... però siusplau, NO PARLIS DE REVOLUCIÓ!!!
Una història molt particular i il·lustrativa sobre el funcionament del mercat és la de la música Rap. Nascuda com a encontre del funk i els sound-systems jamaicans i transformada poc després en el nou ritme de la lluita dels ghettos negres contra l'opressió social i racial, s'ha convertit a dia d'avui la música predilecta dels adolescents adinerats blanquets d'Estats Units i més enllà. Increïble però cert.
De fet la notícia saltava la setmana passada, el fill gran de Nicolás Sarkozy ( ídol neoliberal de les europes) es dedica a escriure i editar discs de Rap. Ho feia fins ara amagat rere un pseudònim, i no sols per vergonya - que n'hauria de tenir molta- sinó perquè s'està jugant que li parteixin la cara... i amb raó! El seu pare com a ministre de l'Interior va llançar una batalla judicial contra diverses bandes de rap francès i les va fer co-responsables de les rebel·lions als extrarradis de Paris i altres urbs. En definitiva el discurs era que la culpa de les revoltes no és de la marginació social, és de LA MÚSICA... i una mica de raó tenia Sarko, la música mai pot ser la raó d'una revolució però si pot ser la flama que engegui la metxa, una eina de conscienciació.
A França pel que es veu - jo no sóc gaire expert en la matèria, qui llegeixi aquest post que ho tingui en compte! - és fa Rap del bo i compromès, i això no agrada al poder.
Però tornem a EUA, pàtria del Rap, la cultura Hip Hop, el rotllo "brother" i tota la pesca...
El Rap ràpidament és va convertir en aquell país en una música de lluita i compromís a cavall dels anys 80 i 90. El 1989 els Public Enemy cantaven el seu Fight the power ( Lluita contra el poder!) i els N.W.A (Niggaz With Attitude, grup cantera de les grans estrelles del Rap actual) feien el mateix amb el seu mític Fuck Tha Police ( Fot a la policia) canço prohibida i censurada a moltes ràdios i versionada per innombrables grups. Llavors el Rap era una música de protesta, de denúncia, de revolta... una música que no oblidava a Malcom X, als black panthers, a l'esclavitud... una música del ghetto, autèntica i combativa...
...Una gran música, però no feta per les oïdes del públic WASP ni per ser venuda massivament als grans centres comercials.
No se exactament com ni quan va començar la mutació del Rap, però paral·lelament al creixent èxit comercial i a l'entrada al mercat blanc, les lletres dels grups d'èxit van deixar de parlar de rebel·lió i van passar a ser un recull de tòpics racistes sobre la pròpia comunitat negra adobats amb tocs de masclisme. Autoodi pur i dur. Les lletres del nou Rap, el Gangsta Rap, ja no apuntaven al poder sinó que reflexaven frustració i alhora l'acceptació d'un rol subaltern dels negres dins la societat. El nou Rap exalta les figures dels narcotraficants - " Els unics negres del ghetto que poden fer-se millonaris i que no son esportistes" com deia un lletrista en una entrevista - i les bandes de joves - que són les verdaderes famílies en un món de mares solteres i pares encarcerats- però no proposa canviar-ho sinó que sembla que ja li va bé. I tampoc se'ls pot culpar per fer-ho.
I a tot plegat va arribar un passerell blanquet anomenat Eminem, i com Elvis amb el Rock'n'Roll va donar el cop definitiu perquè el Rap fos una música apta pel mercat blanc.
Tot plegat ens demostra una cosa:
Una música que exalta la violència masclista, l' homofòbia, la droga, la violència entre bandes... és una música que el capitalisme pot acceptar; en canvi no pot fer-ho amb una música que parla de revolta, de consciència i de denúncia.
PS: El més trist de tot plegat són certs grups de les espanyes que es dediquen a copiar el Gangsta Rap i amb lletres sobre "mi barrio" "mi novia negrata" " los chicos malotes del barrio" i en realitat són quatre friquis pringats que viuen en urbanitzacions...
2 comentaris:
A mi el rap/hip hop no em sembla ni música
(un del Racó)
Que fort lo del fill d'en Sarko, per flipar. És trist perquè el rap, música combativa com poques, va anar deixant la critica social per tal de parlar de marques, pasta i noies. Així no es pas d'estranyar que els fills de papa s'hagin acabat apoderant d'aquest estil i aquest moviment. Tot i així encara resisteixen grans grups.
Publica un comentari a l'entrada