Pot semblar absurd o estúpid considerar un llibre que no s'ha llegit és una gran obra mestra, però a mi em passa cada cop que a una llibreria topo amb el gris volum d'Anagrama titulat 'Los cinicos no sirven para este oficio'. És una de les moltes obres del grandiós periodista polonès RyszardKapuscinski, i jo, com molts d'altres que estimem el periodisme i la narració en general, me n'he fet un fart de gaudir amb les seves genials històries i vivències de dècades cobrint els principals i també els miniscúls esdeveniments ocorreguts a mig món. En aquest cas tanmateix no em crida gaire l'atenció fer-me el llibre -al que repeteixo, li tinc un enorme admiració- doncs amb el simple missatge que el titula ja hi ha una gran lliçó a aprendre: el cinisme no és més que una cosa fútil, un refugi de covardia davant el posicionar-se o el creure recobert amb major o menor ironia i mordacitat... i això, ni en el periodisme ni en la vida serveix ni és desitjable.
Realment debem viure en un dels pedaços de la terra amb una de les millors climatologies del planeta, ja que cada cop que fa una mica de fred i/o cauen quatre flocs de neu sembla que s'acabi el món, almenys pels mitjans de comunicació.
Així que malgrat avui carda fred de debò, cal estar agraïts de viure en un lloc on això no és més que l'excepció i on el clima ens brinda també una de les millors solucions per agafar escalfor; una ( dues o tres) copes de vi negre de la terra...
[Malgrat ser intransigent en certes coses, com a ecologista sostenible sóc un desastre. Per començar podría començar dient que al meu pis no es recicla res, però mentiria... un o dos dies durant aquest any vem fer-ho, almenys amb l'abundant vidre xibecaire. Intentem no malbaratar aigua i llum, però és més pel preu d'aquestes que per gaire consciència medioambiental. És a dir, som uns terrorristes i mereixem un càstig. Cal dir això sí que tinc una manía "ecològica": dificilment menjo ous si aquests no són biològics. Això cal agraïr-ho sens dubte a aquelles sortides escolars per veure animals de granja simplement comparables amb una visita a Auswitch o Matthausen als anys 40. Encara tinc a la retina l'impressionant espectacle de centenars de bèsties deformes, desplomades i encaixades en espais de 20cm2 que segons ens deien eren gallines... En fí, que pel que resulta que per culpa del model de creixement postindustrial-capitalista actual, i sobretot per criminals que reciclen com jo, el planeta se'n va a pendre pel sac. I de vegades, un és testimoni d'això...]
Des de fa poc he descobert un míniscul espai de sorra que amb excessiva generositat es podria qualificar de cala. Es troba a les costes del Garraf i és un espai ideal per fer allò que per mí és sagrat: banyar-se nu al mar desprès de fer unes calades d'herba, i si és gaudint d'excel·lent companyia com n'he gaudit, és l'extasí total. L'espai és fantàstic i gaudeixes d'una gran vista de coves marítimes i alts penya-segats. Se'n anomena "La Falconera" i ho sé bàsicament per què a les parets de roca que l'envolten hi ha vàries pintades amb missatges tant suggerents com "Falconera contaminación" o "No bañarse", tot plegat acompanyat de simbols nuclears i calaveres. Cal dir que a pocs metres de l'indret els pescadors localts llencen els seus ams i que malgrat no ser, afortunadament, una cala molt concorreguda, a vegades has de compartir l'arena amb alguna altra parella ( det fet, l'aforament màxim seria de tres persones... i millor si són intímes). Es a dir; la gent passa absolutament dels missatges d'alarma.
Jo també passo de l'alarmisme, per bé que he de reconèixer que el meu neguit per saber el perquè de les coses em va portar a preguntar a la gent dels voltants sobre la contaminació a la falconera, sense tenir gaire èxit amb la cerca. Tanmateix fa poc vaig trobar a internet la següent informació, molt interessant per cert:
Vull explicar aquí com s’ha malmès una font abundosa d’aigua de primera qualitat, que fa més de 30 anys abastia amb tota normalitat la comarca del Garraf, i que avui és un pou de merda.
Em refereixo a La Falconera, un misteriós riu que no se sap on neix, que transcorre per vies subterrànies, i que donava una aigua tant bona i abundosa que fins i tot la que arribava al mar formava una mena de llac independent d’aigua dolça, ben visible i diferenciada damunt les onades marines. D’aquí be el nom “Aiguadolça” de Sitges.
Qui ha posat damunt la taula el riu La Falconera aquests dies ha estat l’amic Alfons Casas, que una i una altra vegada l’ha reivindicat. Doncs be, amic Alfons, La Falconera, un dels rius més preciosos de la nostra terra, és morta.
Aquesta és la història, extreta d’un magnífica reportatge del periodista Pau Pérez a El Punt, de febrer de 2007.
L’any 1972, Barcelona no tenia problemes d’aigua però sí d’escombraries. No sabien on dipositar-les. La decisió de l’alcalde franquista de Barcelona, Porcioles, va ser habilitar un abocador en “una fosa natural del macizo de Garraf”.
