dilluns, 13 de juliol del 2009

Linda





No sóc persona donada a escoltar les converses dels altres. De fet, potser si que ho sóc, el que passa és que tinc un criteri força exigent i en general els comentaris dels altres no passen el meu tall i ràpidament me'n desentenc. Tanmateix, en un país de tradició llatina com aquest, hi ha gent que té tendència a com diuen els castellans a "hablar a voces" i per tant sovint he d'incloure en el meus pensaments les històries que pocs metres relates desconeguts, m'interessin o me la duguin ben fluixa.


Estava jo situat a la barra d'un bar moderno, fullejant el meu estimadissim diari El País que hi havia al local. No se com, vaig començar a venir al cap un nom: "Linda". ¿Qui era Linda? Desentenent-me de la monòtona lectura del periòdic, vaig parar atenció al meu entorn. La barra ja no era buida. Uns tamborets enllà hi havia una parella quarantona, d'aspecte relativament estrafolari - donada la clientela normal del bar- i estaven mantenint una intensa i decibelicament alta discussió. Sembla que feia temps que havien arribat, ja que tenien la beguda més que començada, però fins llavors jo no me'n havia adonat. Des de la meva perspectiva sols veia la cara ( i l'escot) d'ella, morena broncejada. D'ell només en veia el cap calb. Ella tenia els ulls plorosos i estava totalment encesa. Parlava , cridava i escupia paraules referides constantment a "Linda". Linda era una puta, una mala persona. Linda no feia res, estava enganxada a les drogues. Linda quan no estava drogada, jeia al sofà immòbil sense fer res. Mentia compulsivament als altres. Era una càrrega per tothom ¿ Com podia ell defensar-la? ¿No recordava el numeret que Linda els va fer fa un any en un restaurant japonès? El calb en realitat no la defensava, no podia obrir la boca sense veure's tallat per la seva acompanyant -¿ Però estem parlant de la mateixa Linda, la que...? - li deia, per tallar-lo, i llançar novament una desqualificació cap a la persona no present. De fet, Linda era tant mala persona que s'inventava feines que no existien. Linda a més, tenia a tot un grup de persones, de nom masculí la majoria, que li havien prestat diners i mai li havien reclamat. Quina peça aquesta Linda! Ja m'havia arribat al cor la seva figura, volia saber més i més d'ella.

Tanmateix la morena histèrica va trencar-me el mite; Linda viva del cuento sí, però sobretot del seu passat, perquè Linda havia estat Top-model i tenia un aspecte que encara impactava a tothom. Aquí va decréixer el meu interès, fins al punt de pagar i abandonar el bar. La cambrera al marxar em va mirar amb cara complice, venint a expresar no verbalment com de boja era la gent. A mi tot plegat ja no m'importava. Jo m'havia construït la meva heroïna. Aquesta no tenia aspecte físic i per tant aquest no determinava la seva forma d'actuar com a caradura professional d'èxit. Linda sí que tenia físic, estava bona i d'aquí naixia la suposada admiració que li tenia el calb i altres persones i l'odi excessiu de la senyora bronzejada. Tot tenia certa lògica, era una història amb un punt on agafar-la. Per tant, ja no m'importava el més mínim ¡¿Com m'havia arribat a despertat interès tot plegat, fins al punt d'unes hores desprès encara recordar-ho detalladament?! La veritat: no ho se. Tanmateix una cosa és segura, si no fossim una societat d'hablar a voces, mai no n'haurieu/m sentit a parlar... de Linda.

2 comentaris:

Eulàlia Sánchez ha dit...

No em queda clar si Linda és la dona que escolta al calb en aquella taula del bar modernillo, si en veritat el calb està criticant-li a una dona la tal Linda o si simplement la Linda és el nou personatge de la teva futura novel·la bukovskiana

Josep M. Ferrer ha dit...

Molt bo, un escrit molt interessant i suculent. És increïble tot el que se'n pot treure dels comentaris i diàlegs que se senten als vagons de metro i trens, als bars, a les places i a molts espais públics, i que serien dignes d'una fantàstica novel·la. Què la realitat supera la ficció, és una sentència més clara que l'aigua. M'encantaria llegir una novel·la sobre "Linda" amb certa atmosfera bukovskiana com diu l'Eulàlia Sánchez!