Entrevista Raji Sourani...

"Si engabies un gat, quan t'hi acostis t'esgarraparà"

(Versió ampliada de l'entrevista publicada a l'Accent 124 )

Raji Sourani, director del Centre Palestí pels Drets Humans de Gaza

Ha passat la majoria dels seus 45 anys lluitant per la democràcia i les llibertats del poble palestí. Això li ha comportat passar per les presons israelianes i moltes altres privacions. Ha estat guardonat, entre d'altres, per la Fundació Robert Kennedy i la República Francesa. El passat 5 de febrer va ser a Barcelona per donar una conferència sobre la franja de Gaza. Quan se li pregunta per la nostra ciutat té clara la resposta; ell no ha vingut aquí per fer turisme, sinó per fer la seva feina, explicar la greu situació que viu el seu poble.

Quina és la situació a dia d'avui a Gaza?

Quan parlem de Gaza parlem d'un desastre humanitari. Vivim en estat d'apartheid i setge permanent, amb bombardejos i assassinats de civils a mans de l'exèrcit israelià a diari. El 90% de la població viu per sota el llindar de la pobresa i hi ha un 68% d'aturats. És gairebé impossible fer-se amb bens bàsics. Ens manquen productes que van des de la gasolina o fins a la penicil·lina.

Va ser aquesta mancança de productes bàsics el detonant que va dur a milers de palestins a saltar la frontera pel pas de Rafa per anar a Egipte?

Sí, per això i per sentir-se lliures. Tanmateix no cal magnificar aquest episodi, tal i com han fet els mitjans de comunicació occidentals. Són molts els palestins que van creuar la frontera però el 99'9% van tornar a Gaza. Va ser simplement una mostra de desesperació i una forma de fer-se amb béns bàsics que a la Franja no es poden trobar o tenen un preu desorbitat. No cal donar-li una importància que no té aquest fet puntual, ja que no és més que la part visible del problema real, la situació que és viu dia rere dia a Gaza i al conjunt de Palestina per culpa de la fastigosa ocupació israeliana.

Si aquesta situació continua que pot passar?

Si engabies un gat, quan t'hi acostis t'esgarraparà. Si oprimeixen una nació, no poden esperar que els oprimits es comportin com a bones víctimes. Ningú hauria d'esperar-ho. Si la situació d'ocupació i apartheid continua, els palestins continuarem lluitant contra l'opressió, i no per defensar a Hamas, Fatah o qualsevol altre partit, sinó per defensar a la població civil, que és qui pateix i mor assassinada cada dia que continuem vivint sota l'ocupació sionista.

Quin paper hi juga Europa en aquesta situació?

Vam organitzar unes eleccions modèliques, i vam fer-ho superant totes les dificultats que implica viure sota la ocupació israeliana. Uns amics europeus van venir a observar la jornada electoral i no és creien que fóssim a Gaza o Cisjordània. Això té molt valor i és el nostre verdader potencial com a poble. Tanmateix Europa va decidir boicotejar els resultats i seguir l'estela d'Estats Units i Israel, països dels que ja no n'esperem res. El que ha fet Europa és disparar a matar contra els àrabs i palestins que creuen en la democràcia. Ens volen convertir en bèsties, que és justament el que busca Bin Laden i la seva gent. Ens volen fer viure sense cap altre llei que la llei de la jungla.

El poble palestí tenia les seves esperances posades en la Unió Europea?

En part sí, ells ens van encoratjar a fer eleccions i també a que hi participés Hamás. A l'hora de la veritat els resultats són prou evidents; un boicot que no ha fet més que destrossar les ja deteriorades condicions polítiques i socials als territoris ocupats i ens ha conduït cap al desastre.

Europa sempre diu el mateix, que no poden fer-hi res, que ells no poden posar-se en contra d'Israel. Nosaltres no volem que es castigui a Israel! No volem que es castigui a ningú, simplement volem que davant la injustícia i la barbàrie es digui que ja n'hi ha prou. Volem el compliment dels Acords de Ginebra i de la Carta dels Drets Humans de les Nacions Unides, això és tot.

Davant aquest panorama, com es fa per no caure en la desesperació?

A mi personalment m'agrada pensar en un poeta turc que va passar més de 27 anys a la presó i mai va rendir-se. Un dels seus poemes diu que "El nen més preciós, és el nen que està per néixer / la dona més preciosa, és la dona que encara no s'ha conegut / el país més preciós, el país que encara no s'ha visitat / el dia més preciós, el dia que encara no ha arribat" I nosaltres esperem que arribi aquest dia, el dia que l'ocupació s'acabi per sempre.

Ja que no s'ha de perdre mai l'esperança, qui sap si la pròxima vegada que ens trobem podem parlar de poesia, que és una de les joies de la cultura àrab i palestina, i no d'ocupació i conculcació dels drets humans com ens obliga l'actualitat...

Que bo seria que això fos cert! La veritat és que la poesia és molt important al món àrab i enlloc es viu tant com a Palestina. Això molt poques vegades ho expliquen els mitjans d'occident, obstinats com estan en presentar-nos com un poble bàrbar i violent. El poeta més conegut al món àrab ara mateix és el palestí Mahmud Darwish i estem molt orgullosos d'ell. Esperem poder cultivar més l'ànima poeta del nostre poble i això només podrem fer-ho en llibertat.