al assabentar-se de coses així; tot i les guerres,l'eixamplament de les diferències socials, el rebrot dels fonamentalismes i els feixismes... un se'n adona que el progrés és una realitat imparable.

________

*De Baguetines Catalanes com és que n'hi ha tantes i sempre són buides? Com és que els seus treballadors són tots immigrants paquistanesos que desconeixen el català i l'establiment ven la seva "catalanitat"? Deu sobreviure el negoci només amb les compres dels fumetes que tenen gana a altes hores de la matinada que n'és el públic habitual?

L' Exèrcit Roig Japonés

Els japonesos són una gent curiosa... mengen dofins i balenes, van per tot el món fent fotos - si vas de viatge sempre et trobes a un japonès... i un català-, dibuixen ninots amb cabells de colors i ulls extratoesfèrics, són els màxims compradors de heavy metal del món, són els bevedors més resistents del món - i si no ho creieu mai heu begut amb un nipó... servidor si- ... i són, tot i la imatge que actualment se'n té o es ven, molt violents. I el que és més important, disciplinats i eficients en la violència.

La història japonesa és, com la història en general, una història summament violenta. Els japonesos, en les seves guerres, s'han mostrat extremadament cruels ( i sinó que ho preguntin a xinesos i coreans) i alhora valerosos. Just iniciat el segle XX amb la Revolució Meji encara en el record i la primera industrialització en marxa ja van derrotar a tot un Imperi Rus, i en la segon guerra mundial van batallar durant mesos sols contra soviètics i nordamericans... i més temps ho haurien fet - tot i la derrota segura- si EUA no els hagués clavat un bon bolet ( dos, de fet; Hiroshima i Nagasaki)

Coincidint amb l'excarceració de l'últim reclús de la RAF - coneguda també com Baader-Meinhof- a Alemanya, és un bon moment per parlar d'un dels grups de lluita armada més peculiar, sanguinari i desconegut de la història present; l'Exèrcit Roig Japonès.

A calor del fracàs de les revoltes de maig del 68, que no van ser un fenomen exclusivament parisenc, ni francès, ni tampoc europeu... sinó un moviment de revolta generacional de caràcter parcialment global que va tenir una gran radicalitat a ciutats tant poc europees com Seül, Mèxic o Tòquio; els grups d'estudiants més polititzats i radicals van decidir dur a terme la revolució pel seu compte - com passaria a Alemanya amb la RAF o a Itàlia amb les genuïnes Brigatte Rosse-. Aquests estudiants japonesos, van acabar conformant nombrosos grupuscles que havien de ser autèntiques vanguàrdies revolucionaries i el mitjà per dur a terme la màxima guevarista de que "el revolucionari ha de fer la revolució". El més destacat d'aquests grups va ser l'Exèrcit Roig Japonès nascut cap a 1970 en l'ambient de l'extrema esquerra japonesa.

Impossibilitat de dur a terme grans accions al seu territori degut a l'enorme repressió governamental, l'ERJ va llançar-se a l'acció armada internacionalista... i ho va fer per la porta gran. El març de 1970 armats amb katanes i pistoles de joguina van segrestar un vol i el van desviar cap a Corea del Nord, dos anys després - en la seva acció més espectacular i mortífera- un comando semi-suicida del grup va aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv i va causar una massacre indiscriminada a fi de solidaritzar-se(sic) amb els palestins, després un ventalls d'accions per arreu d'Àsia i en menor mesura Europa contra ambaixades nordamericanes continuaria l'acció del grup... fins a la seva no dissolució, ja que aquest teòricament continua actiu i fins i tot va sonar com a possible artífex de l'11-S durant unes hores, un fet del que tampoc cal estranyar-se ja el 1988 un dels membres del grup va ser detingut aprop de Nova York amb explosius. Un historial, resumit, del que cap dels mediàtics de lluita armada (ETA, IRA, Brigatte...) pot "presumir", i menys encara si tenim en compte el nivell tècnic al que arribà l'ERJ ja què en molts casos fabricava els seus propis arsenals... cosa que no ens hauria d'estranyar especialment, ja que els japos són els putos amos de la producció tècnica avançada.