Tot i la data, els sectors ecologistes més actius van iniciar una seguit de protestes, recolzades en informes científics. En concret l'Escola Catalana d'Espeleologia (ECE), amb el suport d'alguns científics i de sectors associacionistes de diferents poblacions de la comarca, inicia una campanya per exposar les nefastes conseqüències ambientals que es crearien al massís.
El 19 d'octubre del 1972 l'ECE va presentar el que alguns autors (Ramon Folch) han denominat el primer manifest en defensa de les nostres muntanyes i del medi natural, l' Informe sobre el proyecto de vertedero controlado de Garraf .
Era l’any 1972 i els temps no estaven per massa bromes. Relata Pau Pérez:
“La resposta de l'administració fou contundent. D'una banda s'envià membres de la brigada politicosocial de la policia franquista a fer visites amistoses al domicili d'algun dirigent de l'organització espeleològica i, de l'altra, els tècnics municipals emeteren un informe en què consideraven la vall de Juan un indret sense valor ecològic, un paisatge rocós, sense aigua i d'una vegetació esquifida que es crema de tant en tant”.
La Falconera tenia els dies comptats. I així va ser.
“Set mesos després, el subministrament d'aigua a la població del Garraf es tallava, els pous municipals oferien un alt índex de contaminació i, mesos més tard, el brollador principal del massís, la Falconera, presentava característiques similars, arribant el PH a 2.5, índex extremadament perillós; les algues que habitaven a la boca de la gruta havien mort i es va detectar gran quantitat d'àcid sulfúric”.
L'informe que va fer en el seu moment l'Escola Catalana d'Espeleologia s'ha complert:
**La contaminació de l'aqüífer del massís del Garraf (la Falconera).
**Accident per emanació de gas metà (mort d'un espeleòleg).
**Diversos incendis com a conseqüència del gas metà.
**Efecte hivernacle sobre tota l'àrea metropolitana de Barcelona.
**Abocaments incontrolats de lixiviats a la riera Seca i contaminació de l'aqüífer de Gavà-Castelldefels.
**Lliscament d'escombraries de l'abocador per la riera Seca fins als camps de cultiu del delta.
Avui, el problema de Barcelona no és d’escombraries sino d’aigua. Ens la portaran de França o d’Almeria, però la teníem a casa. Algú hauria de respondre d’aquest atemptat ecològic. El franquisme va fer mal en tots els sentits possibles.
Així doncs, la preciosa caleta de la Falconera no és més que la desembocadura d'un riu de merda soterrani. Sens dubte el paradisíac infern que ens mereixem aquells que no reciclem...
Fa unes setmanes vaig haver d'esperar-me al costat d'un moble amb llibres. Vaig començar a mirar tots els títols, com faig normalment en situacions així. Podriem dir que la tònica general girava en torn a l'autoajuda i els misticisme freak. Entre ells, em vaig decidir per un vell llibre sobre budisme zen en anglès, que almenys semblava ser el llibre més savi de la biblioteca. Vaig obrir una pàgina a l'atzar i abans de que estiguès disponible la persona que esperava vaig poder llegir la següent història:
" Una vegada un jove va anar a buscar a un vell i savi mestre. Quan el va veure, va preguntar-li com s'ho feia per dur una vida equilibrada i espiritualment plena. El mestre li va respondre ' Mira, quan tinc gana menjo, quan vull meditar medito i quan tinc son dormo'. El jove, sorprès, va dir-li que això és el que feia tothom, però el mestre sonrient va respondre-li que no era així, doncs la gran majoria pensava que feia això i no ho feien. Les persones normalement no estaven enfocades en cós i ànima ni en el menjar, l'èsser ni el repòs, sinó que tenien la ment ocupada en altres coses, i per tant no es podria dir que mengessin, dormissin o meditessin de debò"
Així doncs, desprès de que algú m'hagi recordat de que fa molt que no escric aquí, només dir que potser de fer-ho ara mateix no ho faria ni en còs ni ànima i per tant m'estaria apartant del nirvana... o no...
Fa uns dies parlava amb un grup de gent sobre la mort, les cerimònies i les visions culturals que se'n tenen. Uns citaven per exemple els enterraments a l'Àfrica negra, on desprès d'un dia de plors n'hi ha tres de gresca per honrar, com bé és mereix, l'èsser que ens ha deixat. Per l'altra banda, una parlava de la crema de viudes de l'Ínida pre-colonial. Uns explicaven coses sobre el "dia de los muertos" de Mèxic... Tanmateix l'ànecdota més graciosa la va posar un andalús, que va explicar com al seu poble durant els enterraments els amics i familia s'ajunten al velatori al voltant d'una ampolla d'anís per fer una mica de cachondeo a fí de fer més passatgeres les hores de dol.
