Stajanov i la TMB...

El miner soviètic Alexei Stajanov va comptar amb dos mèrits a la seva vida, aparentment contradictoris entre ells. D'una banda, va ser condecorat com Heroi del treball soviètic el 1970, i de l'altre, va esdevenir el treballador més odiat de tots els temps entre la classe treballadora del seu país.

Perquè? L'any 1935 en plena aplicació dels plans quinquennals* per part de Stalin aquest miner ucraïnès va tenir la gran idea d'inventar-se un sistema voluntarista d'acceleració de la producció, l'estajanovisme, que el poder soviètic va convertir en doctrina oficial i va imposar arreu del país, endurint encara més les precàries condicions de vida del proletariat a la "gran pàtria dels treballadors".

En definitiva, que l'anomenat Stajanov amb la seva motivada va putejar a tothom i va fer més fosc el socialisme, on en principi l'oci i la cultura haurien d'haver substituït poc a poc al treball...

Alexei Stajanov ensenyant a un miner

De fet, el cunyat de Marx, Paul Lafargue ja va escriure sobre la mandra coma principi revolucionari a "El Dret a la mandra"... clar que l'home era d'ascendència cubana i ja se sap que el caribenys són poc treballadors tal i com mostra l'anunci de "Malibú" ( tothom sap que la publicitat mai no enganya...)

I tot això a que ve? doncs a res com sempre que escric aquí... o no, i el fabulós tríptic manipulador que acabo de trobar-me a la bústia de casa acaba de fer-me'n enrecordar d'Stajanov...

... És fantàstic sens dubte que una empresa com TMB, amb voluntat de servei públic i on els directius cobren més que el president del govern ( burros no en són!) es gasti els diners en uns triptics on la manipulació arriba fins a les comes. Fantàstic és que afirmin que són els primers en voler donar dos dies seguits de feina als conductors ( Collons! dons els hi poden donar JA!) i que la protesta és circumscriu a una minoria violenta ( les minories sempre són violentes...) i mandrosa que vol treballar menys i cobrar més, com si això darrer fos una novetat en les vagues... Ara només els falta trobar a un conductor cocaïnòman que treballi 23 hores al dia sense descans ( 1 hora és per anar a la zona Franca) i fer-lo Heroi del Treball de la TMB...!

I al transport públic recordeu, sempre que pugueu paga Montilla!

*Cal dir que l'economia planificada era una idea de l'oposició d'esquerra de Trotski i companyia. Stalin s'hi va oposar fins el moment que va acabar amb aquesta oposició i va començar a aplicar els plans. Bujarin i l'ala dreta dels Bolxevics eren partidaris d'un sistema més gradualista pròxim a la NEP i aliats d'Stalin contra Trotski, quan aquest ja no pintava res Stalin es va desfer de tots ells.
També cal dir que l'economia de planificació sovièticaés el millor sistema mai pensat per fer un pas aceleradissim del feudalisme a la indústria moderna ... això sí, sense comptar amb un alt cost humà, clar...

PD: Ha quedat molt anarkia y birra fría avui això...

La sacrosanta Transició Espanyola en imatges (I)

A finals del franquisme l'oposició va anar radicalitzant-se. Tanmateix ja abans de la seva legalització PSOE i PCE van renegar de tot programa rupturista i van abraçar el sistema hereu del Franquisme. A la seva esquerra van quedar un gran nombre de grups que van continuar apostant per la ruptura amb el règim ( maos, trotskos, leninistes, nacionalistes revolucionaris...)

Passades les primeres eleccions, on aquests partits no eren legals i van ser victimes de la marginació mediàtica... Alguns dels seus membres, els que fins llavors s'havien comportat dialècticament de forma més intransigent, van decidir fer entrisme a PSOE i PCE per reconduïr a aquests partits cap a l'esquerra... I al final, van acabar com van acabar...

... Amb despatx amb Rojigualda, cotxe oficial i escortes!

( Moraleja: És un barri pijo de Madriz )

Han passat per aquí...

Eloy de la Iglesia, director de cinema basc, va morir Madrid (Estat Espanyol) el 23 de març de 2006 als 62 anys d’edat. Va néixer a Zarautz (Guipúscoa) l’1 de gener de 1944.