PD: Finalment només recomanar a tots aquells frikis disseminats pels Països Catalans que es dediquen a imitar a la cultura capitalista japonesa; als sonats que és vesteixen de personatges de Manga, que aprenen una llengua complexa per llegit tebeos de colegials japoneses, que mengen amb fascinació als 10.000 restaurant japonesos de Barcelona - que són, en gran majoria xinos reconvertits-, etc, etc; que prenguin exemple de la gent de l'ERJ, no per incentivar la lluita armada sinó per què tota aquesta colla d'alienats que omplen Salons del Manga i coses similars realitzin alguna cosa de profit a la vida ... tot i que com el harakiri no hi ha res.

Burros!

Històries madrilenyes (I)

De Madrid, si se'n pot dir una cosa a tall general és que forma part d'una de les dues Espanyes; la Espanya que serveix tapes amb els vins i les cerveses als bars. Els bars, molt per sobre dels museus, són el gran atractiu de la capital espanyola i d'entre els museus segurament és el Museo del Jamón ( Una cadena de locals on degustar ibèrics) el més recomanable de tots. Hi ha bars i tavernes a Madrid on amb cinc o sis botellines (quintos) o tercios (mitjanes) un pot sortir sopat només amb les tapes de regal ( A la població de Móstoles, hi ha un local on amb dues cerveses ja és sopa).

Els bars són el centre de la vida madrilenya i és diferencien entre d'altres coses dels barcelonins, com recordava fa uns dies Quim Monzò a La Vanguardia, perquè les patates braves allà duen realment salsa brava picant i no la insulsa mescla rosa habitual a la capital catalana. Cal dir tanmateix a Madrid la tapa patatera estrella no són pas les braves sinó les "papas al alioli". I és que els madrilenys, a diferència dels barcelonins, són en certs aspectes autèntics i no de postís.

Això sí, els bars - i la ciutat en general- tenen certs aspectes difícils de digerir per un paladar mediterrani; coses com els xurros i les porres resseques dels esmorzars o fins i tot els entrepans, enormes, fets d'un pa molt dens i sense tomàquet ni oli... si bé cal dir que cada cop són més els bars on poder demanar "tumaca" i que sempre hi ha la possibilitat de demanar un montado - un entrepà petit fet a vegades amb pà de baguette- a fi de poder digerir l'entrepà demanat ( o poder-lo tenir entre les mans).

Un dels aspectes claus Madrid radica en el seu meelting point, en la seva capacitat d'absorbir a població de diverses parts de la Península i fusionar-les en una sola identitat. Si s'està a Madrid en qualitat d'estranger un és cansa de sentir allò de "Aquí nadie és de Madrid, peró lo somos todos" que de fet, és cert. La gran majoria de madrilenys són o tenen pares o avis nascuts fora de la ciutat, i tanmateix tots se senten madrilenys. Aquesta identitat madrilenya dona en part un gran sentit cívic de col·lectiu a la ciutat, però alhora és limitada i per tant el madrileny adopta la identitat espanyola ràpidament. De fet, els madrilenys són autèntics espanyols ja que ells, com la idea d'Espanya com a identitat, són un fenomen modern. De totes maneres no tots els madrilenys se senten profundament espanyols - ja que no concorden amb els trets reaccionaris propis de l'artificial espanyolitat- si bé això els du a una greu crisi d'identitat i a una actitud visceralment contrària - o en casos minoritaris d'admiració- cap a les nacionalitats amb més història i menor artificialitat.

Aquest meelting point, el fet de que Madrid sigui una ciutat d'emigrants, lluny de donar-li un caràcter obert i universal a la ciutat - que molts capitalins creuen que té- li confereix un caràcter marcadament provincià. Això és així en part pel fet de que Madrid a part de rebre una gran quantitat d'emigrants del camp, futurs proletaris, va ser i és com a ciutat dominant i gairebé única d'un estat centralista, receptora de burgesos de províncies. Aquests, és van anar sumant a la classe dominant i la suma d'una classe dominant pròpia d'Antic Règim, i la fusió d'ambdós col·lectius ha donat lloc a elit madrilenya-espanyola nourrica, cutre, casposa, presumptuosa, ultrarreacionaria, mancada de dinamisme... Només la burgesia catalana - amb les seves misèries, que no són poques- està present a Madrid (i molt més del que és pensa com servidor va poder constatar gràcies a l'amistat amb una filla de catalans de caler traslladats a Madrid) sense integrar-se totalment al grup dominant.

Una classe dominant endarrerida, d'origen provincià i amb vicis aristocràtics acaba conformant una cultura a imatge i semblança, i aquesta és la cultura imperant a Madrid (i Espanya) per molt que les excepcions a la ciutat són moltes i molt destacables, i més endavant ja en parlarem - El gran Goya, un dels pintors més univerals de la història, va crear la majoria de la seva obra a la ciutat... i bé... fart en va acabar marxant... :-( -.

Un espai rellevant de la ciutat és la Plaza España, situada al principi de la Gran Via i al final de la Calle Princesa, actualment és troba - o fins fa poc trobava, com tota la ciutat- parcialment en obres. La Plaza España és un espai de cinema, ho és sobretot perquè ha estat un dels espais més retratats pel cinema espanyol, sobretot pel franquista ( De fet, era el lloc on els autobusos deixaven al pueblerino de torn interpretat per Paco Martinez Soria a la majoria de les seves pel·licules) ara rebatejat com a de barrio, però també un és espai cinèfil pel fet de que a les seves rodalies es concentren gran part dels cinemes de Madrid. D'entre els cinemes cal destacar unes sales que dediquen la seva programació només a cinema espanyol i llatinoamericà, i els cinemes Renoir que estan enfocats al films d'art i assaig. Els capitalins, més que no pas els barcelonins, són gent d'anar al cinema...

(Continuarà...)

Del terrorisme com del porc...

Molt bé, Oleguer

Les paraules del futbolista del F.C.Barcelona on expresava la seva opinió sobre la situació en la que es troba el prés d'ETA Iñaki de Juana Chaos a part de causar la resposta visceral de la dreta rància espanyola han dut a l'empresa valenciana Kelme a retirar-li l'esposnoritzarció.

Com sempre, quan la ja pervertida justicia no pot atacar les opinions, el capital s'encarrega de sancionar-les com sigui...

Esperem, tanmateix, que Oleguer Presas continui expresant allò que pensa ja que això, més que el seu futbol, és el que el fa gran fora i dins del camp.



A tot això, a dia d'ahir a una jove girnonina se li va aplicar l'antidemocratica Ley Antiterrorista, que renega dels drets més elementals dels detinguts, per la seva suposada vinculació a un grup anarquista italià...

• Article on Oleguer mostra la seva postura sobre de Juana Chaos

--------
Excel·lent Mail Obert de Vicent Partal a Vilaweb:

Per això m'agrada Oleguer

M'agraden els esports. Però m'agraden molt més quan són jugats per homes i dones que valen la pena per allò que són, per gent que no s'amaga darrere una pilota, ni d'un contracte publicitari. Per això admire aquell gran Sócrates que féu del Corinthians un equip de meravella que jugava contra la dictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure i que organitzava els jugadors en assemblees democràtiques. I Martina Navratilova, que després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos, emprengué la defensa de la llibertat sexual de les dones. Deia que, per a una esportista, parlar clar era una obligació, no un privilegi. Per això admire també el canadenc Steve Nash, que va ensenyar una samarreta contra la guerra de l'Irac en l'All-Star de la NBA, el 2003. I Tommie Smith i John Carlos, medallistes dels Jocs de Mèxic que tots recordem per aquells punys negres alçats, orgullosos, sobre el podi dels vencedors, en representació del seu poble humiliat pel racisme i la rancúnia.

Perquè crec que el futbol és més que un negoci m'agrada Lucarelli, el davanter comunista italià que es va negar a abandonar el Livornio, malgrat les ofertes milionàries dels altres clubs i que va arribar a rebaixar-se ell mateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus amics i el seu club, orgullós de la seua identitat. I per això m'agradava Caszely, aquell xilè menut que va jugar al Llevant i a l'Espanyol i que era un símbol permanent de l'oposició a Pinochet. Caszely es va negar en públic i declaradament, davant les càmeres de televisió, a donar la mà al dictador, en una ocasió que aquest va fer una recepció a la selecció xilena. Pinochet havia fet una intensa campanya d'unitat al seu entorn aprofitant-se de la selecció nacional i Caszely, amb aquell gest simple, la va desmuntar. Uns quants anys després havia de ser un dels activistes més populars en favor del No a Pinochet, al referèndum que l'apartà del poder.

Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls. Ho van fer els atletes irlandesos que van desertar de la delegació britànica quan aquesta ja desfilava a l'estadi olímpic de Londres el 1908. Ho va fer Muhammad Alí, Cassius Clay, condemnat a tres anys de presó per haver-se negat a enrolar-se a l'exèrcit. Ho va fer Sam Ramsamy, l'atleta que va fugir de la Sud-àfrica de l'apartheid i dedicà tota la vida a organitzar des de Londres el boicot internacional al seu propi país per la política d'apartheid. I ho ha fet ara Oleguer Presas, un jugador del qual aquest Barça que diu que és més-que-un-club hauria de sentir-se especialment orgullós, del qual jo em declare admirador i per al qual reclame avui la solidaritat oberta i visible de tots els qui creiem que l'esport és molt millor encara quan ajuda a fer millor el món en què vivim.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Mario, un heroi de la working-class

Hi havia una era no molt llunyana en la que els videojocs eren com un conte de fades; una època en la que el jugador enlloc de planejar furtar cotxes, vendre armes o atropellar prostitutes es dedicava obsessivament a encaixar peces diferents al ritme d'una música infernal; una era controlada per dues multinacionals que en el panorama actual del videojoc ja no són capdavanteres del sector... No és que tot temps passat fos millor, i de fet el recurs al temps és molt reaccionari, però esta clar que hi hagué un moment en el que el el personatge més famós dels jocs d'arcade - amb el permís d'un eriçó blau espitós- no era un xuloputes mafiós o un assassí a sou, sinó que ho era un simple lampista amb un mono roig de nom italià anomenat Mario.

Aparegut per primer cop el 1981 al joc Donkey Kong, la fama per Mario arribaria quatre anys després amb el llançament del, probablement, videojoc més venut de la història* el Super Mario Bros per a la NES de Nintendo. Super Mario Bros. ( així com la segona i , excel·lent, tercera part d'aquest) va revolucionar el món del videojoc. Mario, i en menor mesura el seu germà Luigi, va esdevenir un autèntic mite per a milions de joves d'arreu del món que van compartir (i perdre) llargues hores de la seva vida amb les peripècies d'aquest currela que ajudat per la inestimable ajuda psicotròpica de bolets i flors màgiques lluitava contra bolets dolents, tortugues i plantes carnívores.

La saga de Mario ha anat continuant a les diverses plataformes que Nintendo ha anat creant després de la NES, per bé que cap joc ha aconseguit l'encant del Super Mario inicial. La xarxa, però, ha estat un espai on els fans de Mario, del Super Mario genuí, han pogut reivindicar en nombroses pàgines al seu heroi, i fruït d'aquest esforç reivindicatiu neix Mario Forever, una nova versió del mestre de la fontaneria i la caça de bolets al més pur estil de l'arcade clàssic i que a més permet al jugador crear les seves pròpies pantalles.

Els herois del poble mai moren. Mario forever!

PER DESCARREGAR MARIO FOREVER FEU CLICK AQUÍ

------

* Només als EUA, es van vendre 40 milions de còpies del joc.

El conflicte basc fins a l'aparició d'ETA

Un lluita centenària

Voler explicar les arrels històriques d'un profund conflicte sociopolític com el del cas basc en unes poques línies amb l'afegit de no conèixer el tema en profunditat suficient és una feina impossible. Tanmateix, com tots els conflictes humans, el basc consta d'una línia cronològica on sobresurten episodis concrets que destaquen per la seva transcendència històrica i enumerar-los és un feina més fàcil i accessible.

Els bascos conformen un dels conjunts ètnics més antics d'Europa, el seu idioma és anterior a les grans llengües europees d'origen indoeuropeu i tanmateix mai han constituït una entitat política unitària. Actualment el País Basc està conformat pels territoris de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa sota administració francesa i Biscaia, Guipúscoa, Àlaba (que conformen la Comunitat Autònoma Basca) i Navarra sota administració espanyola.

El conflicte basc s'inicia tant bon punt les formes d'organització social i política dels diversos territoris bascos són qüestionades durant el període de construcció de l'estat liberal espanyol ( i francès). Aquestes formes d'organització político-social venien recollides pels furs que eren, de fet, els corpus legals essencials als diferents territoris bascos.

Són els tres territoris del nord (Lapurdi, Zuberoa i la Baixa Navarra) els primers en veure la seva estructura política atacada; el 1789, durant els primers compassos de la Revolució Francesa, l'Assemblea Constituent Francesa va abolir les constitucions dels tres territoris i dos anys després els tres territoris euskalduns francesos més el Bearn van configurar una nova entitat administrativa, el departament dels Pirineus Atlàntics, que suposava la eliminació política del poble basc com subjecte col·lectiu en territori francès. Milers de bascos, la majoria labortants, van ser desplaçats a d'altres territoris de sobirania francesa per la resistència mostrada als plans revolucionaris. La nomenclatura de gairebé tots els pobles va ser traduïda al francès o bé se'n imposà una nova en molts casos.