L'home explicava com fa uns anys un pintoresc gitano de la zona, conscient de que als velatoris era possible passar una bona estona bebent i escoltant acudits de forma gratuïta, anava d'un a l'altre sense parar. A tot això va arribar un dia en el que una familia que ja el coneixia i n'estava farta de les seves intromissions va dir-li "Mire, ya lo conocemos y usted ni és familia ni amigo ni en su vida ha estado con un muerto de verdad" i l'home, profundament ofés va respondre de la forma més bèstia i sincera " Yo he estado con muertos de verdad, de los mejores, y no como la mierda que tienen ustedes metida ahí dentro"
"Un importante petrolero organizó una 'fiesta de nostalgia de la Unión Soviética' en un castillo de las afueras de París en 1994. La ironía era espectacular: conmemoraba el sistema cuya caída le había granjeado un patrimonio inconcebible. Alrededor de la fuente del jardín de la mansión, campesinos franceses vestidos de agricultores de colectividades soviéticas de los años treinta daban vueltas en tractor.
Los altavoces emitían canciones heroicas de la época soviética que exhortaban al proletariado (...) En el vestíbulo aban la bienvenida una hoz y un martillo entre dos enormes pabellones que cubrían la mayor parte de la fachada del castillo. En el interior, entre las fuentes de champán y las rayas de cocaína dispuestas y listas para esnifar, circulaban mujeres con unas minifaldas que dejaban ver sus nalgas (...) Los retratos y bustos de Lenin, Stalin y Breznev parecían contemplar con desprecio la bacanal antiproletaria(...)
La fiesta costó varios centenares de millones de dólares..."
Revolució 2 POLÍT Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Un poble que fa la revolució, és un poble que mereix ser respectat. Tota revolució representa un trastocament absolut d’estructures que s’han enquistat eternitats al voltant d’una societat. Un poble que fa la revolució és atrevit i imaginatiu, gaudeix d’ un carácter especial, gairebé únic. Això no vol dir que el genotip d’un poble sigui el causant d’una revolució i no ho siguin condicionants econòmics, polítics i socials. En realitat, és més que probable que siguin aquests condicionants, madurats segles rere selges, els que atorguin més carácter revolucionari a una nació que no pas a una altra.
El poble català ha estat un poble revolucionari. De les poques revolucions viscudes a l’edat contemporània, ni la revolució francesa ni la revolució russa ni molt menys l’iraniana – per citar les més rellevants- van tenir un component tant subversiu i radical com la revolució espanyola del 36, que va tenir el seu principal escenari al Principat de Catalunya. De fet, aquella va ser, segons la gran majoria dels historiadors, la major transformació social immediata mai viscuda per la humanitat, la que va anar més enllà. Malgrat la seva curta durada i sense entrar en judicis de valor, es pot afirmar que aquella revolució ha fet del nostre poble un cas únic i ens ha fet partícips de la primera barricada de la història... i això no és pas poca cosa!
Del caràcter revoltós i protorrevolucionari dels catalans, ja se’n parlava fa segles. No es pas casual que els jacobins francesos creguessin –erròniament- en el potencial de les gents del principat com a motor per estendre les seves idees revolucionàries a la península, tal i com relataren en diversos informes. Robespierre i companyia s’equivocaven; el sentir majoritari dels catalans del sud en aquell moment era tant antifrancès i reaccionari com el del conjunt de pobles de la corona espanyola. Era tanmateix un error amb fonament donada la fama de rebels que tenien els catalans des dels nombrosos aixecaments camperols de la baixa edat mitjana. No sols això, sinó que en la memòria continental encara es recordava com dos segles abans de la revolució francesa, el poble menut valencià i mallorquí havien dut a terme dues temptatives revolucionàries; arribant en el cas illenc a nomenar un efectiu govern del poble encapçalat per ... un simple sabater! A més, ja l’any 1641 s’havia declarat – efímerament- una república catalana, just al vell mig de l’Europa de l’absolutisme ( Tot i que cal dir-ho, sota la protecció del rei més absolut; Lluís XIV) Durant el segle XIX la llegenda del català insurgent no va fer més que créixer: bullangues, revoltes i intents revolucionaris es van succeir durant més d’un segle a ciutats com Barcelona, Sabadell, Figueres o Alcoi. En el cas català, al caràcter passional i ja de per sí poc donat al respecte a l’autoritat dels pobles ibèrics, se li unia un anticentralisme extrem i una predisposició natural a obrir-se cap les diverses idees d'avantguarda nascudes a l’Europa Occidental. Si a tot això li sumem contradiccions polítiques i socials extremes, ens trobem amb un còctel que tard o d’hora havia d’explotar... i ho va fer, finalment es va assolir allò que un important sector de la societat havia anhelat durant segles i segles: la revolució social.
( ... per poc desprès esfondrar-se en lluites fratricides i ser rematada en una brutal onada contrarrevolucionaria d’afusellaments, presó i exili, però això ja és una altra trista història... )
La meva veïna de dalt està com un llum. No és la única pirada de l’escala, però sí la justa mereixedora a la medalla d’or en categoria de bogeria. En el cas de la plata la rebrien per mèrits propis els de l’àtic. Parella de psicòlegs infantils – coneguts com los pederastas entre els meus companys de pis- tenen una obsessió malaltissa pel terrat comunitari. Cada cop que hi puges apareixen als pocs minuts a ‘veure que passa’ i com no tenen arguments per procedir al desallotjament repeteixen la visita cada cinc minuts fins que aconsegueixen esgotar-te i et bats en retirada... Tanmateix els segons llocs mai han merescut gaire atenció i com la veïna de dalt -la loca- no hi ha ningú. Està totalment anada, posseïda... com una puta cabra. En el seu cas, les seves principals preocupacions són els sorolls matiners. Davant aquests respon amb uns histriònics crits plens d’insults i amenaces. Per exemple; durant unes reformes a un pis pròxim, la seva reacció va consistir en insultar als treballadors “Putos paletas de mierda, muertos de hambre, deberiais estar en el paro y no jodiendo por las mañanas”, posar la música a tot volum “para qué así nos jodamos todos” i amanir-ho tot amb el corresponent - i ja clàssic- llançament d’un cubell d’aigua sobre la nostra innocent roba estesa.