Va posar la càmera allà on ningú volia mirar i va acabar retratant la cara fosca de la Transició. Militant comunista, va topar primer amb la censura de la dictadura i després amb el menyspreu de la crítica i part de la l’esquerra benpensant.

De la Iglesia tenia la transgressió com a principi; amb un estil matusser però directe, no va dubtar en acostar la càmera a temàtiques fins llavors vedades com ara l’homosexualitat o fins a móns subalterns com els de la marginalitat, la droga i la delinqüència. Els seus referents cal cercar-los en el cinema d’esperpent de Berlanga o en el neorrealisme italià. Fins i tot va atrevir-se a Una gota de sangre para morir amando (1973) a dirigir un film de ciència ficció amb marcades influències d’ Stanley Kubrick. De fet, aquesta la pel•lícula va ser popularment coneguda com “la mandarina mecànica”.

A finals dels anys setanta la reconversió industrial i la crisi econòmica així com la desactivació del moviment obrer van deixar un panorama molt gris als suburbis obrers de les grans ciutats espanyoles. Els joves veien impotents com tancaven les fàbriques i com l’esperança de que acabada la dictadura canviarien les seves vides és quedava en no res. Als cinturons industrials hi havia molt atur i molta frustració, i va ser en aquest ambient en el que va entrar amb força l’heroïna, deixant la seva mortal empremta a tota una generació. Eloy de la Iglesia va saber fer amb èxit una panoràmica clara i sincera d’aquest món. A El pico (1983), el seu major èxit taquiller, mostrava les vivències i frustracions de dos joves donostiarres addictes a l’heroïna amb el rerefons del conflicte entre l’Estat i el poble basc.

Eloy de la Iglesia va començar a estudiant Filosofia i Lletres, però ràpidament va descobrir la seva verdadera vocació, el cinema. No va poder entrar a la Escuela Oficial de Cinematografia de Madrid al no complir tots els requisit per ingressar-hi. Al cap de poc sí va poder fer-ho al prestigiós Institut des hautes études cinématographiques de París, on va prendre contacte amb les vanguardies culturals del moment. Al tornar a l’Estat Espanyol va realitzar alguns treballs per la televisió. El 1966 va dirigir el seu primer llargmetratge, Fantasía 3. Als anys setanta va realitzar films de temàtica existencialista i contingut sexual com Techo de cristal (1971) juegos de amor prohibido (1975) o La criatura (1977), on tractava en clau tragicòmica les relacions zoofiliques d’una dona desatesa pel seu marit. Els vuitanta van ser la seva època daurada, ja que es va convertir en un dels directors insígnia del conegut com “cine quinqui” amb títols com Navajeros (1980) Colegas (1982) o l’Estanquera de Vallecas (1987). Va utilitzar a joves del carrer i petits delinqüents com a actors en molts dels seus films. La seva pròpia addicció a l’heroïna li va causar molts problemes, entre ells una sequera creativa de més d’una dècada i mitja. Un cop desintoxicat, l’any 2003 va estrenar al Festival de Donostia el seu darrer film, Los nóvios bulgaros, història d’amor homosexual entre dos immigrants.
La seva mort va significar l’adéu d’un dels millors retratistes de l’ “Espanya lumpen” de bandolers de l’asfalt i exilis intravenosos.

Entrevista Raji Sourani...

"Si engabies un gat, quan t'hi acostis t'esgarraparà"

(Versió ampliada de l'entrevista publicada a l'Accent 124 )

Raji Sourani, director del Centre Palestí pels Drets Humans de Gaza

Ha passat la majoria dels seus 45 anys lluitant per la democràcia i les llibertats del poble palestí. Això li ha comportat passar per les presons israelianes i moltes altres privacions. Ha estat guardonat, entre d'altres, per la Fundació Robert Kennedy i la República Francesa. El passat 5 de febrer va ser a Barcelona per donar una conferència sobre la franja de Gaza. Quan se li pregunta per la nostra ciutat té clara la resposta; ell no ha vingut aquí per fer turisme, sinó per fer la seva feina, explicar la greu situació que viu el seu poble.

Quina és la situació a dia d'avui a Gaza?