Si la Revolució Francesa va eliminar jurídicament els tres territoris bascos del nord, la construcció de l'Estat Liberal Espanyol iniciada el 1812 amenaçava com mai la personalitat diferencial de Guipúscoa, Biscaia, Àlaba i del, encara, Regne de Navarra; o si més no així ho van entendre els milers de bascs que van participar en les guerres carlines de 1833-1839 ( als Països Catalans durà fins a 1840 i hi va haver un segon aixecament carlí entre 1846-1849 ) i 1873-1876. Sorgides aparentment d'un plet dinàstic, les guerres carlines representaven en gran part la frustració del camperolat davant del camí que prenia l'Estat Liberal, una reacció contra un procés de construcció estatal controlat per uns pocs i pel benefici d'uns pocs. Tot i tenir un fort component reaccionari, el carlisme fou un moviment popular que sovint agafà un caire protorevolucionari – així ho entengué Karl Marx, per exemple- i no és casualitat que només tingués incidència rellevant i permanent al País Basc i els Països Catalans, dos espais nacionals perifèrics no castellans. Dins del País Basc fou a la zona de basco-parlant ( euskaldun) on els carlins aconseguiren imposar-se a 1833-39 i 1873-1876. Aquesta importantíssima i repetida coincidència de territori rebel i territori de parla basca fa pensar que, per als bascos d'aquell moment, les guerres carlistes eren en el fons, abans que una altra cosa, una defensa de les seves institucions, lleis autòctones i costums, una defensa de la seva personalitat. El final de la primer guerra carlista comportà la desaparició del Regne de Navarra. La derrota carlina a la tercera guerra (segona segons la historiografia basca i espanyola) va dur a l'abolició dels furs de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. El règim fiscal especial del que gaudien fou conservat en tots els casos.

La fi dels furs comportà una gran frustració entre la societat basca i d'aquesta en nasqué el primer nacionalisme basc en torn al biscaí Sabino Arana. De família de tradició carlina, Arana el 1882 es va convertir al basquisme després d'una conversa amb el seu germà Luís, el 1892 va escriure “Bizkaia por su independencia” – primera obra doctrinal basquista- i tres anys després va fundar el Partit Nacionalista Basc. Obertament independentista i amb un fort caràcter pairalista, antiliberal, integrista catòlic i racista, el PNB d'Arana no aconseguí ser una força hegemònica dins del País Basc i va patir persecucions i il·legalitzacions per part de l'Estat Espanyol. Va ser poc temps abans de la mort d'Arana (1903) que el partit trobà un ampli espai polític amb l'entrada de sectors regionalistes vinculats a la naixent patronal basca i s'expandí per les 4 províncies basques del sud; tanmateix les tensions entre el sector independentista del partit i el regionalista van ser constants.

L'arribada de la segona república el 1931 va permetre al nacionalisme basc buscar vies d'encaix a la nova Espanya. Així doncs les forces polítiques basques van iniciar un projecte estatutari – tal i com preveia la constitució republicana- que topà amb diversos problemes que no solucionaren la qüestió nacional basca sinó que l'enrariren més, tal i com va passar en processos similars durant la transició. Els carlins navarresos, que havien anat coaliats amb el nacionalisme a les municipals del 31, van boicotejar amb la col·laboració dels polítics espanyols el procés estatutari, de manera que aquest fou només redactat i aprovat (84% de vots afirmatius) per 3 dels 4 territoris bascs de l'Estat Espanyol. L'estatut va ser paralitzat a les corts espanyoles i no s'aprovà fins a l'esclat de la guerra civil. La primera experiència autonomista basca va fracassar al no incloure a Navarra ( per no parlar dels territoris del nord) però tot i la seva curta durada va assentar un precedent ressent d'estructuració política de – part- d'el poble basc. José Antonio Aguirre, del PNB, va ser el primer president basc de la història.