Ja siguin manobres, veïns xerrant o musica en algun pis pròxim, les seves reaccions són sempre d’un histerisme extrem i van amanides amb una veu gutural que faria enveja a la nena de l’exorcista. A més, sempre aconsegueix l’efecte contrari que se suposa cerca. Els seus crits superen en milers de decibels al presumpte soroll molest i la noia acaba donant pel sac a tot el veïnat. Però la cosa no acaba aquí, ja que no sols bolca les seves vísceres sobre el gènere humà sinó que molt sovint ens ha brindat unes grans lliçons de dialèctica matinera amb... un gos! : (Borda) “perro de mierda” (Borda, borda) “ puto perro de mierda” (Borda) “voy a tirarte comida envenenada”(Borda, borda) “muerete chuco... Gitanos, que soys todos unos gitanos” (?) (Borda) “Vecinos de mierda, que os pasais el dia xafardeando mi vida” (Sic) ... I així una llarga estona, fins a llençar el pertinent cubell d’aigua.
De totes maneres, els moments més lamentablement espectaculars es viuen quan discuteix amb la parella – el mono-, un xicot negre que és objecte d’agressions verbals com “ Voy a denunciarte y te van a devolver a tu mierda de país” “Ya puedes irte olvidando de los papeles, imbécil” fins arribar a inquietants amenaces “ Un dia te mato, te juro que te mato”...
A trossos/ Al centre històric, a la zona del Carme, hi ha molts edificis que es cauen a trossos, quan ja no són simplement runes o solars buits. Això, més el gran nombre de gats de carrer que hi ha, fa de la zona irressistible per una persona que sap valorar la bellesa de certa deixadesa.
Rojos moriros. Viva el PP/ (Ingrata) sorpresa el veure com una mica més al sud són els hools del PP els qui embruten la major part de les parets amb pintades "polítiques". Jo, tota la vida havia vist més pintades dels bons - els anarkoborrokes- i em fa urticària pensar en com els de polo rosa poden embrutar-se també d'esprai de pintura...
Xicotet però major/ Més rotul·lació en valencià de l'esperada, molta més que a Alacant ciutat ( on simplement el valencià no existeix). Se sent parlar relativament poc, com a moltes arees de Barcelona. Cal dir també que són rares les ocasions en les que la gent més gran o més jove no et contesta en valencià quan els parles en català ( del Principat).
De xufa/ De tres orxates tastades, la millor la d'una cadena de venda ambulant que hi ha per tota la ciutat i que em comentaven que havia estat també a Barcelona. En el meu cas, la delícia blanca va ser beguda just abans de partir de l'estació de tren València-Nord sota un sol de (in)justícia.
No sóc persona donada a escoltar les converses dels altres. De fet, potser si que ho sóc, el que passa és que tinc un criteri força exigent i en general els comentaris dels altres no passen el meu tall i ràpidament me'n desentenc. Tanmateix, en un país de tradició llatina com aquest, hi ha gent que té tendència a com diuen els castellans a "hablar a voces" i per tant sovint he d'incloure en el meus pensaments les històries que pocs metres relates desconeguts, m'interessin o me la duguin ben fluixa.
Estava jo situat a la barra d'un bar moderno, fullejant el meu estimadissim diari El País que hi havia al local. No se com, vaig començar a venir al cap un nom: "Linda". ¿Qui era Linda? Desentenent-me de la monòtona lectura del periòdic, vaig parar atenció al meu entorn. La barra ja no era buida. Uns tamborets enllà hi havia una parella quarantona, d'aspecte relativament estrafolari - donada la clientela normal del bar- i estaven mantenint una intensa i decibelicament alta discussió. Sembla que feia temps que havien arribat, ja que tenien la beguda més que començada, però fins llavors jo no me'n havia adonat. Des de la meva perspectiva sols veia la cara ( i l'escot) d'ella, morena broncejada. D'ell només en veia el cap calb. Ella tenia els ulls plorosos i estava totalment encesa. Parlava , cridava i escupia paraules referides constantment a "Linda". Linda era una puta, una mala persona. Linda no feia res, estava enganxada a les drogues. Linda quan no estava drogada, jeia al sofà immòbil sense fer res. Mentia compulsivament als altres. Era una càrrega per tothom ¿ Com podia ell defensar-la? ¿No recordava el numeret que Linda els va fer fa un any en un restaurant japonès? El calb en realitat no la defensava, no podia obrir la boca sense veure's tallat per la seva acompanyant -¿ Però estem parlant de la mateixa Linda, la que...? - li deia, per tallar-lo, i llançar novament una desqualificació cap a la persona no present. De fet, Linda era tant mala persona que s'inventava feines que no existien. Linda a més, tenia a tot un grup de persones, de nom masculí la majoria, que li havien prestat diners i mai li havien reclamat. Quina peça aquesta Linda! Ja m'havia arribat al cor la seva figura, volia saber més i més d'ella.
Tanmateix la morena histèrica va trencar-me el mite; Linda viva del cuento sí, però sobretot del seu passat, perquè Linda havia estat Top-model i tenia un aspecte que encara impactava a tothom. Aquí va decréixer el meu interès, fins al punt de pagar i abandonar el bar. La cambrera al marxar em va mirar amb cara complice, venint a expresar no verbalment com de boja era la gent. A mi tot plegat ja no m'importava. Jo m'havia construït la meva heroïna. Aquesta no tenia aspecte físic i per tant aquest no determinava la seva forma d'actuar com a caradura professional d'èxit. Linda sí que tenia físic, estava bona i d'aquí naixia la suposada admiració que li tenia el calb i altres persones i l'odi excessiu de la senyora bronzejada. Tot tenia certa lògica, era una història amb un punt on agafar-la. Per tant, ja no m'importava el més mínim ¡¿Com m'havia arribat a despertat interès tot plegat, fins al punt d'unes hores desprès encara recordar-ho detalladament?! La veritat: no ho se. Tanmateix una cosa és segura, si no fossim una societat d'hablar a voces, mai no n'haurieu/m sentit a parlar... de Linda.
Tornem-hi. Fins ara, amb de la destrucció dels sindicats de classe i amb la competència de la mà d'obra immigrada, el poder dels treballadors s'ha anat degradant fins al punt de ser simples marionetes dels seus caps, les multinacionals, el capital, el grup de Bilderberg i els contubernis judeo-maçonics de tota mena. Tot un drama, que comportaria sense cap mena de dubte que Lenin s'entregués a la politoxicomania si la seva momia tornès a tenir pols. Tanmateix desprès del crim de Santaló, res tornarà a ser igual ¿ O creieu que a partir d'ara caps i jefecillos varis tombaràn les seves frustracions en forma de bronques matineres sabent que per només 9.000 euros un sicari colombià els pot introduïr una bala entre celles a la sortida del seu domicili? Doncs almenys una cosa esta clara; s'ho pensaràn dues vegades. ¿Quin cap s'atrevirà a autocondemnar-se a la tomba enviant als seus subordinats a buscar café o els obligarà a triturar paper durant tota una jornada laboral per haver fet tard dues hores cada dia durant dues setmanes consecutives ( això darrer jo ho he viscut)? De ben segur, ben pocs... I així, un llarg etcètera que comportarà sense dubte una millora substancial de les condicions laborals dels treballadors fins a l'arribada definitiva del comunisme llibertari.
Així doncs, ja ho sabeu, a partir d'ara a la feina comenteu dia sí dia també les vostres amistats mafioses sudamericanes i ja veureu com millora la vostra vida laboral.
No fa molt vaig llegir sobre un exercici de dignitat periodística que va ocórrer a Israel ara fa uns anys. Era l'època de la segona intifada i els mitjans de comunicació havien entrat en un espiral per veure qui mostrava una posició més extrema i antipalestina. "Bombardegeu-los" "Tots són terroristes" "Mort a Arafat!"... Enmig d'aquest clima, un periodista honrat ( es veu que encara en queden) va decidir escriure l'article més radical, més antipalestí i mediàticament violent de tots. I va fer-ho, entre els més grans aplaudiments de tota la dreta sionista. Tanmateix, dies desprès és va descobrir que l'autor havia colat un enorme gol moral a les consciències plenes d'odi de molts israelians ja que totes les frases emprades en aquell encès article havien estat prestades d'un llibre escrit als anys vint anomenat...
Fa temps em van parlar d'un documental prou interessant. Aquest tractava de com gats i gossos domèstics són, en el fons, la primera barricada de l'evolució. M'explico, mentre llops i gats mesquers malviuen en la natura buscant dia rere dia aliment; gats i gossos gràcies a la seva simbiosi amb nosaltres s'han assegurat - en molts dels casos- casa i aliment en abundància evitant competir en natura ¿ Com sinó podrien existir coses com un gos pequinès o salsitxa? No ens enganyem, bestioles així estarien més que mortes en un estat natural enfrontant-se a diari amb la lluita per la supervivència...
Tot això ve al cas dels animals domèstics, aquelles criatures que a alguns ens han acompanyat des de la infància fins al seu major o menor tràgic final. Per la meva vida han desfilat diversos gossos i gats, però també un hàmster, una violenta tortuga americana, una rata pinyada - morta accidentalment sota el meu peu- i aquells pobres diables autòmats taronges que són els peixos de peixera d'aigua dolça. La gràcia d'aquests darrers no era altra que la de veure com s'alimentaven un cop al dia fins el dia que suraven i calia reemplaçar-los per elements nous. Tanmateix l'altre dia recordava que entre tots els peixos d'una peixera sempre hi havia un element únic, impressionant i admirable; un heroi de submergible: El peix suïcida. M'explico, entre cada grup de 3 o 4 carpes de colors, n'hi ha una que tocada per un instint únic decideix saltar tard o d'hora fora de la peixera. Es tracta d'un element únic, doncs donat el cas que abans de morir ofegat fora de l'aigua sigui retornat a aquesta, amb tota la certesa un pot saber que l'intrèpid saltimbanqui trigarà pocs dies en repetir la gesta. Una gesta que és en realitat no una negació de la vida, sinó tot un cant cap a ella, doncs el nostre amic anarquista tot i la seva manca de consciència busca amb el seu salt transgredir el que no és vida - que és viure amb una peixera amb una tropa d'alienats acomodats- cap a la major de les llibertats, l' horitzó immens que hi ha fora de la seva cel·la...
Desconec si amb intenció de ser constant, torno a deixar una coseta al bloc, recordant que ja des de la més senzilla expressió de vida vertebrada hi ha kamikazes que volen anar més enllà... No pas fins a Ítaca, sinó fins a deixar enrere l'horitzó i els més alts estats de la consciència...
... Ara fa unes setmanes, coincidint amb la investidura d'Obama, vaig fer la meva secció radiofònica sobre els embolics de faldilles dels presidents Kennedy i Clinton. Aquí teniu la peça per si la voleu escoltar.
Gran part de l'esquerra nord-americana i mundial s'ha contagiat en gran part de l'entusiasme que ha provocat l'elecció del demòcrata Barack Hussein Obama com a quaranta-quatrè president dels Estats Units d'Amèrica. Les raons d'aquest entusiasme obeeixen a certa lògica; amb Obama s'acaben els vuit anys de govern de George W. Bush que han significat poc menys que l'arribada de l'extrema dreta al poder a la primera potència imperialista del planeta. A més, la victòria d'Obama té una gran càrrega simbòlica que no cal menystenir: un mulat, fill d'un immigrant kenyà, ha assolit el lloc de comandant en cap a un país amb una història marcada per l'esclavitud, el racisme i el brutal genocidi comés pels blancs sobre la població indígena que poblava aquelles terres.
És un fet que sense la complicitat d'importants sectors de l'esquerra nord-americana Obama no ocuparia a dia d'avui la Casa Blanca. Sí bé les propostes d'Obama se situen molt a la dreta dels postulats dels estat-unidencs més progressistes - ni dins del ja de per sí centrista Partit Demòcrata era el pre-candidat més a l'esquerra-, un cop arribada la comtessa electoral per a la presidència molts americans d'esquerres no sols van apostar pel senador d'Illinois com a mal menor en contra el conservadorisme republicà sinó que a més van aportar la seva experiència mobilitzadora a la causa demòcrata.
Seria fals dir que la totalitat de l'esquerra va apostar per Obama. Sols cal pensar que prop d'un milió d'electors van apostar per candidatures situades a l'esquerra dels demòcrates, una xifra que pot semblar insignificant - sobretot si pensem que van votar 131 milions de persones- però que en un país amb un bipartidisme institucionalitzat ve a demostrar l'existència d'un rellevant sector de la població profundament descontent amb el sistema. A més, no cal obviar tampoc que un gran nombre d'electors progressistes desmoralitzats no van acudir a votar.
L'esquerra nord-americana i el Partit Demòcrata
Una realitat palpable és que, donessin suport a Obama de forma crítica o no, entre els membres de l'esquerra nord-americana és percep una aureola d'expectació i esperança davant d'un moment en gran part se'ls presenta com una oportunitat històrica, de canvi. Aquest entusiasme és però molt contingut, doncs les relacions entre l'esquerra i el Partit Demòcrata han estat històricament complexes i tenses. No en va, l'esquerra recorda com als anys trenta Franklin Roosvelt va tirar endavant gràcies al seu suport el New Deal, la reforma keynesiana de l'economia que va permetre salvar l'economia de la crisi en la que l'havia col·locat el capitalisme més liberal. De fet, fins i tot el Partit Comunista, que en aquell moment era una organització força rellevant, va donar-hi suport renunciant a molts dels seus principis. Tanmateix, passada la Segona Guerra Mundial van ser els mateixos demòcrates instaurats al poder els iniciadors de la "caça de bruixes" que va perseguir i desarticular el llavors poderós moviment sindicalista i d'esquerres nord-americà fins al punt de fer d'ell un moviment marginal condemnat a l'ostracisme com és a dia d'avui. L'esquerra tampoc vol oblidar el paper dels demòcrates com a primers responsables de la brutal guerra imperialista del Vietnam. Tampoc resulta tranquil·litzador veure com Obama s'ha rodejat d'antics col·laboradors de l'Administració Clinton. Un darrer govern demòcrata que es va caracteritzar per continuar les polítiques neoliberals iniciades pels republicans Reagan i Bush pare.
Optimisme contingut
Per tant, entre els sectors més compromesos de la societat nord-americana regna una situació d'optimisme autocontingut. Així, Howard Zinn, historiador socialista i una de les figures més prestigioses de intel·lectualitat dels Estats Units, no dubta en qualificar a l'elecció d'Obama d'"històrica" i creu que "essent el primer president afroamericà a la Casa Blanca, escollit per una ciutadania entusiasta que espera una jugada decisiva cap a la pau i la justícia social, representa la possibilitat d'un canvi important". Tanmateix, Zinn és mostra molt crític amb les propostes socials llançades fins ara pel candidat així com per la seva voluntat de seguir i augmentar la missió imperialista a Afganistan. Unes crítiques cap a la possible política exterior del nou president que també han expressat amb gran vehemència figures de gran pes intel·lectual com el lingüista Noam Chomsky o el sociòleg i economista Immanuel Wallerstein.
Amèrica Llatina posa certes esperances en Obama
També a l'exterior, al sud dels Estats Units, a Amèrica Llatina, l'elecció d'Obama ha tingut un important impacte entre els governs i moviments progressistes de la zona. Així, a Colòmbia, els moviments sindicals i democràtics respiren lleugerament al veure com hi ha un demòcrata a la Casa Blanca. Per aquests, la negativa dels demòcrates a ratificar el tractat de lliure comerç entre els dos països l'any passat mentre seguissin els assassinats massius de sindicalistes a mans de paramilitars pròxims al govern dretà d'Uribe va significar un autèntic baló d'oxigen. Per tant, esperen que amb un president demòcrata la seva crítica situació pugui millorar, per poc que sigui. Per la seva banda, els governs de Cuba i Veneçuela ja han mostrat una tímida admiració cap al nou president, ni que sigui pels seus humils orígens, i han demanat obertament un diàleg directe amb aquest, sempre i quan sigui amb "igualtat de condicions i sobre la base respecte mutu". La percepció general d'Obama a Amèrica llatina, l'històricament tràgic pati del darrere d'Estats Units, és per tant positiva. Tanmateix molts deus seus conciutadans no obliden que per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a la regió. No ha estat pas casual que mentre les forces imperialistes guerrejaven als deserts de l'antiga Babilònia i el llunyà Afganistan; Veneçuela, Brasil, Equador, Uruguai, Nicaragua o Bolívia han desenvolupat governs i processos polítics amb major o menor sintonia amb els interessos de la majoria de la seva població.
Tinc son, molta son. Porto tot el dia endormiscat i en les hores que restarè dempeus la son m'acompanyarà fins que finalment es fagi dòmina de la meva persona i entri al seu món: l'univers del descans i de la llibertat de l'incoscient... fins demà, quan el despertador em retorni a la realitat conscient... si té èxit, que no sempre és així.
Dormir és simplement genial, fantàstic. Posem el cas d'una persona que viu uns 60 anys, -una xifra totalment atzarosa- aquesta passarà prop d'unes 153.300 hores amb els ulls tancats, relaxada, en paridosos onírics o en els pitjors malsons de la rebotiga del seu ser. Això, a un pobre mortal acostumat a viure a una societat absurdament anfetamínica com l'occidental, obsesionada amb la manca del temps, li pot semblar que són moltes hores perdudes. A mi, almenys ara mateix, pensar que amb una mica de sort encara dormirè milers d'hores, em sembla una gran benedicció de la vida...
Ha arribat la revolució! Ja fa dècades que s'estava coent, silenciosament, però ja ha arribat, l'estem vivint. És la revolució del temps i l'espai, el món és música. La música et segueix, et persegueix. Però alhora tu la domines, l'integres a la teva vida.
Abans tu et desplaçaves per la música. Primer, cap allà l'Edat Mitjana i fins a la joventut de la meva àvia - per posar una data indeterminada- un s'havia de desplaçar allà on tocaven música, ja fos al carrer, als balls dels ateneus o al Liceu ( sempre hi quan un incendi un petardo no ho impedissin). Desprès va aparèixer el magnetòfon i la ràdio, i la gent es podia desplaçar a cases o bars a escoltar el ritme del jazz, la sarsuela o el que fes el cas. D'aquí, de la mà del rock 'n' roll, van aparèixer discoteques i bars musicals, on fruir amb la música del diable i els milers de derivats i sots derivats, el més repugnant fins ara sens dubte el reggeton.
Però allà el 1979 la Sony va inventar el walkman, que permetia escoltar de forma individual cintes d'àudio. Unes cintes, per cert, que des de fa un parell d'any són objecte de museu ja que la seva fabricació ha finalitzat. El concepte walkman va anar-se sofisticant i reduint-se en mida fins arribar als reproductors mp3 actuals, el més cool d'ells l'Ipod.
Avui en dia un ja no s'ha de desplaçar per escoltar música, sinó que el propi desplaçament és la música. Tots som Disck-jockeys de la nostra vida, i a cada instant, indret, estat d'ànim, podem posar-nos aquella cançó, directe a les nostres orelles via auricular o a l'interior del cotxe. És per tant, una exigència posar-nos la música adient per cada moment per fer-nos la vida, el trajecte, millor. Jo vaig començar ja fa temps, quan tornava caminant a casa torrat dels bars de la Vila de Gràcia amb el meu antic walkman. Llavors, etílic i fumat, eren els sons del Black Album de Metallica els qui m'acompanyaven fins a casa. No és que fos jo un admirador del metal ni res semblant, simplement és que els sons electrics ascendents d'Enter Sandman em feien viure una experiència gairebé mística.