Quan parlem de Gaza parlem d'un desastre humanitari. Vivim en estat d'apartheid i setge permanent, amb bombardejos i assassinats de civils a mans de l'exèrcit israelià a diari. El 90% de la població viu per sota el llindar de la pobresa i hi ha un 68% d'aturats. És gairebé impossible fer-se amb bens bàsics. Ens manquen productes que van des de la gasolina o fins a la penicil·lina.

Va ser aquesta mancança de productes bàsics el detonant que va dur a milers de palestins a saltar la frontera pel pas de Rafa per anar a Egipte?

Sí, per això i per sentir-se lliures. Tanmateix no cal magnificar aquest episodi, tal i com han fet els mitjans de comunicació occidentals. Són molts els palestins que van creuar la frontera però el 99'9% van tornar a Gaza. Va ser simplement una mostra de desesperació i una forma de fer-se amb béns bàsics que a la Franja no es poden trobar o tenen un preu desorbitat. No cal donar-li una importància que no té aquest fet puntual, ja que no és més que la part visible del problema real, la situació que és viu dia rere dia a Gaza i al conjunt de Palestina per culpa de la fastigosa ocupació israeliana.

Si aquesta situació continua que pot passar?

Si engabies un gat, quan t'hi acostis t'esgarraparà. Si oprimeixen una nació, no poden esperar que els oprimits es comportin com a bones víctimes. Ningú hauria d'esperar-ho. Si la situació d'ocupació i apartheid continua, els palestins continuarem lluitant contra l'opressió, i no per defensar a Hamas, Fatah o qualsevol altre partit, sinó per defensar a la població civil, que és qui pateix i mor assassinada cada dia que continuem vivint sota l'ocupació sionista.

Quin paper hi juga Europa en aquesta situació?

Vam organitzar unes eleccions modèliques, i vam fer-ho superant totes les dificultats que implica viure sota la ocupació israeliana. Uns amics europeus van venir a observar la jornada electoral i no és creien que fóssim a Gaza o Cisjordània. Això té molt valor i és el nostre verdader potencial com a poble. Tanmateix Europa va decidir boicotejar els resultats i seguir l'estela d'Estats Units i Israel, països dels que ja no n'esperem res. El que ha fet Europa és disparar a matar contra els àrabs i palestins que creuen en la democràcia. Ens volen convertir en bèsties, que és justament el que busca Bin Laden i la seva gent. Ens volen fer viure sense cap altre llei que la llei de la jungla.

El poble palestí tenia les seves esperances posades en la Unió Europea?

En part sí, ells ens van encoratjar a fer eleccions i també a que hi participés Hamás. A l'hora de la veritat els resultats són prou evidents; un boicot que no ha fet més que destrossar les ja deteriorades condicions polítiques i socials als territoris ocupats i ens ha conduït cap al desastre.

Europa sempre diu el mateix, que no poden fer-hi res, que ells no poden posar-se en contra d'Israel. Nosaltres no volem que es castigui a Israel! No volem que es castigui a ningú, simplement volem que davant la injustícia i la barbàrie es digui que ja n'hi ha prou. Volem el compliment dels Acords de Ginebra i de la Carta dels Drets Humans de les Nacions Unides, això és tot.

Davant aquest panorama, com es fa per no caure en la desesperació?

A mi personalment m'agrada pensar en un poeta turc que va passar més de 27 anys a la presó i mai va rendir-se. Un dels seus poemes diu que "El nen més preciós, és el nen que està per néixer / la dona més preciosa, és la dona que encara no s'ha conegut / el país més preciós, el país que encara no s'ha visitat / el dia més preciós, el dia que encara no ha arribat" I nosaltres esperem que arribi aquest dia, el dia que l'ocupació s'acabi per sempre.

Ja que no s'ha de perdre mai l'esperança, qui sap si la pròxima vegada que ens trobem podem parlar de poesia, que és una de les joies de la cultura àrab i palestina, i no d'ocupació i conculcació dels drets humans com ens obliga l'actualitat...

Que bo seria que això fos cert! La veritat és que la poesia és molt important al món àrab i enlloc es viu tant com a Palestina. Això molt poques vegades ho expliquen els mitjans d'occident, obstinats com estan en presentar-nos com un poble bàrbar i violent. El poeta més conegut al món àrab ara mateix és el palestí Mahmud Darwish i estem molt orgullosos d'ell. Esperem poder cultivar més l'ànima poeta del nostre poble i això només podrem fer-ho en llibertat.

Som i serem...

... a les barres dels bars...
... on ens diguin 'bon dia!'...
... i ens entenguin al demanar un tallat!

Vivint a Barcelona sovint un pensa que el que no van poder acabar Franco i Felip Vè ho estiguin concloent els fashions i multicultis varis que dia rere dia s'imposen a la ciutat. Sembla una bestiesa, però cada dia la Ciutat Comtal s'assembla menys a aquella Rosa de Foc somiadora, popular i catalana que un dia va ser. Vivim en una ciutat sense ànima presa d'una amnèsia preocupant, on només importa allò que anomenen disseny i modernitat - que no és més que una nova forma de ser hortera i ovella del ramat-.

Costa molt poder menjar en un lloc on no et posin plats quadrats i rúcula i curri a dojo, o simplement fer un beure sense haver d'aguantar a un cambrer argentí modernillo que no t'entén en la teva llengua i et cobra la tira d'euros per quatre fluorescents mal girbats que ha col·locat i per la música "chill out" que sona ( i que no et para de taladrar). Algú li semblarà a broma tot plegat, però no ho és, només cal fer cap al Paral·lel o les Rambles, racons d'oci històrics de les classes populars de la ciutat, per fer-se d'una idea de com de baix està el termòmetre vital de la ciutat.

Per això i per moltes d'altres coses, quina gran alegria em va produir llegir ahir el següent petit article a la nova revista d'oci de la ciutat Time Out sobre el Bar "La Masia" del carrer Elisabeths de Barcelona, al vell mig del Raval ( Dit de sempre Barri Chino, tot sigui dit) ...

... "La Masia", conegut per molts com a Som i Serem o simplement El Som-hi , és un d'aquells indrets de Barcelona on la ciutat encara conserva la seva essència. Local tirant a brut i relativament deixat, amb les parets plenes de quadres del Barça de fa dècades i un calendari de camioner amb una bellesa nua que indignaria a les falses feministes d'avui en dia; el Som-hi és un d'aquells espais que conserven una màgia que sembla que la ciutat ha perdut. La gràcia del local és sens dubte l'ambient, conformat per una clientela més o menys fixe i força arravalera, i sobretot el seu propietari, en Carles. És fantàstic que després de molt temps sense anar-hi en Carles no sols et reconegui, sinó que pregunti per com et va la vida i et doni conversa si veu que la necessites o és limiti a posar-te una cervesa si et veu enfeinat. I la seva conversa, que sempre és la mateixa, la de cagar-se en l'ocupació espanyola i transmetre amb certa frustració com hem deixat de ser el que érem, catalans, sempre val la pena (per repetitiva que sigui).

Celebro haver perdut des de fa 7 anys tardes i tardes en aquell Bar i lamento no perdre-les més ara, perquè el Som-hi sempre serà part de la meva vida i una mostra de la història social d'aquesta maltractada ciutat.
Felicitats Carles!

( i Felicitats a Time Out per dedicar un petit espai al Carles i fer un especial sobre la Barcelona de 1908. Sempre és bo mirar enrere quan tothom mira sols cap a un present de buidor cultural i progressisme artificial... molt xupi-fashion, això sí!)

Crideu, crideu...!

Vides codificades...

Que gran que ets Mauro!

L'arribada ara fa uns mesos del diari Público als kioskos ha aportat algunes cosestes, però no moltes. El diari va nèixer amb la voluntat de situar-se "a l'esquerra de El País" ( cosa no molt díficil, sincerament) i sembla no acaba d'arrancar. De moment se'n pot citar en positiu la columneta diaria de Javier Ortiz, les col·laboracions esporàdiques del megacrack Pascual Serrano ( la darrea brutal!) i , per sobre de tot, la tira còmica diaria de Mauro Entrialgo.

El basc Mauro Entrialgo és sens dubte el millor humorista gràfic de l'Estat. El seu éstil de dibuix és molt senzill però el seu enginy és inigualable. A diferència d'altres dibuixants, Mauro no practica l'humor fàcil sobre el món de la política (que ja fa prou pena per si mateix) ni tampoc intenta ser transcendent i profund com el gran "el Roto" i els milers d'imitadors d'aquest. Mauro és fresc i tracta de coses quotidianes, d'aquells petits detalls en els que passen a diari però en els que no sempre ens deturem a pensar en ells un moment. També desenvolupa l'humor "gamberro" amb el seu personatge Herminio Bolaextra, un periodista d'un diari groc amb tres genitals que difruta putejant al personal i que apareix periodicament a la revista TMEO.


Els seus dibuixos apareixen o han aparegut als citats Público i TMEO, així com a El País, Gara o El Jueves.

PS: Aquest darrer acudit, aparegut dissabte a Público, em va tocar especialment, ja que aquell dia vaig ser excessivament... "sincer" :-(

Les migdiades llargues et deixen 'Knock Out'

Tonteries, incongruències, gargots a boli i photoshop...

... A l'era de l'informació tots som moooolt feliços...

... Podem Saber gràcies a la web de la BBC que els tacons milloren la vida sexual de les dones; així que ja sabeu totes... ( A Comprar! a comprar!)

... Tanmateix els mitjans parlen sobretot de la que ens ve a sobre, les ELECCIONS...

...Al final enlloc de venir tanta gent,la millor solució és allò que deien a l'Argentina del "corralito"...

... Com la premsa sempre diu el mateix, sempre és bo fer una ullada al diccionari; el que tinc sobre la taula diu que un petó és el "Contacte dels llavis amb una altra cosa, cloent-los i descloent-los"...

...Tanmateix no hi ha cap entrada al diccionari que expliqui que és un Sitar, un instrument mil·lenari de l'Índia que produeix un sò penetrant i que va ser molt usat pels grups psicodèlics dels 60...

(... i les migdiades llargues, mai més!)

Un Segle d'imatges (II)

Robert Doisneau / París 1950 - El petó de l'Hotel de l'Hôtel de Ville

Paris, 1950. La ciutat feia sols sis anys que havia estat alliberada de l'ocupació alemanya per la resistència. Si bé la historiografia sovint ho oblida, la labor dels exiliats republicans espanyols va ser clau en aquesta resistència i no va ser pàs casual que la primera unitat en entrar la capital francesa fos el Batalló Gernika, format per gudaris veterans de la Guerra Civil espanyola. Després d'alliberar França, molts d'aquests combatents que duien més de vuit anys de guerra contra el feixisme, encara van tenir el valor de creuar els Pirineus i continuar la lluita antifeixista al maquis. La majoria moririen oblidats, en mans de la guàrdia civil o en les dels sicaris traidors del PCE de Carrillo. A França molts carrers duen el seu nom com herois de la Résistance; a l'Estat Espanyol, els homes més valents i dignes de la seva història, figuren oficialment com a Bandolers i gairebé ningú en reclama la seva memòria...


A la França de Postguerra, amb el país alliberat, el general De Gaulle va manegar-se-les per construïr una IV República a la seva mida, integrant als comunistes al govern i expulsant-los poc després a canvi de l'ajuda nord-americana a nivell econòmic i en la defensa de les colònies franceses a ultramar.
Els parisencs respiraven després de la major confrontació planetària mai coneguda i els nord-americans van encarregar al fotògraf local Robert Doisneau un reportatge alegre sobre la vida de postguerra a la ciutat del Sena. D'aquest reportatge la fotografia més cèlebre fou la d'aquesta parella jove besant-se apasionadament davant la indiferència dels peatons.
El 1992 es va descobrir que en realitat la fotografia va ser un muntatge; ella era una model contractada pel fotògraf i ell un jove espontani, que ni és coneixien ni van tenir més contacte. Per molts això resta emotivitat a la imatge, però per mi, personalment, encara li afegeix més valor i la fa més humana...

¿ Qui sap si aquests dos desconeguts, que potser no van creuar ni una paraula, durant la breu fracció de temps que van unir els seus llavis van estar més compenetrats del que mai van estar-ho en la seva vida?

¿No és la vida, com la fotografía, una conjunt d'instantànies on el menys importat és l'espai entre negatius del rodet?