L'aixecament de l'exercit colonial espanyol contra el govern de la República del 17 de juliol de 1936 va significar un punt d'inflecció tràgic en la Història d'Espanya i del País Basc. Entre el 17 i 19 de juliol la rebel·lió va estendre's per gran part de la geografia espanyola sense aconseguir triomfar a les grans ciutats i es va iniciar una llarga guerra de tres anys entre aquells que s'alçaven contra la legalitat republicana ( i els seus aliats nazifeixistes) i aquells que hi restaren fidels. Al País Basc, Navarra i Àlaba van caure en mans dels rebels als primers dies del conflicte i s'hi practicà una dura repressió contra tot opositor a les idees dels rebels – prop de tres milers de navarresos van ser afusellats per ser republicans o basquistes- en canvi Guipúscoa i Biscaia van restar fidels a la República i van viure una efímera autonomia. A Biscaia i Guipúscoa republicans, anarquistes, socialistes i nacionalistes d'esquerres ( de l'escissió laica i esquerrana del PNB Acción Nacionalista Vasca) van lluitar conjuntament amb els nacionalistes de dretes i clericals vinculats al PNB conformant un front de resistència a l'avanç dels rebels “feixistes” impossible de formar a d'altres territoris peninsulars en aquells moments.
Els rebels tenien clar que al País Basc no només cercaven acabar amb una experiència democràtica i amb unes reivindicacions de classe sinó que alhora buscaven eliminar la identitat nacional d'un poble; per això de bon principi van promulgar lleis en contra de la identitat basca; "Se acabó el "gora euzkadi", estamos en tiempos de VIVA ESPAÑA (...)Asimismo, se prohibe la palabra "Agur", importada por los separatistas en el lugar del "Adiós", genuinamente español". Tot i la gran resistència mostrada per guipuscoans i biscaïns, el juny de 1937 queia Bilbao i amb ella la resistència basca. Durant els onze mesos de guerra en territori basc hi van haver 50.000 morts, uns bombardejos aeris massius sobre la població civil -que mai abans s'havien donat en una guerra- que van destruïrles viles de Durango i Gernika (aquesta darrera inmortalitzatada per Pablo Picasso), 10.000 detinguts i 150.000 exiliats. Acabades les operacions bèl·liques a Biscaia el nou alcalde de Bilbao digué que "Biscaia és una altra vegada un tros d'Espanya per pura i simple conquesta militar"


El Franquisme a Euskadi i el naixement d'ETA

Com acabem de repassar la història del País Basc del segle XIX i del primer terç del XX és una alternança entre moments de lluita i repressió, d'un despertar col·lectiu nacional i de cops brutals a la identitat basca; una història que a durant el franquisme i la transició seguirà aquesta mateixa perillosa dialèctica i donarà la raó al líder de l'esquerra abertzale Arnaldo Otegui quan afirma que "En 200 años no hay una generación de vascos que no haya conocido la carcel, la tortura, el exilio y la muerte ligada a la política"
El franquisme, com a règim dictatorial i autoritari, va mostrar un caràcter repressiu – de major o menor intensitat segons la conjuntura, però repressiu de fet - en el conjunt del territori espanyol durant tota la seva existència però a Catalunya i el País Basc aquest caràcter repressiu tingué la particularitat d'anar dirigit no només contra la dissidència política i social estricta sinó també contra el que el règim entenia com a dissidència identitària-nacional, el recurrent <>. Fou sobretot en l'espai basquista on és forjà l'antifranquisme al País Basc, un antifranquisme basc del que ETA en va esdevenir màxim exponent.
El 1952 un grup de joves pròxims al PNB van formar l'organització nacionalista Ekin (Actua). Després d'intentar buscar protagonisme i col·laboració dins de les esferes del PNB el 1958 Ekin se'n separà i el 1959 adoptà el nom d'Euskadi ta Askatasuna ( ETA, País Basc i llibertat).La formació d'ETA no era conseqüència de divergències ideòlogiques, de discussions sobre l'ortodòxia del nacionalisme o lluites pel poder, sinó que bàsicament era conseqüència d'una ruptura generacional. Tanmateix la influència de les lluites anticolonials del tercer món (Algèria, Vietnam...) i de la resistència guerrillera cubana – guevarisme – van dur a ETA cap postulats d'esquerres i revolucionaris diferents als postulats democratacristians que defensava el PNB. El 1962 se celebrà la primera assemblea d'ETA al País Basc francès. En la primera dècada d'existència l'acció d'ETA es va centrar en petits actes de boicot, penjada d'ikurriñes i col·locació d'explosius de baixa potència.


L'any 1968 mentre el jovent de mitja europa es revoltava, ETA nascuda d'un trencament generacional, realitzava la seva primera acció armada amb victimes mortals...