Som i serem...

... a les barres dels bars...
... on ens diguin 'bon dia!'...
... i ens entenguin al demanar un tallat!

Vivint a Barcelona sovint un pensa que el que no van poder acabar Franco i Felip Vè ho estiguin concloent els fashions i multicultis varis que dia rere dia s'imposen a la ciutat. Sembla una bestiesa, però cada dia la Ciutat Comtal s'assembla menys a aquella Rosa de Foc somiadora, popular i catalana que un dia va ser. Vivim en una ciutat sense ànima presa d'una amnèsia preocupant, on només importa allò que anomenen disseny i modernitat - que no és més que una nova forma de ser hortera i ovella del ramat-.

Costa molt poder menjar en un lloc on no et posin plats quadrats i rúcula i curri a dojo, o simplement fer un beure sense haver d'aguantar a un cambrer argentí modernillo que no t'entén en la teva llengua i et cobra la tira d'euros per quatre fluorescents mal girbats que ha col·locat i per la música "chill out" que sona ( i que no et para de taladrar). Algú li semblarà a broma tot plegat, però no ho és, només cal fer cap al Paral·lel o les Rambles, racons d'oci històrics de les classes populars de la ciutat, per fer-se d'una idea de com de baix està el termòmetre vital de la ciutat.

Per això i per moltes d'altres coses, quina gran alegria em va produir llegir ahir el següent petit article a la nova revista d'oci de la ciutat Time Out sobre el Bar "La Masia" del carrer Elisabeths de Barcelona, al vell mig del Raval ( Dit de sempre Barri Chino, tot sigui dit) ...

... "La Masia", conegut per molts com a Som i Serem o simplement El Som-hi , és un d'aquells indrets de Barcelona on la ciutat encara conserva la seva essència. Local tirant a brut i relativament deixat, amb les parets plenes de quadres del Barça de fa dècades i un calendari de camioner amb una bellesa nua que indignaria a les falses feministes d'avui en dia; el Som-hi és un d'aquells espais que conserven una màgia que sembla que la ciutat ha perdut. La gràcia del local és sens dubte l'ambient, conformat per una clientela més o menys fixe i força arravalera, i sobretot el seu propietari, en Carles. És fantàstic que després de molt temps sense anar-hi en Carles no sols et reconegui, sinó que pregunti per com et va la vida i et doni conversa si veu que la necessites o és limiti a posar-te una cervesa si et veu enfeinat. I la seva conversa, que sempre és la mateixa, la de cagar-se en l'ocupació espanyola i transmetre amb certa frustració com hem deixat de ser el que érem, catalans, sempre val la pena (per repetitiva que sigui).

Celebro haver perdut des de fa 7 anys tardes i tardes en aquell Bar i lamento no perdre-les més ara, perquè el Som-hi sempre serà part de la meva vida i una mostra de la història social d'aquesta maltractada ciutat.
Felicitats Carles!

( i Felicitats a Time Out per dedicar un petit espai al Carles i fer un especial sobre la Barcelona de 1908. Sempre és bo mirar enrere quan tothom mira sols cap a un present de buidor cultural i progressisme artificial... molt xupi-fashion, això sí!)