Eloy de la Iglesia, director de cinema basc, va morir Madrid (Estat Espanyol) el 23 de març de 2006 als 62 anys d’edat. Va néixer a Zarautz (Guipúscoa) l’1 de gener de 1944.
Va posar la càmera allà on ningú volia mirar i va acabar retratant la cara fosca de la Transició. Militant comunista, va topar primer amb la censura de la dictadura i després amb el menyspreu de la crítica i part de la l’esquerra benpensant.
De la Iglesia tenia la transgressió com a principi; amb un estil matusser però directe, no va dubtar en acostar la càmera a temàtiques fins llavors vedades com ara l’homosexualitat o fins a móns subalterns com els de la marginalitat, la droga i la delinqüència. Els seus referents cal cercar-los en el cinema d’esperpent de Berlanga o en el neorrealisme italià. Fins i tot va atrevir-se a Una gota de sangre para morir amando (1973) a dirigir un film de ciència ficció amb marcades influències d’ Stanley Kubrick. De fet, aquesta la pel•lícula va ser popularment coneguda com “la mandarina mecànica”.
A finals dels anys setanta la reconversió industrial i la crisi econòmica així com la desactivació del moviment obrer van deixar un panorama molt gris als suburbis obrers de les grans ciutats espanyoles. Els joves veien impotents com tancaven les fàbriques i com l’esperança de que acabada la dictadura canviarien les seves vides és quedava en no res. Als cinturons industrials hi havia molt atur i molta frustració, i va ser en aquest ambient en el que va entrar amb força l’heroïna, deixant la seva mortal empremta a tota una generació. Eloy de la Iglesia va saber fer amb èxit una panoràmica clara i sincera d’aquest món. A El pico (1983), el seu major èxit taquiller, mostrava les vivències i frustracions de dos joves donostiarres addictes a l’heroïna amb el rerefons del conflicte entre l’Estat i el poble basc.
Eloy de la Iglesia va començar a estudiant Filosofia i Lletres, però ràpidament va descobrir la seva verdadera vocació, el cinema. No va poder entrar a la Escuela Oficial de Cinematografia de Madrid al no complir tots els requisit per ingressar-hi. Al cap de poc sí va poder fer-ho al prestigiós Institut des hautes études cinématographiques de París, on va prendre contacte amb les vanguardies culturals del moment. Al tornar a l’Estat Espanyol va realitzar alguns treballs per la televisió. El 1966 va dirigir el seu primer llargmetratge, Fantasía 3. Als anys setanta va realitzar films de temàtica existencialista i contingut sexual com Techo de cristal (1971) juegos de amor prohibido (1975) o La criatura (1977), on tractava en clau tragicòmica les relacions zoofiliques d’una dona desatesa pel seu marit. Els vuitanta van ser la seva època daurada, ja que es va convertir en un dels directors insígnia del conegut com “cine quinqui” amb títols com Navajeros (1980) Colegas (1982) o l’Estanquera de Vallecas (1987). Va utilitzar a joves del carrer i petits delinqüents com a actors en molts dels seus films. La seva pròpia addicció a l’heroïna li va causar molts problemes, entre ells una sequera creativa de més d’una dècada i mitja. Un cop desintoxicat, l’any 2003 va estrenar al Festival de Donostia el seu darrer film, Los nóvios bulgaros, història d’amor homosexual entre dos immigrants.
La seva mort va significar l’adéu d’un dels millors retratistes de l’ “Espanya lumpen” de bandolers de l’asfalt i exilis intravenosos.
De la Iglesia tenia la transgressió com a principi; amb un estil matusser però directe, no va dubtar en acostar la càmera a temàtiques fins llavors vedades com ara l’homosexualitat o fins a móns subalterns com els de la marginalitat, la droga i la delinqüència. Els seus referents cal cercar-los en el cinema d’esperpent de Berlanga o en el neorrealisme italià. Fins i tot va atrevir-se a Una gota de sangre para morir amando (1973) a dirigir un film de ciència ficció amb marcades influències d’ Stanley Kubrick. De fet, aquesta la pel•lícula va ser popularment coneguda com “la mandarina mecànica”.A finals dels anys setanta la reconversió industrial i la crisi econòmica així com la desactivació del moviment obrer van deixar un panorama molt gris als suburbis obrers de les grans ciutats espanyoles. Els joves veien impotents com tancaven les fàbriques i com l’esperança de que acabada la dictadura canviarien les seves vides és quedava en no res. Als cinturons industrials hi havia molt atur i molta frustració, i va ser en aquest ambient en el que va entrar amb força l’heroïna, deixant la seva mortal empremta a tota una generació. Eloy de la Iglesia va saber fer amb èxit una panoràmica clara i sincera d’aquest món. A El pico (1983), el seu major èxit taquiller, mostrava les vivències i frustracions de dos joves donostiarres addictes a l’heroïna amb el rerefons del conflicte entre l’Estat i el poble basc.
Eloy de la Iglesia va començar a estudiant Filosofia i Lletres, però ràpidament va descobrir la seva verdadera vocació, el cinema. No va poder entrar a la Escuela Oficial de Cinematografia de Madrid al no complir tots els requisit per ingressar-hi. Al cap de poc sí va poder fer-ho al prestigiós Institut des hautes études cinématographiques de París, on va prendre contacte amb les vanguardies culturals del moment. Al tornar a l’Estat Espanyol va realitzar alguns treballs per la televisió. El 1966 va dirigir el seu primer llargmetratge, Fantasía 3. Als anys setanta va realitzar films de temàtica existencialista i contingut sexual com Techo de cristal (1971) juegos de amor prohibido (1975) o La criatura (1977), on tractava en clau tragicòmica les relacions zoofiliques d’una dona desatesa pel seu marit. Els vuitanta van ser la seva època daurada, ja que es va convertir en un dels directors insígnia del conegut com “cine quinqui” amb títols com Navajeros (1980) Colegas (1982) o l’Estanquera de Vallecas (1987). Va utilitzar a joves del carrer i petits delinqüents com a actors en molts dels seus films. La seva pròpia addicció a l’heroïna li va causar molts problemes, entre ells una sequera creativa de més d’una dècada i mitja. Un cop desintoxicat, l’any 2003 va estrenar al Festival de Donostia el seu darrer film, Los nóvios bulgaros, història d’amor homosexual entre dos immigrants.La seva mort va significar l’adéu d’un dels millors retratistes de l’ “Espanya lumpen” de bandolers de l’asfalt i exilis intravenosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada