Robert Doisneau / París 1950 - El petó de l'Hotel de l'Hôtel de Ville
Paris, 1950. La ciutat feia sols sis anys que havia estat alliberada de l'ocupació alemanya per la resistència. Si bé la historiografia sovint ho oblida, la labor dels exiliats republicans espanyols va ser clau en aquesta resistència i no va ser pàs casual que la primera unitat en entrar la capital francesa fos el Batalló Gernika, format per gudaris veterans de la Guerra Civil espanyola. Després d'alliberar França, molts d'aquests combatents que duien més de vuit anys de guerra contra el feixisme, encara van tenir el valor de creuar els Pirineus i continuar la lluita antifeixista al maquis. La majoria moririen oblidats, en mans de la guàrdia civil o en les dels sicaris traidors del PCE de Carrillo. A França molts carrers duen el seu nom com herois de la Résistance; a l'Estat Espanyol, els homes més valents i dignes de la seva història, figuren oficialment com a Bandolers i gairebé ningú en reclama la seva memòria...
A la França de Postguerra, amb el país alliberat, el general De Gaulle va manegar-se-les per construïr una IV República a la seva mida, integrant als comunistes al govern i expulsant-los poc després a canvi de l'ajuda nord-americana a nivell econòmic i en la defensa de les colònies franceses a ultramar.
Els parisencs respiraven després de la major confrontació planetària mai coneguda i els nord-americans van encarregar al fotògraf local Robert Doisneau un reportatge alegre sobre la vida de postguerra a la ciutat del Sena. D'aquest reportatge la fotografia més cèlebre fou la d'aquesta parella jove besant-se apasionadament davant la indiferència dels peatons.
El 1992 es va descobrir que en realitat la fotografia va ser un muntatge; ella era una model contractada pel fotògraf i ell un jove espontani, que ni és coneixien ni van tenir més contacte. Per molts això resta emotivitat a la imatge, però per mi, personalment, encara li afegeix més valor i la fa més humana...
¿ Qui sap si aquests dos desconeguts, que potser no van creuar ni una paraula, durant la breu fracció de temps que van unir els seus llavis van estar més compenetrats del que mai van estar-ho en la seva vida?
¿No és la vida, com la fotografía, una conjunt d'instantànies on el menys importat és l'espai entre negatius del rodet?
A la França de Postguerra, amb el país alliberat, el general De Gaulle va manegar-se-les per construïr una IV República a la seva mida, integrant als comunistes al govern i expulsant-los poc després a canvi de l'ajuda nord-americana a nivell econòmic i en la defensa de les colònies franceses a ultramar.
Els parisencs respiraven després de la major confrontació planetària mai coneguda i els nord-americans van encarregar al fotògraf local Robert Doisneau un reportatge alegre sobre la vida de postguerra a la ciutat del Sena. D'aquest reportatge la fotografia més cèlebre fou la d'aquesta parella jove besant-se apasionadament davant la indiferència dels peatons.
El 1992 es va descobrir que en realitat la fotografia va ser un muntatge; ella era una model contractada pel fotògraf i ell un jove espontani, que ni és coneixien ni van tenir més contacte. Per molts això resta emotivitat a la imatge, però per mi, personalment, encara li afegeix més valor i la fa més humana...
¿ Qui sap si aquests dos desconeguts, que potser no van creuar ni una paraula, durant la breu fracció de temps que van unir els seus llavis van estar més compenetrats del que mai van estar-ho en la seva vida?
¿No és la vida, com la fotografía, una conjunt d'instantànies on el menys importat és l'espai entre negatius del rodet?
2 comentaris:
Gran lliçó de Història, plas plas
no se si el negre entre instantànies no importa, el que tinc clar es que la vida son petits detalls, com els de la foto, tots tenim imatges propies de petons d'aquests o d'altre moments igual de feliços
Publica un comentari a l'entrada