Més endavant, desprès del desastre del DisckMan - que si es movia massa no sonava bé- va arribar la brillant era del mp3. Aquí, l'oferta és va multiplicar i les possibilitats també. De totes maneres, encara ara segueixo certa rutina. Així, en un matí en el que dormit poc - o malament- i he d'anar a algun lloc indesitjable - posa-li feina o facultat- la música enèrgica i agressiva dels Rage Against The Machine esdevé la meva droga energètica particular. En canvi, quan surto a les nits i vaig cap al punt de trobada solc escoltar els grans Rolling Stones o grups poppies modernillos de l'estil Franz Ferdinand, The Strokes o Artic Monkeys, quan no velles glòries del brit pop com Blur. Per viatges llargs, que poden incloure hores de son, tiro bastant de clàssics del reggae com The Maytals, Peter Tosh o Bob Marley. També sol anar bé, Bob Dylan i grups dels seixanta com Jefferson Airplane, Canned Heat o Grateful Dead. Per cuinar, i no se per què, em poso Mano Negra o Manu Chao. Per una jornada de neteja, res com un canutillo i psicodelia, per no parlar per l'estridet guitarra de Jimmy Hendrix, que serveix per tot i més...
... El sexe mereix un apartat a part, tot i que tampoc pot ser molt ampli - per ser franc-. Follar amb música és la clau, sobretot si la música s'escau (la persona a la que estimar carnalment, és dona descomptat que s'escau... tot i que no sempre és així). En aquest aspecte de la vida, el rock és ja de per si molt sensual i a més sol tenir un ritme molt marcat que vulguis o no, ajuda. Fer feina a lo bèstia seguint el reggae-punk dels The Clash és simplement fenomenal. En canvi, és pot fer un bon polvo més tranquil i sui generis amb Pink Floyd. Bob Marley o els Beatles, son apostes segures - a més, el primer sol estar a totes les cases, ja que poques joves catalanes no en tenen almenys un CD; El Legend, sobretot-. Tampoc és descartable fer-ho amb música electrònica, si bé jo no li he agafat el punt. També ho he fet a l'estil nostrat, amb els Pets i Obrint Pas de fons, i si més no és graciós. El preciós polvo del despertar, aquell en que tant un com l'altre llueixen l'estranya eròtica del despentinat i els ulls lleganyosos, també pot ser de fet a l'estil de casa amb èxit sota les notes dels mallorquins Antònia Font. Ara bé, com a opinió personal, no gaire experimentada, com posar-se als The Doors al llit no hi ha res...
Més enllà de moments genèrics, la música de butxaca permet moments concrets a recordar. D'aquests, suposo que cada zombie d'mp3 en té. Per citar-ne uns pocs, recordo veure com es feina de nit en un tren dirigint-me cap al sud del país sota la veu del gran cantautor alcoià Ovidi Montllor. També recordo haver escoltat Eye in The Sky dels Alan Parson desprès del funeral de la meva iaia. Que em posessin una navalla al coll per atracar-me mentre escoltava Sympathy for de Devil dels Rolling. Un fart de riure amb els amics tornant de Lleida en cotxe amb les lletres de la makina-freak dels Herois de la Katalunya Interior. O entrar a Donosti amb la música d'un dels millors grups festius bascos, els Joxe Ripiau. O anar cap a Perpinyà en un dia ennuvolat sota la greu i emotiva veu de Johnny Cash. Per no parlar d'escoltar Kortatu a tot drap anant en cotxe per la Castellana madrilenya...
Això donaria per molts posts, que no descarto. Per no parlar, d'una guia de viatge on a més de recomanar les coses de sempre, s'especifiques música recomanada escoltar a cada lloc - Ja ho fan amb els llibres, perquè no amb la música?-.
De totes maneres, mentre hi hagi música a la vostra vida, bona senyal! i bon any!
Pot semblar absurd o estúpid considerar un llibre que no s'ha llegit és una gran obra mestra, però a mi em passa cada cop que a una llibreria topo amb el gris volum d'Anagrama titulat 'Los cinicos no sirven para este oficio'. És una de les moltes obres del grandiós periodista polonès Ryszard Kapuscinski, i jo, com molts d'altres que estimem el periodisme i la narració en general, me n'he fet un fart de gaudir amb les seves genials històries i vivències de dècades cobrint els principals i també els miniscúls esdeveniments ocorreguts a mig món. En aquest
cas tanmateix no em crida gaire l'atenció fer-me el llibre -al que repeteixo, li tinc un enorme admiració- doncs amb el simple missatge que el titula ja hi ha una gran lliçó a aprendre: el cinisme no és més que una cosa fútil, un refugi de covardia davant el posicionar-se o el creure recobert amb major o menor ironia i mordacitat... i això, ni en el periodisme ni en la vida serveix ni és desitjable.
